dijous, 21 de gener de 2021

La Ciudad de las Damas - Christine de Pisan

Títol
: La Ciudad de las Damas
Autora: Christine de Pisan
Traductora: Marie José Lemarchand
Editorial: Siruela Ediciones
Any: 1405
"-Te creo, querida Cristina -me contestó-. Si la gente se molestara en buscarlas, encontraría muchas mujeres extraordinarias."

No coneixia l’obra ni l’autora fins que els Reis d'enguany em van sorprendre amb aquest llibre. El vaig començar aquell mateix dia i em va fascinar des del primer moment. Els primers dies no deixava de preguntar-me: Com és que mai ningú no m'havia parlat de Christine de Pisan? Com és que mai no m’hi havia topat navegant per les xarxes socials?

Christine de Pisan va viure entre 1364 i 1430, i en aquesta obra sembra la llavor del pensament en femení partint de la pregunta: per què els homes de la societat on visc insulten i odien les dones?
Partint d'aquesta pregunta, l'autora construeix una ciutat perquè totes les dones hi puguin viure lliures, lluny de prejudicis i blasfèmies. 

La Ciudad de las Damas s'estructura en tres llibres, en què tres distingides dames acompanyen i ajuden Cristina a construir la ciutat. L'obra comença amb l'autora al seu estudi que, cansada d'hores d'estudi (valgui la redundància), decideix agafar algun llibre per entretenir-se i gaudir. El llibre que agafa a l'atzar és una obra misògina del segle XIII, que fa que es plantegi quins motius duen els homes a parlar tan malament de les dones. 
"Me preguntaba cuáles podrían ser las razones que llevan a tantos hombres, clérigos y laicos, a vituperar a las mujeres, criticándolas bien de palabra bien en escritos y tratados. No es que sea cosa de un hombre o dos, [...] sino que no hay texto que esté exento de misoginia. Al contrario, filósofos, poetas, moralistas, todos -y la lista sería demasiado larga- parecen hablar con la misma voz para llegar a la conclusión de que la mujer, mala por esencia y naturaleza, siempre se inclina hacia el vicio."
Mentre navega entre aquests pensaments apareixen tres dames que li expliquen que ha de construir la ciutat de les dames i que elles l'ajudaran a desmuntar els mites, prejudicis i històries que corren sobre les dones. La primera dama és la Dama Raó, que l'ajuda a fixar els fonaments de la ciutat i amb qui conversa durant el Primer Llibre. El Segon Llibre conté la conversa amb la Dama Rectitud, amb qui construeix els palaus i edificis, i amb qui comença a poblar la ciutat. Finalment, les converses amb la Dama Justícia centren el Tercer Llibre, que acaba de poblar la ciutat amb santes i beates.
"Debes saber que existe además una razón muy especial, más importante aún, por la cual hemos venido, y que vamos a desvelarte: se trata de expulsar del mundo el error en el que habías caído, para que las damas y todas las mujeres de mérito puedan de ahora en adelante tener una ciudadela donde defenderse de tantos agresores. [...] En su ingenua bondad, siguiendo en ello el precepto divino, las mujeres han aguantado, paciente y cortésmente, todos los insultos, daños y perjuicios, tanto verbales como escritos, dejando en las manos de Dios todos sus derechos."

Al llarg de l'obra, apareixen nombroses dones bíbliques, mítiques, històriques i contemporànies a Cristina, que serveixen d'exemple per anar desmuntant totes les crítiques dels homes: des de la idea que les dones no són tan intel·ligents com els homes fins que gaudeixen de les violacions, passant per que les dones són les culpables dels fracassos matrimonials o que no saben guardar secrets. 

La Ciudad de las Damas és una lectura recomanable als lectors d'obres de caire feminista i a aquells qui es vulguin deixar sorprendre per un clàssic del segle XV tan modern per l'època en què es va escriure. És una lectura sorprenent per diversos motius: pel to, per les idees i per haver passat desapercebut durant tants anys.
Convé no oblidar que es tracta d'una obra que es va escriure entre 1404 i 1405 i que, per tant, hi ha certs elements que poden considerar-se retrògrads, amb una forta presència de la religió cristina i amb un estil narratiu propi de l'època, amb frases i construccions que avui ens sonen pomposes i poc naturals.
Malgrat tot, curiós i molt interessant.

Coneixem una mica més l'autora?
Christine de Pisan (Venècia, 1364 - França, 1430) va ser una poeta i filòsofa que es va convertir en la primera escriptora professional de França, ja que vivia de les obres que escrivia. La seva obra es considera protofeminista, ja que encara lluny del feminisme tal com el coneixem avui, aborda temes com la violació, l'accés de les dones al coneixement o la igualtat de sexes. 
Va ser molt prolífica i entre les seves obres, a banda de Le Livre de la Cité des Dames, destaca L'Avision Christine (1405) i Le Livre des Trois Vertus (1405).
"-Verdaderamente, Señora, Razón y Vos habéis contestado todas mis preguntas y resuelto todas mis dudas. De ambas he aprendido algo muy importante: todo lo que es posible hacer y aprender está al alcance de las mujeres, en cualquier campo, material e intelectual, requiera fuerza física, inteligencia u otra facultad. Todo lo pueden abarcar, y además, pueden hacerlo fácilmente."
Txell.Cat

dimecres, 6 de gener de 2021

La reina al palau dels corrents d'aire - Stieg Larsson

Títol: La reina al palau dels corrents d'aire (Millenium III)
Autor
Stieg Larsson
Traductor: Pau Joan Hernàndez
EditorialColumna
Any: 2009 (edició en català)

Aquesta nit no podia dormir. Això no és cap novetat i em passa cada Nit de Reis, però aquest any se m'ha ajuntat un final de novel·la trepidant que no podia deixar de llegir. La reina al palau dels corrents d'aire de Stieg Larsson és la tercera i darrera novel·la de la trilogia de Millennium.

