Mirall trencat - Mercè Rodoreda

Títol: Mirall trencat

Autora: Mercè Rodoreda

Llengua original: català

Editorial: Club Editor Jove

Any: 1974

"Allà dins hi havia viscut gent. De la vanitat, de l’odi, de les miques d’amor, en quedava la pols i un trist espectacle d’esplendor i d’oblit."

Quan feia batxillerat vaig llegir Mirall trencat i em va agradar moltíssim, però com que no el recordava massa, l'he volgut rellegir aprofitant el nou programa del 3Cat, Club Tàndem. Tot i que em va sorprendre més la primera vegada, l'he gaudit moltíssim.

Mirall trencat explica l’ascens i descens d’una família benestant de Barcelona i de la mateixa ciutat a través de tres generacions. Aquesta història de la vida, però, no ens la narra de manera cronològica ni a través d’una única veu, sinó que ho fa trencat el reflex d’aquesta vida en mil bocins, i presentant-nos-els per separat. Així, Rodoreda utilitza multitud de recursos literaris, estils i narradors per explicar-nos la vida de Teresa Goday, Sofia Valldaura i dels seus fills. Tots els personatges són imperfectes, tenen secrets i històries amagades, i tots anhelen un amor que no pot ser. 

"I l’àvia s’adonà que estava molt trist i li passà la mà pels cabells unes quantes vegades; després la hi deixà plana damunt del cap, però sense pesar, i li digué tot tirant-se una mica endavant: “L’àvia t’estima molt”. I a ell li vingueren ganes d’entrar tot sencer a dintre de l’àvia i ser àvia."

Aquesta novel·la és diferent de la resta de l’obra de Rodoreda, en què acostuma a haver-hi un personatge central. Aquí hi ha moltíssims personatges i, de fet, la mateixa Rodoreda deia que la novel·la se li estava omplint de personatges. És una novel·la que denota un domini absolut de la llengua catalana, però també de l’escriptura. Mirall trencat és un joc i a cada capítol podríem jugar a fixar-nos amb els símbols, la veu narrativa i el gènere.  

He fet la lectura amb el llibre que en Dídac té treballat de fer classes, així que he pogut copsar molts detalls, sobretot pel que fa a la simbologia de cada personatge, que m’han semblat una autèntica obra d’orfebreria. Rodoreda no deixa res a l’atzar: els personatges estan molt treballats, les converses estan farcides de detalls, les descripcions de l’entorn…

Un cop acabada la lectura, he vist l’episodi de Club Tàndem sobre aquesta novel·la i m’ha agradat l’enfocament que en fan: centrat en un únic tema, el dels secrets. I si encara voleu aprofundir més, hi ha el contingut extra amb converses sobre l’obra de l’autora amb experts. Trobareu el contingut en format vídeo a la plataforma 3Cat i en format pòdcast a Spotify.

En aquestes converses es comenten alguns dels temes que apareixen a Mirall trencat, perquè n’està farcit: el pas del temps a través de les persones, els sentiments i els llocs; la crueltat de l’ésser humà; la importància dels secrets, entre d’altres.

"Entrà a l’habitació de la Teresa i sincerament la compadí. Sentí que havia de compadir aquella desviació antiga que més valia oblidar perquè a dintre de la consciència cadascú hi està sol amb ell mateix."

Aquesta és una novel·la que es pot llegir de moltes maneres diferents, posant el focus en el melodrama familiar, o en la simbologia, en el tractament de les diferents classes socials, en les diferents veus narratives, en la varietat de temes que hi tracta, en els diferents gèneres que tempteja. Sigui com sigui, és una novel·la molt llegidora i tan treballada, que permet a cada lector trobar-hi el seu Mirall trencat. 

"...I una pena forta és com una gota d’aigua que va fent forat, fent forat..."

Altres entrades de la mateixa autora

• Jardí vora el mar
• La plaça del Diamant

Txell.Cat

Els possessius - Jenn Díaz

Títol: Els possessius
Autora: Jenn Díaz
Llengua original: català
Editorial: Amsterdam Llibres
Any: 2021

"Et deixo aquesta carta sobre la taula que vam comprar nosaltres i que ara és la teva taula. Els possessius ho canvien tot."

