Autor: Pau Vidal
Editorial:
Empúries
Any: 2006
Feia temps que Aigua
bruta rondava per casa. De fet, els meus pares ja l’havien llegit, però jo
tenia una llista massa llarga de llibres per llegir com per agafar-lo. Fa un
parell de setmanes, però, cansada de clàssics catalans (cansada, en el sentit
que volia canviar d’estil, no pas que no m’apassioni!), vaig decidir agafar
alguna novel·leta més moderna. Resulta que a un Seminari de Traducció vaig
tenir l’oportunitat de sentir parlar en Pau Vidal sobre la seva etapa de
traductor i sobre la seva obra. He de dir que aquell era el meu primer Seminari
de Traducció (feia primer de carrera) i totes les intervencions em van
encantar. Així, doncs, quan vaig veure que teníem una novel·la seva i recordant
que als meus pares els havia agradat, em vaig posar a llegir-la.
Reconec que el principi de la novel·la em va agradar, els
capítols del mig no tant i el final em va agradar molt. Mentre la llegia, vaig
passar per diversos estadis, podríem dir, mentals. D’entrada em pensava que
llegia una novel·la catalana com les que havia estat estudiant per l’assignatura
de Literatura Catalana. Doncs molt malament! Després, conscient que era una
novel·la d’acció i intriga vaig corrugar el front i em vaig dir: “Això és poc
realista!”. Finalment, però, vaig arribar a la reflexió final que em va fer
gaudir del final de la novel·la. Si els autors estrangers poden fer novel·les d’acció
i intriga que costen d’empassar (en el sentit de creure) i ens les empassem (en
el sentit de devorar, de llegir àvidament) com si fossin xocolatines, per què
diantre no haurien de poder els catalans? Feta la reflexió vaig començar a
devorar la novel·la, m’hi vaig endinsar i la vaig gaudir com es mereixia.
He de dir que estic molt contenta d’haver fet aquella
reflexió que potser us semblarà òbvia. Crec que si no l’hagués fet, no hauria gaudit
d’aquesta novel·la com es mereixia.
Per fer-vos cinc cèntims de l’argument, us diré que el
protagonista, en Miquel, és un lingüística de l’IEC que s’embolica en una
història obscura i acaba fent de detectiu amateur (bastant amateur, la
veritat). En Miquel de seguida comença a rebre avisos que l’ajudaran a seguir
el fil de les pistes i avisos que intentaran, per mitjà de la violència,
allunyar-lo del cas. Entretant, la seva cap el persegueix amb trucades perquè ha
de preparar una ponència per l’IEC, contracta (no en el sentit exacte de la
paraula perquè no li paga ni un cèntim) una becària jove (estudiant de
filologia, tot i que per com parla juraries que estudia de tot menys
filologia!) perquè l’ajudi en la feina i que l’acaba ajudant en la investigació,
i viu amb la seva àvia mallorquina, que sembla distreta però que coneix tot el
que en Quel es porta entre mans.
Dit tot això, espero que si mai agafeu Aigua bruta per llegir-lo, pugueu fer la mateixa reflexió per
donar-li el mèrit que mereix.
Txell.Cat
Txell.Cat