Aquest darrer volum m'ha tornat a atrapar força. Si he de fer una valoració global diria que el primer em va enganxar moltíssim, el segon no em va enganxar massa i el tercer queda a mig camí (menys que el primer, però força més que el segon). La lectura d'aquesta novel·la és gairebé obligatòria per als qui n'han llegit la segona part, ja que es narra el desenllaç del mateix cas.

És difícil explicar lleugerament la trama sense fer espòilers als qui no hagin llegit la segona part, així que en aquesta ocasió m'abstindré d'escriure una breu sinopsi. En canvi, sí que exposaré que té els elements clau perquè sigui un thriller d'èxit: uns personatges que cauen bé, malgrat no ens recordin a ningú en concret; una trama complexa, però molt ben lligada, i un estil fresc i lleuger.

El vaig agafar perquè em trobava en un punt en què no em venia de gust llegir res i tenia ganes de distreure'm i enganxar-me a un llibre fins que l'acabés. En aquest sentit, va ser una molt bona tria :)

Coneixem una mica més l'autor?
Stieg Larsson (1954 - 2004) va ser un periodista i escriptor suec que es va fer famós pòstumament arran de la publicació de la trilogia Millennium. Larsson va morir d'un atac de cor inesperat tres mesos després de lliurar la tercera novel·la i no va poder veure com la seva obra es convertien en un fenomen a escala mundial.

Altres entrades del mateix autor

Txell.Cat

dissabte, 19 de desembre de 2020

Pluja d'estels - Laia Aguilar

Títol: 
Pluja d'estels
AutoraLaia Aguilar
EditorialDestino
Any: 2020

Ahir a la nit vaig acabar de llegir Pluja d’estels de Laia Aguilar, una novel·la breu que he devorat en tres dies.


Pluja d’estels és una novel·la que t’atrapa des del primer moment i que tracta un tema profund i l’actualitat com és el dret a decidir sobre la pròpia vida. Tot plegat camuflat en una trobada a Portlligat en un ambient idíl·lic, una nit d’agost coincidint amb els Persèids.


L’argument és força simple i, malauradament, no m’ha sorprès massa. Tres amics de la universitat es retroben uns anys després d’un fet traumàtic per tornar a viure les festes, les nits d’estiu, els riures de la joventut. Tanmateix, el pas del temps i els fets del passat els han distanciat, no hi són tots i la trobada s’acaba convertint en una festa agredolça. L’absència de la Paula és present durant tot el cap de setmana i els incomoda a tots.


Els personatges també són força típics: La Mila, una dona que ha tingut èxit laboral, però que no n’ha tingut tant en l’àmbit personal i que és infidel al seu marit; en Jon, l’amic gai que no està satisfet amb la vida que porta i que encara espera trobar el seu lloc; i en Nis, l'ex-marit de la Paula, fotògraf d'èxit que intenta fugir dels seus sentiments. Aquí s'hi sumen en Max, el marit de la Mila, i l'Olívia, la parella actual d'en Nis, força més jove i que també intenta trobar el seu lloc.


Els capítols són molt breus i la història es construeix a partir de flaixbacs que van explicant al lector la vida de la colla abans que l'accident els canviés la vida. La lectura està carregada d'imatges molt cinematogràfiques i molt boniques i, tot i que l'he llegit molt ràpid perquè t'hi enganxes, no m'ha acabat de convèncer. Els personatges em resultaven familiars, hi he trobat a faltar un punt de versemblança i m'ha semblat que certs elements estaven excessivament buscats, tracta un tema molt interessant, però hi passa de puntetes i no hi profunditza. Un final com aquest era fàcil que em fes plorar i, en canvi, no em va commoure.


Tot i això, insisteixo en la bellesa de les imatges i de l'espai i en el fet que és una lectura ràpida que enganxa molt. També és cert que potser jo he llegit massa llibres d'amics de la universitat que es retroben, però que a un altre lector potser tot això no li semblarà repetitiu.



Coneixem una mica més l'autora?

Laia Aguilar (Barcelona 1976) és llicenciada en Comunicació Audiovisual. Combina l'escriptura de llibres amb l'escriptura de guions per a sèries de televisió. També és professora a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i col·labora amb l'Ara Criatures. Durant els darrers anys s'ha especialitzat en la literatura juvenil i ha publicat diverses obres.