M'agrada l'estil i les històries que explica Jenn Díaz, i Els possessius ho referma. M'he polit aquesta novel·la epistolar en tres dies i m'ha agradat molt (i això que la majoria de personatges són bastant insofribles!). 

A través de les cartes que s'adrecen entre onze personatges diferents anem descobrint les relacions familiars, amoroses, d'amistat que els uneixen. Al centre hi trobem una família benestant de ciutat: els pares, l’Helga i el Samuel, que viuen atrapats en les aparences, l'avorriment i la conveniència; l’Agneta, la filla gran que s'acaba de divorciar de l'Oliver inexplicablement i per sorpresa, i que no acaba de saber què vol; i l’Emma, la germana petita que fa repòs a la casa de poble de l'àvia per recuperar-se d'una malaltia. Al voltant hi tenim la Tina, una bona dona que sempre ha servit a la família amb discreció i sense fer soroll, i la seva amiga Camila que, com ella, ha deixat el poble i serveix a una altra família de la ciutat; la Sylvia i en Mattias, amics de l'Emma i parella que comença a trontollar; l’Oliver, recent separat de l'Agneta, i la seva mare. 

Com és habitual en l'obra de Díaz, la novel·la parla de les relacions familiars, d'amor i desamor, i de com les ruptures afecten els vincles entre familiars i amics. Les cartes a Els possessius són com fils que es van creuant per anar confeccionant un teixit de relacions i que alhora construeixen els personatges des de diferents prismes. Així, ens fem una imatge de l'Agneta amb les cartes que envia ella a diferents destinataris, les que rep, però també en les que se'n parla. 

A través de les cartes podem entreveure el caràcter de cadascun dels personatges, ja que hi trobem estils i tons diferents, com si els personatges parlessin i cadascú ho fes a la seva manera (com trobaríem si fossin cartes reals). 

La majoria de personatges, excepte la Tina, m’han semblat egoistes, pàmfils o massa cagadubtes. A alguns els hauria fet una bona sacsejada perquè reaccionessin, i a d’altres els hauria dit que així no es pot tractar a ningú, encara menys als qui en algun moment has estimat. Malgrat això, les seves històries m’han atrapat i, cap al final del llibre, alguns personatges comencen a fer un tomb i m’han caigut més simpàtics.

"…em pensava que eres feliç. Tot i que ja sé que no vol dir res, que molt sovint pensem que els altres són més feliços que nosaltres per martiritzar-nos i creure que les coses ens van malament i que els altres se’n surten i tu no. Reconec que jo sempre he estat així, he mirat les vides dels altres amb una certa enveja per no saber fer millor les coses."

M'ha agradat especialment trobar-hi la calma i el ritme pausat del correu postal i les cartes manuscrites, que s'allunya de la immediatesa de la missatgeria instantània que poques vegades deixa espai per a la reflexió. Hi ha cartes que es responen al cap d'uns mesos, i no passa res. Mentre que ara sovint esperem resposta a un missatge amb impaciència mirant la pantalla mentre ens surt que l'altre està escrivint, o ens fem un tip de refrescar la safata d'entrada del correu electrònic. 

Les cartes van datades, però sense indicar-ne l'any, i tampoc s'anomena una ciutat o un poble concret, fet que dota la història d'una certa atemporalitat. És cert que avui dia probablement no ens comuniquem mitjançant cartes (tot i que fa molta il·lusió rebre'n alguna de tant en tant), i que algunes de les situacions ens transporten uns anys enrere, però d'alguna manera, aquesta neutralitat en el temps i l'espai ens recorda que les relacions i els conflictes que hi trobem són atemporals. 

Els possessius és l'homenatge particular que fa Jenn Díaz a La ciutat i la casa de Natalia Ginzburg, una autora de qui no he llegit res encara però a qui, després d'aquesta lectura, tinc moltíssimes ganes de descobrir. 

