El ferrocarril subterrani - Colson Whitehead

Títol: El ferrocarril subterrani

Autor: Colson Whitehead

Traductor: Albert Torrescasana

Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2016 (original); 2017 (traducció al català)

"Van avançar a través de les plantes altes, amb un nus tan gran a l'estómac que no se'ls va acudir córrer fins que ja eren a mig camí. La velocitat els marejava. O més aviat la seva impossibilitat. La por els cridava encara que ningú no els reclamés. Faltaven unes sis hores perquè descobrissin que havien desaparegut i la patrulla en trigaria una o dues més a arribar al lloc on ells eren ara. Però la por ja els encalçava, com durant tots els dies que havien passat a la plantació, i anava al mateix pas que ells."

Aquesta ha estat la meva segona lectura del Black History July i la primera novel·la.
El ferrocarril subterrani és una novel·la d'esclavitud, però també d'aventures i amb un punt de fantasia, en què el lector acompanya la Cora en el seu periple cap a la llibertat.

La història parteix de l'Ajarry, una dona negra que és segrestada a l'Àfrica i venuda com a esclava als Estats Units amb els primers vaixells negrers. L'Ajarry acaba treballant i vivint a la plantació de cotó dels Randall, a Geòrgia, on té una filla, la Mabel. Tanmateix, la protagonista d'El ferrocarril subterrani és la Cora, la néta de l'Ajarry. Un dia en Caesar, un altre esclau de la plantació, li proposa fugir i la Cora acaba decidint marxar amb ell. Per fugir utilitzen una xarxa viària subterrània i imaginària que recorre diversos estats de sud a nord i mentre escapen d'en Ridgeway, un caçador d'esclaus.

El ferrocarril subterrani va existir, però no era realment un ferrocarril, sinó una xarxa de camins i cases segures que els abolicionistes utilitzaven per ajudar els esclaus a fugir cap als estats lliures del nord i el Canadà. Whitehead parteix d'aquesta metàfora i la narra com si realment es tractés de d'una xarxa ferroviària soterrada; agafa la base històrica i alguns fets reals que reflecteixen l'esclavisme de mitjans del segle XIX i els ficciona al llarg de diversos estats.

El ferrocarril subterrani és una novel·la emocionant i trepidant, en què el lector té la sensació d'estar fugint amb la Cora, d'haver de mirar enrere constantment i d'amagar-se fins a aconseguir la llibertat. És una novel·la que remou i que convida a la reflexió i al debat sobre els episodis de la fundació i la història dels Estats Units. Hi trobem violència gratuïta contra els negres, experimentació sobre la fertilitat, exposició en museus i cosificació: un bon còctel per pensar.

No podem oblidar la feina brillant d'Albert Torrescasana, una traducció espectacular!

"La Cora no sabia el significat de la paraula 'optimistes'. Aquella nit va preguntar a les altres noies si la coneixien. No n'hi havia cap que l'hagués sentida. Va deduir que volia dir 'pacients'."

Coneixem una mica més l'autor?
Colson Whitehead (1969) és escriptor i professor universitari. És autor de diverses obres de ficció i assaig, però el seu primer gran èxit editorial va ser El ferrocarril subterrani, amb què va guanyar el Premi Pulitzer d'obres de ficció 2017 i el National Book Award 2016. Aquest any 2020 ha publicat The Nickel Boys, obra que també ha estat guardonada amb el Premi Pulitzer.

Txell.Cat

Rosa Parks. Mi historia - Rosa Parks

Títol: Rosa Parks. Mi historia

Autora: Rosa Parks

Traductora: Montserrat Asensio

Editorial: Plataforma Editorial
Any: 1992 (original); 2019 (traducció al castellà)

"Cuando me negué a ceder mi asiento en el autobús de Montgomery, no tenía la menor idea de que ese pequeño acto contribuiriá a poner fin a las leyes de segregación en el sur. Lo único que sabía era que estaba cansada de que me maltrataran. Era una persona normal, tan válida como cualquier otra. A lo largo de mi vida, unas cuantas personas blancas me habían tratado como una persona normal, por lo que conocía la sensación. Había llegado el momento de que el resto de personas blancas me trataran de esa misma manera."

Tothom coneix la història de la dona que es va negar a cedir el seu seient en un autobús, contradient les lleis de segregació racial que imperaven en aquell moment. Tot i això, Rosa Parks va ser més que aquest episodi i va lluitar anys abans que això passés per l'equiparació dels drets civils de blancs i negres als Estats Units.

"La gente siempre dice que no cedí el asiento porque estaba cansada, pero no es cierto. No estaba cansada físicamente o, al menos, no más cansada de lo que solía estar al salir del trabajao. No era mayor, aunque hay quien cree que entonces era mayor. Tenía cuarenta y dos años. No, de lo único que estaba cansada era de rendirme."

El Black History Month és una celebració anual que dura un mes en què s'organitzen diversos esdeveniments per homenatjar la història de la comunitat negra. Aquesta celebració es fa durant el mes d'octubre al Regne Unit i febrer als Estats Units.