Txell.Cat

dilluns, 14 de desembre de 2020

En lloc segur - Wallace Stegner


Títol: 
En lloc segur
AutorWallace Stegner
Traductora: Dolors Udina
EditorialLibros del Asteroide
Any: 1987
"Segons la meva experiència, l'home més feliç del món és un jove professor que munta prestatgeries, i la parella més satisfeta del món està formada pel jove professor i la seva dona, enamorats, amb feina, al punt més baix de la Depressió, d'on ja no es pot caure més avall, i entrant en el seu primer any d'adults plens, deixant ja de preparar-se per iniciar finalment les seves vides."

En lloc segur de Wallace Stegner va ser la proposta de la Núria per a la caixa de llibres preferits dels meus amics que em van regalar pel meu 25è aniversari. Ja fa 3 anys, però encara me'n queden alguns per llegir.

Tal com em va anticipar, En lloc segur és una novel·la on no hi ha passa massa res, però que deixa petja perquè és una reflexió de l'amistat i l'amor en totes les seves cares, que ensenya que en l'amor i l'estima no tot és perfecte, però que els defectes formen part dels qui estimem.

A partir del retrobament de quatre vells amics, la Charity i en Sid Lang i la Sally i en Larry Morgan, en Larry rememora els anys d'amistat compartida mentre passen el que ja saben que serà l'últim cap de setmana de la Charity. Al principi, en Larry explica com es coneixen les dues joves parelles durant la Gran Depressió i com la Charity i en Sid els donen un cop de mà. La Charity i la Sally. que estan embarassades les dues, de seguida s'avenen molt i passen moltes hores plegades mentre els seus marits estan a la feina. La seva amistat es consolida de seguida i, tot i que va canviant i no es veuen tan sovint com al principi, segueixen compartint trobades memorables.
"Tots sentíem el mateix. Ho havíem de sentir. Perquè abans de marxar, davant de la porta i encara amb els barnussos, ens vam fondre tots quatre en una abraçada, rient, tan contents d'haver-nos conegut els uns als altres i tan contents que els milions de possibilitats de l'univers ens haguessin portat a la mateixa ciutat i al mateix univers en el mateix moment."

He de reconèixer que m'ha costat una mica entrar en la història i que al principi em va semblar massa poètic i descriptiu, i no acabava de trobar-li la gràcia. Tanmateix, a mesura que avança la novel·la i que he anat coneixent els personatges, m'hi he acabat enganxant. Aquestes dues parelles representen l'amistat que perdura al llarg dels anys malgrat les diferències i les possibles desavinences, aquelles amistats tan fortes en què es poden mostrar les fragilitats pròpies i no passa res. Però també representen l'amor i com l'amor evoluciona al llarg dels anys. Aquesta amistat i aquest amor són el lloc segur que tots busquem.

El final és dur, però molt bonic, d'una tendresa que segur que recordaré.

"Crec que la majoria de gent té algun grau de talent per a alguna cosa: formes, colors, paraules, sons. El talent ens ronda, com el ble de l'espelma que espera el llumí, però hi ha persones igual de dotades que altres que són menys afortunades. El destí mai no els envia el llumí. No és el moment, estan malalts, els falta energia o tenen massa obligacions. Alguna cosa d'aquesta mena."

Coneixem una mica més l'autor?
Wallace Stegner (1909 - 1993) va ser un escriptor nord-americà i professor d'universitat de literatura. Al llarg de la seva vida va compaginar la docència amb l'escriptura, amb l'activisme a favor de la natura. 
Se'l coneix principalment per les novel·les publicades, però va ser autor d'obres de ficció, història, biografia i assaig. Les seves novel·les, que es caracteritzen per tenir un to líric i optimista, van ser guardonades amb diversos premis, entre els quals destaca el Premi Pulitzer per Angle of Repose (1971).
En lloc segur es va publicar originalment el 1987 i va ser la última novel·la que va escriure.
"Deixo de banda l'amargor del rebuig i desplaço a l'armari de darrere del meu cap les incerteses i les angoixes que ens acompanyaran fins que pugui trobar una altra cosa en aquesta terra erma de la Depressió, que ens permeti tirar endavant. Ho tanco tot a l'armari juntament amb la ràbia i la vanitat ferida, l'autoestima rebentada i la trista aritmètica que hauré de començar a practicar de seguida."
Txell.Cat

dissabte, 14 de novembre de 2020

El cant de la joventut - Montserrat Roig

Títol
: El cant de la joventut
Autora: Montserrat Roig
EditorialEdicions 62
Any: 1989
"Li agradava tenir els ulls aclucats, com si hi hagués un mocador transparent, color rosa clar. Un mocador de seda. Després, aniria obrint les parpelles i veuria que tot seguia al seu lloc."
El cant de la joventut de Montserrat Roig ha estat la tercera i darrera lectura en femení del mes d'octubre, tot i que se m'ha allargat fins a mitjan novembre.
Lamentablement no m'ha acabat de convèncer, malgrat que li tenia moltes ganes i guardo molt bon record de les dues primeres lectures que vaig fer d'aquesta autora: Ramona, adéu (1972) i Digues que m'estimes encara que sigui mentida (1991). És cert que l'últim llibre que vaig llegir d'aquesta autora, La veu melodiosa (1987), tampoc em va acabar d'agradar. Potser no era el moment per una lectura tan poètica i això ha fet que no m'enganxés, que no trobés el moment d'asseure'm a llegir i, per tant, que avancés molt lentament en la lectura.