Altres entrades de la mateixa autora

• Mare i filla (2015)

• Vida familiar (2017)

• Dona i poder (2020)

Txell.Cat

Transicions: El diari d'Anne Marbot - Élodie Durand

Títol: Transicions: el diari d’Anne Marbot
Autora: Élodie Durand
Llengua original: francès
Traductora: Alba Coma 
Editorial: Comanegra
Any: 2021

Transicions: el diari d'Anne Marbot és una novel·la gràfica molt didàctica que parla del procés de canvi en un trànsit. La peculiaritat que fa especialment interessant aquest llibre, però, és que la protagonista no és la persona que transita de Lucie a Alex, sinó la seva mare, l'Anne. 

La història que s'hi narra està basada en els diaris de l’Anne, on explica com va viure aquest procés. A banda dels diferents estadis que van des de la negació fins a l'acceptació, s'hi incorporen referències a d'altres obres i persones trans de diferents moments històrics. 

M'ha semblat un llibre molt sincer, ja que l'Anne explica com es va sentir inicialment, com la seva incomprensió lluitava amb el seu discurs de ment oberta (i aquí que tiri la primera pedra qui estigui lliure de prejudicis), i com es va anar deteriorant la relació amb la seva criatura (i així és com la psicòloga transpositiva es referia al seu fill quan l'Anne encara no sabia referir-s'hi en masculí). 

No ens enganya: no va ser fàcil, com tampoc ho va ser per l'Alex. Ara bé, l'entorn en general va acompanyar al canvi (en Mat, la parella de l'Anne; els germans i els pares de l'Anne…) i probablement aquest no sigui, a dia d'avui, l'escenari més habitual. 

En qualsevol cas, és un bon llibre per parlar del procés de trànsit des d'una altra perspectiva. És un llibre d'aquells que tothom podria llegir per ampliar una mica la mirada, però que és especialment interessant per a aquelles persones que tinguin un familiar, amic o conegut en procés de trànsit, més que per als qui fan el procés (que normalment ja s'han documentat i han deixat enrere prejudicis). 

El format de novel·la gràfica també fa que el contingut sigui més distès i sigui més digerible, i és que a ningú no li agrada que li diguin que no és tan tolerant o obert de ment com es pensava, i això és el que pot passar sovint. Perquè tots som molt oberts i tolerants amb les persones trans fins que es tracta dels nostres fills, no?

Coneixem una mica més l'autora?

Foto extreta de wikipedia.cat

Élodie Durand (1973) és una dibuixant i guionista de còmic francesa. Inicialment va treballar per a produccions infantils i col·leccions juvenils. El seu àlbum de còmics La Parenthèse (2010) va rebre nombrosos premis. En aquest llibre recull la seva experiència personal amb un tumor cerebral que va patir durant set anys. El còmic Transicions, sobre la transidentitat des del punt de vista d’una mare, es va publicar el 2021.

Txell.Cat

El tercer casament - Kostas Taktsís

Títol: El tercer casament
Autor: Kostas Taktsís
Llengua original: grec

Traducció: Jaume Almirall Sardà

Editorial: Trotalibros Editorial
Any: 1963 original; 2022 en català

"¿Per què ets tan beneita que et fas mala sang amb coses així?  [...] De vegades jo també m'enrabio i malbarato la vida amb les coses més insignificants, però almenys hi ha moments en què em desperto i comprenc com són de sàvies les persones que no donen cap importància a res."

El tercer casament de Kostas Taktsís m’ha volat a les mans, m’ha atrapat des del primer capítol i no he pogut deixar de llegir la història de la Nina i l’Ekavi fins que he arribat al final.

Aquesta és la història de la Nina i dels seus tres matrimonis, de la seva família i amics, però també és la història de la senyora Ekavi, amiga, confident i, finalment, sogra de la primera, i de la seva família. Dues vides plenes de desgràcies i conflictes de tots colors de dues dones fortes que, malgrat totes les vicissituds i infinites queixes, no deixen de tirar endavant.

