divendres, 27 d’octubre del 2023

L'home dels ulls compostos - Wu Ming-Yi


Títol:
L’home dels ulls compostos
Autor: Wu Ming-Yi
Llengua original: xinès
Traducció: Mireia Vargas Urpí
Il·lustracions: Elisa Ancori
Editorial: Chronos
Any: 2011, traducció al català del 2022

"A vegades també recollíem coses que per mala sort havien anat a parar enmig de la brossa: alguns peixos que havien sobreviscut molt de temps dins de bosses de plàstic o fins i tot un esquelet d'una balena pràcticament sencer. Però el que més trobàvem en tortugues mortes. [...] Aquestes closques no es podreixen a curt termini i al final acaben sent testimoni de la seva existència.

Era com si totes aquestes deixalles portessin històries que havien surat pel mar: cada objecte abandonat por les onades tenia el seu passat."


L'home dels ulls compostos de Wu Ming-Yi és un llibre molt especial i he tingut l'ocasió de llegir-lo en una lectura conjunta en què hi han participat la traductora Mireia Vargas, que acaba de rebre el Premi del PEN Català de traducció i el Premi de Traducció Marcela de Juan precisament per la seva feina en aquest llibre, i la Sílvia Fustegueres, que és l'autora del text final del llibre i també traductora del xinès. 


L'home dels ulls compostos és un llibre d'ecoficció carregat de realisme màgic que ens fa viatjar a l'illa de Taiwan, però també a altres indrets reals i ficticis afectats pel canvi climàtic. 

Al llibre hi trobem diversos fils que es van entreteixint, amb força personatges secundaris, però amb dues històries principals: la de l'Alice i la de l'Atrie, dos personatges solitaris que, després de la pèrdua d'éssers estimats, miren de tirar endavant i d'adaptar-se a un món canviant. L'Alice ha perdut el seu home, Jacobsen, i el seu fill, Toto, a la muntanya i, a més, el mar i una illa de plàstics i deixalles ha engolit la casa que compartien. L'Atrie, seguint el ritual dels segons fills de l'illa Wayo-wayo, s'ha de fer a la mar i deixar enrere la família i l'amor. 

De personatges i històries secundàries, com us deia, n'hi ha potser massa i algunes semblen encabides amb calçador, talment com si Wu Ming-Yi volgués tractar aquell tema tant sí com no. Tampoc negaré que alguns dels secundaris són entranyables, com en Dahu, la Hafay o la Umav, que permeten a l'autor parlar dels diferents pobles aborígens de Taiwan i d'alguns dels seus mites. 


"I en això no hi podia fer res, l'amor és incontenible, com el mar."


I això ens porta al quid de la qüestió. A L'home dels ulls compostos són més importants els temes que l'autor volia tractar que la trama de la història en si. I quins són aquests temes? Les conseqüències del canvi climàtic i del maltractament de l'ésser humà a la natura i al planeta, i el poder sanador de l'escriptura, un do que té l'ésser humà per mantenir viva la memòria (i la imaginació). 

Per parlar d'ecologia, l'autor ens presenta nombroses situacions en què l'ésser humà ha maltractat sistemàticament la natura i ens presenta una natura que parla, que sent i que es queixa. L'abocament de residus que no es descomponen, la mort d'animals a causa d'aquests residus, la modificació del paisatge natural per construir-hi cases i carreteres, la caça per gaudi… i conseqüentment, l'augment del nivell del mar, inundacions i la desaparició d'illes. Un munt de catàstrofes i crítiques per interpel·lar els lectors i fer-nos prendre consciència de l'impacte de les nostres accions com a societat a tot el planeta (el que fem a Catalunya no només té impacte a Catalunya) i del que pot arribar a passar. És ciència ficció, però potser no hi estem tan lluny. 