El cant de la joventut és un recull de vuit relats que, escrits amb una prosa molt poètica i amb molta ironia, parlen de la pèrdua de la joventut, el sexe, la mort i l'oblit. 
Els vuit relats són diferents des del punt de vista formal, ja que cadascun té una llargada diferent, però sí que comparteixen el tema. En tots apareix la joventut i la mort.

El primer relat és el que dóna títol al recull "El cant de la joventut" i és un dels que més m'ha agradat per la ironia mordaç que hi traspua. "Amor i cendres" és el segon relat i també m'ha agradat força; l'he trobat divertit i desenfadat. "Mar" és una de les dues narracions més llargues del recull i, en aquest cas, sí que m'hi vaig enganxar, mentre que la darrera narració, "Abans que no mereixi l'oblit", em va semblar que podia ser interessant, però no hi he acabat d'entrar.
"M'explicava com havia après, també, a mirar-se davant del mirall, a contemplar-se d'una manera distinta, no per veure si un pentinat li esqueia bé o si li quedava bé un vestit o un altre, ni tampoc per observar amb el nostre masoquisme habitual l'avenç de la deterioració de la pell i els músculs, sinó que era per valorar les formes del seu cos, com estava feta, ella i no una altra, ella i no les imatges que veiem cada dia a les revistes i a la televisió."
Coneixem una mica més l'autora?

Montserrat Roig (Barcelona, 1946 - 1991) va ser una escriptora catalana de novel·les, contes, assaig i articles periodístics. També va presentar i dirigir alguns programes de televisió en què entrevistava escriptors de generacions precedents.

"No recordem quan aprenem a mirar. No recordem les primeres imatges que veiem, la nostra retina no les clava a la memòria. No recordem quan veiem l'altre reflectit al mirall, aquest 'altre' que encara no relacionem amb nosaltres mateixos."
Altres entrades de la mateixa autora:

"Les cèl·lules de la tristesa s'apagaren dins el cervell. Pujava les escales com una núvia i somreia a la caixera del supermercat. La Maria es veié com una dona amb esperança."

Txell.Cat

diumenge, 25 d’octubre de 2020

Amor - Hanne Ørstavik

Títol:
 Amor
AutoraHanne Ørstavik
Traductora: Blanca Busquets
EditorialLes Hores
Any: 1997 (original); 2018 (en català)
"Li hauria agradat llegir tothora, seure al llit sota l'edredó, amb cafè, un munt de cigarretes i una camisa de dormir que l'abrigués bé."
Aquesta ha estat la segona lectura del mes de les escriptores, un llibre que vam descobrir a la Setmana del Llibre en Català d'enguany i que, just quan havia acabat la lectura de Tokarczuk, vaig trobar al catàleg de l'eBiblio.

Amor de Hanne Ørstavik ens narra un vespre nit d'hivern en un poble de Noruega d'una mare soltera, Vibeke, i el seu fill, Jon. Tot i ser mare i fill i viure junts, la Vibeke i en Jon estan molt lluny l'un de l'altre.
La Vibeke s'està integrant a la nova feina i busca agradar: agradar a la feina, però també trobar un home que l'estimi. En Jon, en canvi, espera un regal pel seu novè aniversari (que és l'endemà) i un pastís d'aniversari, però a banda d'això, és un nen curiós i molt independent.
Aquell vespre, la Vibeke després de sopar se'n va a la biblioteca municipal i després s'acosta a la fira ambulant, on coneix un home. En Jon, per altra banda, després de sopar surt a vendre loteria pel barri, passa per casa d'un veí i després per casa d'una nena que va a la seva escola, però que acaba de conèixer.

Ørstavik aborda la distància, la falta de comunicació i la solitud que hi pot haver entre dos éssers humans que, aparentment, es troben molt a prop l'un de l'altre, i ho fa de tal manera que genera un ambient carregat de tensió. Són mare i fill, però no saben on és l'un ni l'altra i no els preocupa. Amor és ben bé el que més es troba a faltar a Amor.
Si aquesta novel·la fos una pel·lícula segurament m'hauria tapat els ulls més d'una vegada per deixar de mirar, però seguir el fil amb la banda sonora. Crec que seria una pel·lícula amb molt pocs diàlegs. En una novel·la, però, això no ho podem fer. Malgrat l'angoixa i la tensió que es respira al llarg de tota l'obra, el lector ha de seguir llegint per saber com acabarà aquesta nit tan freda i fosca.