Hi ha una iniciativa de @trotalibros que he descobert a les xarxes socials relacionada amb aquesta i que s'anomena Black History July. Aquesta iniciativa convida a llegir només autors negres durant el mes de juliol i a donar-los visibilitat compartint aquelles lectures que ens hagin agradat més. Encara ens arriba molt poca literatura d'autors negres i tan de bo un dia no faci falta aturar-nos un mes per llegir-los exclusivament, però enguany he decidit sumar-me a aquesta proposta i aquesta ha estat la meva primera lectura.

"Al igual que millones de niños negros antes y después de mí, me pregunté si el agua "blanca" sabría distinta a la "de color". Quería saber si el agua "blanca" era blanca y si la "de color" salía de distintos colores. Tardé un tiempo en entender que el agua era absolutamente la misma. Eran del mismo color y sabían igual. La diferencia era quién podía beber de la una y de la otra."

Rosa Parks. Mi historia és una autobiografia molt interessant des del punt de vista històric, però força fluixa des del punt de vista literari. L'estil amb què està escrit resulta poc atraient i, sovint, és repetitiu.

Tanmateix, m'ha permès conèixer més a fons la vida d'una nena, noia i dona negra del segle XX als Estats Units.

Ja de petita, Parks es va mostrar un punt rebel contra les diferències entre ella i els nens blancs, i més endavant, va ser secretaria de la NAACP (National Association for the Advancement of Colored People). Abans de l'incident que la va posar en el punt de mira el 1955, Parks ja havia estat expulsada d'un autobús l'any 1943, el mateix any que s'havia intentat registrar per votar per primer cop i que li van denegar. Rosa Parks era una persona molt activa en la lluita de les llibertats i drets i amb la NAACP estaven preparant una acció judicial per portar la segregació racial als autobusos de Montgomery al Tribunal Suprem dels Estats Units, però estaven buscant una persona per fer l'acusació particular. Parks, inconscientment, es va convertir en aquesta persona i va ser la gota que va fer vessar el got de les injustícies i que va mobilitzar la comunitat negra amb el boicot als autobusos i diverses marxes pels drets civils.

Una altra cosa que he après d'aquesta autobiografia és que Rosa Parks coneixia Martin Luther King Jr. i hi tenia relació.

Una vida realment interessant i sacrificada per la causa, lluitava des del convenciment d'un món millor i amb una gran determinació.

"También recuerdo que hablamos de que teníamos que acostarnos vestidos para poder salir corriendo si era necesario, porque los del Klan venían a casa."

Coneixem una mica més l'autora?

Rosa Parks (nascuda Rosa McCauley) va néixer a Alabama el 1913 i va morir el 2005. Va ser una activista per l'equiparació dels drets civils de blancs i negres, que va lluitar al costat del seu marit, Raimond Parks, i d'altres personalitats com Martin Luther King Jr.

"Todas esas leyes contra la segregación se han aprobado y todo ese progreso es real. Sin embargo, aún hay muchas personas blancas cuyos corazones no han cambiado."

Encara queda camí per recórrer.

Txell.Cat

Soc feminista i no ho sabia - Ariadna Oltra

Títol: Soc feminista i no ho sabia

Autora: Ariadna Oltra

Editorial: Rosa dels vents

Any: 2019

"Les nenes aprenem a estar alerta sempre, quan és fosc i tornem a casa. I seguim fent-ho quan som noies, i ho mantenim quan som dones. Fins a l'actualitat. Sempre mirant de reüll."

"Hi ha d'haver un reconeixement social del fet de tenir cura com a tasca imprescindible per assolir una societat avançada i donar-hi el valor que té perquè cap dona no hagi d'assumir el paper de cuidar els altres pel simple fet de ser dona."

Aquesta entrada probablement serà molt diferent de totes les que he publicat abans, bàsicament perquè Soc feminista i no ho sabia de l'Adriana Oltra m'ha fet reflexionar força i tinc moltes idees al cap que vull compartir, encara que només sigui amb mi mateixa. Jo també sóc feminista i tampoc no ho sabia o, més ben dit, no era un atribut que m'assignés quan algú em preguntava com era o què defensava. Ho donava per fet, però després d'aquesta lectura tinc molt clar que cal reivindicar-ho perquè encara queda molt camí per recórrer i perquè hi ha moltes maneres de ser feminista.

Em considero afortunada d'haver crescut i de viure en un entorn feminista, però no per això he deixat de viure moments amb actituds masclistes d'homes i dones que m'estimo i que, si els ho preguntessin, ens dirien que son feministes. No voldria que ningú s'ofengués o es molestés amb aquesta entrada, però si algú s'hi sent interpel·lat, potser és un moment per revisar-se en feminisme.

"Les dones manen a casa. A fora, és una altra cosa.Penso en les meves àvies. Però no només en elles. Penso també en el dia d'avui. Elles decidien quants quilos de patates, de cebes, quants talls de carn calien a la setmana per alimentar la canalla, quin dia es menjaria peix [...]. Elles controlaven si quedaven ous o no (una truita sempre era l'última opció per sopar). Elles portaven l'agenda de quan s'havia d'anar al metge i ho anotaven en un calendari gros, fent cercles al número del dia que tocava visita. Elles decidien quan calia canviar els llençols dels llits. Quanta estona havia d'estar la finestra oberta per ventilar la casa."