"El papà deia que la mort de les persones que estimem és com un tall de ganivet esmolat, que el dolor ve més tard, quan el tall es refreda, i, com en tantes altres coses, també en això tenia raó. Ara ho sé, però llavors no sabia que quinze dies no basten perquè es refredi un tall d'aquesta mena, que havien de passar tants anys perquè plorés de debò."

La novel·la de situa a la primera meitat del segle XX i fa un repàs de la història de Grècia des del conflicte a Macedònia fins a la guerra civil, passant per la Segona Guerra Mundial i l'ocupació dels alemanys, però també de la seva societat i geografia (les dues famílies es van movent per diferents indrets del país). En aquest punt, cal destacar les notes del traductor Jaume Almirall, que són de gran ajuda per entendre moltes de les referències del text.

I és que l'estil està molt ben aconseguit. Amb una llengua fluïda, desacomplexada i directa Tatksís aconsegueix donar veu a les dues dones i fer que parlin de manera natural i col·loquial. És ben bé com si les sentissis parlar i criticar-ho tot i tothom (i, de nou, recalcar la grandíssima traducció d'Almirall).

Amb aquest teló de fons i aquests personatges, Tatksís aborda molts temes que en aquell moment eren tabú però formaven part de la societat. Així, hi apareix l'homosexualitat, el consum de drogues, la delinqüència, el comunisme a Grècia i les maternitats no desitjades, sense oblidar-se de retratar la davallada de les classes benestants per la guerra, les morts i la fam. Multitud de temes però que en cap moment m'han fet sentir que m'estaven explicant massa coses.
També m'ha semblat interessant el fet que El tercer casament és una novel·la amb un gran protagonisme femení. Hi ha homes, sí, però la veu cantant i el punt de vista és eminentment de les dues protagonistes en una època que sovint es retrata amb una visió masculina.

L'he gaudit molt, moltíssim. M'ha captivat la força de les protagonistes i he après moltíssimes coses de Grècia. He de confessar que tot i haver fet grec clàssic a Batxillerat i tot el que aprenem de la Grècia antiga, la moderna i contemporània m'era totalment desconeguda.
Per posar-hi un però, hi ha tants noms i personatges que a mitja lectura em vaig adonar que ja no sabia qui era qui i em vaig disposar a fer un arbre genealògic. Tot i que hagués sigut millor anar-lo fent des del principi, em va ajudar a resituar-me.

"Em sentia com quan a casa tens un finat, com quan algú mor de nit i, després dels primers plors, encara que intentis resistir-te al cansament i a la son perquè trobes egoista dormir quan has perdut un parent, al final no pots més, et deixes caure sobre el divan [...] i fas una dormida d'aquelles que, en comptes de donar-te descans, t'esgoten encara més, i quan obres els ulls amb la claror de la primera hora, el teu primer pensament és el mort, i dius: «D'ara en endavant no el tornaré a veure caminar, no el tornaré a sentir parlar, és mort, mort!» I el món et sembla negre, la vida insofrible."

 
No deixeu passar l'oportunitat de descobrir aquest autor que només va poder escriure aquesta obra abans de morir assassinat. És una lectura molt completa, que de ben segur que us farà aprendre un tou de coses i que us farà riure amb les sortides de la Nina i l'Ekavi. Agafeu el costat bo del sofà perquè quan comenceu, no podreu parar.

"Contemplava els estels, el llum verd i el vermell del pont, el clapoteig de l'aigua en la foscor, i vaig sentir una soledat com si no hi hagués, no solament en el vaixell, sinó ni en tot aquell firmament, ni una sola persona en qui poder recolzar-li el cap sobre els genolls i plorar."

Coneixem una mica més l'autor?

