diumenge, 6 d’octubre de 2019

Notre-Dame de París - Victor Hugo

Títol: Notre-Dame de París
Autor:  Victor Hugo
TraductorRafael Folch i Capdevila
Editorial: Proa
Any: 1831 (Edició de juliol de 2019)

"És que l'amor fa com l'arbre, creix espontàniament, endinsa profundament les arrels dintre nostre i continua verdejant sobre el cor en runes.I l'inexplicable és que, com més cega es aquesta passió, més persistent és. No és mai tan sòlida com quan no té raó d'ésser."

L'incendi de Notre-Dame de l'abril d'aquest any, em va despertar la curiositat de llegir Notre-Dame de París d'Hugo. No l'havia llegit amb anterioritat i el meu company sempre me'n parlava meravelles, així que em vaig decidir a llegir-lo per homenatjar el símbol parisenc que tan sols dos anys abans havíem visitat. 
Malauradament, en el primer intent, l'edició que tenia entre mans era força antiga i l'estil de l'autor se'm va fer una muntanya,així que no vaig aconseguir arribar fins al segon capítol. A l'estiu, però, xafardejant llibres en una llibreria, ens vam trobar amb aquesta reedició de juliol, molt més agraïda de llegir. Així que vam arribar a l'acord que li donaria una segona oportunitat i que no s'hi valia rendir-se abans del cinquè capítol.

Ara que l'he acabat, estic satisfeta i contenta d'haver llegit Notre-Dame de París, però és innegable que en alguns passatges l'obra es fa una mica pesada. Hugo era un apassionat de l'arquitectura i hi ha diversos capítols molt descriptius de la catedral i de la ciutat de París. A més, l'estil general de la novel·la és força carregat i detallat, fet que alenteix la lectura.

Notre-Dame de París és una novel·la fosca que avança a ritme irregular i que retrata dues cares de l'amor a partir de tres personatges principals: Esmeralda, que representa la bellesa, Quasimodo, que simbolitza la lletjor i l'amor platònic, i Claude Frollo, l'ardiaca que representa l'amor carnal. Tot plegat molt romàntic...

A mesura que avançava en la lectura, em vaig anar enganxant a l'estil i la història d'Hugo, i no puc negar que l'obra m'ha agradat molt. Especialment el final, que és preciós, però que no revelaré en aquest bloc, per si algú el vol llegir.

Si hagués de descriure Notre-Dame de París en poques paraules, diria que és una novel·la fosca, tendra i bonica.

"- Sabeu què és l'amistat? - preguntà ell. 
- Sí - respongué l'egípcia -. És ésser germà i germana dues ànimes juntes sense confondre's, com dos dits de la mà. 
- I l'amor? - prosseguí Gringoire 
- Oh, l'amor! - digué ella, i la veu li tremolava, i els ulls se li encenien -. És ésser dos i no ésser més que un."

Coneixem una mica més l'autor? 

Victor Hugo (febrer 1802 - maig 1885) va ser un dels escriptors francesos més importants del Romanticisme. La seva obra és molt variada i comprèn teatre, novel·la, poesia, correspondència i articles. Entre les obres més destacades hi trobem Notre-Dame de París (1831) i Les Miserables (1862). A més, també va cultivar el dibuix.
Les obres d'Hugo han donat lloc a nombroses adaptacions al teatre i al cinema.

Txell.Cat

dissabte, 5 d’octubre de 2019

Córrer sense por - Giuseppe Catozzella

Títol: Córrer sense por
Autor:  Giuseppe Catozella
Traductora: Anna Casassas
Editorial: Sembra Llibres
Any: 2014

He estat novament ingressada a l’Hospital de la Vall d’Hebron pels meus problemes reiteratius de colangitis. Per aquest motiu, perquè em pogués entretenir una mica durant aquests dies, el meu fill Jordi m’ha deixat aquest llibre. Pel títol i la portada de la coberta ja m’he fet la idea que es tractava d’un llibre on el tema principal seria les curses dels corredors.

Córrer sense por ens mostra la part invisible d’aquests atletes que ho donen tot per poder participar en les olimpíades que se celebren arreu del món. Les dificultats i l’anhel de perfeccionament en situacions límit, i, en alguns casos, en període de guerra, donant-ho tot per aconseguir els seus objectius.

