dimecres, 2 de juliol del 2025

La talpera. Un western de la vulnerabilitat - Gerard Vilardaga Cunill


Títol: La talpera. Un western de la vulnerabilitat
Autor: Gerard Vilardaga Llengua original: català Editorial: L’Agulla Daurada Any: 2024

"L’olor més indiferent, em fa més basarda aquesta solitud que s’estén impassible entre els vells. L’aïllament, la invisibilitat, la reclusió dins de casa durant anys i panys, o l’amenaça latent de passar els últims dies que et queden en una residència dins d’una habitació compartida amb un estrany amb demència per company de crepuscle. Almenys algú et fregarà el cul cada matí. Fa temps que aquest món embruta més bolquers de vell incontinent que de criatura sense orinal.

Tria la teva aventura, que no t’escriguin l’epíleg, escull encara cabal, el final."


La talpera és una novel·la de ficció que simula un dietari d'un treballador social que podria ser l'alter ego de l'autor, i que es basa en la seva experiència.


Al llarg de la novel·la trobem una gran diversitat de casos, entorns de feina més i menys amables, que ens permeten fer-nos una idea del dia a dia d’aquests professionals. Vilardaga se serveix de la seva experiència en el sector per presentar-nos situacions de vulnerabilitat dels usuaris, però també dels treballadors, situacions injustes per falta de recursos i mitjans, per fer-nos coneixedors i partícips de la impotència que sovint senten els qui es dediquen a donar resposta als qui més necessiten. La talpera porta el subtítol “un western de la vulnerabilitat” i és una reivindicació a la feina dels professionals de l’àmbit social i a les condicions amb què sovint han d’exercir: sense prou recursos, protecció ni temps.


Tot i ser en format dietari, en primera persona i amb entrades datades, l’ordre no és cronològic. D’aquesta manera, l’autor aconsegueix que l’important no sigui l’ordre amb què passen els fets, sinó exactament allò que passa i que segueix passant independentment de la data: drogodependència (i altres addiccions), famílies vulnerables per motius econòmics, immigrants sense papers, maltractaments sistemàtics, persones que s’aprofiten d’altres… 

Hi ha un fil paral·lel als diferents casos descrits que narra la història personal del protagonista amb la seva parella. Desconec si aquesta part també està basada en fets reals, però tot i que també és colpidora, és la que menys m’ha interessat. Per mi, la gràcia de La talpera és precisament el fet de posar sobre a la taula una professió que sovint es menysté o no se li dona la importància que té en una societat en què les diferències cada vegada són més grans.


La talpera està molt ben escrit, amb un lèxic molt ric i un to àcid, sarcàstic i amb tocs d’humor que no pretén camuflar les crítiques. Es nota que hi ha hagut molta feina de reescriptura i de polir, però m’ha agradat molt l’equilibri que hi ha entre el col·loquialisme i la llengua literària. Això sí, per llegir-lo m’havia de concentrar força perquè si no perdia el fil!


La talpera, un western de la vulnerabilitat és una proposta molt interessant i realista per sacsejar-nos la consciència i que ens ofereix una mirada que, si no som del ram, difícilment podem tenir.


"Quan les netes marxen intento colgar de nou l’expedient al fons de l’armari, està tot tan rebotit que he de demanar auxili a un operari de la brigada que passava per allà per fer palanca entre tots dos i aconseguir l’espai mínim perquè el plec de negacions llisqui avall. M’adono que, vist des de la porta d’entrada, l’arxiu té un aire de necròpolis decrèpita, unes catacumbes palermitanes de sol·licituds fallides, el pròleg d'un munt de morts, cada calaix un nínxol d’abismes."


Txell
.Cat

dijous, 19 de juny del 2025

La mà que prenia la meva - Maggie O'Farrell


Títol:
La mà que prenia la meva
Autora: Maggie O’Farrell
Traducció: Núria Parés
Llengua original: anglès
Editorial: L’Altra Editorial
Any: 2010, en català 2018

"Estan estirats al llit, tots tres, de panxa enlaire, l’Elina mirant el sostre, el nen adormit al mig d’ells dos, amb els braços estesos.