Així doncs, puc dir que m'ha agradat llegir-lo i que m'ha semblat molt interessant, tot i que potser m'hagués funcionat millor si els dos temes (ecologia i escriptura) haguessin estat separats en dos llibres, i si la trama hagués acabat d'estar més lligada i arrodonida. Però vaja, que val la pena llegir-lo pel què s'hi explica i perquè es nota que darrere hi ha una feinada d'anys per incloure-hi tants detalls que, de ben segur, us faran reflexionar i us commouran. 


No vull deixar de parlar de l'estil d'escriptura i de la gran feina de traducció, que fa que ens arribi un llibre tan complex del xinès en un català sense trompicons ni impostat. El llibre combina una escriptura poètica, tendra i dolça amb una altra més dura, directa i contundent, d'aquelles que incomoden i fan mal de llegir per la duresa de les escenes. 

I tot plegat ens arriba en una edició molt cuidada de Chronos, amb una introducció que ens situa l'autor, una conclusió que ubica l'obra en la literatura xinesa i sinòfona que tenim en català, i unes il·lustracions delicioses d'Elisa Ancori que fan que aquest sigui un llibre molt especial en la seva totalitat. 


Us diria que no hi busqueu una gran història impecable perquè probablement us fallaran coses, però doneu-li una oportunitat, llegiu-lo lentament, deixeu-vos atrapar per les històries de l'Alice, l'Atrie, la Hafay i tota la resta de personatges, i, per més consciència mediambiental que tingueu, de ben segur que la lectura no us deixarà indiferents. I tant de bo arribi a molts lectors i comencem a posar-nos les mans al cap de totes les barbaritats i crims que infligim al nostre planeta, i que aquesta consciència mediambiental arribi més i més lluny i comencem a fer passos per lluitar contra el canvi climàtic. 


"Tota persona que passés molt de temps sola acabava sabent que els forats que quedaven entre estona i estona eren com fosses marines que només amb els ànims d'un mateix eren impossibles de travessar. Tan sols tenia els records per omplir-les."

Imatge extreta de www.llegirencatala.cat

Coneixem una mica més l'autor?

Wu Ming-Yi (Taiwan, 1971) compagina l’escriptura amb la tasca de professor de literatura sinòfona a la Universitat Nacional de Dong Hwa, a més de ser activista mediambiental. Té diverses novel·les i assajos, però L’home dels ulls compostos (2011) és una de les seves obres més traduïdes.


Txell.Cat

dimarts, 10 d’octubre del 2023

Wuthering Heights - Emily Brontë


Títol:
Wuthering Heights
Autora: Emily Brontë
Llengua original: anglès
Editorial: Penguin Classics
Any: 1847
 
"If all else perished, and he remained, I hsould still continue to be; and, if all else remained, and he were annihilated, the Universe would turn to a mighty stranger. I should not be a part of it."
 

Aquesta és d'aquelles ressenyes que costen d'escriure perquè després d'aquestes setmanes seguint una història d'amor turmentat fins a l'extrem no sé si estic fascinada per aquesta capacitat d'estimar més enllà de la vida o disgustada per unes relacions tan tòxiques i un desig de venjança inimaginable. Així que anem a pams.
 
En general m'ha agradat molt la història i m'ha atrapat del tot, no decau en cap moment. Probablement l'estructura que va triar Brontë per explicar-nos aquesta història hi té molt a veure, ja que hi ha dos narradors: Mr. Lockwood i la senyora Dean. El primer és el narrador de la història marc, i la segona és la criada que, al seu torn, li explica la història a Mr. Lockwood.
 