És un llibre molt cru que et fa pensar molt i que ens deixa una visió molt viva de l’esforç i la voluntat de l’ésser humà.
Basada en fets reals, Córrer sense por és una novel·la que narra amb una sensibilitat brillant la lluita d’una jove somali per obrir-se camí entre la violència, la pobresa i la falta d’oportunitats per a les dones. Una història commovedora i plena d’humanitat que ens colpeja amb la tràgica odissea que cada any realitzen milers de persones des de les ferides de l’Àfrica fins al miratge europeu.

A continuació trobareu un petit reportatge de TV3 sobre l'obra i la protagonista:


Coneixem una mica més l'autor?
Giuseppe Catozzella va néixer a Milà l’any 1976. És llicenciat en Filosofia i col·labora com a periodista en diversos mitjans. Ha publicat els relats Il cielo di vita del pesce, Fuego i dues novel·les basades en treballs d’investigació en què retrata la cara més fosca i violenta d’Itàlia: Espianti, sobre el tràfic d’òrgans humans, i Alveare sobre el domini de la màfia calabresa al nord del país. Ha guanyat diversos premis que reconeixen la seva obra com a periodista i escriptor.
Amb Córrer sense por ha estat finalista del Premi Strega 2014, el guardó literari més prestigiós del seu país, i ha guanyat l’Strega Giovani 2014, concedit a la novel·la més valorada pels joves italians. Aquesta novel·la està en procés de traducció a una desena de llengües i ja se’n prepara versió cinematogràfica.

MAC 

dimecres, 11 de setembre de 2019

El gran dia de la Senyoreta Pettigrew - Winifred Watson

Títol: El gran dia de la Senyoreta Pettigrew
Autora:  Winifred Watson
Traductora: Maria Rossich
Editorial: El cercle de Viena
Any: 1937 (2018, en català)

"La senyoreta Pettigrew es va veure arrossegada cap al passadís. Havia deixat enrere les protestes, la perplexitat, la sorpresa i els planys. Tenia els ulls lluents, el rostre radiant. Se sentia pletòrica. Tot estava passant tan de pressa! No podia seguir el ritme dels esdeveniments, però renoi, bé podia gaudir-ne!"

Diuen que el disseny d’una coberta de llibre té, d’antuvi, una importància tant o més forta que el contingut del llibre per decidir un lector a desitjar llegir-lo o no, sempre que no tingui una idea preconcebuda. En aquest cas, a mi em va cridar l’atenció i em va predisposar a llegir-lo. Una novel·la entremaliada que ens recorda que mai no és massa tard per viure la vida. La gran vida.

La senyoreta Pettigrew és una institutriu de mitjana edat, grisa i anodina. Que no ha fet res de bo (ni de dolent) a la vida. I que necessita desesperadament una feina. Així que quan l’empresa de col·locació l’envia per error a casa d’una cantant de cabaret esbojarrada que té tres amants i molts embolics, la senyoreta Pettigrew només sap que és la seva última oportunitat i l’ha d’aprofitar com sigui.

I contra tot pronòstic, les dues dones s‘entenen perfectament i la virtuosa senyoreta Pettigrew descobreix un món nou i fascinant, ple de girs inesperats que posen a prova el seu enginy i que confirmen que, en realitat, té tot el que li cal per gaudir d’una vida moderna, excitant i dissoluta.

Aquesta encantadora novel·la a l’entorn d’una Ventafocs que voreja la cinquantena i que en un sol dia descobreix els còctels, els cigars i els negligés de seda, és una d’aquelles invitacions que no s’hauria de deixar escapar. Perquè en les bones comèdies, com als cabarets, la diversió és a dins.
"Tant me fa -va pensar exultant-. La meva pobre mare estaria escandalitzada. Però no ho puc evitar. Ella sempre em deia que anés amb compte amb els desconeguts, que no se sap mai. Podrien estar conduint-me a la perdició, però qui tindria interès a portar pel mal camí una gallina vella amb l’arròs covat com jo? Em nego a creure que sigui possible. No sé per què passa tot això, però tampoc no m’importa." 

Coneixem una mica més l'autora?
Winifred Watson va néixer el 1907 a Newcastle Anglaterra, i va treballar com a secretària fins que l’any 1935 es va casar i va decidir provar sort com a novel·lista. Després de dues novel·les dramàtiques que van obtenir un cert ressò, va escriure El gran dia de la senyoreta Pettigrew, que inicialment cap editor no volia publicar perquè hi veien un canvi de registre que, segons deien, als seus seguidors els resultaria sorprenent. Després de grans dosis de paciència i convicció, l’autora va aconseguir que el llibre es publiqués l’any 1938 i no va trigar gaire a ser un èxit clamorós. Poc després, però, Watson va abandonar la seva carrera com a escriptora arran de l’esclat de la guerra i el naixement del seu fill, l’any 1941, i va continuar vivent amb tota tranquil·litat a Newcastle. 