-Em pregunto -diu en Ted-, quan començarà a recordar coses."



La mà que prenia la meva ha estat la meva porta d’entrada a Maggie O’Farrell, una autora que tenia molt pendent i amb qui m’he estrenat amb el club de lectura de les meves amigues.

Aquesta és la història de dues dones en dos fils temporals diferents: La Lexie, que decideix deixar el poble i la família i anar-se’n a Londres, on coneixerà artistes, escriptors i un món glamurós; i l’Elina, una artista que acaba de ser mare i que es troba desbordada per la seva nova situació. Inicialment aquestes dues trames es presenten de manera independent i, més enllà de la passió per l’art i la maternitat, fins a la meitat de la novel·la no es revela el punt d’unió entre les dues dones. 

El principi se m’ha fet lent i pesat, amb molts detalls que no acaba d’entendre el valor que aportaven a la història. A partir de la segona part, però, el ritme canvia radicalment i la narració es torna més trepidant, les peces comencen a encaixar i hi ha menys detalls.

A La mà que prenia la meva parla de la maternitat, del canvi que suposa i de com no sempre és un camí de flors i violes; però també parla de morts prematures i traumes del passat que sacsegen el present. Personalment se m’ha fet bastant carregós tot el vessant maternal.

Encara ara, després d’haver comentat el llibre amb les amigues en el nostre club de lectura, no estic segura de si m’ha agradat o no; m’ha deixat una sensació estranya. D’una banda, la història no m’ha apassionat i la temàtica se m’ha fet pesada i, tot i que al principi el llegia forçada per al club, després m’ha enganxat i ja no he pogut deixar-lo, i està molt ben escrit. Potser no he començat de la millor manera amb O’Farrell, però estic força segura que tornaré a llegir-la més endavant.


Txell
.Cat

divendres, 6 de juny del 2025

Crepuscle - Philippe Claudel


Títol:
Crepuscle
Autor: Philippe Claudel
Traducció: Jordi Martín Lloret
Llengua original: francès
Editorial: Angle Editorial
Any: 2023, en català 2025

"Alguns viuen el moment més bonic de la seva vida en el mateix instant en què d’altres pateixen i s’afligeixen. Pobles sencers prosperen i s’enriqueixen quan d’altres moren de fam i de set. La gent ignora el que coneix el veí. Amb prou feines sap el que passa pel cap del cònjuge o dels fills."


Fa un parell de mesos em van contactar d’Angle Editorial per si volia llegir la nova novel·la de Philippe Claudel, Crepuscle, ja que La néta del senyor Linh m'havia agradat tant. Vaig llegir-ne la sinopsi, em va semblar una proposta diferent i vaig acceptar la proposta. Així que abans de res, aprofito per agrair l'enviament de l'exemplar. 


Vaig començar la lectura de Crepuscle esperant trobar-me un thriller, un assassinat per resoldre en un indret remot, no del tot definit, però que sembla Moldàvia. Hi ha un assassinat, sí, el del capellà del poble, però no és ni una lectura àgil ni l'interès de la trama rau en la resolució del crim. 

Com deia, la novel·la comença amb l'assassinat del capellà Pernieg, un crim que desperta un punt de felicitat al policia, en Nourio, ja que tindrà l'oportunitat de tenir un rol rellevant entre els habitants de la ciutat. Malauradament, aquest assassinat és l'excusa perfecta per desencadenar un odi entre cristians i musulmans que no havia existit mai a la ciutat.

Crepuscle és una crítica molt ben construïda a la manipulació de les masses, la religió, la demagògia i la corrupció del poder. La tensió és creixent en tota la novel·la, que es desenvolupa en un ambient feixuc i pesat. 


"La immobilitat és garantia de pau, i l’estupidesa ben sovint la seva aliada. Les societats, petites o grans, saben donar les regnes de la seva administració als cretins sumptuosos. Tot això és vell com l’anar a peu i no coneix fronteres."