Amor no m'ha acabat de convèncer, potser perquè n'esperava una altra cosa, no sé ben bé perquè. Al meu parer, els fets que s'hi narren no són versemblants. Crec que m'hagués agradat i impactat més aquesta falta de comunicació i distància, si la història narrada hagués estat més realista. Em costa de creure que les situacions del nen es poguessin donar a la realitat.
Un punt a favor d'Amor és que el fet que la veu narradora sigui els dos protagonistes i que com a lectors anem saltant de la ment de la Vibeke a la d'en Jon per seguir el curs dels seus pensaments fa que la sensació de distància i d'angoixa ens absorbeixi. Alhora, crec que les imatges i els pensaments dels dos personatges estan molt ben pintats i que són perfectament el tipus de pensaments que tindrien un nen de 9 anys i una mare soltera que encara és jove i té ganes d'enamorar-se.
"S'ajeu al llit i tanca els ulls. Pensa que quan no està pensant en res hi deu haver una foscor absoluta dins el cap; com en una gran habitació quan els llums estan apagats."
Coneixem una mica més l'autora?
Hanne Ørstavik (1969) és una de les escriptores noruegues més rellevants i més admirades de la literatura contemporànica. Tot i que la seva primera obra va ser Hakk (1994), l'èxit li va arribar amb la publicació d'Amor l'any 1997. Ha escrit una tretzena de novel·les per les quals ha rebut nombrosos reconeixements.
La novel·la Amor ha estat traduïda a 23 idiomes i és considerada el 6è millor llibre entre els 25 millors llibres noruecs de 1980-2005.

"Sent l'anhel per un bon llibre, un dels gruixuts, d'aquells que fan la impressió de ser més forts i reals que la vida mateixa. Me'l mereixo, raona, després de com m'he esforçat a la feina i tot plegat."
Txell.Cat

dissabte, 17 d’octubre de 2020

Un lloc anomenat Antany - Olga Tokarczuk

Títol: Un lloc anomenat Antany
AutoraOlga Tokarczuk
Traductors: Anna Rubió i Jerzy Slawomirski
EditorialProa
Any: 1996 (original); edició de 2020

"Vora el molí els rius s'acoblen. Primer, corren arrambats, encara indecisos i tímids a causa d'aquesta proximitat tan enyorada, però tot seguit conflueixen i es perden l'un dins de l'altre."

El mes d'octubre se celebra, des de fa uns anys, el dia de les escriptores i des de fa uns anys, hi ha una iniciativa a les xarxes socials que consisteix a llegir només autores durant el mes d'octubre per visibilitzar-les. Aquesta iniciativa va néixer a Twitter l'any 2016, després que un grup de tuitaires s'adonessin que al final d'any hi havia una diferència considerable entre els autors i les autores que havien llegit. Aquest és el primer any que em sumo a la iniciativa, i aquesta ha estat la primera lectura del #LeoAutorasOct.

Un lloc anomenat Antany és una lectura preciosa, dolça i delicada, d'aquelles que vas allargant perquè no s'acabi mai.
Es tracta d'una novel·la coral estructurada en episodis que no tenen la mateixa durada i que es corresponen amb diferents temps en un mateix espai, un poble fictici anomenat Antany situat a Polònia. D'entrada pot sonar estrany, però és ben senzill. Un lloc anomenat Antany és una novel·la que dibuixa el pas del temps a través de les famílies que habiten aquest poble des de l'inici de la Primera Guerra Mundial fins la tercera generació, i cada episodi es titula "El temps de..." i el personatge o element en qüestió.  
Al llarg de 300 pàgines, el lector acompanya les famílies de l'Antany, un poble que representa el món, on hi ha rics, pobres, bojos, animals, fantasmes, natura, el bé i el mal, Déus i màgia. Els personatges se succeeixen i representen les esperances truncades, les decepcions i el dolor de la generació marcada per les dues Guerres Mundials i l'horror de l'holocaust, però també el temor i la incertesa de la Polònia comunista, així com les inquietuds i les il·lusions del jovent, dels néts dels qui van viure en el període de guerres. Pàgina rere pàgina tots aquests personatges entranyables es fan un lloc al nostre cor, perquè són ficticis però molt humans i estan construïts amb molta tendresa.

Tal com em va anticipar una amiga, té certa semblança amb Canto jo i la muntanya balla d'Irene Solà, i m'ha sorprès molt perquè si l'obra de Solà em va semblar innovadora per l'estil narratiu, crec que Un lloc anomenat Antany, escrita l'any 1996, encara devia ser una aposta més atrevida en el seu temps.
Diguem-ho tot: Solà va un pas més enllà que Tokarczuk, ja que Solà dóna veu als personatges i elements i el lector té la sensació real que, per exemple, els núvols li estan parlant. En el cas de Tokarczuk hi ha certs episodis on l'element central no és una persona, però el narrador segueix sent extern.
Una altra semblança entre les dues novel·les és el paper de la natura en l'obra com a un personatge més, així com la màgia que envolta tot el relat.
Un lloc anomenat Antany és un punt menys poètic que Canto jo i la muntanya balla, tot i que també té alguns episodis força lírics.

Sigui com sigui, és una lectura preciosa i altament recomanable.

No vull oblidar-me de parlar de la tasca dels traductors en aquesta obra. El lèxic és molt ric i dóna gust haver d'aturar la lectura de tant en tant per buscar al diccionari una paraula en català que no coneixia. Bona feina!

"...com més se'l mirava, més s'hi complaïen els seus ulls. I va arribar el moment que ja no podia deixar de mirar-lo. El devorava amb la mirada."
Coneixem una mica més l'autora?

Olga Tokarczuk (1962) és una escriptora i activista polonesa molt aclamada. Ha escrit nombroses novel·les i llibres de relats i ha estat traduïda a més de 30 llengües.
L'any 2018 va ser guardonada amb el Premi Nobel de literatura, però també ha rebut altres premis, com ara el Man Booker International Prize.