Soc feminista i no ho sabia no és cap teoria feminista ni cap obra alliçonadora, sinó un recull de reflexions de l'autora sobre el feminisme i el punt en què es trobem actualment escrit des del respecte. La majoria de reflexions són breus (una o dues pàgines) i passa bé. M'ha agradat perquè no és un llibre que no pretén sermonejar, sinó només exposar unes idees i uns fets i convidar a la reflexió. En el meu cas, objectiu assolit!

L'obra consta de tres parts. En la primera part, titulada "Ressignificant-me", Oltra exposa com ha arribat al punt on es troba actualment i fa un repàs de la seva vida des de la infància i va identificant comportaments i situacions masclistes assumides, algunes de les quals ens resulten sospitosament familiars. La segona part es titula "Ressignificant-nos" i aquí, l'autora amplia la perspectiva i parla de feminisme en la nostra societat. La tercera part és el contrapunt optimista al regust amarg que et deixa la crua realitat (que és que encara tenim feina per fer i que això ens implica a tots). Sota el títol "Soc optimista", Oltra parla del feminisme en el futur.

"Fins que vaig ser mare... i això va tenir un impacte en la feina. La maternitat com un agent precursor del que vindria. Que la gent et miri diferent, et pregunti si t'incorpores a jornada completa, un cop has acabat el permís de maternitat (pregunta que no es fa als homes que acaben de ser pares), i donin per fet que no pots rendir de la mateixa manera que abans, em va fer adonar de com les dones som percebudes per algunes persones -no totes- en el món laboral."

Aquesta lectura m'ha permès fixar-me en algunes actituds que jo mateixa perpetuava i tenia assumides i que ara tinc clar que vull canviar, així com alguns comentaris o l'ús d'algunes paraules que vull evitar. Sobretot, però, m'ha ajudat a decidir-me a ser més activa en la lluita per la igualtat entre dones i homes. Podem fer moltes coses en l'àmbit laboral, familiar, amb els amics..., però ens hi hem de posar. I posar-s'hi no implica anar a totes les manifestacions i passar als extrems; hi ha moltes maneres de militar en feminisme, com diu Oltra.
Tinc moltes ganes de llegir més sobre el tema i d'aquest recull ja n'he tret una llista de llibres que vull anar llegint, per anar fent camí.

"Reivindicar constantment és cansat. I el cansament que acumulem les dones per ser-ho, i que només les dones podem identificar perquè és un cansament lligar a les circumstàncies femenines, no desapareix amb una migdiada. M'ha costat entendre-ho, però és un cansament que surt de dins, de veure que ets dona i això et situa en inferioritat respecte als homes, perquè és un cansament que no té a veure amb res físic, sinó que és mental. Cansament de les idees masculines que han organitzat el món pensant en ells i no en elles."

"Hi ha factors socials, culturals i individuals que desencadenen violències a diferents nivells dins una parella, però en la base de tots hi ha la manera de socialitzar-nos. Com creixem. Com ens eduquen. Com ens informen. La construcció cultural que fa milers d'anys ens persegueix, també en això. Així s'explica la perspectiva de gènere que encara avui hi hagi dones assassinades per marits o ex i milers de maltractades per la parella."

Coneixem una mica més l'autora?
Ariadna Oltra (Barcelona, 1979) és periodista i presentadora de televisió. Ha treballat en diversos mitjans de comunicació fins arribar a Televisió de Catalunya, on ha presentat diversos programes.

"Quantes mirades hem hagut d'aguantar les dones per ser dones sense voler-les. Que no em mirin més així! Si jo no ho vull, que no em mirin ulls que molesten i que em volen d'objecte."

Txell.Cat

L'integrista reticent - Mohsin Hamid

Títol: L'integrista reticent

Autor: Mohsin Hamid

Traductor: Carles Miró

Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2015 (publicat en català)

"Se't nota molt de casa teva, saps? Aquesta impressió que fas de venir d'una família molt gran. És bonic, això. Et fa sentir arrelat."

De nou, després de llegir Stieg Larsson necessitava una lectura més introspectiva i pausada, i em va semblar que L'integrista reticent em donaria el que buscava. En un moment en què el racisme està a l'ordre del dia, vaig tenir la sensació que era el moment ideal per llegir-lo i em vaig adonar que he llegit molt pocs autors asiàtics (i encara menys de l'Àsia Central).

L'integrista reticent no és, en cap cas, una lectura pausada. Més aviat tot el contrari, és una novel·la trepidant i absorbent. I, de fet, m'ha sorprès especialment perquè no s'hi narra cap crim ni cap misteri, però tot el relat està envoltat per una aura misteriosa que t'atrapa des del començament i no pots deixar de llegir.

La novel·la m'ha semblat molt interessant per diversos motius. D'una banda, per la manera com està narrada: es tracta d'un monòleg i el lector té la sensació que el narrador i protagonista, en Changez, li està explicant tota la història directament a ell. D'altra banda, també em sembla molt captivador el fons de la novel·la, la crítica que s'hi amaga i el punt de vista que ens brinda l'autor, ja que realment ens permet posar-nos a un altre costat de la mateixa història que hem escoltat i llegit tantes vegades, i sentir-ho d'una altra manera.