Kostas Taktsís (Salònica, 1927 - Atenes, 1988) va ser un escriptor grec de la Generació de Postguerra. Després de la separació dels seus pares quan tenia set anys, se'n va anar a viure amb la seva àvia a Atenes. Va començar a estudiar Dret a la Universitat d'Atenes, però va haver d'abandonar els estudis per anar a servir a l'exèrcit. Va publicar diversos reculls de poemes i una única novel·la, El tercer casament, que es va autopublicar el 1962 després de ser rebutjada per diverses editorials. La novel·la va tenir una gran rebuda i es va traduir a divuit idiomes, es va adaptar a la televisió, a la ràdio i al teatre, fet que va convertir Taktsís en un dels autors més importants de la seva generació. Durant la dictadura dels coronels (1967-1974) va estar implicat en diversos aldarulls per lluitar pels drets dels homosexuals i contra la seva repressió. El 27 d’agost de 1988 la seva germana se’l va trobar escanyat al seu apartament i la policia no va resoldre mai l’assassinat.

Txell.Cat

Musclos per sopar - Birgit Vanderbeke

Títol: Musclos per sopar

Autora: Birgit Vanderbeke

Llengua original: alemany

Traductora: Marisa Presas

Editorial: Viena Edicions, col·lecció Petits Plaers

Any: 1990 original, 2021 traducció al català

"Aquell dia hi havia musclos per sopar, però això no era ni un senyal ni una coincidència. És cert que era una cosa una mica extraordinària, però no era un senyal, encara que, com alguna vegada hem dit després, allò no podia portar res de bo."

Així comença Musclos per sopar de Birgit Vanderbeke, aquesta novel·la breu en forma de monòleg que ens transporta en el si d’una família de quatre a l’Alemanya dividida de postguerra. El cap de família ha d’arribar per sopar a les sis després d’un viatge de feina que, tot sembla indicar, li portarà un ascens laboral molt esperat. La dona i els dos fills, noi i noia, l’esperen amb el seu plat preferit (només del pare!): musclos i patates fregides. Però passen els minuts i ell no arriba. A poc a poc, dona, fill i filla s’aniran alliberant d’una opressió que, tot i que és compartida, viuen individualment.

A partir del monòleg de la filla, anem resseguint fins a tres hores d’aquell vespre i diversos episodis de la història familiar per descobrir que tots els membres de la família viuen amb por i sotmesos a un home autoritari i maltractador, que no els deixa ser ells mateixos, els controla i els obliga a emmotllar-s’hi. És una por que només s’esvaeix quan ell marxa de viatge, però tampoc del tot, perquè quan torni uns i altres es delataran al pare per guanyar-se el seu favor.

"La meva mare va fer xxxit, perquè tenia por que ell ens sentís. Ell no hi era, però a casa nostra sempre passava el mateix: tots pensàvem que ell ho sabia tot, ho veia tot i ho sentia tot, quan el cert és que això és impossible i que en realitat arribava a assabentar-se de moltes coses perquè nosaltres les xerràvem."

La mare és tractada d’inútil i sentimental per part del pare, que li nega les seves aficions i l’obliga a maquillar-se i arreglar-se quan ell arriba, i que se n’avergonyeix. El fill, segons el pare, és massa sensible per ser un nen i a més no és brillant acadèmicament; i la filla és un “homenot” i, encara que a l’escola és bona, no deixa de ser la filla.

De rerefons i a partir del personatge del pare, Vanderbeke critica el patriarcat, però també els nous rics que només busquen ascendir en la societat i aparentar de portes en fora.

I passen les hores i la plata de musclos (el plat preferit del pare) es refreda i cada cop és menys apetitosa i fa més angunia, de la mateixa manera com es va esquerdant el poder i el jou del pare a la família. El final és, simplement, brillant. Un final que ens recorda que no cal menjar musclos si no ens agraden.

Tenia unes expectatives relativament baixes d’aquest llibre perquè m’havia arribat que era força lent i no hi passava massa res, però he de dir que m’ha agradat molt més del que m’esperava. M’ha mantingut enganxada des de la primera pàgina; volia saber què havia passat i per què no havia arribat el pare.

El monòleg està molt ben aconseguit, ja que realment és com si algú anés parlant sense parar i era com si la filla m’ho estigués explicant. A banda del fet que sigui un monòleg, per mi manté la intriga fins al final i m’ha semblat trepidant.