MAC 

divendres, 23 d’agost de 2019

L'avi que va tornar per salvar el món - Jonas Jonasson

Títol: L'avi que va tornar per salvar el món
Autor:  Jonas Jonasson
Traductora: Anna Puente
Editorial: Edicions Salamandra
Any: 2018

No tenia ni idea que el famós avi de cent anys que es va escapar per la finestra l'any 2012 a Suècia hagués tornat de la mà del seu creador, Jonas Jonasson, l'any passat. La sorpresa va ser majúscula quan xafardejant llibres en una llibreria me'l vaig trobar i era el que necessitava en aquell moment: una lectura divertida, amena i distesa.

De la mateixa manera que als tres llibres anteriors (L'avi de cent anys que es va escapar per la finestra, L'analfabeta que va salvar un país i  L'assassí que va somniar amb un lloc al cel), Jonasson crea una història surrealista i carregada d'humor i de situacions absurdes per fer una crítica del món on vivim i que hem creat.
La primera novel·la situava els fets al darrer segle i criticava totes les atrocitats que l'ésser humà va cometre el segle passat, aquesta se centra en les situacions que ens toca afrontar el segle XXI, amb Kim Jong-Un, Donald Trump, Angela Merkel o Putin com a personatges. 

La primera part de les aventures de l'avi, Allan Karlsson, em van agradar més. Probablement pel factor sorpresa i perquè, malgrat tot, els fets que es narraven amb ironia no em quedaven tan a prop com els que apareixen en aquesta segona part. Al final, però, el llibre assoleix (i amb molt bona nota) l'objectiu d'entretenir, criticar i fer reflexionar al lector.

Us deixo el fragment final del pròleg de l'autor:
"Ah, sí. Una altra cosa. Aquesta novel·la aborda fets recents i actuals. En la trama hi faig aparèixer figures públiques, tant polítics com persones del seu entorn immediat. La majoria dels personatges del llibre conserven el seu nom real. D'altres, me'ls he estalviat.
Com que aquests líders acostumen a mirar la resta de persones amb desdeny en comptes d'admirar-les, em sembla just fer-los una mica la punyeta. Però això no els fa menys humans i, com a tals, mereixen una quantitat de respecte relativa. A tots aquests alts càrrecs m'agradaria dir-los: «Ho sento.» I: «Posin-s'hi fulles. Hauria pogut ser pitjor.» I també: «I què, si realment fos pitjor?»."

Coneixem una mica més l'autor? 
Jonas Jonasson és un periodista i escriptor suec que es va donar a conèixer l'any 2009 (2012 en català) amb la novel·la L'avi de cent anys que es va escapar per la finestra, que va tenir una acollida bestial entre la crítica i els lectors.
L'any 2013 va publicar la seva segona novel·la, L'analfabeta que va salvar un país, i es va estrenar la pel·lícula basada en la seva primera novel·la.
L'assassí que va somniar amb un lloc al cel es va publicar el 2015.

Altres entrades del mateix autor

Txell.Cat

dissabte, 17 d’agost de 2019

La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey - Mary Ann Shaffer i Annie Barrows

Títol: La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey
Autores: Mary Ann Shaffer i Annie Barrows
Traductora: Marta Vilella
Editorial: Amsterdam Llibres
Any: 2011

"En Will Thisbee va ser el responsable de la inclusió del Pastís de Pela de Patata en el nom de la societat. Amb alemanys o sense, no estava disposat a anar a cap reunió sense que hi hagués menjar! Així que els refrigeris van esdevenir part del programa. Com que hi havia poca mantega, menys farina i gens de sucre que sobrés a Guernsey en aquells moments, en Will va preparar un pastís de pela de patata: puré de patates per al farciment, remolatxa escorreguda per donar-hi dolçor, i pela de patata com a crosta. Les receptes d’en Will normalment són discutibles, però aquesta es va fer famosa."