I de què va? L'integrista reticent ens situa en un cafè de Lahore, a Pakistan, on el jove Changez explica la seva vida a un nord-americà, de qui ho desconeixem absolutament tot. Changez explica la seva joventut als Estats Units com a brillant estudiant de la Universitat de Princeton, com es converteix en la jove promesa d'una empresa de Nova York i la seva història d'amor amb l'Erika, una jove nord-americana benestant. Changez és la imatge del somni nord-americà d'abans dels atemptats de l'11S, però també és la imatge de la fractura entre Orient i Occident fruit d'aquests atemptats. Arran dels atemptats de l'11S, Changez veu com la vida que ha anat construint als Estats Units trontolla i com aflora el racisme, que el fa sentir-se estrany i estranger en una societat que s'havia sentit seva.
Com a lectora he sentit una empatia molt profunda amb el protagonista i m'he plantejat com de malament devien passar-ho els habitants d'origen oriental en països occidentals durant els mesos posteriors a l'11S, en què se'ls mirava de reüll per la barba que duien, el color de pell o l'idioma que parlaven. No dubto que moltes persones encara deuen patir racisme en una mirada, però em faig càrrec que en aquell moment devia ser especialment dur i que, probablement, molts van fer la reflexió que fa el protagonista d'aquesta novel·la.

I entre tot aquest terratrèmol d'identitat, l'enamorament i la relació de Changez i Erika encaixa perfectament, narrada amb molta tendresa i sinceritat.

He llegit diverses ressenyes d'aquesta obra i voldria compartir algunes paraules amb què l'han descrit perfectament: un terratrèmol literari, un acte de coratge, discretament furiosa, lúcida i pertorbadora, valenta.

Us recomano aquesta novel·la breu i us convido a reflexionar sobre el distanciament entre Orient i Occident que molts suscitem (potser inconscientment) amb una mirada al metro. Revisem-nos i canviem-nos les ulleres de veure el món.

"Ja sé que és dir una cosa evident, però vostè no hauria de pensar que els pakistanesos som tots uns terroristes en potència, igual com nosaltres no hauríem de pensar que els nord-americans són tots uns assassins infiltrats."

Coneixem una mica més l'autor? Mohsin Hamid (1971) és un escriptor pakistanès. La seva obra ha estat traduïda a més de trenta llengües de tot el món i gaudeix d'un reconegut èxit de crítica. Ha viscut entre Pakistan i els Estats Units i va estudiar a la Universitat de Princeton. L'integrista reticent (2007) va ser seleccionada com una de les millors novel·les de la dècada i de l'any per diversos mitjans.
La seva darrera novel·la és Com fer-se fastigosament ric a l'Àsia emergent (2013).

Txell.Cat

La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina - Stieg Larsson

Títol: La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina

Autor: Stieg Larsson

Traductor: Albert Vilardell

Editorial: Columna
Any: 2008 (edició en català)

Fa un parell de dies que vaig acabar de llegir La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina, la segona part de la trilogia Millennium de Stieg Larsson.

En comparació amb el primer volum, m'ha costat més entrar la història d'aquest llibre i durant la primera meitat he tingut la sensació que li sobraven moltes pàgines i que la història no acabava de fluir al ritme que jo esperava. Malgrat tot, he persistit en la lectura perquè els dos protagonistes, en Mikael Blomkvist i la Lisbeth Salander, em resultaven interessants i volia saber com acabaria tot plegat.

A grans trets, en aquest cas els protagonistes es troben immersos en una investigació policial per assassinat i en una investigació periodística sobre el tràfic de blanques i la prostitució infantil. Ara bé, la trama es complica i s'entortolliga de manera exagerada, potser un pèl massa i tot.

No puc negar que les últimes pàgines de la novel·la són trepidants, d'aquelles que no pots deixar el llibre. I tampoc no puc negar que llegiré la última part per acabar de descobrir la història de la Lisbeth Salander i en Mikael Blomkvist.

Coneixem una mica més l'autor?
Stieg Larsson (1954 - 2004) va ser un periodista i escriptor suec que es va fer famós pòstumament arran de la publicació de la trilogia Millennium. Larsson va morir d'un atac de cor inesperat tres mesos després de lliurar la tercera novel·la i no va poder veure com la seva obra es convertien en un fenomen a escala mundial.

Altres entrades del mateix autor

• Els homes que no estimaven les dones

Txell.Cat

Canto jo i la muntanya balla - Irene Solà

Títol: Canto jo i la muntanya balla

Autora: Irene Solà

Editorial: Llibres Anagrama

Any: 2019

"Hi havia vingut a provar versos, en Domènec, cap a aquest voral de muntanya. Per veure quin gust i quin so tenien, i perquè quan hom està sol no fa falta dir versos en veu baixa."