"La gent es pensa que viu amb més intensitat que els animals, els vegetals i, no cal dir-ho, les coses. Els animals intueixen que viuen amb més intensitat que els vegetals o les coses. Els vegetals somien que viuen amb més intensitat que les coses. I les coses duren, i en aquesta duració hi ha més vida que enlloc."
Txell.Cat

dissabte, 3 d’octubre de 2020

El roig i el negre - Stendhal

Títol: El roig i el negre
AutorStendhal
Traductor: Just Cabot (1930); Ferran Toutain (2004)
EditorialProa; Destino
Any: 1930 (original)

"Els grans ulls negres i plens de llàgrimes de Julien es trobaren fit a fit dels ullets grisos i dolents del vell fuster, que tenia l'aire de voler llegir fins al fons de la seva ànima."
Tenia ganes de llegir un clàssic i poc abans havia vist que algú havia llegit El roig i el negre, així que me'n van venir ganes. Va resultar que a casa teníem dues traduccions diferents al català, i va resultar també que a les xarxes socials les recomanaven les dues per igual. Solució: com que la novel·la està dividida en dues parts, he llegit una part de cada traductor i així he pogut comparar-les una mica.
La primera part l'he llegit amb la traducció de Just Cabot de 1930, editada per Proa (l'edició que tinc és de 1984); i la segona part amb la traducció de Ferran Toutain de 2004, editada per Destino.
Efectivament, les dues traduccions són molt bones, però a data d'avui, van dirigides a un tipus de lector diferent. La traducció de Toutain (2004) és molt més fluida i resulta més natural al llegir, ja que fuig de l'estil ampul·lós i farragós de la literatura realista. Toutain acompanya el lector amb nombroses notes a peu de pàgina per situar personatges i referències històriques. Per altra banda, la traducció de Cabot (1930) és més espessa perquè probablement s'apropa més a l'estil de l'època, amb frases llargues i que sonen poc naturals al parlar. Ara bé, en la traducció de Cabot trobem autèntiques perles de la llengua catalana, paraules genuïnes que ja no s'estilen, un lèxic tan concret que s'ha de buscar al diccionari.
"No agradar a una dona tan encisadora li semblà la més gran de les desgràcies. No respongué als seus retrets sinó llançant-se-li als peus, abraçant-se-li als genolls. Com que ella li parlava amb una extrema duresa es desféu en llàgrimes."
Pel que fa a la lectura, El roig i el negre m'ha agradat molt i no m'ho esperava. El vaig agafar pensant que la història seria interessant, però que seria d'aquelles lectures en què has de fer un petit esforç per entrar-hi. No ha estat el cas en absolut. De seguida vaig entrar en la trama i l'he devorat. La vida de Julien Sorel em va captivar des del primer dia.

El roig i el negre narra la vida de Julien Sorel, un jove fill d'un fuster i extremadament ambiciós i diferent dels seus coetanis, que s'esforça per fugir dels seus orígens humils i fer-se un lloc en l'alta societat francesa del segle XIX. Julien Sorel detesta aquesta alta societat perquè hi regna la hipocresia i la necessitat constant d'aparentar, però entra en aquest mateix joc per anar escalant.
El llibre s'estructura en dues parts ben diferenciades. La primera part té lloc a Verrières, on Julien treballa de preceptor dels fills de l'alcalde, Monsieur de Rênal, i on de seguida es guanya la confiança i l'estima dels fills i de la mare, Madame de Rênal. La segona part, en canvi, passa a París, quan Julien ja ha aconseguit ascendir en l'escala social. A París viu i treballa d'ajudant del Marquès de La Mole, un personatge molt influent en l'escena parisenca del moment. A poc a poc, Julien es guanya la confiança del Marquès i l'admiració de la seva filla, Mathilde, que acostumada als joves de l'alta societat que veu tots iguals, troba en Julien un personatge de novel·la.
Tal com pertoca al realisme, Stendhal vesteix l'evolució del protagonista amb moltíssims detalls de la política del moment, així com personatges. Tanmateix, jo també he trobat un punt de romanticisme en aquesta novel·la per la potència dels sentiments descrits. De fet, la descripció dels sentiments que fa  Stendhal m'ha recordat a Stefan Zweig.
"Se sentia penetrat per l'amor fins als replecs més íntims del cor."

Com a curiositat, Stendhal va basar la trama d'El roig i el negre en un cas real, però no vull desvetllar res més per als qui no en coneixen els detalls.
 
És un clàssic que recomanaria i que em sorprèn que ningú mai ho hagi fet. 
Això sí, en cas de no poder llegir-ne l'original, convé fer una ullada a les traduccions que hi ha i triar-ne una que s'adeqüi al lector. Que les referències no us espantin, parlem de realisme i hi ha un excés d'informació per contextualitzar que avui resulta sobrer, però que forma part del moviment literari dins del qual s'emmarca l'obra.
"Aquesta idea es va convertir en l'obsessió de Julien; ja no podia pensar en cap altra cosa. Els dies li passaven com hores.
A cada instant, quan intentava ocupar-se d'algun assumpte seriós, el seu pensament ho abandonava tot, i es despertava un quart d'hora més tard, amb el cor bategant, el cap emboirat i una idea fixa: 'M'estima?'"