La lectura no té un ritme constant, hi ha moments en què la tensió creix i el ritme s'accelera notablement, i d'altres en què el ritme és més lent i reforça la sensació angoixant i tancada de la ciutat. 


Hi ha algunes característiques dels personatges molt marcades que no he sabut entendre quin valor aporten a la història. El policia, per exemple, es presenta com un home a qui el seu entrecuix domina constantment; és força bavós i fastigós. D'altra banda, l'ajudant del policia, en Baraj, és un home de gran alçada, bonàs i amb un cor enorme a qui li vénen versos al cap, però que després no és capaç de recordar. Més enllà de polaritzar els dos personatges perquè ens posicionem com a lectors, crec que són detalls que no afecten a la trama principal. 


Per mi el llibre va de menys a més i, una vegada acabat, crec que aconsegueix il·lustrar molt bé com es pot manipular la societat a poc a poc, amb discursos que van calant, com es pot sembrar l'odi i la por… Una història que encara avui es repeteix. 


"I era precisament a causa de la seva intel·ligència mediocre que havia estat escollit pels altres, massa prudents per elegir com a cap de la seva comunitat un home temerari que hauria tingut idees de canvi i el desig de portar-les a la pràctica, massa orgullosos per escollir un esperit més brillant que el seu."


Altres entrades del mateix autor


Txell
.Cat

dijous, 22 de maig del 2025

La petita serp - A. L. Kennedy


Títol:
La petita serp

Autora: A. L. Kennedy

Traducció: Albert Nolla

Llengua original: anglès

Editorial: Rosa dels vents

Any: 2016

"- L’amor és una cosa terrible. - Això sembla -va xiuxiuejar la Lanmo. - Però també és meravellós."


Fa uns anys la meva cosina em va regalar La petita serp de l'autora A. L. Kennedy, després que ella l'hagués llegit i li hagués agradat molt. 


La petita serp és la història de la Mary, una nena de ciutat que es fa amiga d'una serp molt especial, la Lanmo. La serp, que és una metàfora de la mort, ha de fer llargs viatges per complir amb els seus deures: anar a visitar humans en les seves últimes hores, però sempre té un pensament per la Mary i torna a visitar-la sempre que pot. Tanmateix, el pas del temps és inevitable i la Mary es va fent gran i ha de deixar enrere la ciutat quan, després d'esclatar-hi una guerra, es torna grisa i trista. 


Aquesta faula té un aire a El petit príncep d’Antoine de Saint-Exupéry, ja que hi trobem un animal que es fa amic d'una nena, la incomprensió de la majoria d'adults, que no veuen la serp, així com diversos personatges paral·lels que exemplifiquen comportaments humans.


El tema principal és l'amistat. D'entrada, la innocència de la Mary fa que deixi enrere la por i el rebuig que la majoria d'humans senten per les serps, així com els prejudicis de fer-se amiga d'una serp. La seva amistat perdura amb el pas dels anys i, malgrat la distància, es tenen ben presents. La serp, al seu torn, troba en la Mary una nena dolça i plena d'amor, una mena d'esperança en un món on els humans es maten entre ells en guerres i discussions, i no deixen que la Lanmo faci la seva feina.


"La serp sabia que hauria estat molt més ocupada si els humans no l’haguessin ajudat a fer la feina."


Aquesta faula, però, també ens parla del carpe diem, de viure la vida, l'amistat o l'amor tot i saber que tindrà un final. 


La petita serp, com El petit príncep o Un cor ple d'estrelles, és un d'aquells llibres d'argument senzill, aparentment infantils, que ofereixen diferents lectures en funció de l'edat i el moment en què es llegeixen. En la meva primera lectura he tingut la sensació que se m'escapava alguna cosa. Potser les meves ganes que el llibre m'encantés com a la meva cosina m'han condicionat, no ho sé. Ho sabrem quan el rellegeixi d'aquí uns quants anys 🤭😊. 