Us el recomano molt i, per mi, passa a estar entre el Top 5 Petits Plaers 😊 dels 10 que he llegit.

"Com que ell no suportava la seva cara fluixa, la meva mare s'emmotllava i adoptava la cara de festa, la que es pintava cada tarda a dos quarts de sis, tancada al bany abans que el meu pare arribés a casa. La cara de festa no durava gaire més enllà d'una hora i s'havia d'anar renovant. [...] Jo vaig pensar, no m'agrada que s'emmotlli constantment."

Amb aquesta lectura supero la premissa de llegir un llibre intens, però breu del repte de lectura que organitzen les Biblioteques de Mataró: Una Mataró de Llibres.

Coneixem una mica més l’autora? Birgit Vanderbeke (Alemanya, 1956 – França, 2021) va ser una escriptora alemanya, guardonada el 1990 per la seva novel·la Musclos per sopar. La seva família va fugir de l’Alemanya Oriental el 1961 i va créixer a Frankfurt am Main.

Txell.Cat

L'arròs de la tieta Palma - Francisco Azevedo

Títol: L'arròs de la tieta Palma
Autor: Francisco Azevedo
Llengua original: portuguès

Traductora: Maria Dolors Ventós

Any: 2008 original. 2013 traducció al català

Editorial: Columna

"Ben aviat vaig descobrir que el que jo desitjava més en la vida era el poder. El poder d'estar sempre amb les persones que m'estimo, el poder de caminar despreocupadament pel carrer, d'apreciar els escenaris, els paisatges, els animals, la gent que passa. El poder d'agafar un altre camí perquè en aquella direcció un espai verd em desperta la curiositat. El poder de treballar en allò que em dóna alegria. el poder de ser amo del meu temps i fer el que em vingui de gust sense haver de jubilar-me. El poder d'estar sempre disponible per als que tinc a prop i em necessiten. El poder de sentir la seguretat que em fan una abraçada per afecte i no per interès. El poder de ser jo i d'envellir amb salut. Déu meu! Com ambiciono tenir tot aquest poder!"

Aquesta és una ressenya molt especial; és la tercera ressenya que trobareu en aquest blog de la mateixa novel·la. A principis de març de 2014 la meva àvia el va llegir en castellà i en va fer un comentari aquí, i també la meva germana uns dies més tard, en aquesta ocasió llegit en català. Per afegir-hi algun component emocional més, he llegit l’exemplar de la meva germana, que té una dedicatòria de la meva mare de Sant Jordi 2013, així que ja ho veieu, un llibre molt especial.

L’arròs de la tieta Palma de Francisco Azevedo és la història d’una família al llarg de més de 100 anys, una família que es decanta per la senzillesa, la generositat, l’amor i el perdó, però que també passa per moments de distanciament. Una família gran i que creix, talment com la nostra, que som una bona colla. Així que, com deia la meva germana, és normal que llegint-la ens hi veiem reflectits d’alguna manera.

"Au, fes-me una abraçada. [...] Durant una estona, ens quedem sumats en aquesta matemàtica tan estranya en què 1 + 1 = 1."

La història ens l’explica l’Antonio, el fill gran d’un matrimoni portuguès que emigra a Brasil amb la tieta Palma, quan ja és gran i es disposa a reunir tota la família. Mentre és a la cuina, va recapitulant i explicant-nos tota la seva vida des del casament dels seus pares, abans que ell naixés, la seva infància amb els seus pares, la seva tieta i els altres germans, l’edat adulta... tota una vida. És una mena de monòleg, un fil de pensaments que es va interrompent per escenes del passat, però en un estil col·loquial, àgil i proper.

"Hi ha dues menes de persones al món: els que es queixen i els que donen les gràcies."

 

L’arròs de la tieta Palma és una història tendra sobre la família, la generositat i el saber perdonar, sobre allò que ens uneix i que no necessàriament són els vincles de sang. Potser m'hi ha faltat un punt perquè m'acabés d'encantar, però crec que és una lectura amable i de bon llegir.