Canto jo i la muntanya balla d'Irene Solà ha estat un dels grans descobriments d'aquest any (i m'atreveixo a dir-ho quan falten més de 6 mesos per acabar-lo).

En nombrosos articles havia llegit que aquesta novel·la havia guanyat diversos premis i que era una obra mestra, però per més que llegia la sinopsi per saber de què anava, no acabava de veure si m'interessaria i m'agradaria. Finalment, el vaig agafar al servei de préstec de llibres electrònics de la biblioteca i l'he gaudit molt.

Canto jo i la muntanya balla és un tresor i un experiment d'èxit. És molt bonic de llegir i he hagut d'esforçar-me a llegir-lo a poc a poc per assaborir-lo i allargar-lo el màxim de temps possible. No volia que s'acabés mai.

És difícil de dir de què va. Al cap i a la fi, la novel·la narra la vida i la mort, l'amor i l'amistat de diversos personatges que viuen entre els Pirineus i Prats de Molló, tot barrejat amb rondalles i faules del territori. En menys de 200 pàgines, el lector recorre la vida de les muntanyes i la natura, com si anés descobrint capes i capes d'història: la formació de les muntanyes, la vida dels animals, la guerra civil, i la vida rural a dia d'avui.

La màgia d'aquesta novel·la rau, d'una banda, en les múltiples veus que narren els passatges, ja que cada capítol té un narrador diferent i cadascú va donant la seva perspectiva de la història. A Canto jo i la muntanya balla, a part dels humans, també hi tenen veu els núvols, les bruixes, els animals, els bolets i els fantasmes. És un calidoscopi literari.

"Vam arribar amb les panxes plenes. Doloroses. Els ventres negres, carregats d'aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d'altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. [...] Aleshores ens vam replegar. Extenuats. I ens vam mirar l'obra feta. Les fulles i les branques gotejaven, i nosaltres vam anar, vacus i laxos, cap a una altra banda."

D'altra banda, la novel·la és un tresor perquè Irene Solà realment aconsegueix que les veus que ha donat als seus narradors realment facin creure al lector que qui parla és un núvol, un cabirol o una dona d'aigua. Amb un llenguatge ric i perfectament adaptat i una narrativa que canvia en funció del narrador, la novel·la té espai per a molts parlars i maneres d'explicar diferents.

"A una li fan voler una vida petita. Una vida esquifida com una pedreta bonica. Una vida que càpiga en una butxaca. Una vida com un anell, com una avellana. A una no li diuen que es poden triar coses que no siguin petites. No li diuen que les pedres petites es perden. S'escapen pel forat d'una butxaca. I que si perden, ja no en pot triar cap altra. Que a pedreta perduda, pedreta perduda."

En general, la prosa és molt poètica i plena d'imatges molt boniques, però a més, l'obra també té alguns poemes i il·lustracions (no podia ser d'altra manera, si l'autora ve de la poesia i de Belles Arts).

Crec que no és una novel·la per a aquells a qui no agrada llegir i els costa agafar novel·les, però, sens dubte, és molt recomanable per als qui els agrada la natura, la muntanya, la poesia, les històries petites o els llibres de lectura lenta.

M'he quedat amb ganes de llegir-ne més. M'hauria agradat seguir a la muntanya amb totes aquelles veus i saber què més ha de passar al Pirineu. 

Per sort he descobert que Irene Solà té un altre relat publicat, Els dics, a banda d'un poemari.

Aprofito per enllaçar una entrevista que van fer a l'autora al programa Més324.

"Vaig plorar sola. Vaig plorar d'una tirada totes les llàgrimes que Déu m'havia donat. I em vaig quedar seca com una feixa erma."

Coneixem una mica més l'autora?

Irene Solà (1990) és poeta i narradora, llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona.

Tot i que havia escrit alguns relats anteriorment, la seva primera obra publicada va ser Bèstia (2012), un poemari amb què va guanyar el Premi Amadeu Oller per a poetes inèdits. L'any 2018 va publicar Els dics, guardonat amb el Premi Documenta de narrativa.

Canto jo i la muntanya balla és la seva última obra publicada i la seva primera novel·la, guardonada amb el Premi de Literatura de la Unió Europea i el Premi Anagrama de novel·la en català.

"I ara dirà algunes coses. Les que es poden dir seguides, com una corda. Les que recorda, les que s'encenen com bengales quan toca dir-les i les pots dir. Les que s'han d'arrencar, com cebes. Les que s'han de dir fluix i les que s'han de dir a poc a poc. Les que cremen. Les que s'han de dir mirant els arbres, i les que s'han de dir mirant l'herba i les que s'han de dir mirant les nostres mans, l'una damunt de l'altre, i després mirant-me a mi. Jo l'escoltaré. Després diré algunes coses. Les que pugui. I llavors es farà de dia. Primer de color gris, després de color blau i després de color groc."

Txell.Cat

Els homes que no estimaven les dones - Stieg Larsson

Títol: Els homes que no estimaven les dones

Autor: Stieg Larsson

Traductors: Alexandre Gombau i Núria Vives

Editorial: Columna
Any: 2008 (edició en català)

Tinc una mena de mania que m'agafa a vegades i que fa que no llegeixi els llibres de moda quan estan de moda, sinó més endavant, quan realment em vénen de gust (o mai).