Sigui com sigui, si llegiu La petita serp descobrireu una història d'una amistat llarga i ben especial.


Txell.Cat

divendres, 16 de maig del 2025

A little life - Hanya Yanagihara

Títol:
A little life
Autora: Hanya Yanagihara
Llengua original: anglès
Editorial: Picador
Any: 2015

"There were times when the pressure to achieve happiness felt almost oppressive, as if happiness were something that everyone should and could attain, and that any sort of compromise in its pursuit was somehow your fault."



Durant un mes m'he submergit en el fenomen mundial de Tan poca vida de Hanya Yanagihara, un llibre que ja té 10 anys i que s'ha fet famós a la xarxa social TikTok, després que molts lectors es gravessin plorant mentre el llegien. 


Són 720 pàgines de drama rere drama rere drama. 

En principi és la història de quatre amics des de la joventut fins l'edat adulta, amb la vida d'en Jude com a eix vertebredor, que és qui té una vida més complexa. 

En realitat, però, és una novel·la escrita per tocar la fibra i fer plorar els lectors. L'autora toca tants temes com se li acuden de manera explícita per intentar trobar la tecla que farà saltar les llàgrimes de cada lector, però es passa de rosca en quantitat i intensitat. Hi ha tantes desgràcies, tanta tristesa i una vida tan horrible, que és totalment inversemblant i que, en el meu cas, no m'ha emocionat ni arribat. Em considero una persona de llàgrima fàcil i en més d'una ocasió m'he emocionat llegint (ja no parlem de pel·lícules i sèries…), però llegint A little life m'he sentit totalment freda i allunyada dels fets per l'exageració. És absolutament increïble i desmesurat. Hi ha personatges dolents, malvats, que semblen sortits directament de l'infern, i personatges tan bons que semblen àngels baixats del cel. 

Alhora, crec que alguns dels temes que hi apareixen poden incomodar i resultar molt desagradables per certs lectors. Desconec la intenció de l'autora, però he tingut la sensació que voler abordar-ne tants fa que hi hagi certa frivolitat en com els tracta. A mode d'exemple -i els qui no vulgueu espòilers de temes que hi apareixen, passeu al següent paràgraf, després de la cita- hi trobem autolesions, intents de suïcidi, abusos sexuals, violacions, prostitució i maltractament de menors, trastorns de la conducta alimentària, addicció a les drogues, violència domèstica, morts prematures per càncers, accidents i altres desgràcies…

"Why wasn’t friendship as good as a relationship? Why wasn’t it even better? It was two people who remained together, day after day, bound not by sex or physical attraction or money or children or property, but a union that could never be codified. Friendship was witnessing another’s slow drip of miseries, and long bouts of boredom, and occasional triumphs. It was feeling honored by the privilege of getting to be present for another’s most dismal moments, and knowing that you could be dismal around him in return."


Entre els quatre amics n’hi ha que neden en l’abundància des de petits, i n’hi ha d’altres que passen de la pobresa a l’èxit professional i a la riquesa, amb residències (en plural) repartides per tots els continents i viatjant constantment. Un arquitecte exitós, un actor conegut internacionalment, un artista polifacètic i un advocat reconegut per guanyar tots els casos. Fins i tot això és una mica exagerat… Més enllà del desenvolupament professional, els personatges són molt plans i no evolucionen, fins al punt que com a lectors podem preveure què passarà i com actuaran. 



Tot i això no puc negar que hi ha hagut alguna cosa que, tot i no commoure'm, m'hi ha enganxat i he anat passant pàgines absorbida per la vida d’en Jude, o per saber com podia acabar tot aquell cúmul de desgràcies.

"At night they lay in bed, and where they usually talked, they were both quiet, and their silence was like a third creature in bed between them, huge and furred and ferocious when prodded."


