dissabte, 17 d’octubre de 2020

Un lloc anomenat Antany - Olga Tokarczuk

Títol: Un lloc anomenat Antany
AutoraOlga Tokarczuk
Traductors: Anna Rubió i Jerzy Slawomirski
EditorialProa
Any: 1996 (original); edició de 2020

"Vora el molí els rius s'acoblen. Primer, corren arrambats, encara indecisos i tímids a causa d'aquesta proximitat tan enyorada, però tot seguit conflueixen i es perden l'un dins de l'altre."

El mes d'octubre se celebra, des de fa uns anys, el dia de les escriptores i des de fa uns anys, hi ha una iniciativa a les xarxes socials que consisteix a llegir només autores durant el mes d'octubre per visibilitzar-les. Aquesta iniciativa va néixer a Twitter l'any 2016, després que un grup de tuitaires s'adonessin que al final d'any hi havia una diferència considerable entre els autors i les autores que havien llegit. Aquest és el primer any que em sumo a la iniciativa, i aquesta ha estat la primera lectura del #LeoAutorasOct.

Un lloc anomenat Antany és una lectura preciosa, dolça i delicada, d'aquelles que vas allargant perquè no s'acabi mai.
Es tracta d'una novel·la coral estructurada en episodis que no tenen la mateixa durada i que es corresponen amb diferents temps en un mateix espai, un poble fictici anomenat Antany situat a Polònia. D'entrada pot sonar estrany, però és ben senzill. Un lloc anomenat Antany és una novel·la que dibuixa el pas del temps a través de les famílies que habiten aquest poble des de l'inici de la Primera Guerra Mundial fins la tercera generació, i cada episodi es titula "El temps de..." i el personatge o element en qüestió.  
Al llarg de 300 pàgines, el lector acompanya les famílies de l'Antany, un poble que representa el món, on hi ha rics, pobres, bojos, animals, fantasmes, natura, el bé i el mal, Déus i màgia. Els personatges se succeeixen i representen les esperances truncades, les decepcions i el dolor de la generació marcada per les dues Guerres Mundials i l'horror de l'holocaust, però també el temor i la incertesa de la Polònia comunista, així com les inquietuds i les il·lusions del jovent, dels néts dels qui van viure en el període de guerres. Pàgina rere pàgina tots aquests personatges entranyables es fan un lloc al nostre cor, perquè són ficticis però molt humans i estan construïts amb molta tendresa.

Tal com em va anticipar una amiga, té certa semblança amb Canto jo i la muntanya balla d'Irene Solà, i m'ha sorprès molt perquè si l'obra de Solà em va semblar innovadora per l'estil narratiu, crec que Un lloc anomenat Antany, escrita l'any 1996, encara devia ser una aposta més atrevida en el seu temps.
Diguem-ho tot: Solà va un pas més enllà que Tokarczuk, ja que Solà dóna veu als personatges i elements i el lector té la sensació real que, per exemple, els núvols li estan parlant. En el cas de Tokarczuk hi ha certs episodis on l'element central no és una persona, però el narrador segueix sent extern.
Una altra semblança entre les dues novel·les és el paper de la natura en l'obra com a un personatge més, així com la màgia que envolta tot el relat.
Un lloc anomenat Antany és un punt menys poètic que Canto jo i la muntanya balla, tot i que també té alguns episodis força lírics.

Sigui com sigui, és una lectura preciosa i altament recomanable.

No vull oblidar-me de parlar de la tasca dels traductors en aquesta obra. El lèxic és molt ric i dóna gust haver d'aturar la lectura de tant en tant per buscar al diccionari una paraula en català que no coneixia. Bona feina!

"...com més se'l mirava, més s'hi complaïen els seus ulls. I va arribar el moment que ja no podia deixar de mirar-lo. El devorava amb la mirada."
Coneixem una mica més l'autora?

Olga Tokarczuk (1962) és una escriptora i activista polonesa molt aclamada. Ha escrit nombroses novel·les i llibres de relats i ha estat traduïda a més de 30 llengües.
L'any 2018 va ser guardonada amb el Premi Nobel de literatura, però també ha rebut altres premis, com ara el Man Booker International Prize.

