Seny i sentiment - Jane Austen

Títol: Seny i sentiment
Autora: Jane Austen
Llengua original: anglès
Traducció: Xavier Pàmies
Editorial: Viena Edicions
Any: 1811

"Com que ni l’adulaven a ella ni li adulaven els fills, no li resultaven simpàtiques; i, com que els agradava llegir, s’imaginava que eren satíriques, tot i no saber exactament què volia dir satíric. Però això tant li feia: era un retret que en aquella època s’acostumava a fer sovint."

Seny i sentiment és la primera novel·la que va escriure Jane Austen i la segona que li llegeixo, després d’Orgull i prejudici. En aquesta obra, Austen narra les peripècies romàntiques de dues germanes per trobar l’home ideal amb qui casar-se, que els proporcioni una renda per viure dignament. Bé, això és així després de la mort del pare, que deixa la mare i les tres germanes desemparades, ja que l'herència cau directament a mans del germanastre gran. 

La història gira al voltant de les dues germanes grans, l'Elinor i la Marianne i, com ens anticipa el títol, de dues maneres antagòniques de viure. Mentre que l'Elinor es deia guiar pel seny i deixa de banda els sentiments i emocions, la Marianne és tota visceral. 

Al llarg de la història coneixerem veïns, parents, amics i pretendents de les Dashwood; hi haurà temps per enamorar-se i per desenganyar-se, per assistir a vetllades i balls, per criticar i fer safareig amb les relacions de tots els coneguts i, sobretot, per parlar de diners, dots i rendes. 

He de reconèixer que no m'ha semblat una obra brillant i que fins gairebé al final no m'hi he acabat d'enganxar. Seny i sentiment m'ha semblat una novel·la d'amor, des de la visió més apassionada i la més assenyada, però no hi he trobat cap subtrama més amb prou pes. Tot es redueix a qui es casarà amb qui i quina renda té cadascú per veure si és un enllaç que surt a compte o no 😅, i les desil·lusions i els desheretaments conseqüents. 

Sí que Austen hi afegeix el seu to satíric i que aprofita les protagonistes per dir-hi la seva, i això és el que fa que Seny i sentiment sigui interessant; el fet que llegim el retrat de la societat anglesa de 1811 des de la perspectiva d'una dona. Potser és per això que no hi ha ni un personatge masculí retratat com l'home ideal 😂. 

A banda de tot això, m'ha agradat com manté les dues visions encarnades per cadascuna de les germanes al llarg de tota la història, i com veiem l'evolució i les conseqüències de viure la vida amb seny o amb sentiment. 

No us la perdeu si us agraden els llibres d'època amb salseo o voleu un clàssic escrit per una dona i amb un punt crític. 

Txell.Cat

Cos, camp de batalla - Laia Mauri Baraza

Títol: Cos, camp de batalla Autora: Laia Mauri Baraza Llengua original: català Editorial: La Magrana Any: 2024 

"Durant bastant temps vaig viure aquesta nuesa sense tabús ni pudor, sinó amb molta alegria. No hi havia una mirada externa que no fos de tendresa. Però quan el meu cos va començar a canviar, també ho va fer la seva mirada, especialment la del meu pare. I la meva, perquè el meu cos ja no era només un cos que es passejava per casa i era estimat sense recances, sinó que era un objecte de desig als ulls de la societat, i també, evidentment, als meus ulls."

Vaig descobrir aquest llibre en un programa de Les dones i els dies, en què entrevistaven l'autora, i em va semblar que abordava molts temes que ens podien interpel·lar amb la colla d'amigues, així que el vaig proposar perquè fos la següent lectura a comentar.

Cos, camp de batalla és una novel·la molt àgil en què, a través dels records i les experiències viscudes, una jove badalonina de 29 anys parla del seu despertar sexual, del desig i de la seva relació amb el sexe. 

"He arribat a dubtar que em passés realment. La seva actitud inalterable, el fet que jo ho expliqués poc i tard, que algunes de les meves amigues continuessin sortint de festa amb ells, em desubicava. Haver-me mentit tant a mi mateixa durant anys a vegades em fa dubtar dels meus propis records. De si ho he somniat, m’ho he inventat o és real. [...] La violència com un càstig per haver fet massa públic el meu desig."

Cada capítol porta com a títol una part del cos a partir de la qual ens arriben pinzellades de la infància, l'educació sexual rebuda a casa, les primeres vegades, l’autodescobriment, els tabús, els complexos físics, els judicis de la societat… i, en definitiva, com els cossos femenins són un camp de batalla entre el propi desig, les pressions estètiques i el que s'espera de nosaltres. No hi ha una trama potent, sinó que la força està en les reflexions que fa i que, sense que sigui explícitament, et convida a fer. Com va ser el meu despertar sexual? El vaig viure amb vergonya? Tenia prou informació? Quines inseguretats i pors tenia? Era genuí el desig o buscava validació? A quantes companyes vaig jutjar per anar a un altre ritme? Quins tabús m'acompanyaven? Quants estereotips masclistes he seguit per inèrcia? He qüestionat alguna vegada el feminisme d'algú per com es relaciona afectivament amb els homes?

Entre els capítols s'hi intercalen unes notes de mòbil que no hem acabat d'entendre i que, si no hi fossin, no ens hi faltaria res. 

"No era la primera vegada que ho provava, això d’intentar que m’agradés qui m’havia d’agradar. Totes les vegades anteriors havia acabat com el rosari de l’aurora. És el que sol passar quan intentes falsejar el desig. Però sentir-te agradada, estimada, admirada és un somnífer tan fort, és una droga tan aclaparadora que a vegades et fa perdre el nord."

Cos, camp de batalla ha sigut una molt bona lectura per comentar en grup. La majoria hem coincidit que ens hi hem sentit interpel·lades en diversos moments, ja sigui perquè ens hi hem reconegut o perquè hi hem reconegut algú altre. També hem coincidit en què és un llibre molt valent, ja que posa per escrit pensaments, pors i inquietuds que hem pogut tenir, però que no ens hem atrevit a manifestar i, de fet, avui, comentant-lo mentre fèiem el vermut, hem compartit records i sentiments de quan érem més joves que, fins ara, no havíem parlat. 

"Ens jutgem, per descomptat, a més de l’evident competició entre nosaltres a què ens aboca el sistema, i ens fem mal i trenquem peres i ens reconciliem milions de vegades. Per sort, les dones no som éssers de llum incorruptibles que emanem una sororitat màgica de bondat. Ni les amigues són aquell espai on el món de merda que ens ofega no entra. Mitificar-ho és posar-hi una responsabilitat exagerada, és demanar a les teves amigues que siguin una cosa que no són."

És una lectura àgil i amb un llenguatge planer, molt recomanable per reflexionar i revisar la pròpia relació amb la sexualitat, per mirar enrere amb un punt d’autocompassió i perdonar-se, deixar enrere la vergonya i el pudor que ens ve a partir dels estereotips patriarcals i capitalistes. I que no us enganyin, crec que els homes també l'haurien de llegir per anar fent passos cap a una societat més lliure de judicis, de masclisme i de violència. 

"Durant molts mesos la por va prendre el control: la pena és una força desmesurada que s’ho emporta tot i que et desposseeix."

Txell.Cat