Vaig començar el mes de juny amb la lectura de De pedra i os de Bérengère Cournut, una novel·la molt especial amb la qual m’he sumat a una nova iniciativa lectora d’@elsbookhunters: el Juny Nòrdic. Aquesta iniciativa consisteix a llegir llibres d'autors de països nòrdics o en els que el fred i el gel hi tinguin un paper important, independentment d’on sigui l’autor.
De pedra i os és
una història que ens parla del creixement d’una jove inuit, l’Uqsuralik, després
que una nit es trenqui la banquisa on es troba i quedi separada per sempre més
dels seus pares i germans. A partir d’aquell moment, l’Uqsuralik empren un viatge
físic per la seva terra de gel i tundra, i un viatge simbòlic d’autoconeixement
i creixement personal. Al llarg d’aquest trajecte s’haurà d’enfrontar i
conviure alhora amb el fred, la fam, la natura i altres grups d’inuits.
La narració és en primera persona i es combina amb cants
que diversos personatges i éssers dediquen a la protagonista. Personalment al principi
em va costar una mica entrar en la història i encaixar aquests cants, però a
mesura que avançava en les pàgines de la novel·la la història de l’Uqsuralik i
l’estil de Cournut m’abraçaven més i més i tots aquests cants em semblaven d’allò
més integrats. Aquests cants acaben d’omplir la història que ens narra l’Uqsuralik
en primer persona amb altres perspectives i fets.
De pedra i os és
una obra particular i força diferent del que havia llegit fins ara, però té una
bellesa especial per la manera que està escrita i pel paisatge on ens
transporta. Un paisatge que és erm i hostil, però bell i pur, on els inuits
viuen en comunió amb la natura més verge. Amb un estil reposat i oníric
coneixem els costums i tradicions inuits, com viuen, com cacen i com es
relacionen amb els animals, les seves creences, supersticions i rituals, com es
relacionen entre ells i com conceben les famílies... Un món fascinant! Cournut
aconsegueix que el lector s’endinsi en aquesta cultura amb una prosa detallada i
amb un vocabulari precís que inclou força termes desconeguts en cursiva; prou
per recordar-nos que allò ens és remot, però perquè no se’ns faci feixuc.
En aquest sentit en alguns moments em va fer pensar en Aigua
dolça d’Akwaeke Emezi, un llibre que també és molt especial i que costa entrar-hi
fins que no et deixes bressolar pel folklore que s’hi desprèn. Irònicament, totes
dues novel·les ens acosten a unes tradicions i uns mons espirituals que ens
queden molt allunyats.
Tornant a De pedra i os, la història no té grans girs
argumentals, sinó que és una novel·la de creixement i aprenentatge on la
sorpresa rau en l’inconegut del Pol Nord. I malgrat les dificultats que la
protagonista ha d’anar superant, el drama no es desencadena en cap moment. La
sensació al llarg de tota la lectura és de pau i harmonia, d’acceptar els fets
tal com són i capejar-los per tirar endavant.
Al final del llibre hi ha un recull d’imatges reals d’inuits
que acaben d’il·lustrar les imatges mentals que el lector es forma a mesura que
avança pàgines. També hi ha un cant que es va descartar de la novel·la, però
que m’ha agradat moltíssim. Com s’apunta: “...recorda el temps en què homes
i animals compartien el mateix llenguatge, la mateixa percepció del món. El Cant
de la femella Ovibos està dedicat al món animal, a la nostra memòria antiga,
així com als poders incommensurables de les dones”. No voldria deixar d’apuntar
en aquesta ressenya l’aura feminista que engloba la novel·la, que de manera
subtil però constant ens presenta uns personatges femenins extremadament
valents, forts i resilients.
I mentre passejava pel gel i acompanyava l'Uqsuralik per
la seva terra en quatre dies de lectura, a la meva florien els balcons i feia
una calor que espantava. Quin contrast, però que bonic (i refrescant) ha estat.
Amb aquesta lectura, a més, marco una casella més del
repte de lectura d'#ElReducteCatalà: la de llegir un llibre recomanat per algú del Reducte
Català.
"He trobat l'energia per arribar fins a aquesta illa esforçant-me per no pensar en res, però, ara que hi soc, m'adono de fins a quin punt estic sola. La meva supervivència ja no s'aferra a gaire cosa. Soc massa jove per haver trobat un esperit que em pugui salvar. Estirada al meu costat, la Ikasuk és l'única protecció que tinc contra la mort-i només és un gos."
Bérengère Cournut (París, 1979) és editora i escriptora. La seva obra es caracteritza per la seva mirada ecofeminista a través de personatges femenins forts. Els seus primers llibres exploraven territoris onírics (L'Écorcobaliseur (2008), Nanoushkaïa (2009), Wendy Ratherfight (2013)). L'any 2017 va escriure Vaig néixer contenta a Oraibi, que explorava la vida de la tribu hopi d'Arizona. De pedra i os (2019) va guanyar el Premi Fnac 2019.
Quina gran ressenya! M'ha agradat molt tot el que expliques, coincideixo en gran part. Costa entrar-hi, però s'ha d'assumir que és un llibre diferent, tot en ell és diferent del que estem acostumats. Cal deixar-se portar i treure les conclusions després, un cop acabat. Només diria que, pel que recordo, alguna tragèdia sí que hi ha, que es va arrossegant. Però bé. Es parla molt d'ecologisme també, quan es comenta el llibre. Jo no el vaig saber veure fins l'epíleg, no em va semblar que fossin especialment 'ecologistes', senzillament és el que tenen i ho cuiden. Viuen molt més en comunió amb la natura, perquè allà la natura mana i no hi ha manera de dominar-la. Però al final sí que fa un al·legat més ecologista.
ResponEliminaContent de tornar-te a llegir aquí, i que hagis participat en la nostra iniciativa, quina il·lusió!
Gràcies per comentar, Sergi!
EliminaPotser sí que hagués valgut la pena desenvolupar una mica més l'epíleg, però la història hagués estat força diferent...
Sobre l'ecologisme a la novel·la és cert que és el que tenen i que no poden dominar la natura d'on viuen, però també la cuiden i la valoren. Potser el concepte d'ecologisme és més ampli del que tenim en ment habitualment.