"La gent es pensa que viu amb més intensitat que els animals, els vegetals i, no cal dir-ho, les coses. Els animals intueixen que viuen amb més intensitat que els vegetals o les coses. Els vegetals somien que viuen amb més intensitat que les coses. I les coses duren, i en aquesta duració hi ha més vida que enlloc."
Txell.Cat

dissabte, 3 d’octubre de 2020

El roig i el negre - Stendhal

Títol: El roig i el negre
AutorStendhal
Traductor: Just Cabot (1930); Ferran Toutain (2004)
EditorialProa; Destino
Any: 1930 (original)

"Els grans ulls negres i plens de llàgrimes de Julien es trobaren fit a fit dels ullets grisos i dolents del vell fuster, que tenia l'aire de voler llegir fins al fons de la seva ànima."
Tenia ganes de llegir un clàssic i poc abans havia vist que algú havia llegit El roig i el negre, així que me'n van venir ganes. Va resultar que a casa teníem dues traduccions diferents al català, i va resultar també que a les xarxes socials les recomanaven les dues per igual. Solució: com que la novel·la està dividida en dues parts, he llegit una part de cada traductor i així he pogut comparar-les una mica.
La primera part l'he llegit amb la traducció de Just Cabot de 1930, editada per Proa (l'edició que tinc és de 1984); i la segona part amb la traducció de Ferran Toutain de 2004, editada per Destino.
Efectivament, les dues traduccions són molt bones, però a data d'avui, van dirigides a un tipus de lector diferent. La traducció de Toutain (2004) és molt més fluida i resulta més natural al llegir, ja que fuig de l'estil ampul·lós i farragós de la literatura realista. Toutain acompanya el lector amb nombroses notes a peu de pàgina per situar personatges i referències històriques. Per altra banda, la traducció de Cabot (1930) és més espessa perquè probablement s'apropa més a l'estil de l'època, amb frases llargues i que sonen poc naturals al parlar. Ara bé, en la traducció de Cabot trobem autèntiques perles de la llengua catalana, paraules genuïnes que ja no s'estilen, un lèxic tan concret que s'ha de buscar al diccionari.
"No agradar a una dona tan encisadora li semblà la més gran de les desgràcies. No respongué als seus retrets sinó llançant-se-li als peus, abraçant-se-li als genolls. Com que ella li parlava amb una extrema duresa es desféu en llàgrimes."
Pel que fa a la lectura, El roig i el negre m'ha agradat molt i no m'ho esperava. El vaig agafar pensant que la història seria interessant, però que seria d'aquelles lectures en què has de fer un petit esforç per entrar-hi. No ha estat el cas en absolut. De seguida vaig entrar en la trama i l'he devorat. La vida de Julien Sorel em va captivar des del primer dia.

El roig i el negre narra la vida de Julien Sorel, un jove fill d'un fuster i extremadament ambiciós i diferent dels seus coetanis, que s'esforça per fugir dels seus orígens humils i fer-se un lloc en l'alta societat francesa del segle XIX. Julien Sorel detesta aquesta alta societat perquè hi regna la hipocresia i la necessitat constant d'aparentar, però entra en aquest mateix joc per anar escalant.
El llibre s'estructura en dues parts ben diferenciades. La primera part té lloc a Verrières, on Julien treballa de preceptor dels fills de l'alcalde, Monsieur de Rênal, i on de seguida es guanya la confiança i l'estima dels fills i de la mare, Madame de Rênal. La segona part, en canvi, passa a París, quan Julien ja ha aconseguit ascendir en l'escala social. A París viu i treballa d'ajudant del Marquès de La Mole, un personatge molt influent en l'escena parisenca del moment. A poc a poc, Julien es guanya la confiança del Marquès i l'admiració de la seva filla, Mathilde, que acostumada als joves de l'alta societat que veu tots iguals, troba en Julien un personatge de novel·la.
Tal com pertoca al realisme, Stendhal vesteix l'evolució del protagonista amb moltíssims detalls de la política del moment, així com personatges. Tanmateix, jo també he trobat un punt de romanticisme en aquesta novel·la per la potència dels sentiments descrits. De fet, la descripció dels sentiments que fa  Stendhal m'ha recordat a Stefan Zweig.
"Se sentia penetrat per l'amor fins als replecs més íntims del cor."

Com a curiositat, Stendhal va basar la trama d'El roig i el negre en un cas real, però no vull desvetllar res més per als qui no en coneixen els detalls.
 
És un clàssic que recomanaria i que em sorprèn que ningú mai ho hagi fet. 
Això sí, en cas de no poder llegir-ne l'original, convé fer una ullada a les traduccions que hi ha i triar-ne una que s'adeqüi al lector. Que les referències no us espantin, parlem de realisme i hi ha un excés d'informació per contextualitzar que avui resulta sobrer, però que forma part del moviment literari dins del qual s'emmarca l'obra.
"Aquesta idea es va convertir en l'obsessió de Julien; ja no podia pensar en cap altra cosa. Els dies li passaven com hores.
A cada instant, quan intentava ocupar-se d'algun assumpte seriós, el seu pensament ho abandonava tot, i es despertava un quart d'hora més tard, amb el cor bategant, el cap emboirat i una idea fixa: 'M'estima?'"

