dijous, 16 de gener del 2014

Aigua bruta - Pau Vidal



Títol: Aigua bruta
Autor: Pau Vidal
Editorial: Empúries
Any: 2006


Feia temps que Aigua bruta rondava per casa. De fet, els meus pares ja l’havien llegit, però jo tenia una llista massa llarga de llibres per llegir com per agafar-lo. Fa un parell de setmanes, però, cansada de clàssics catalans (cansada, en el sentit que volia canviar d’estil, no pas que no m’apassioni!), vaig decidir agafar alguna novel·leta més moderna. Resulta que a un Seminari de Traducció vaig tenir l’oportunitat de sentir parlar en Pau Vidal sobre la seva etapa de traductor i sobre la seva obra. He de dir que aquell era el meu primer Seminari de Traducció (feia primer de carrera) i totes les intervencions em van encantar. Així, doncs, quan vaig veure que teníem una novel·la seva i recordant que als meus pares els havia agradat, em vaig posar a llegir-la.

Reconec que el principi de la novel·la em va agradar, els capítols del mig no tant i el final em va agradar molt. Mentre la llegia, vaig passar per diversos estadis, podríem dir, mentals. D’entrada em pensava que llegia una novel·la catalana com les que havia estat estudiant per l’assignatura de Literatura Catalana. Doncs molt malament! Després, conscient que era una novel·la d’acció i intriga vaig corrugar el front i em vaig dir: “Això és poc realista!”. Finalment, però, vaig arribar a la reflexió final que em va fer gaudir del final de la novel·la. Si els autors estrangers poden fer novel·les d’acció i intriga que costen d’empassar (en el sentit de creure) i ens les empassem (en el sentit de devorar, de llegir àvidament) com si fossin xocolatines, per què diantre no haurien de poder els catalans? Feta la reflexió vaig començar a devorar la novel·la, m’hi vaig endinsar i la vaig gaudir com es mereixia.
He de dir que estic molt contenta d’haver fet aquella reflexió que potser us semblarà òbvia. Crec que si no l’hagués fet, no hauria gaudit d’aquesta novel·la com es mereixia.


Per fer-vos cinc cèntims de l’argument, us diré que el protagonista, en Miquel, és un lingüística de l’IEC que s’embolica en una història obscura i acaba fent de detectiu amateur (bastant amateur, la veritat). En Miquel de seguida comença a rebre avisos que l’ajudaran a seguir el fil de les pistes i avisos que intentaran, per mitjà de la violència, allunyar-lo del cas. Entretant, la seva cap el persegueix amb trucades perquè ha de preparar una ponència per l’IEC, contracta (no en el sentit exacte de la paraula perquè no li paga ni un cèntim) una becària jove (estudiant de filologia, tot i que per com parla juraries que estudia de tot menys filologia!) perquè l’ajudi en la feina i que l’acaba ajudant en la investigació, i viu amb la seva àvia mallorquina, que sembla distreta però que coneix tot el que en Quel es porta entre mans.


Dit tot això, espero que si mai agafeu Aigua bruta per llegir-lo, pugueu fer la mateixa reflexió per donar-li el mèrit que mereix.


Txell.Cat

dissabte, 4 de gener del 2014

Lugares que no aparecen en los mapas - Berta Noy



Títol: Lugares que no aparecen en los mapas
Autor: Berta Noy Falcó
Traductor: Olga García Arrabal
Editorial: Columna edicions
Any: 2013


Aquesta és la primera vegada que escric un comentari poc positiu sobre un llibre en aquest bloc. Lugares que no aparecen en los mapas no m'ha agradat i no el recomano. Em sap greu.
El vaig agafar a la biblioteca perquè la sinopsis de la contraportada em va semblar atractiva i sempre m'han agradat els llibres una mica dramàtics. La contraportada me'l venia com una novel·la en què la protagonista, Claudia, va recordant totes les experiències viscudes amb el seu amant, Eliott, vint anys més gran que ella, quan s'assabenta que ha mort perquè ho llegeix al diari.

El primer "error" va ser llegir-la traduïda, ja que més endavant em vaig adonar que l'original era en català. No és que no llegeixi en castellà, però sempre prefereixo llegir, si puc, les novel·les en la llengua original en què van ser escrites.

Lugares que no aparecen en los mapas podia ser una novel·la dramàtica i acaba essent una novel·la excessivament edulcorada, monòtona i pesada. A més, és totalment inversemblant i impossible de creure tot el que s'hi explica. Al llarg de tota l'obra, la protagonista explica les trobades clandestines amb el seu amant amb una llarga tirallonga de línies que expliquen sentiments massa americans per ser certs.
Finalment, l'autora sembla que tingui pressa per acabar la novel·la i en les últimes pàgines enllesteix la novel·la maldestrament. Per si fos poc, l'últim capítol acaba de rematar l'obra fent-la encara més increïble i inversemblant.

Txell.Cat

dimecres, 1 de gener del 2014