Coneixem una mica més l'autor?

Stendhal és el pseudònim de Henri Beyle (Grenoble, 1783 - París, 1842).
Va ser soldat de l'exèrcit de Napoleó i, fruit de la seva caiguda, es va haver d'exiliar a Itàlia, on va publicar les primeres obres.
Assagista i novel·lista, va tenir molt poca estima en vida, però posteriorment se l'ha considerat una de les figures cabdals del realisme i de la novel·la psicològica.
És conegut sobretot per ser l'autor d'El roig i el negre (1830) i La cartoixa de Palma (1839), tot i que també fou el biògraf de Rossini.

"Aquells ulls preciosos, on s'intuïa el tedi més profund, i, encara pitjor, la desesperança de trobar mai el plaer, es van fixar en Julien. Almenys, ell no era exactament igual que els altres."

Txell.Cat

dilluns, 14 de setembre de 2020

Boulder - Eva Baltasar

Títol:
Boulder
Autora: Eva Baltasar
Any: 2020
EditorialClub Editor
"La beso com no sabia que podia besar una dona, entregant-li alguna cosa que fabrico quan som lluny, quan no és amb mi."
Fa tres dies que vaig acabar Boulder de l'Eva Baltasar i tot just ara he acabat de rellegir Permagel
He gaudit la lectura de Boulder perquè és una novel·la ben escrita, amb un lèxic molt ric i amb un estil àcid, directe i, alhora, poètic. Talment com era la lectura de Permagel. Tanmateix, Boulder no m'ha agradat tant com la primera novel·la de la trilogia i volia confirmar que realment Permagel m'havia agradat tant.

Les dues primeres novel·les de la trilogia comparteixen certs elements que les fan similars, si bé són lectures totalment independents.
D'entrada, la temàtica. En tots dos casos Baltasar dona veu a dues dones lesbianes que tenen tendència a la soledat i l'aïllament. A Permagel coneixíem una dona amb tendències suïcides i addicta al sexe i a Boulder en coneixem una altra que malda per aïllar-se i fugir d'una vida de parella convencional. Evidentment, tampoc no hi falta sexe explícit, a Boulder.
Un altre element comú són els títols, que fan referència a elements geològics. El permagel és la capa de 
la terra que no es desglaça mai i els boulder són les "grans roques solitàries que hi ha al sud de la Patagònia", com ens explica la protagonista a la novel·la. Així com a la primera novel·la el lector acompanya la protagonista en el procés de trencament del seu permagel, a la segona novel·la, la protagonista lluita per seguir sent un boulder.
El narrador també és el mateix: la protagonista ens narra la seva vida. A Permagel, però, el monòleg interior és més fluid. Boulder s'allunya una mica del monòleg i deixa de ser un fil de pensament continu.

D'altra banda, són molt diferents. Per a mi, Permagel tenia un aire més simpàtic i, tot i que la protagonista tendia a pensar en el suïcidi, hi havia un to desenfadat en tota l'obra. Boulder és més grisa i més seriosa.
Des del punt de vista formal, els capítols de Boulder són força més llargs (té 7 capítols en total) que els de Permagel (en té 38!).

"Cordialitat. L'arrel de la paraula 'cordialitat' és un òrgan. L'òrgan de fer moure la sang."

I parlem de la història que ens explica. Boulder és una dona que viu i treballa de cuinera en un buc, lluny de casa seva i aïllada de terra ferma fins que un dia s'enamora de Samsa, una geòloga amb qui es muda a Reykjavík. Fins aquí ho pot suportar més o menys bé, però el dia que Samsa decideix que vol ser mare i l'arrossega a un procés de gestació assistida tot el seu món trontolla. 
De nou, una altra similitud amb la primera novel·la de la trilogia, és que el final és sorprenent.


Com he dit al principi, la lectura es gaudeix perquè la novel·la està molt ben escrita i té un lèxic molt ric i unes imatges molt potents, però potser n'esperava més, després de Permagel. Potser és que, malgrat les diferències evidents, m'assemblo més a la protagonista de Permagel i als seus sentiments, que no pas a la de Boulder.
Tot i això, evidentment que llegiré Mamut, l'obra que tanca la trilogia i que encara no ha sortit per acabar de tancar el cercle. 
"La vida ha començat a fer baixada."

Coneixem una mica més l'autora?
Eva Baltasar (Barcelona, 1978) és una poeta i escriptora catalana. Ha escrit diversos poemaris des de l'any 2008 i ha rebut nombrosos premis de poesa. Boulder és la seva segona novel·la, després de Permagel (2018).