He acabat aquesta novel·la que m’ha deixat la meva amiga Elena. El títol m’ha fet gràcia i m’ha intrigat una mica. “Un pastís de pela de patata” d’entrada em fa pensar en un període de mancances de productes bàsics, per raons que poden ser infinites, com un període d’extrema pobresa o un període de guerra. Així doncs, m’he posat mans a l’obra i he llegit el llibre.

1946, Londres. L’escriptora i columnista Juliet Ashton cerca un tema per a la seva propera novel·la. Per mitjà de la carta d’un habitant de l’illa de Guernsey, entra en contacte amb els membres d’una curiosa societat literària nascuda durant l’ocupació nazi, i decideix desplaçar-se a l’illa per conèixer de primera mà els seus habitants i les seves vivències durant la guerra. Una història commovedora.
L’acció transcorre immediatament després de la Segona Guerra Mundial, entre el 8 de gener del 1946 fins al 17 de setembre del mateix any, on la guerra té un protagonisme molt evident pel que fa a la forma de viure dels habitants de Guernsey. Es tracta de tot un seguit de cartes que es creuen diversos protagonistes, explicant les coses que fan cada dia. Una carta reflecteix la duresa del camps de concentració i la tràgica mort d’una de les protagonistes.

Es tracta d’una novel·la divertida i profundament humana. Un homenatge als bons llibres i a les bones persones, capaç d’aixecar els ànims fins i tot dels més cínics. 

Coneixem una mica més les autores?

Mary Ann Shaffer (1934 - 2008) va treballar com a llibretera i bibliotecària i sempre va viure envoltada de llibres. Als setanta anys, animada pel seu grup de lectura, va decidir escriure la seva primera novel·la, que Annie Barrows (1962) va acabar. La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey es va convertir un una sorpresa editorial que ja compta amb 15 traduccions i legions de fans arreu del món. 


MAC 

dissabte, 4 de maig de 2019

Persépolis - Marjane Satrapi

Títol: Persépolis
Autora: Marjane Satrapi
Traductor: Albert Agut
Editorial: Norma Editorial
Any: 2016

Persépolis és un altre dels llibres que hi havia a la caixa de llibres preferits dels meus amics que em van regalar pel meu 25è aniversari. Aquesta novel·la gràfica va ser la tria de l'Alba.

Persépolis ha estat la primera novel·la gràfica o còmic que he llegit, deixant de banda, és clar, els Astèrix i els Tintín que tots hem llegit. Aquest ha estat el meu primer contacte amb aquest gènere, que m'ha sorprès molt positivament. He gaudit molt de la lectura i m'ha semblat una obra molt interessant, tant pel que s'hi explica com pel com: a través de la mirada d'una nena iraniana. 
Una de les primeres coses que he volgut aclarir és quina diferència hi ha entre un còmic i una novel·la gràfica. Després de fer recerca, he trobat que hi ha qui no ho diferencia, però hi ha qui estableix la denominació segons si es tracta d'historietes curtes que consten de diverses entregues i que tenen ISSN (en aquest cas estaríem parlant d'un còmic) o d'obres més complexes que, a més, tenen ISBN (novel·la gràfica). 

Persépolis és un recull de quatre volums que inicialment es van publicar entre el 2002 i el 2004 a França. Des del punt de vista argumental, és una autobiografia en format de novel·la gràfica que narra la vida de Marjane Satrapi des dels 10 anys fins a la vida adulta.
Al llarg dels quatre volums, Satrapi il·lustra les seves experiències vitals com a iraniana i descriu com els diversos conflictes que van colpejar Iran des del 1979 fins al 1994 van afectar la vida de la seva família i dels seus amics.  
El primer volum narra la infància d'una nena de 10 anys i l'esclat de la Revolució Islàmica l'any 1979. En aquest primer volum, el lector ja veu que Satrapi era una nena amb grans inquietuds. El segon volum té la guerra entre Iran i Iraq (1980 - 1988) com a rerefons. Aquí veiem el canvi cap a la primera adolescència i l'actitud desafiant i rebel de l'autora contra el règim. D'aquí que al tercer volum els pares decideixin enviar-la a Europa a estudiar per evitar que es posi en més problemes i per allunyar-la de la guerra. En aquest llibre, doncs, Satrapi haurà d'adaptar-se al món occidental sola i lluny de casa seva. El quart i últim volum narra el retorn de Marjane a Iran l'any 1988 i les dificultats que té per tornar-se a adaptar al règim iranià.