Coneixem una mica més l'autor?

Stendhal és el pseudònim de Henri Beyle (Grenoble, 1783 - París, 1842).
Va ser soldat de l'exèrcit de Napoleó i, fruit de la seva caiguda, es va haver d'exiliar a Itàlia, on va publicar les primeres obres.
Assagista i novel·lista, va tenir molt poca estima en vida, però posteriorment se l'ha considerat una de les figures cabdals del realisme i de la novel·la psicològica.
És conegut sobretot per ser l'autor d'El roig i el negre (1830) i La cartoixa de Palma (1839), tot i que també fou el biògraf de Rossini.

"Aquells ulls preciosos, on s'intuïa el tedi més profund, i, encara pitjor, la desesperança de trobar mai el plaer, es van fixar en Julien. Almenys, ell no era exactament igual que els altres."

Txell.Cat

dilluns, 14 de setembre de 2020

Boulder - Eva Baltasar

Títol:
Boulder
Autora: Eva Baltasar
Any: 2020
EditorialClub Editor
"La beso com no sabia que podia besar una dona, entregant-li alguna cosa que fabrico quan som lluny, quan no és amb mi."
Fa tres dies que vaig acabar Boulder de l'Eva Baltasar i tot just ara he acabat de rellegir Permagel
He gaudit la lectura de Boulder perquè és una novel·la ben escrita, amb un lèxic molt ric i amb un estil àcid, directe i, alhora, poètic. Talment com era la lectura de Permagel. Tanmateix, Boulder no m'ha agradat tant com la primera novel·la de la trilogia i volia confirmar que realment Permagel m'havia agradat tant.

Les dues primeres novel·les de la trilogia comparteixen certs elements que les fan similars, si bé són lectures totalment independents.
D'entrada, la temàtica. En tots dos casos Baltasar dona veu a dues dones lesbianes que tenen tendència a la soledat i l'aïllament. A Permagel coneixíem una dona amb tendències suïcides i addicta al sexe i a Boulder en coneixem una altra que malda per aïllar-se i fugir d'una vida de parella convencional. Evidentment, tampoc no hi falta sexe explícit, a Boulder.
Un altre element comú són els títols, que fan referència a elements geològics. El permagel és la capa de 
la terra que no es desglaça mai i els boulder són les "grans roques solitàries que hi ha al sud de la Patagònia", com ens explica la protagonista a la novel·la. Així com a la primera novel·la el lector acompanya la protagonista en el procés de trencament del seu permagel, a la segona novel·la, la protagonista lluita per seguir sent un boulder.
El narrador també és el mateix: la protagonista ens narra la seva vida. A Permagel, però, el monòleg interior és més fluid. Boulder s'allunya una mica del monòleg i deixa de ser un fil de pensament continu.

D'altra banda, són molt diferents. Per a mi, Permagel tenia un aire més simpàtic i, tot i que la protagonista tendia a pensar en el suïcidi, hi havia un to desenfadat en tota l'obra. Boulder és més grisa i més seriosa.
Des del punt de vista formal, els capítols de Boulder són força més llargs (té 7 capítols en total) que els de Permagel (en té 38!).

"Cordialitat. L'arrel de la paraula 'cordialitat' és un òrgan. L'òrgan de fer moure la sang."

I parlem de la història que ens explica. Boulder és una dona que viu i treballa de cuinera en un buc, lluny de casa seva i aïllada de terra ferma fins que un dia s'enamora de Samsa, una geòloga amb qui es muda a Reykjavík. Fins aquí ho pot suportar més o menys bé, però el dia que Samsa decideix que vol ser mare i l'arrossega a un procés de gestació assistida tot el seu món trontolla. 
De nou, una altra similitud amb la primera novel·la de la trilogia, és que el final és sorprenent.


Com he dit al principi, la lectura es gaudeix perquè la novel·la està molt ben escrita i té un lèxic molt ric i unes imatges molt potents, però potser n'esperava més, després de Permagel. Potser és que, malgrat les diferències evidents, m'assemblo més a la protagonista de Permagel i als seus sentiments, que no pas a la de Boulder.
Tot i això, evidentment que llegiré Mamut, l'obra que tanca la trilogia i que encara no ha sortit per acabar de tancar el cercle. 
"La vida ha començat a fer baixada."

Coneixem una mica més l'autora?
Eva Baltasar (Barcelona, 1978) és una poeta i escriptora catalana. Ha escrit diversos poemaris des de l'any 2008 i ha rebut nombrosos premis de poesa. Boulder és la seva segona novel·la, després de Permagel (2018).



