Vostè ja ho entendrà - Claudio Magris

Títol: Vostè ja ho entendrà
Autor: Claudio Magris
Llengua original: italià
Traducció: Anna Casassas
Editorial: Edicions de 1984
Any: 2006

"Vostè, senyor president, coneix millor que ningú el cor humà. Ja fa molt de temps, una eternitat, que veu com s’infla pomposament, com salta exaltat, com s’obre amb entusiasme quan li va bé o es tanca amb aridesa quan es tracta de pagar els plats trencats."

Segons el mite grec, Orfeu era una poeta grec, mestre de la lira, que, després d'enamorar-se d'Eurídice, decideixen casar-se. Malauradament, ella mor d'una picada de serp i baixa al regne dels morts. Aleshores Orfeu decideix baixar a l'inframón per convèncer Hades amb la seva poesia i la seva música a fi que el permetin tornar al món dels vius amb la seva estimada Eurídice. Hades hi accedeix amb una condició: no pot dirigir la mirada a Eurídice fins que no siguin totalment fora. Orfeu, impacient, es gira cap a la seva estimada quan ella encara té un peu en el món dels morts, així que Eurídice torna a caure a l'inframón per sempre més.

Aquesta història ha estat representada en nombroses ocasions per molts artistes, i el mite es pot redescobrir en moltes pintures i una òpera homònima de Gluck (1762). Aprofito per enllaçar-vos una ària preciosa per a flauta travessera i arpa que fa moooolts anys vaig tenir la sort de tocar acompanyada d'una arpista [minut 0:40].

Bé, tornem al que ens ocupa. A Vostè ja ho entendrà, Magris fa una reinterpretació d'aquest mite en forma de monòleg. El relat és un monòleg d'una dona al director d'una Casa de repòs, on es troba tancada per recuperar-se d'una infecció. La Casa de repòs es descriu com un espai molt similar a l'exterior, però més fosc i ple d'ombres, amb unes normes estrictes i regentada per un director a qui ningú no ha vist el rostre. En aquest monòleg, la dona agraeix el permís especial que ha concedit al seu marit perquè vingui a buscar-la però ja ens diu, a la primera frase, que "no, no he sortit, senyor president, com pot veure sóc aquí.". Aleshores aprofita per repassar la seva vida amb seu marit poeta, per explicar-nos el pes que tenia en la composició de les seves obres, com era la seva vida íntima... Magris intenta sacsejar la història clàssica i empoderar Eurídice, convertir-la en la peça clau de la parella i no en la dona que ha de ser salvada.

"No, no venia per salvar-me, sinó per ser salvat. Com podria cantar les meves cançons en terra estrangera?, em deia. Era jo la seva terra perduda, la saba que el feia florir, la saba de la seva vida. Venia per recuperar la seva terra, de la qual havia estat exiliat."

Al llarg del relat hi ha diverses referències que ens connecten amb el mite clàssic: lires, serps, una ambientació fosca de la Casa de Repòs... Tot i que passen de puntetes, crec que conèixer el mite grec és important per treure suc a la proposta de Magris.

Malauradament, no he connectat amb la història ni amb els personatges, però podria ser que haver-la llegit amb frontal una nit de foscor per una apagada nacional hi hagi tingut alguna cosa a veure... En qualsevol cas, crec que és una proposta interessant però no m'ha arribat ni m'ha generat cap emoció més enllà de curiositat. Així que si voleu emocions, escolteu l'ària que us he enllaçat 😍.

Txell.Cat

Tan lluny de casa - Sergi Purcet

Títol: Tan lluny de casa Autor: Sergi Purcet
Llengua original: català
Editorial: Sembra Llibres 
Any: 2025

“Com estàs”, en plena abraçada, la tieta segueix el guió establert, el manual que ningú s’ha dedicat a actualitzar, ningú vol aquesta responsabilitat. I les respostes, per descomptat, són també prefabricades i acordades, per no augmentar la incomoditat d’un dels moments menys desitjables que ens toca viure de tant en tant.

Quan llegeixes un llibre d’algú que coneixes et mous entre la il·lusió i la felicitat (i creieu-me crec que en Sergi no s’imagina el grau d’il·lusió que vam sentir a casa quan vam conèixer la notícia d’aquesta publicació), i un cert neguit (i si no m’agrada? i si no és tan bo?). Un bon garbuix d’emocions que em rondaven abans de començar la lectura de Tan lluny de casa, un recull de relats d’en Sergi Purcet. Us he de dir que després de llegir el primer relat, “La vetlla”, el neguit em va abandonar i em vaig deixar anar a la il·lusió.

Tan lluny de casa és un recull de nou relats d’històries que parteixen de situacions o personatges quotidians, que ens poden resultar familiars, per parlar de crisis i canvis, de relacions humanes, d’allò que no es veu a simple vista i d’allò que amaguem deliberadament. Quan érem petits i jugàvem, a vegades cridàvem “casa” per dir que ens trobàvem en un lloc segur. Quan som lluny de casa (i no cal que sigui una casa física) som lluny d’aquell lloc on ens sentim protegits, i podem no sentir-nos del tot còmodes. Els personatges de Tan lluny de casa també es troben en aquest lloc incòmode que suposa un punt d’inflexió: un enterrament, un viatge a París, una visita que desperta records del passat, un seguit de circumstàncies que acaben amb un accident de cotxe, una soledat desesperant, un somni o un desig difícil de complir…

M’ha agradat molt la intimitat i la proximitat que he trobat en tots els relats, en què el Sergi a poc a poc ens va vestint els personatges i els seus conflictes i la seva història, i així com a lectors anem descobrint que les coses no són el que semblen a primera vista. Totes les històries tenen un gir final que es presenta molt cap al final i que, en general, és inesperat, tot i que alguns els vaig veure venir.

Aquest narrar minuciós i lent denota molta feina de relectura, de polir i retocar fins a aconseguir el teixit perfecte. Llegint Tan lluny de casa he tingut la sensació que totes les frases estan mesurades, que el ritme de les històries està més que repensat, que no ens han abocat el primer que ha sortit del cervell. I tota aquesta feina d’orfebreria també l’he trobat en la llengua: un català treballat, cuidat i mimat. Segurament hi deuen tenir alguna cosa a veure les pàgines llegides i les ressenyes escrites… Però de debò que així dona gust llegir!

Com en qualsevol recull de relats, n’hi ha alguns que m’han agradat més que d’altres, i voldria destacar especialment “La vetlla”, “Sempre ens quedarà París”, “Ampolla amb missatge” i “Júlia”.
“La vetlla” m’ha agradat especialment per com es descriuen els pensaments i les sensacions d’incomoditat general que acostumen a donar-se als tanatoris. He sentit la incomoditat de la Laura i m’ha fet plantejar-me si jo mateixa en alguna ocasió he seguit els protocols no escrits perquè no ho sabia fer millor.
“Sempre ens quedarà París” i “Ampolla amb missatge” són dues històries que m’han despertat molta tendresa, les he trobat molt amables. 

I “Júlia” és una de les històries en què vaig preveure el final, però tot i així m’ha agradat molt la construcció dels tres protagonistes i, realment, són gairebé tres històries en una: la d’en Mario i en Víctor, la de la Júlia, i la dels tres junts.

Tanco Tan lluny de casa contenta d’haver descobert la faceta escriptora d’en Sergi, satisfeta i gens decebuda. Enhorabona per aquests relats!

No vull deixar passar l’ocasió d’agrair l’exemplar a en Sergi.

Txell.Cat