Marjane Satrapi aborda temes com el poder dels règims totalitaris o el paper de la dona a Iran. Educada en el si d'una família benestant, laica i molt oberta que va vetllar perquè rebés una educació occidental, Satrapi ja es plantejava alguns d'aquests temes de ben petita.

L'obra va tenir una gran acollida des que es va publicar, però també va ser blanc de crítiques i de la voluntat de censurar-la. Malgrat tot, Persépolis s'ha convertit en una peça clau que connecta Iran amb el món occidental. L'any 2007 se'n va fer una adaptació al cinema que va rebre el Premi del Jurat al Festival de Canes.

He tingut ocasió de llegir una entrevista que li van fer a l'autora ("Why I wrote Persepolis") on reivindica perquè va escriure una novel·la gràfica en comptes d'una novel·la tradicional, al·legant que per a ella les imatges també són una manera d'escriure. Però, què volia transmetre l'autora amb aquesta obra?
"Sóc pacifista. Crec que hi ha moltes maneres de resoldre els problemes del món. En comptes d'utilitzar els diners per crear armes, crec que els països haurien d'invertir en beques perquè els nens i nenes puguin estudiar a l'estranger. Potser així es podrien convertir en professors bons i cultes dels seus països. Però es necessita temps per un canvi així.
Em van fer créixer amb una mentalitat oberta. Si no conegués gent d'altres països, segons el que explicaven a les notícies, pensaria que tothom és dolent."

Persépolis: el nom que rebia Iran a l'època de l'Antiga Grècia. Un títol triat a consciència per reivindicar que Iran és molt més que els conflictes bèl·lics dels últims temps i que té un llegat de més de 1000 anys.

A continuació us deixo una de les vinyetes del primer volum que més m'ha agradat:

Coneixem una mica més l'autora?
Marjane Satrapi (novembre 1969) és una artista iraniana i francesa. L'any 1994 va deixar Iran per instal·lar-se definitivament a França, on va començar una carrera com a il·lustradora de contes infantils. Posteriorment decideix convertir els seus records d'infància i adolescència en un còmic: Persépolis
Després d'aquesta primera obra, Satrapi ha publicat Broderies (2003) i Pollastre amb prunes (2004) i n'ha convertit algunes en pel·lícules. 
Marjane Satrapi s'ha convertit en una dibuixant de còmics d'èxit i en una defensora del feminisme, fet que tenint en compte que té els seus orígens en un país tan masclista, l'ha convertit en un personatge destacat a nivell internacional.

Txell.Cat

diumenge, 28 d’abril de 2019

La reina de corazones - Wilkie Collins

Títol: La reina de corazones
Autor: Wilkie Collins
Traductora: Gabriela Díaz
Editorial: Editorial Funambulista
Any: 1859 (versió llegida: 2006)

 "- Los próximos cinco días? - contestó- Vaya, eso nos lleva al final de mi estancia de seis semanas. ¿Supongo que no me estará tendiéndome una trampa? ¿No será esto una treta de tres astutos caballeros viejos para retenerme, verdad? -
Desfallecí interiormente cuando sus labios pronunciaron esa suposición tan cercana a la verdad."

Aquesta vegada he escollit aquest llibre de la biblioteca d’Horta. No sé massa perquè l’he escollit, però aquí em teniu disposada a comentar el seu contingut i una mica el seu autor, el nom del qual no em sona gens.

Faig a continuació una petita ressenya del contingut del llibre perquè ens fem una petita idea del seu context. L’arribada a The Glen de Jessie, la jove fillola de Griffith, un cavaller anglès que comparteix aquesta casa de camp amb dos dels seus germans, també vells i sols en el món, fa que la vida d’aquesta gent es vegi notablement alterada. El que en un principi semblava un destorb acaba sent una autèntica aventura, ja que els tres ancians hauran d’enginyar-se-les perquè llur invitada allargui la seva estada a casa seva. Amb aquesta finalitat ordeixen un pla magistral: entretenir la noia, llegint i comentant una història diferent cada nit, com si es tractés de un modern Decameró Victorià.

La trama principal desgrana deu narracions diferents. En elles, l’autor desplega el seu mestratge literari al tocar tots els gèneres, des de la novel·la de misteri, a la novel·la rosa, passant pel conte moral o la narrativa humanística.

L’obra està ben escrita i ben emmarcada en la època en què es va escriure, tot i que actualment no provoca el suspens que en aquell moment deuria provocar, ja que ens hem acostumat a un clima de violència i expectació molt superior a aquella època. En tot, l’autor esgrima un bon domini de la llengua i algunes de les històries són més reeixides que d’altres.