Altres entrades de la mateixa autora:
"Tampoc entenc aquest dolor, molesta poc però sempre és present. Creia que m'atacaria, que aprofitaria el cansament de la nit per clavar-se'm amb ungles i dents. Estava preparada per al plor. Però no, tinc un dolor que és com un gos. Jau en un racó i em llepa la ferida. La manté tendra i oberta, va fent."
Txell.Cat

divendres, 4 de setembre de 2020

Sense mans. Metàfores i papers sobre la traducció - Francesc Parcerisas

Títol: Sense mans. Metàfores i papers sobre la traducció
Autor: Francesc Parcerisas
Any: 2013
Editorial: Galàxia Gutenberg 

"Afirmar que la prostitució és l’ofici més antic del món deu ser una expressió habitual en moltes cultures. L’he sentida en diverses ocasions i en els contextos més dispars. I personalment m’agrada recórrer-hi per subratllar el meu interès per un altre ofici que, al meu parer i sense ganes d’arribar a comparances massa tèrboles, li hauria de disputar l’hegemonia de l’antiguitat: la traducció."
Vaig tenir la sort i l’honor de tenir grans traductors de professors a la Universitat Autònoma de Barcelona, entre els quals la Dolors Udina o en Francesc Parcerisas. Era inevitable que aquest assaig acabés arribant a les meves mans tard o d’hora. La veritat és que feia força temps que esperava a la nostra llibreria de casa i aquest mes d’agost li ha tocat el torn. Part de l’èxit d’una lectura rau en triar el llibre en el moment adequat o, per dir-ho d’una altra manera, el mateix llibre triat en un moment o en un altre pot convertir-se en un gaudi o en una tortura. Així que estic contenta d’haver fer esperar Sense mans. Metàfores i papers sobre la traducció fins aquest estiu. Era el seu moment!

Sense mans. Metàfores i papers sobre la traducció és un recull d’anècdotes i curiositats que tenen com a protagonista la traducció, que precisament acostuma a ser la gran oblidada del procés literari. 
M’ha agradat i l’he trobat interessant, però he de dir que el vaig agafar amb ganes, el tema m’interessava especialment i l’autor n'era un motiu més. Guardonat amb el IV Premi Internacional d’Assaig Joan Palau i Fabre, el jurat, segons s’indica a la contraportada, “va valorar [...] el seu caràcter a mig camí entre l’assaig memorialístic i l’especialitzat, fet des de l’experiència professional de l’autor com a traductor i professor i de la seva vivència com a home de cultura.”

Es tracta d’un assaig relativament breu (la meva edició té poc més de 200 pàgines) dividit en capítols que es poden llegir de forma independent, ja que cadascun aborda un tema diferent (dins del global de la traducció). L’obra respira la riquesa lèxica de Parcerisas per totes les pàgines, carregades amb imatges i, a vegades, amb certa ironia, i és que no podem oblidar que també és poeta. El domini de la llengua és brutal, però, alhora, integrat dins el fil narratiu com si t’ho estigués explicant ell de viva veu en una classe a la facultat.
Tampoc no us enganyaré, i si bé he marcat la majoria dels capítols a l’índex perquè els he trobat interessants, també n’hi ha hagut alguns (pocs, això sí) en què no he acabat d’entendre què ens volia transmetre l’autor en aquell cas.

No ho faig mai, però per si heu de fer una tria, dels 29 capítols que hi ha, aquest és el meu TOP 10 (sense ordenar):
  1. A manera d introducció, o l’ofici mes antic del món
  2. L’illa de Dejima, o la metàfora del traductor
  3. Paral·lelismes de l’horror, I. Yucatán, 1519
  4. ¿Una restitució?
  5. La disposició del text
  6. Amb Paul Muldoon a la cruïlla de Ballygawley
  7. Un mapamundi
  8. Els 50 principals
  9. La marca blanca
  10. Confessions d’un director literari
"Ho repeteixo: la traducció és la columna vertebral de la cultura humana: no hi ha un sol acte de la nostra vida que no estigui relacionat, d’una manera o d’una altra, amb la traducció. [...] Vivim en un món social, i l essència de la socialització son el contacte i la comunicació, els quals, per força, impliquen un cert grau de traducció. Processen i enviem informació i en rebem i en descodifiquem de manera constant."
El recomano a tots els traductors i traductores, ja que és una obra que posa en valor la feina que fem i que han fet els traductors al llarg de la història, però també permet conèixer algunes històries ben curioses de la traducció al llarg de la història. Crec que també pot ser una lectura interessant per als qui es dediquen al món editorial i literari.
"En la història literària també hi ha traduccions per sortir del pas i delicatessen que ens podem permetre tastar quan no anem tan apressats i tenim temps per rellegir, encuriosits, mandrosos i encisats, la mateixa frase dos o tres cops pel pur plaer d'acumular, a les papil·les intel·lectives, un bon record lector."