Així s'explica que encara no hagués llegit cap de les parts d'una de les trilogies contemporànies de més renom: Millenmium.

Després de llegir un llibre tan bonic i lent com El pes de la neu, de Christian Guay-Poliquin, necessitava una mica d'acció i de lectura de consum ràpid, per dir-ho d'alguna manera. En Dídac es va llegir aquesta trilogia aquest estiu passat i em va animar a llegir-la per poder-la comentar plegats, així que m'hi vaig posar.

Els homes que no estimaven les dones és una novel·la trepidant sobre dos casos: la desaparició d'una noia, la Harriet Vanger, quaranta anys enrere i un cas d'investigació periodística (corrupció política, blanquejament...).

Els protagonistes són en Mikael Blomkvist i la Lisbeth Salander, dos personatges molt diferents. En Mikael Blomkvist és un periodista i fundador de la revista econòmica sueca Millennium que, arran d'un article publicat sobre un magnat suec, Hans-Erik Wennerström, és acusat i condemnat per difamació a entrar a presó. Per altra banda, la Lisbeth Salander és una noia jove força inquietant, descrita com a "socialment inadaptada", carregada de tatuatges i de pírcings que es dedica a investigar persones per encàrrec.

La trama es planteja de la següent manera: en Blomkvist és acusat i condemnat per difamació i, abans d'entrar a presó, accepta l'encàrrec d'en Henrik Vanger, de reprendre la investigació de la desaparició de la seva neboda Harriet. A partir d'aquí es van destapant diverses històries de la família Vanger fins a resoldre el misteri. Durant el transcurs d'aquesta investigació, Blomkvist es troba amb Lisbeth Salander, que es converteix en la seva companya d'investigació.

Escrit amb un estil directe i punyent, Larsson aborda temes com la violència masclista, la corrupció o el nazisme. Així, sense floritures, el lector veu passar els capítols pel seu cap com si fos una pel·lícula amb tota mena de detall.

Les més de 600 pàgines d'Els homes que no estimaven les dones estan agrupades en quatre parts i, tot i que es consumeixen a gran velocitat, he de dir que l'última part és la que se'm va fer més feixuga, però probablement perquè després de les primeres quinze pàgines ja no vaig poder parar fins el final. Larsson aconsegueix que passis les nits en vetlla llegint i llegint per arribar al final.

Tinc previst continuar amb la trilogia més endavant, però necessito un respir i tornar a dormir a les nits.

Coneixem una mica més l'autor?
Stieg Larsson (1954 - 2004) va ser un periodista i escriptor suec que es va fer famós pòstumament arran de la publicació de la trilogia Millennium. Larsson va morir d'un atac de cor inesperat tres mesos després de lliurar la tercera novel·la i no va poder veure com la seva obra es convertien en un fenomen a escala mundial.

Txell.Cat

El pes de la neu - Christian Guay-Poliquin

Títol: El pes de la neu

Autor: Christian Guay-Poliquin

Traductora: Anna Casassas

Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2016

"Hi ha gotes d'aigua que perlegen la cornisa i arriben a la punta dels caramells. Quan el sol surt, brillen com dagues acerades. De tant en tant, n'hi ha algun que es desenganxa, cau i es clava a la neu. Una punyalada en la immensitat."

El pes de la neu és un dels llibres que han arribat a casa aquest Sant Jordi confinat. El tenia anotat en una llista de llibres per llegir, quan vaig sentir que en parlaven a principis d'any en un programa de ràdio. El dia que vam fer la comanda de llibres de Sant Jordi a través de la iniciativa de Llibreries Obertes, vaig decidir incloure'l i trobo que va ser un gran encert.

L'he llegit en una setmana i segurament l'hagués pogut llegir més ràpid, però també tenia la sensació que calia dosificar-lo i avançar en l'hivern que narra a poc a poc, com els personatges. Malauradament, no l'he pogut allargar més.

El pes de la neu explica una història de confinament absolut: dos desconeguts, un jove i un vell, es troben aïllats en una regió boscosa i es veuen obligats a passar l'hivern plegats en una cabana al bosc, després que la regió hagi patit una apagada elèctrica general i que, per diversos motius, cap dels dos no pugui tornar a casa seva. Entre aquests personatges, el narrador i en Matthias, s'estableix una relació de simbiosi perquè els dos necessiten l'altre per sobreviure, però carregada de desconfiança i recel. Al cap i a la fi, no es coneixen de res.
El narrador arriba al poble a principis d'hivern per visitar el seu pare, però pateix un accident de cotxe terrible i queda molt malferit. Els habitants del poble aconsegueixen salvar-li la vida, però haurà de passar tot l'hivern abans que pugui tornar a valdre's per ell mateix. Així doncs, decideixen encomanar la seva cura a en Matthias, un vell que també s'ha vist sorprès al poble per l'apagada elèctrica i per l'hivern i que necessita aconseguir una plaça al primer comboi que surti cap a la ciutat per tornar al costat de la seva dona malalta. No cal dir que aquesta plaça és la moneda de canvi que li ofereixen per cuidar el jove malferit.