Coneixem una mica més l'autor? Wilkie Collins va néixer a Londres el 1824. Considerat un dels pares de la literatura policíaca, durant els seus seixanta-cinc anys de vida, va escriure vint-i-set novel·les, i més de cinquanta històries curtes. Fou amic íntim de Charles Dickens. Les seves novel·les de misteri: La dama de blanc (1860), i la policíaca La pedra lunar (1868), estan considerades obres mestres dintre dels seus respectius gèneres.
Es va tornar addicte a l’opi arran d’una malaltia i com a resultat d’aquesta addició, va experimentar durant tota la seva vida, al·lucinacions paranoiques.
No es va casar mai, però va viure a temporades amb la viuda Caroline Graves. Va tenir tres fills amb una altra dona, Martha Rudd. Al 1870, va tornar definitivament amb la Sra. Graves i, fins a la seva mort, al 1889, va mantenir les dues relacions sentimentals. 

MAC 

divendres, 26 d’abril de 2019

El callejón de los milagros - Naguib Mahfuz

Títol: El callejón de los milagros
Autor: Naguib Mahfuz
Traductora: Helena Valentí
Editorial: Ediciones Planeta
Any: 1947
"Pero aquella burbuja, como las otras, acabó también reventando y el callejón de Midaq cayó de nuevo en el olvido y en la indiferencia. En él se lloraba por la mañana, si había algún motivo, y se reía ruidosamente por la noche, al crujido de las puertas y las ventanas que se abrían o cerraban."

El callejón de los milagros és la segona obra d'un escriptor egipci que em vaig endur de viatge a Egipte. En aquest cas es tracta d'una de les obres més destacades i conegudes de Naguib Mahfuz, Premi Nobel de Literatura el 1988.

Igual que L'Automòbil Club d'Egipte d'Al Aswani, es tracta d'una novel·la coral ambientada a el Caire, en aquest cas als anys 40. Tanmateix, l'estil d'escriptura i l'atmosfera que es dibuixa és molt diferent. El callejón de los milagros és una novel·la costumista, un retrat minuciós de la societat i l'ambient d'Egipte de finals de la Segona Guerra Mundial. 
Com passa en moltes novel·les corals, l’obra s’estructura en diversos capítols, cadascun dels quals gira al voltant d’un personatge.
Mahfuz crea un microcosmos al carrer Midaq i als carrers adjacents (per cert, situats a la vora del basar Khan El Khalili) on hi conviuen personatges de classes socials i edats ben diferents, tots molt complexos i elaborats. Hi trobem una fornera que maltracta el seu marit, un senyor que es fa dir “metge” i que es dedica a fer deformacions als qui volen ser captaires, un venedor de caramels, una alcavota, un dentista sense titulació, un comerciant ric...
En general, però, hi ha personatges de classe mitjana-alta, i personatges de classe baixa; adults i joves. Els adults encarnen una societat tancada, tradicional i frustrada, mentre que els joves representen l’ambició, l’anhel de llibertat i el desig de viure aventures. Així, mentre els joves somnien en sortir del carreró per complir els seus desitjos i prosperar, els adults s’hi aferren i es neguen a adaptar-se als canvis. La lluita entre la tradició i la modernitat és, doncs, un tema recurrent al llarg de l’obra.

D’entre tots els personatges de l’obra, el meu preferit és Abbas, un dels joves. Barber de professió, conformista i acomodat a la seva rutina, decideix abandonar el carreró de Midaq per amor a Hamida i allistar-se a l’exèrcit anglès per fer calaix i poder-s’hi casar.

Al llarg de la lectura, empatitzem amb alguns personatges i amb d’altres no tant, ens trobem amb passatges simpàtics però també trobem escenes més dures. Talment com la vida.

Coneixem una mica més l'autor?
Naguib Mahfuz (el Caire, 1911 - 2006) és considerat l'escriptor més important de la literatura àrab contemporània. Premi Nobel de Literatura l'any 1988, la seva obra ha estat traduïda a més  de 40 idiomes.
La seva producció literària és considerable, unes quaranta novel·les i diversos reculls de contes. Les obres més destacades són El callejón de los milagros (1947), la Trilogia del Caire, Miramar (1967) o El día que mataron al líder (1985).