Coneixem una mica més l’autor?
Francesc Parcerisas (1944) és poeta, traductor, crític literari i professor d’universitat. Els seus primers llibres de poemes s'apleguen en el volum Triomf al present. Poemes 1956-1983. Altres llibres posteriors són L'edat d'or (1983), Focs d'octubre (1992), Natura morta amb nens (2000) i Dos dies més de sud (2006). També ha publicat llibres de crítica i un dietari La primavera a Pequín (2013).
Ha traduït nombrosos autors al català i al castellà, entre els quals destaquen J.R.R Tolkien, C. Pavese o A. Rimbaud.

"Sempre que ens trobem amb dues o més parts, la traducció esdevé la mitjancera. Com més allunyats són els interessos, les llengües, les tradicions, els objectius d’aquestes parts, més important i urgent és la tasca del traductor."
Txell.Cat

dimecres, 19 d’agost de 2020

Por - Stefan Zweig

Títol: Por
AutorStefan Zweig
Any: 1925 (original); 2018 (traducció al català)
Traductor: Joan Fontcuberta
EditorialQuaderns Crema
"En desvetllar-se-li aquest sentiment, sentí una dolorosa estrebada al pit, una sensació confusa, com si lamentés haver-se deixat escapar quelcom, una tensió gairebé física, com el seu cos no recordava haver-li'n fet experimentar mai cap semblant."

Por és la segona obra de Stefan Zweig que té una entrada al bloc, tot i que recordo haver-ne llegit alguna altra abans de començar a escriure ressenyes aquí (almenys Novel·la d'escacs i Carta d'una desconeguda). Zweig sempre aconsegueix plasmar i descriure els sentiments humans amb gran mestria i, en aquesta novel·la breu, tampoc no falla.

Com indica el títol, l'obra se centra en la por i il·lustra perfectament com aquest sentiment pot transformar-se en un temor irracional i com evoluciona cap a l'angoixa, limita la protagonista i la seva rutina fins a torbar-li l'enteniment. La por que sent la protagonista, Irene, arriba al lector a mesura que avança la lectura i Zweig aconsegueix que  el lector quedi enganxat a la història per posar fi a aquest patiment.
"La por, que com tot sentiment intens que experimentava es convertia en nerviosisme, la perseguia sense parar d'una estança a l'altra."
"La por, corrosiva com un àcid, havia descompost la seva vida i n'havia separat els elements. Tot d'una les coses tenien un altre pes, els valors s'havien invertit i les relacions s'havien embrollat."


La trama de Por és molt senzilla, però la gràcia rau en la manera de narrar-la de Zweig. 
Irene Wagner és una senyora benestant i acomodada de Viena, casada amb un advocat i mare de dos fills. Després de vuit anys de matrimoni i d'una activitat social plena d'actes, balls, teatre... se sent avorrida i decideix iniciar una aventura amb un pianista jove per posar una mica d'emoció a la seva vida. Tanmateix, un dia es troba amb una dona quan surt del pis del seu amant i Irene es veu obligada a cedir al xantatge de la dona. La novel·la explora els sentiments d'Irene des que és enxampada per la xantatgista, el temor que el seu marit descobreixi l'afer, la pressió social i la possibilitat de perdre tot el que té. 
No m'esperava el final, però m'ha agradat especialment i l'he trobat molt enginyós.

Zweig no decep mai, però és un d'aquells autors que vull dosificar perquè no s'acabin mai les lectures.

"Era allà, de peu dret, mirant bocabadada, alguna cosa bategava inquieta dintre seu i volia sortir. I tot d'una va saber que era la rialla empresonada allò que maldava per alliberar-se. Sortí disparada com el tap d'una ampolla de xampany i deixa anar petits trinats i refilets. La Irene reia i reia, avergonyida de vegades de la seva alegria folla pròpia d'una bacant, però a continuació hi tornava. Els seus nervis relaxats vibraven amb impulsos elèctrics, tots els seus sentits estaven desperts, excitats i receptius, per primera vegada des de feia dies tornava a menjar amb autèntica gana i begué com una morta de set."