A partir d'aquí, al llarg dels capítols el lector travessa l'hivern amb aquests dos personatges en la seva solitud i les seves dificultats. No passa massa cosa, com reconeix l'autor mateix en aquesta entrevista, però es genera un clima d'intriga i tensió que fa que no el puguis deixar. Com a lector vols saber què els passarà als dos personatges i, sobretot, com i quan acabarà aquest hivern tan dur.

"Voldria donar-li les gràcies. Dir-li que estic content de veure-la, que la recordo, encara molt joveneta, quan anàvem a col·legi. Dir-li que s'ha convertit en una dona magnífica, que els rulls dels seus cabells, les seves faccions fines, la seguretat dels seus gestos tornarien qualsevol moribund a la vida. Però, quan em decideixo a parlar, m'enfonsa un termòmetre a la boca."

El pes de la neu és especialment interessant per diversos motius, però sobretot perquè és una obra completa on res és en va.
A nivell de lèxic és brillant, si més no la traducció, però estic bastant segura que l'obra original també ho deu ser. És una novel·la força descriptiva en què la natura esdevé un personatge més, però en cap cas es fa farragosa. Pràcticament la totalitat dels capítols comencen amb un breu retrat de la situació del temporal i de la neu; totes són diferents. En aquest mateix sentit, Guay-Poliquin construeix unes imatges precioses i amb molta força. Aquí en teniu un parell d'exemples que m'agraden molt:

"El silenci de l'hivern és eixordador."

"Les ratxes de vent sacsegen la veranda, les parets gemeguen i el silenci queda esquerdat de cap a cap."

Des del punt de vista formal també ens trobem davant d'una obra fantàstica.
Està estructurada en set parts que desgranen una nova versió del mite de Dèdal i Ícar. En quatre paraules: Dèdal era un arquitecte i inventor d'Atenes que es va encarregar de construir el Laberint del Minotaure a Creta per ordre del Rei Minos. Tanmateix, el rei Minos va fer tancar Dèdal i el seu fill Ícar dins del laberint amb el Minotaure. Per tal d'escapar, Dèdal va construir unes ales amb plomes i cera per a tots dos i va advertir al seu fill que quan emprenguessin el vol no havia de volar massa alt ni massa baix malgrat tota la bellesa que pogués contemplar. Malauradament, Ícar no va escoltar els consells del pare i es va acostar tant al sol que les ales se li van desfer i va morir. Dèdal, el vell, representa la saviesa i Ícar, el jove, la curiositat i la impaciència.
Tanmateix, en el nostre llibre es giren les tornes i Dèdal, que no té pressa mentre les coses es facin bé, és el jove i Ícar, que és impacient és Matthias.

A més, aquestes set parts també es divideixen en petits capítols que estan numerats d'una manera molt particular, però alhora molt encertada (el lector descobreix la lògica de d'aquesta numeració al cap d'un parell de capítols).

A l'entrevista que he enllaçat més amunt, l'autor explica que en cap moment no volia escriure un thriller apocalíptic amb zombies i altres criatures, però sí que volia fer reflexionar els lectors sobre la força i el poder de la natura, que sempre hi és i acostumem a ignorar. L'autor explica que quan la natura es desborda, com ho fa a la novel·la, ens obliga als humans a replantejar-nos certs aspectes de la nostra vida, de la manera com vivim i a baixar el ritme que normalment portem.
No em direu que no era el llibre més adequat per llegir precisament ara.

"No replico. Però mentre arreglo la nansa de l'olla, tinc el convenciment íntim que, sigui quin sigui el sentit de cadascuna de les nostres accions, tot el conjunt de la nostra vida i miracles resulta ridícul."

Coneixem una mica més l'autor? Christian Guay-Poliquin (1982) és un escriptor i investigador del Quebec, considerat com una de les noves promeses de la literatura canadenca en francès.
La seva primera novel·la, Le fil des kilomètres, es va publicar l'any 2013. El pes de la neu és la seva segona novel·la, que ha rebut nombrosos guardons i ha estat traduïda a moltes llengües.

Txell.Cat

Los dioses de Gotham - Lyndsay Faye

Títol: Los dioses de Gotham

Autora: Lyndsay Faye

Traductor: Vicente Campos

Editorial: El círculo de Lectores
Any: 2012

Los dioses de Gotham de Lyndsay Faye és una novel.la ambientada a la Nova York de mitjans del segle XIX que retrata la fundació del cos de policia i els problemes que va comportar l’arribada de nombrosos immigrants irlandesos, conseqüència d’una plaga que va assotar Irlanda i va originar “La gran fam”.

La història: una nit, un jove d’aquesta primera policia de Nova York, un “estrella de coure” recentment nomenat a contracor, es troba per casualitat amb una nena plena de sang quan torna a casa després de fer la seva ronda pels carrers de la ciutat. A partir d’aquí una sèrie de troballes el duen a sospitar de l’existència d’un assassí en sèrie que està matant nens irlandesos a la ciutat de Nova York.