Txell.Cat

dimarts, 9 d’abril de 2019

L'Automòbil Club d'Egipte - Alaa Al Aswani

Títol: L'Automòbil Club d'Egipte
Autor: Alaa Al Aswani
Traductor: Jaume Ferrer
Editorial: Edicions de 1984
Any: 2013
"El món necessita més temps per lliurar-se  de les idees racistes. Un racista és un ignorant que té por de les persones que li són diferents."
Aquest mes d'abril he estat de viatge a Egipte i abans de marxar vam tenir la idea de buscar noms d'alguns escriptors i escriptores d'Egipte per llegir-los durant el viatge. Vam anar a la biblioteca pública i hi tenien alguns llibres d'Alaa Al Aswani i de Naguib Mahfuz, entre d'altres. La contraportada d'aquesta novel·la em va semblar interessant i, afortunadament, la seva lectura no m'ha decebut, ans el contrari: m'ha agradat moltíssim!

La lectura és molt àgil i planera, amb un punt simpàtic, malgrat que l'estructura no és simple. 
Es tracta d'una novel·la coral (sí, em sembla que les novel·les corals són el meu punt feble...), en què apareixen nombrosos personatges, les vides dels quals es van entrellaçant a mesura que avança l'obra.
L'obra gira entorn de la família d'Abdelassís Hammam, un home de família benestant que, després d'arruïnar-se, es veu obligat a deixar l'Alt Egipte i a mudar-se a El Caire, on haurà de treballar de criat a l'Automòbil Club. Saïd, el fill gran és un egoista que es mou únicament i exclusiva per interessos propis i que té una ideologia bastant tradicional. Ben diferent és Kàmil, el segon fill, que estudia Dret a la universitat i mentre fa hores a l'Automòbil Club, s'implica en la revolta contra el rei i els colonitzadors anglesos. Sàliha és l'única filla de la família, és molt intel·ligent i dedica tots els seus esforços als estudis, però també viu el pes de la cultura i de la religió amb un matrimoni concertat. Finalment, Mahmud és el fill petit, el més primitiu i amb més poques llums, addicte al sexe i consumidor habitual de drogues.

L'Automòbil Club d'Egipte, a més, no presenta un únic narrador, sinó que a cada capítol canvia la veu narradora, segons el personatge entorn del qual gira el capítol en qüestió. A més, la novel·la avarca un període força llarg i ens trobem capítols situats en moments temporals clarament diferenciats que van des de la invenció del cotxe a finals del segle XIX fins als anys 40 i 50 a Egipte. 

La novel·la retrata la societat egípcia abans de l'enderrocament de la monarquia i la descolonització anglesa. S'aborden temes com la corrupció, la política, la violència, la submissió dels pobles, el sexe, el matrimoni, la religió i, fins i tot, el racisme.

Com ja he dit inicialment, me n'ha agradat molt la lectura i l'estil. He gaudit especialment del fet de llegir-lo mentre era a Egipte. És curiós llegir una obra que està situada en un país o ciutat mentre hi ets de viatge, coneixes els noms d’alguns barris i algunes escenes descrites que s’allunyen de la quotidianitat que tenim a Catalunya, se’t fan molt més fàcils d'imaginar.

Com a punt crític destacaria el primer capítol, que al meu entendre, no té relació amb la resta de la novel·la i que si no hi fos, no passaria absolutament res. Potser és que no l'he entès?

"La veritat era que el cul de la Faica, únic en la seva espècia, espectacular de forma i contingut, requeriria un manual o un plànol per examinar-ne les corbes i estudiar-lo a fons. Aquell cul, tendre i oscil·lant i ple de vida, amb els seus moviments incessants durant els quals adoptada desenes de formes totes sensuals i delicioses, sovint semblava posseir una vida pròpia totalment independent de la seva portadora. El cos de la Faica, efervescent com un volcà en erupció, llançava lava temptadora i flamejant damunt del cap d'en Saïd, fins que li corrompia tota resistència, esgotant-li els nervis, fent-li passar llargues nits en vetlla, submergint-lo en violents desitjos que s'embravien i contra els que lluitava com si s'enfrontés a les onades d'un oceà."