Coneixem una mica més l'autor? 
Stefan Zweig (Viena, 1881 - Petrópolis, 1942) provenia d'una família jueva rica d'Àustria. Va estudiar filosofia i història de la literatura, i va ser un escriptor molt prolífic. Entre les seves obres, trobem novel·la, novel·les breus, poesia, dramatúrgia, assaig i traduccions.
Amb l'arribada al poder de Hitler, es va condemnar i prohibir l'obra de Zweig a Alemanya. Quan el feixisme es va escampar cap a Àustria, Zweig va marxar cap a Anglaterra. Stefan Zweig es va suïcidar l'any 1942 amb la seva dona perquè no podia suportar els horrors del seu país.
Entre les seves obres, destaquen Novel·la d'escacs, Carta d'una desconeguda i Maria Stuart.

"Sentia damunt seu el pes infinit del temps, i les hores, sense res amb què omplir-les, perdien també tot el sentit."

Altres entrades del mateix autor:

"Un lleuger somriure li aflorà als llavis i s'hi quedà. Romangué ajaguda amb els ulls clucs per assaborir més profundament tot això que era la seva vida i també la seva felicitat. Alguna cosa dintre seu encara li feia una mica de mal, però era un dolor ple de promeses, candent i alhora suau, com les ferides que cremen abans de cicatritzar-se per sempre."
Txell.Cat

dilluns, 10 d’agost de 2020

Aigua dolça - Akwaeke Emezi

Títol: 
Aigua dolça
AutoraAkwaeke Emezi
Traductor: Albert Torrescasana
EditorialEdicions del Periscopi
Any: 
2018 (original); 2020 (traducció al català)
"Els humans sovint resen i obliden el que pot fer la seva boca, obliden que les orelles escolten, que quan adreces els teus anhels als déus, s'ho poden prendre com una qüestió personal."

Aigua dolça ha estat la tercera i última lectura del Black History July d'aquest any i ha estat una lectura ben curiosa i interessant, ja que mai havia llegit res semblant.

La novel·la narra la història de l'Ada, una noia nigeriana que pateix disfunció de personalitat. La seva ment està poblada per la seva consciència, uns esperits ancestrals de la tradició igbo i la consciència del cristianisme, religió amb què és educada. Aquestes personalitats alternatives es van apoderant de la ment de l'Ada i narren la història de la vida de la protagonista des que és un fetus fins que es fa gran, passant per una joventut turbulenta, quan pateix una experiència sexual traumàtica. M'ha agradat especialment la imatge que Emezi dibuixa de la ment de l'Ada, com una cambra de marbre on habiten les personalitats que es van posant en primer pla per conduir el cos de l'Ada.
"Abans, quan hem dit que es va tornar boja, hem mentit. Sempre ha estat lúcida. Passava que estava contaminada per nosaltres, un paràsit diví i multicefàlic que li rugia dins la cambra de marbre de la seva ment."
Aquesta lectura i tota la tradició igbo que hi apareix és tan diferent de tot el que havia llegit abans, que al principi em va costar entrar en la lectura i vaig haver de rellegir els primers capítols de la novel·la (no només xoca el contingut, sinó també l'ús de la primera persona del plural en el narrador). Després, però, vaig endinsar-me en la història i, talment com si em trobés dins de la ment de l'Ada, vaig anar passant pàgines per la història de la seva vida. De nou, cap al final de la novel·la, em vaig desenganxar una mica de la història. Així que, per a mi, l'inici i el cos d'Aigua dolça són molt potents, però cap al final es desinfla.
Aquesta barreja del món occidental on viu la protagonista i els seus origens nigerians també arriba al lector en forma de paraules en igbo que apareixen de tant en tant durant la lectura.

Un dels aspectes més interessants d'Aigua dolça és que hi ha molta part autobiogràfica. Emezi escriu sobre el seu poble, la seva tradició, les seves pors i els seus traumes, així com la seva recerca de la personalitat com a dona negra immigrant als Estats Units i de gènere no-binari.

"Les coses no havien estat fàcils per a la Saachi. Mai no ho són quan ets una dona escollida. Només cal preguntar-ho a qualsevol altra mare a qui li hagi crescut un déu a dins abans d'escopir-lo al món salvatge. [...] La Saachi s'ofegava d'angoixa. Li martellejava el pit i se li inflava la gola; li feia tremolar les mans i llavors plorava i no podia respirar."

Aigua dolça és una novel·la fantàstica molt atrevida, inquietant i tendra alhora, escrita amb un estil elegant, punyent i trencador.


De nou, toca fer una menció especial a la feina de traducció d'Albert Torrescasana. Mentre llegia, m'imaginava com hauria estat si ens haguessin fet traduir un fragment d'aquesta obra en alguna classe de traducció de la carrera; estic molt segura que hauria patit i dubtat molt.


"L'única cosa que importava era que la feia riure i que irradiava tanta pau que l'Ada gairebé la podia veure a l'aire. [...] Era la primera vegada que besava una persona blanca i, per un moment, li va cridar l'atenció que l'Ewan no tingués llavis."