Altres entrades de la mateixa autora:
"Tampoc entenc aquest dolor, molesta poc però sempre és present. Creia que m'atacaria, que aprofitaria el cansament de la nit per clavar-se'm amb ungles i dents. Estava preparada per al plor. Però no, tinc un dolor que és com un gos. Jau en un racó i em llepa la ferida. La manté tendra i oberta, va fent."
Txell.Cat

divendres, 4 de setembre de 2020

Sense mans. Metàfores i papers sobre la traducció - Francesc Parcerisas

Títol: Sense mans. Metàfores i papers sobre la traducció
Autor: Francesc Parcerisas
Any: 2013
Editorial: Galàxia Gutenberg 

"Afirmar que la prostitució és l’ofici més antic del món deu ser una expressió habitual en moltes cultures. L’he sentida en diverses ocasions i en els contextos més dispars. I personalment m’agrada recórrer-hi per subratllar el meu interès per un altre ofici que, al meu parer i sense ganes d’arribar a comparances massa tèrboles, li hauria de disputar l’hegemonia de l’antiguitat: la traducció."
Vaig tenir la sort i l’honor de tenir grans traductors de professors a la Universitat Autònoma de Barcelona, entre els quals la Dolors Udina o en Francesc Parcerisas. Era inevitable que aquest assaig acabés arribant a les meves mans tard o d’hora. La veritat és que feia força temps que esperava a la nostra llibreria de casa i aquest mes d’agost li ha tocat el torn. Part de l’èxit d’una lectura rau en triar el llibre en el moment adequat o, per dir-ho d’una altra manera, el mateix llibre triat en un moment o en un altre pot convertir-se en un gaudi o en una tortura. Així que estic contenta d’haver fer esperar Sense mans. Metàfores i papers sobre la traducció fins aquest estiu. Era el seu moment!

Sense mans. Metàfores i papers sobre la traducció és un recull d’anècdotes i curiositats que tenen com a protagonista la traducció, que precisament acostuma a ser la gran oblidada del procés literari. 
M’ha agradat i l’he trobat interessant, però he de dir que el vaig agafar amb ganes, el tema m’interessava especialment i l’autor n'era un motiu més. Guardonat amb el IV Premi Internacional d’Assaig Joan Palau i Fabre, el jurat, segons s’indica a la contraportada, “va valorar [...] el seu caràcter a mig camí entre l’assaig memorialístic i l’especialitzat, fet des de l’experiència professional de l’autor com a traductor i professor i de la seva vivència com a home de cultura.”

Es tracta d’un assaig relativament breu (la meva edició té poc més de 200 pàgines) dividit en capítols que es poden llegir de forma independent, ja que cadascun aborda un tema diferent (dins del global de la traducció). L’obra respira la riquesa lèxica de Parcerisas per totes les pàgines, carregades amb imatges i, a vegades, amb certa ironia, i és que no podem oblidar que també és poeta. El domini de la llengua és brutal, però, alhora, integrat dins el fil narratiu com si t’ho estigués explicant ell de viva veu en una classe a la facultat.
Tampoc no us enganyaré, i si bé he marcat la majoria dels capítols a l’índex perquè els he trobat interessants, també n’hi ha hagut alguns (pocs, això sí) en què no he acabat d’entendre què ens volia transmetre l’autor en aquell cas.

No ho faig mai, però per si heu de fer una tria, dels 29 capítols que hi ha, aquest és el meu TOP 10 (sense ordenar):
  1. A manera d introducció, o l’ofici mes antic del món
  2. L’illa de Dejima, o la metàfora del traductor
  3. Paral·lelismes de l’horror, I. Yucatán, 1519
  4. ¿Una restitució?
  5. La disposició del text
  6. Amb Paul Muldoon a la cruïlla de Ballygawley
  7. Un mapamundi
  8. Els 50 principals
  9. La marca blanca
  10. Confessions d’un director literari
"Ho repeteixo: la traducció és la columna vertebral de la cultura humana: no hi ha un sol acte de la nostra vida que no estigui relacionat, d’una manera o d’una altra, amb la traducció. [...] Vivim en un món social, i l essència de la socialització son el contacte i la comunicació, els quals, per força, impliquen un cert grau de traducció. Processen i enviem informació i en rebem i en descodifiquem de manera constant."
El recomano a tots els traductors i traductores, ja que és una obra que posa en valor la feina que fem i que han fet els traductors al llarg de la història, però també permet conèixer algunes històries ben curioses de la traducció al llarg de la història. Crec que també pot ser una lectura interessant per als qui es dediquen al món editorial i literari.
"En la història literària també hi ha traduccions per sortir del pas i delicatessen que ens podem permetre tastar quan no anem tan apressats i tenim temps per rellegir, encuriosits, mandrosos i encisats, la mateixa frase dos o tres cops pel pur plaer d'acumular, a les papil·les intel·lectives, un bon record lector."

Coneixem una mica més l’autor?
Francesc Parcerisas (1944) és poeta, traductor, crític literari i professor d’universitat. Els seus primers llibres de poemes s'apleguen en el volum Triomf al present. Poemes 1956-1983. Altres llibres posteriors són L'edat d'or (1983), Focs d'octubre (1992), Natura morta amb nens (2000) i Dos dies més de sud (2006). També ha publicat llibres de crítica i un dietari La primavera a Pequín (2013).
Ha traduït nombrosos autors al català i al castellà, entre els quals destaquen J.R.R Tolkien, C. Pavese o A. Rimbaud.

"Sempre que ens trobem amb dues o més parts, la traducció esdevé la mitjancera. Com més allunyats són els interessos, les llengües, les tradicions, els objectius d’aquestes parts, més important i urgent és la tasca del traductor."
Txell.Cat