Llegir-la m’ha fet pensar en la meva família i m’he sabut afortunada. “La família és un plat difícil de preparar”, però també “és un plat que, quan s’acaba, no es torna a repetir mai més”. Gaudiu-la tant com pugueu.

"Les paraules fan por, espanten. Totes. La paraula més inofensiva, de sobte, causa un estrall. Una combinació equivocada, un to desafortunat, una coma precipitada o omesa poden significar un desastre. Les paraules fereixen, marquen. Les paraules maten. Les paraules s'haurien de guardar al fons dels calaixos, a la part de dalt dels armaris. Fora de l'abast de les criatures. I dels adults. Les paraules són una arma. S'ha de tenir llicència per utilitzar-les."

 

Amb aquesta lectura supero la premissa de llegir un llibre on hi aparegui menjar (Lletres i gastronomia) del repte de lectura que organitzen les Biblioteques de Mataró: Una Mataró de Llibres.

"...només provem d'entendre les coses dolentes. Les coses bones, ens limitem a viure-les, sense misteris. Si tenim bona salut, si fem un bon negoci, si és un bon fill, ens pensem que és perquè ha de ser així i punt. Els perquès els deixem per a les coses que ens desagraden, que ens disgusten -qüestionaris inacabables."

Coneixem una mica més l'autor? 
Francisco Azevedo (Rio de Janeiro, 1951) és advocat, diplomàtic, escriptor, publicista, autor de teatre i poeta. L'arròs de la tieta Palma és un llibre que s'ha venut durant molts anys a Brasil i és la seva primera novel·la.

Txell.Cat

Pachinko - Min Jin Lee

Títol: Pachinko

Autora: Min Jin Lee

Traductor: Eva González

Llengua original: anglès
Any: 2017 original, 2018 traducció

Editorial: Quaterni

"Sunja había oído aquella idea toda su vida, en boca de otras mujeres: que debían sufrir. Sufrir de niñas, sufrir como esposas, sufrir como madres... Morir sufriendo. [...] ¿Debió enseñar a su hijo a aguantar las humillaciones que ella se había tragado como si fueran agua? [...] ¿Era un error de las mads no avisar a sus hijos de que el sufrimiento llegaría?"

Havia llegit poca cosa de Corea i, he de dir que, per mi, fins ara era un país força desconegut més enllà del que veiem sovint a la televisió. En el marc del març asiàtic vaig llegir la novel·la gràfica Hierba de Keum Suk Gendry-Kim, que també parla de la història de Corea i Japó i d’un període força fosc que no coneixia. Amb la lectura de Pachinko de Min Jin Lee he après moltes coses de la història d’aquest país i de la gent que hi viu.

Pachinko ens transporta a Corea i al Japó al llarg de 80 anys del segle XX, des de 1910 fins a 1989. Al llarg de més de 500 pàgines viurem l’ocupació japonesa de Corea, la Segona Guerra Mundial i la Guerra de Corea i acompanyarem fins a quatre generacions de la mateixa família.

La història comença a principis de segle a Corea, en un poblet de pescadors, on una parella treballadora i més aviat pobra té una filla, la Sunja. La Sunja només té 16 anys quan es queda embarassada d’un home ric i casat, així que es casa amb un sacerdot jove i bonàs, i emigra al Japó amb la promesa d’un futur millor. Allà es retroben amb el germà del seu marit i la seva cunyada.

La novel·la es divideix en tres parts i al llarg dels anys anem veient que, en alguns aspectes, la societat avança, les guerres passen (o canvien), però la precarietat i la duresa de la vida dels coreans al Japó no canvia. La Sunja, els seus fills, els seus nets... tots viuen una vida plena de patiment, prejudicis i racisme pel simple fet de ser coreans. Tan se val que hagin pogut reunir certa riquesa de manera honesta i que ja no pertanyin a la classe baixa; fins i tot les terceres i quartes generacions nascudes a Japó, que en molts casos no parlen ni coreà, segueixen arrossegant l’estigma i les males mirades dels ciutadans japonesos. Irònicament, però, també s’enduen les mirades receloses dels ciutadans de Corea (del Sud o del Nord, perquè en el seu moment els van fer triar) perquè, com que els seus avantpassats van marxar a Japó, tampoc no els consideren coreans.