L’autora descriu amb cruesa els odis, ressentiments i desconfiances que van generar els irlandesos en els “americans” autòctons; els pamflets de l’església protestant i els articles del periodisme del “sistema” contra el catolicisme, el Papa de Roma i els mateixos irlandesos; i la fredor i la hipocresia d’un partit demòcrata que vol aprofitar-se d’ells per aconseguir guanyar les eleccions als republicans.

“...Los países papistas de Europa están vomitando en nuestras costas, año tras año, a sus habitantes supersticiosos, ignorantes y corruptos, no sólo por decenas sino por centenares de miles, y ya reclaman los más elevados privilegios de los ciudadanos autóctonos, y hasta pretenden hacerse con el país”. American Protestant in Defense of Civil and Religious Liberty Against Inroads of Papacy, 1843.

“… esta comprensión hacia los delincuentes siempre ha sido un rasgo característico de los campesinos irlandeses, y aunque sea inútil explicar ese sentimiento malsano, es incuestionable que su simple existencia es la fructífera fuente de la que maman la atrocidad y el asesinato”. New York Herald, 1845.

D’altra banda, el llibre no només reflecteix un fet històric, la creació de la policia de Nova York el 1845, sinó també com evoluciona des d’un cos format per busca-raons, pinxos i mercenaris, destinat en un principi a evitar que es cometin actes delictius, fins a l’aparició de la figura del policia que investiga qui ha comès aquests actes.

La descripció que fa de Nova York resulta xocant comparada amb la que coneixem de la ciutat actual, tant pel que fa a l’urbanisme i l’activitat econòmica, com a la misèria, la manca d’higiene i les condicions de vida de la gent, sobretot dels infants.

Teresinha

Gestión de incompetentes - Gabriel Ginebra

Títol: Gestión de incompetentes

Autor: Gabriel Ginebra

Editorial: Libros de Cabecera

Any: 2011

"Todos somos incompetentes porque todos somos mejorables, porque estamos siempre en proceso de aprendizaje."

Fa uns mesos el meu cap em va regalar aquest llibre (ara, després d'haver-lo llegit em plantejo si el regal no era una indirecta :)).

En qualsevol cas, la primera vegada que el vaig agafar, el vaig intentar llegir molt acadèmicament: subratllant, asseguda en una taula, apuntant allò més interessant en una llibreta... va ser un error.

Aprofitant aquests dies que estem confinats i que tenim més temps per dedicar-nos, he decidit tornar-m'hi a posar. Amb el teletreball les relacions personals es poden crispar i hem de treure totes les nostres eines per gestionar-nos a tots plegats, així que em va semblar que era el millor moment per reprendre la lectura. Ara, després d'haver-lo acabat, m'alegro d'haver-lo llegit i d'haver-ho fet ara.

Tot i que el llibre està editat en una editorial de llibres de capçalera de management i d'empresa, crec que aquesta lectura també pot ser molt útil en l'esfera personal. De fet, darrere d'aquest títol irònic i mordaç, s'hi amaguen alguns secrets i trucs per a la gestió de persones, ja siguin companys de feina, col·laboradors (si s'ocupa un lloc de direcció), amics o familiars.

El llibre s'estructura en tres parts diferenciades. La primera ubica el lector en el to i la base de la resta del llibre: tots som incompetents perquè tots som millorables i convé iniciar el canvi en nosaltres mateixos. La segona part fa una descripció de diversos perfils d'"incompetents" i de com gestionar o encarrilar aquestes incompetències, des del que no ho fa bé perquè no vol (en aquest cas, no val la pena esforçar-s'hi) fins el que ho vol fer bé, però no té els recursos. La tercera part és més aviat un catàleg d'eines addicionals per a la gestió de persones: el perdó, l'agraïment...

Gabriel Ginebra no descobreix la sopa d'all a Gestión de incompetentes, però canvia el punt de mira i el to i facilita eines que es poden posar a la pràctica des del dia 0.

A més, el to és amable i és molt fàcil de llegir. Hi ha força referències a llibres, pel·lícules i discursos de personalitats que exemplifiquen constantment allò que es va descrivint. De fet, l'annex és un llistat de 25 pel·lícules i sèries que exemplifiquen tot el que s'explica al llarg de l'obra.

També m'ha agradat especialment que l'objectiu, per dir-ho d'alguna manera, de tot el llibre és treure el millor de les persones que ens envolten.

Ja l'he deixat a la meva germana perquè el gaudeixi. Estic segura que, igual que a mi, li farà bé.

Insisteixo, més enllà d'un llibre d'empresa, és un llibre que ens pot fer servei en la vida personal.

"La incompetencia puede estar delante de nosotros, pero sobre todo está en nuestro interior. El problema siempre somos nosotros. Hay que asumirlo. Sin coartadas. Cambia tú mismo y habrá un sinvergüenza menos en tu empresa."

Coneixem una mica més l'autor?

Gabriel Barea va néixer a Barcelona l'any 1962 i és Llicenciat en Filosofia i Doctor en Organització d'Empreses. Es dedica a la docència i, a més de Gestión de incompetentes, també és autor de El japonés que estrenó el tren para ganar tiempo (2012).

Txell.Cat