A vegades, quan acabo alguna lectura faig recerca de l'autor i de l'obra per internet. La meva sorpresa ha estat descobrir que Alaa Al Aswani va visitar Catalunya en motiu de la Setmana del Llibre en Català del setembre de 2014 i que diversos mitjans el van entrevistar. A continuació us deixo els enllaços a tres entrevistes molt interessants:

Tot i que val la pena llegir les tres, en vull destacar només dues curiositats. La primera és que mentre escrivia aquesta novel·la van començar les revoltes de la Primavera Àrab de 2011 a Egipte, i l'autor no va dubtar ni un moment  a sumar-s'hi per conviccions, però també per inspirar-se per a la seva obra. La segona curiositat és que L'Automòbil Club d'Egipte té una vessant històrica, però també una vessant personal de l'autor, ja que el seu pare, a banda de ser un escriptor reconegut també era l'advocat de l'Automòbil Club, així que Alaa Al Aswani sovint l'acompanyava a l'oficina, on els companys del pare li explicaven anècdotes del rei i de les personalitats que freqüentaven el club. 


Probablement amb Alaa Al Aswani ens trobarem a trobar amb L'edifici Iaqubian, que ja me l'han recomanat dues persones amb qui vam coincidir al viatge.

Coneixem una mica més l'autor? 
Alaa Al Aswani (el Caire, maig 1957) és dentista de professió i escriptor. Està considerat un dels 500 musulmans més influents i la seva obra ha estat traduïda a nombroses llengües i ha rebut reconeixement internacional. Aquest escriptor és molt conegut al món àrab pel seu compromís tant en l'àmbit literari com el socio-polític. Les seves obres més conegudes són L'edifici Iaqubian (2002) i Chicago (2007).
A banda d'això, Al-Aswany és autor d’articles de temàtica literària, política i social en diaris egipcis, fet que l'ha convertit en una de les poques cares conegudes de la revolució popular del 2011.

Txell.Cat

divendres, 29 de març de 2019

Capvespre - Kent Haruf


Títol: Capvespre
Autor: Kent Haruf
TraductoraMarta Pera
Editorial: El Periscopi
Any: 2018, en català

El segon volum de la trilogia de Holt va arribar a les meves mans pel meu aniversari. Després de viatjar a Holt per primera vegada amb Cançó de la plana, i de tornar-hi amb Nosaltres en la nit, tenia moltes ganes de fer-hi una tercera visita.
M’ha agradat tornar a Holt per seguir sabent de les vides dels seus habitants, però també reconec que dels tres llibres de l’autor que he llegit, aquest és el que m’ha agradat menys. Potser perquè ja coneixia la màgia que em va captivar al primer volum de la trilogia.

A Capvespre es respira el mateix aire de tristesa, però també d'esperança que hi ha a Cançó de la plana. Igual que al primer llibre, tots els personatges es van enfrontant a diverses situacions difícils i dures, i han de sobreposar-se per a seguir endavant. 
Cada personatge ho fa d’una manera diferent, però en molts dels casos, l’amor dels propers i de la família hi té un gran pes.

Entre els personatges en trobem alguns que ja coneixem, com ara els dos germans McPheron o la jove Victòria Robidaux, però també en coneixem alguns de nous, com una parella amb dificultats econòmiques que malda per no perdre la custòdia dels fills o una dona que s'abandona a la beguda després que el marit l'abandoni. 
Però hi ha un grup de personatges especialment interessant i que no tenia una presència tan notòria al primer volum de la trilogia: els nens. Els nens que apareixen a Capvespre ofereixen una visió més innocent i optimista de les situacions que s’hi narren. 
Crec que l'article de l'Espolsada que parla d'aquesta lectura, ho explica molt bé: "Haruf composa una xarxa de relacions humanes que se sustenta gràcies als infants. Haruf trena les coses tristes de la vida amb els instants bonics que ens regala la quotidianitat. És gràcies a la mirada dels nens que els adults es transformen, aprenen i es donen noves oportunitats."
"Suposo que no cal que m'agradi, va dir ella. A mi tampoc m'agrada, va dir ell. Però tots dos sabem que ha de ser aixins. No té cap importància, si ens agrada o no. Les coses són aixins."

Acaba de publicar-se la tercera i última part de la trilogia de holt: Benedicció. Ja tinc ganes de llegir-la i de saber com acaben els nostres amics de Holt.

Coneixem una mica més l'autor?
Kent Haruf (1943 - 2014) va ser un novel·lista nord-americà que va néixer al Colorado, on situa totes les seves ficcions literàries. Es va llicenciar en Arts i Literatura i va rebre diversos premis literaris. Haruf va morir el 2014 just després d'acabar la seva última novel·la, Nosaltres en la nit.


Altres entrades del mateix autor:

Txell.Cat