Pachinko és una novel·la molt completa. Com us deia, permet conèixer la història de Corea, Japó i els coreans que van emigrar al Japó durant gairebé un segle, així com les dificultats que es van anar trobant en cada moment: rebuig inicial, pobresa i guerres, conflicte d’identitat i el sentiment de pertinença enlloc. El racisme i l’esperit de supervivència planen al llarg de tota la història i en totes les generacions.

Amb l’última generació Min Jin Lee il·lustra aquest conflicte d’identitat de manera brillant; la sensació de no saber on pertanys i que ningú et vol per un motiu o un altre, l’intent de fugir seguint la promesa d’un lloc millor (més obert) i trobar-se una vegada i una altra amb els estigmes. En aquest sentit, també m’ha agradat molt com l’autora tracta el concepte de ser “un bon coreà” o un “mal coreà”, o que també hi ha japonesos que passen pàgina, accepten i integren els descendents de immigrants coreans (una mica sortint del missatge “aquests són els bons i aquests els dolents”).

"...ella no creería que no era diferente de sus padres, que verlo solo como un buen coreano era lo mismo que verlo solo como un mal coreano. Ella no podía ver su humanidad y Noa se dio cuenta de que aquello era lo que más deseaba: ser visto como un ser humano."

També m’ha agradat molt veure la importància i l’evolució de la religió ancestral de Corea, fins l’entrada del cristianisme.

Els personatges estan molt ben construïts i il·lustren l’evolució del pensament de la societat, cada vegada més oberts i mirant més enllà de les fronteres. A mesura que els personatges es van fent grans, les il·lusions i els somnis es van aterrant, les expectatives es van ajustant. Cada generació i cada personatge està molt ben treballat: la majoria tenen clarobscurs, com a la vida mateixa, vaja.

La lectura és molt àgil i l’estil i els personatges enganxen de seguida. És d’aquelles lectures que no pots deixar de passar pàgines, que llegeixes sense parar amb l’esperança d’un futur millor per tots els personatges.

La Sunja, l’Isak, la Kyunghee, en Noa, en Mosazu, en Salomon... s’han fet un lloc en mi. Les seves vides m’han colpit i emocionat, i algun final de capítol m’ha fet caure alguna llàgrima.

Sobre el títol... ho desconeixia, però el Pachinko és un joc d’atzar similar al Pinball que és molt popular a Japó i a Corea. A la vida hi ha coses que no podem preveure, com quan es juga al Pachinko, però malgrat tot, seguim (i cal seguir) jugant.

"Etsuko había fracasado en esto tan importante: no había enseñado a sus hijos a tener esperanza, a creer en la quizá absurda posibilidad de ganar. El pachinko era un juego tonto, pero la vida no."

Us en recomano la lectura si us agraden les històries familiars i tant si coneixeu o no la història del poble coreà. A l’acabar aquesta lectura m’he adonat del gran desconeixement que tenia de Corea i he tingut la sensació d’omplir un buit que tenia en aquest sentit (tot i no ser-ne conscient). Cal conèixer i ampliar horitzons. 

"Ya casi eres una mujer, así que alguien debería decirte eto: el hombre con el que te cases determinará tu calidad de vida. Un buen hombre te dará una vida decente, pero junto a un hombre malo vivirás un infierno... Sea como sea, espera siempre sufrir, y sigue trabajando duro. Nadie se preocupa de las pobres mujeres... solo nosotras mismas."

Coneixem una mica més l'autora? Min Jin Lee (Seül, 1968) és una escriptora i periodista coreana-americana. Nascuda a Corea del Sud, la seva família se'n va anar als Estats Units quan només tenia 7 anys. Entre les seves obres destaquen Free food for Millionaire (2007) i Pachinko (2017). 

Txell.Cat