Coneixem una mica més l'autora?
Aigua dolça és la primera novel·la d'Akwaeke Emezi, nascuda a Nigèria el 1987 i d'origen igbo i tàmil. Emezi també es dedica al videoart. Ha rebut diversos premis amb relats i Aigua dolça també ha estat finalista en diversos certamens.

"L'estimava perquè la vaig veure créixer, perquè em feia ofrenes des que jo havia començat a despertar-me, alimentant-me amb el plec del colze i amb la pell de les cuixes. Deixeu-me que us digui ara que l'estimo perquè, en el moment de la seva devastació, el moment en què va perdre el senderi, aquella noia em va venir a buscar amb tanta impetuositat que va enfollir del tot, i l'estimava perquè, quan la vaig inundar, em va rebre amb els braços ben oberts i em va adoptar sense vacil·lar, desfeta i sanglotant, i em va absorbir amb fervor, fins al fons; no em va negar res.
L'estimava perquè m'havia donat un nom."

Txell.Cat

dimecres, 22 de juliol de 2020

El ferrocarril subterrani - Colson Whitehead

Títol: El ferrocarril subterrani
AutorColson Whitehead
Traductor: Albert Torrescasana
EditorialEdicions del Periscopi
Any: 2016 (original); 2017 (traducció al català)
"Van avançar a través de les plantes altes, amb un nus tan gran a l'estómac que no se'ls va acudir córrer fins que ja eren a mig camí. La velocitat els marejava. O més aviat la seva impossibilitat. La por els cridava encara que ningú no els reclamés. Faltaven unes sis hores perquè descobrissin que havien desaparegut i la patrulla en trigaria una o dues més a arribar al lloc on ells eren ara. Però la por ja els encalçava, com durant tots els dies que havien passat a la plantació, i anava al mateix pas que ells."

Aquesta ha estat la meva segona lectura del Black History July i la primera novel·la.
El ferrocarril subterrani és una novel·la d'esclavitud, però també d'aventures i amb un punt de fantasia, en què el lector acompanya la Cora en el seu periple cap a la llibertat.

La història parteix de l'Ajarry, una dona negra que és segrestada a l'Àfrica i venuda com a esclava als Estats Units amb els primers vaixells negrers. L'Ajarry acaba treballant i vivint a la plantació de cotó dels Randall, a Geòrgia, on té una filla, la Mabel. Tanmateix, la protagonista d'El ferrocarril subterrani és la Cora, la néta de l'Ajarry. Un dia en Caesar, un altre esclau de la plantació, li proposa fugir i la Cora acaba decidint marxar amb ell. Per fugir utilitzen una xarxa viària subterrània i imaginària que recorre diversos estats de sud a nord i mentre escapen d'en Ridgeway, un caçador d'esclaus.

El ferrocarril subterrani va existir, però no era realment un ferrocarril, sinó una xarxa de camins i cases segures que els abolicionistes utilitzaven per ajudar els esclaus a fugir cap als estats lliures del nord i el Canadà. Whitehead parteix d'aquesta metàfora i la narra com si realment es tractés de d'una xarxa ferroviària soterrada; agafa la base històrica i alguns fets reals que reflecteixen l'esclavisme de mitjans del segle XIX i els ficciona al llarg de diversos estats.

El ferrocarril subterrani és una novel·la emocionant i trepidant, en què el lector té la sensació d'estar fugint amb la Cora, d'haver de mirar enrere constantment i d'amagar-se fins a aconseguir la llibertat. És una novel·la que remou i que convida a la reflexió i al debat sobre els episodis de la fundació i la història dels Estats Units. Hi trobem violència gratuïta contra els negres, experimentació sobre la fertilitat, exposició en museus i cosificació: un bon còctel per pensar.

No podem oblidar la feina brillant d'Albert Torrescasana, una traducció espectacular!


"La Cora no sabia el significat de la paraula 'optimistes'. Aquella nit va preguntar a les altres noies si la coneixien. No n'hi havia cap que l'hagués sentida. Va deduir que volia dir 'pacients'."


Coneixem una mica més l'autor?
Colson Whitehead (1969) és escriptor i professor universitari. És autor de diverses obres de ficció i assaig, però el seu primer gran èxit editorial va ser El ferrocarril subterrani, amb què va guanyar el Premi Pulitzer d'obres de ficció 2017 i el National Book Award 2016. Aquest any 2020 ha publicat The Nickel Boys, obra que també ha estat guardonada amb el Premi Pulitzer.