Txell.Cat


diumenge, 11 de maig del 2025

Bistecs de pantera - Antonina Canyelles


Títol:
Bistecs de pantera
Autora: Antonina Canyelles
Llengua original: català
Editorial: Lapislàtzuli Editorial
Any: 2023

He arribat a la poesia d'Antonina Canyelles gairebé per accident; perquè un dia vaig veure'n un poema que em va cridar l'atenció i vaig decidir demanar-ne el recull a la biblioteca. Vaig fer una mica de recerca: qui era Antonina Canyelles? És que potser Bistecs de pantera era el seu primer recull? Ni de bon tros… Antonina Canyelles és una poeta mallorquina amb una llarga trajectòria. 


Les cames, sí, 

no les cametes.

La boca, també,

no la boqueta.

D’ullets, no en tenc

perquè no som un corsé.

De puedes, res de res:

calç un quaranta.


No et donaré la maneta

perquè no som un gramòfon

ni una porta.


Bistecs de pantera em va sorprendre, d'entrada, pel seu gruix: 200 pàgines de poesia! L'he tingut a la tauleta de nit i l'he anat llegint a trompicons al llarg de tres mesos. 


Alguns dels poemes no els he acabat d'entendre, d'altres no m'han interpel·lat, però en general el recull m'ha divertit i m'ha agradat pel seu to provocador i irreverent (només cal veure'n la portada!). 

Canyelles ensenya les urpes a cada pàgina i esgarrapa el patriarcat, l'educació masclista, l'Església, la política i la justícia. A Bistecs de pantera també hi ha espai per elogiar la música. 


Davall la laca

de les ungles

les agressions

dels detergents

i davall de què

les altres?


M'ha agradat aquesta barreja de temes i que els poemes no estiguin organitzats per temàtiques. Passes pàgina i no saps qui o què rebrà la queixalada de Canyelles. 

Bistecs de pantera és autèntic i genuí. En llegir-lo no pots evitar sentir el parlar de Mallorca ni imaginar-te n’Antonina, bolígraf en mà, en un pupitre amb el cigarro fumejant sortint d'una mitja rialla. Potser és políticament incorrecte, directe i, com ja he dit, irreverent, però ataca els mals institucionalitzats de la nostra societat que, malgrat els anys, perduren: el patriarcat, el poder religiós i la justícia injusta. 


Han desaparegut 

els pesos de les balances

de la Justícia.


És que els grossos

van molt bé

per a trencar olives.


No us la deixeu perdre!


Us enllaço un recull dels poemes que més m'han agradat:

Bistecs de pantera - Antonina Canyelles by Txell Català Dordal

Txell.Cat

divendres, 2 de maig del 2025

Y llovieron pájaros - Jocelyne Saucier


Títol:
Y llovieron pájaros
Autora: Jocelyne Saucier
Llengua original: francès
Traducció: Lisa Lucuix Venegas
Editorial: Edicions Minúscula
Any: 2011

"Y llovieron pájaros, le dijo. Cuando el viento se levantó y cubrió el firmamento con una cúpula de humo negro, el aire se enrareció, se volvió irrespirable del calor y de la humareda, tanto para nosotros como para los pájaros, y estos empezaron a caer como la lluvia a nuestros pies."

Tinc una llista de llibres per llegir. Quan algú em parla d'un bon llibre, o llegeixo alguna proposta literària que em resulta suggerent, l'apunto a la llista. Amb el temps no sé ni qui m'ho va recomanar ni perquè el vaig apuntar…

Fa uns dies vaig anar a la biblioteca a buscar Y llovieron pájaros, un d'aquests llibres de la meva llista. I realment mereixia ser-hi!!

És una d'aquestes joies que tant vols acabar de llegir com que no s'acabi mai. Una història entranyable sobre la vellesa, l'amor, i la llibertat de decidir quan, com i on morir. La novel·la gira al voltant de tres ancians que decideixen retirar-se del món i viure en solitud als boscos del nord del Canadà, cadascun amb la seva pròpia història. Quan dues dones s'hi presenten, per motius ben diferents, la vida fa un gir inesperat i es desvetlla un gran secret, un amor de joventut, i un nou enamorament. Perquè mai és tard per estimar.

Teresinha