Posem-nos en situació: Mr. Lockwood lloga una casa (Thrushcross Grange), en una zona una mica aïllada de Yorkshire i un dia se'n va a visitar el seu arrendador a casa seva, Wuthering Heights. Allà coneix en Heathcliff, propietari de les dues cases, i una colla de personatges d'allò més estrafolaris i antipàtics entre ells. Quan torna a Thrushcross Grange -amb una galipàndria considerable- li demana a la senyora Dean, la criada que s'encarrega de la casa, que li expliqui la història de la família de propietaris. I aquí és on comencem a conèixer la història d'en Heathcliff, en Hindley, la Catherine, l'Edgar…
És aleshores que descobrim que els Earnshaw eren un matrimoni prou benestant que vivia a Wuthering Heights amb els seus dos fills, en Hindley i la Catherine. Un bon dia, però, el pare va tornar de la ciutat amb un altre nen que havia trobat vagarejant pel carrer i a qui estava disposat a adoptar i a tractar com un igual als seus fills, en Heathcliff. Mentrestant, a Thrushcross Grange vivia un altre matrimoni amb un fill i una filla, els Linton. I ho deixarem aquí, però les relacions entre uns i altres no tenen desperdici.
 
De fet, Emily Brontë es recrea en uns personatges que presenten les cares més fosques de la humanitat: enveges, malícia i un desig de venjança sense límits. Sí, també tenen coses bones, com les persones de carn i ossos, però és que aquests, quan volen ser dolents, ho són molt! En qualsevol cas, Cims borrascosos és una novel·la en què, per dir-ho fàcilment, no se salva ningú. Hi ha algun moment en què fins i tot l'estimada senyora Dean té alguna sortida reprovable, i per altra banda, fins i tot en alguns moments s'arriba a sentir pena, compassió i comprensió per en Heathcliff o la Catherine. De totes maneres, no intenteu entendre'ls… pitjor no ho poden fer (així en general), sempre prenen la pitjor decisió i sembla que en gaudeixin i tot.
 
"Because misery, and degradation, and death, and nothing that God or satan could inflict would have parted us, you, of your own will, did it. I have not broken your heart -you have broken it- and in breaking it, you have broken mine."

L'autora també se serveix de la llengua dels personatges per donar-los forma. Així, ens trobem amb una sèrie de personatges que parlen amb un grau alt de correcció perquè són de casa bona i d'altres, com Joseph, un altre criat de la casa, a qui no se li entén ni un borrall quan parla. Al text original això és molt evident i, si bé al cap d'unes quantes pàgines comences a enganxar alguna cosa, al principi és d'allò més inintel·ligible. Em consten dues traduccions al català, la primera de Montserrat de Gispert (1996) i una més recent de Ferran Ràfols (2022). A la primera traducció aquest detall es va perdre, però en la segona, sí que s'ha mantingut.
 
Tota la lectura és molt fosca i l'ambientació està molt ben aconseguida. Les descripcions de les habitacions, del paisatge, el temps que fa… tot plegat contribueix a crear una atmosfera gòtica i una mica esfereïdora, i en moltes ocasions trista i opressora.
 
Tot plegat per explicar-nos una història de l'amor més salvatge, apassionat, obsessiu i possessiu entre dues persones, però també de l'odi més profund i dels desenganys amorosos que van més enllà de la vida i la mort. Una història que il·lustra que la venjança és d'aquelles coses que es couen a foc lent, però que minen i deshumanitzen aquells qui la planegen. I tot amanit amb la determinació de la natura, la consciència de classes, morts i pseudoaparicions, la dicotomia raó - passió, violència verbal i física, i alguns devots molt devots.
Cims borrascosos és un bon còctel: molts elements, ben lligats i amb un acabat brillant.
 
"He shall never know how I love him; and that, not because he's handsome, Nelly, but because he's more myself than I am. Whatever our souls are made of, his and mine are the same."
 
El final m'ha agradat moltíssim. Podríem dir que el còctel s'assenta bé i no provoca acidesa ni malestar 🤭, i poc més diré per no aixafar-vos-en la lectura.

Coneixem una mica més l'autora?
Emily Brontë (Yorkshire, 1818 - 1848) va ser la segona de les tres germanes Brontë, filles d’un pastor protestant, que van viure isolades a la casa sacerdotal de Haworth. El 1946 va publicar un llibre de poemes amb el pseudònim d’Ellis Bell i l’any següent va aparèixer la seva única novel·la, Cims borrascosos.

Txell.Cat