Txell.Cat

dijous, 2 de juliol de 2020

Rosa Parks. Mi historia - Rosa Parks

Títol: Rosa Parks. Mi historia
AutoraRosa Parks
Traductora: Montserrat Asensio
EditorialPlataforma Editorial
Any: 1992 (original); 2019 (traducció al castellà)
"Cuando me negué a ceder mi asiento en el autobús de Montgomery, no tenía la menor idea de que ese pequeño acto contribuiriá a poner fin a las leyes de segregación en el sur. Lo único que sabía era que estaba cansada de que me maltrataran. Era una persona normal, tan válida como cualquier otra. A lo largo de mi vida, unas cuantas personas blancas me habían tratado como una persona normal, por lo que conocía la sensación. Había llegado el momento de que el resto de personas blancas me trataran de esa misma manera."

Tothom coneix la història de la dona que es va negar a cedir el seu seient en un autobús, contradient les lleis de segregació racial que imperaven en aquell moment. Tot i això, Rosa Parks va ser més que aquest episodi i va lluitar anys abans que això passés per l'equiparació dels drets civils de blancs i negres als Estats Units.
"La gente siempre dice que no cedí el asiento porque estaba cansada, pero no es cierto. No estaba cansada físicamente o, al menos, no más cansada de lo que solía estar al salir del trabajao. No era mayor, aunque hay quien cree que entonces era mayor. Tenía cuarenta y dos años. No, de lo único que estaba cansada era de rendirme."

El Black History Month és una celebració anual que dura un mes en què s'organitzen diversos esdeveniments per homenatjar la història de la comunitat negra. Aquesta celebració es fa durant el mes d'octubre al Regne Unit i febrer als Estats Units.
Hi ha una iniciativa de @trotalibros que he descobert a les xarxes socials relacionada amb aquesta i que s'anomena Black History July. Aquesta iniciativa convida a llegir només autors negres durant el mes de juliol i a donar-los visibilitat compartint aquelles lectures que ens hagin agradat més. Encara ens arriba molt poca literatura d'autors negres i tan de bo un dia no faci falta aturar-nos un mes per llegir-los exclusivament, però enguany he decidit sumar-me a aquesta proposta i aquesta ha estat la meva primera lectura.

"Al igual que millones de niños negros antes y después de mí, me pregunté si el agua "blanca" sabría distinta a la "de color". Quería saber si el agua "blanca" era blanca y si la "de color" salía de distintos colores. Tardé un tiempo en entender que el agua era absolutamente la misma. Eran del mismo color y sabían igual. La diferencia era quién podía beber de la una y de la otra."
Rosa Parks. Mi historia és una autobiografia molt interessant des del punt de vista històric, però força fluixa des del punt de vista literari. L'estil amb què està escrit resulta poc atraient i, sovint, és repetitiu.
Tanmateix, m'ha permès conèixer més a fons la vida d'una nena, noia i dona negra del segle XX als Estats Units.

Ja de petita, Parks es va mostrar un punt rebel contra les diferències entre ella i els nens blancs, i més endavant, va ser secretaria de la NAACP (National Association for the Advancement of Colored People). Abans de l'incident que la va posar en el punt de mira el 1955, Parks ja havia estat expulsada d'un autobús l'any 1943, el mateix any que s'havia intentat registrar per votar per primer cop i que li van denegar. Rosa Parks era una persona molt activa en la lluita de les llibertats i drets i amb la NAACP estaven preparant una acció judicial per portar la segregació racial als autobusos de Montgomery al Tribunal Suprem dels Estats Units, però estaven buscant una persona per fer l'acusació particular. Parks, inconscientment, es va convertir en aquesta persona i va ser la gota que va fer vessar el got de les injustícies i que va mobilitzar la comunitat negra amb el boicot als autobusos i diverses marxes pels drets civils.
Una altra cosa que he après d'aquesta autobiografia és que Rosa Parks coneixia Martin Luther King Jr. i hi tenia relació.

Una vida realment interessant i sacrificada per la causa, lluitava des del convenciment d'un món millor i amb una gran determinació.
"También recuerdo que hablamos de que teníamos que acostarnos vestidos para poder salir corriendo si era necesario, porque los del Klan venían a casa."

Coneixem una mica més l'autora?
Rosa Parks (nascuda Rosa McCauley) va néixer a Alabama el 1913 i va morir el 2005. Va ser una activista per l'equiparació dels drets civils de blancs i negres, que va lluitar al costat del seu marit, Raimond Parks, i d'altres personalitats com Martin Luther King Jr.

"Todas esas leyes contra la segregación se han aprobado y todo ese progreso es real. Sin embargo, aún hay muchas personas blancas cuyos corazones no han cambiado."
Encara queda camí per recórrer.

Txell.Cat