L'home jove - Annie Ernaux

Títol: L’home jove
Autora: Annie Ernaux
Llengua original: francès
Traductora: Valèria Gaillard
Editorial: Angle Editorial
Any: 2021

"De vegades, de lluny, amb discreció, demanant-me que no em girés, m’assenyalava un professor de la seva facultat de Lletres. M’allunyava de la meva generació, però tampoc formava part de la seva."

 
Hi ha molta veritat en les obres d’Annie Ernaux, i suposo que per això m'agrada tant, alhora que m'incomoda en alguns moments. De moment li he llegit tres llibres: Una mujer, L’esdeveniment i L’home jove. En tots tres llibres Ernaux evoca records del passat i es despulla davant dels lectors per descriure, sense embuts, com se sentia en aquell moment. D'alguna manera és com si, anys després, volgués rememorar i assentar el passat a través de l'escriptura. Ernaux escriu que “si no les escric, les coses no arriben a tocar fons, només les he viscudes”. Tan se li'n dóna si el que escriu està socialment acceptat o no, Ernaux parla del passat des de la serenitat i la capacitat d'anàlisi del present; mira enrere i en fa un retrat. En alguns moments fins i tot arriba a ser freda la manera com parla de la seva mare amb Alzheimer a Una mujer, del seu avortament clandestí a L'esdeveniment o del seu jove amant a L'home jove.
 
L'home jove és un llibre de menys de 40 pàgines en què Ernaux recorda la relació amorosa que va mantenir amb un jove estudiant, gairebé trenta anys més jove que ella. Amb aquesta relació, d'una banda, Ernaux, reconnecta amb la seva joventut i els seus anys universitaris; pisos d'estudiants, sexe sense preocupacions, posar-se un vestit provocatiu… De l'altra, explora el rol dominant amb un noi que la té en un pedestal, a qui introdueix en bons restaurants i obres de teatre que, per la seva condició d'estudiant de classe mitjana, no pot accedir tan fàcilment.
També li serveix per reafirmar-se com a dona lliure, davant les mirades acusadores que li fan en restaurants per sortir amb un noi tan jove. Ernaux, en comptes d'amagar-se, en fa bandera tal com faria un home que sortís amb una noia més jove, o observa juganera com noies de l'edat del seu amant intenten, sense èxit, seduir-lo davant d'ella. 

"El meu cos no tenia edat. Calia la mirada feixugament condemnatòria dels clients que teníem al costat en un restaurant per recordar-me-la. Una mirada que, lluny de fer-me vergonya, reforçava la meva determinació de no amagar l’aventura que estava vivint amb una home “que podria haver estat el meu fill”, quan qualsevol tipus de cinquanta anys podia desfilar amb la que òbviament no era la seva filla sense despertar cap condemna."

 
En general Ernaux torna sempre als mateixos temes (almenys en els tres llibres que li he llegit), però ho fa des de records i vivències diferents: la llibertat de les dones en una societat eminentment masclista, els seus orígens humils, el desig de viure noves experiències i de trencar amb les convencions socials. 

"Cada vegada més, em semblava que podia anar acumulant imatges, experiències, anys, sense sentir altra cosa que la repetició en si mateixa."

 
M'ha agradat trobar mencions precisament als altres dos llibres que li he llegit. És com si a poc a poc anés muntant un trencaclosques en què totes les peces estan relacionades entre si.
 
L'home jove és tan curt que l'he llegit dues vegades, la lectura no us prendrà massa més de 40 minuts. No us enganyaré, l'he llegit dues vegades perquè de tant curt que és, m'hi va faltar substància.
 
Si no heu llegit res de l'autora, no us recomanaria que us hi inicieu amb L'home jove, que per mi és el més fluix dels que he llegit. Personalment no m'ha desagradat llegir-lo, però crec que hi fa el fet de veure l'obra d’Ernaux com un tot que es va complementant.

Altres entrades de la mateixa autora

• Una mujer
• L'esdeveniment 

Txell.Cat

Els arbres - Percival Everett

Títol: Els arbres
Autor: Percival Everett
Llengua original: anglès

Traductor: Jordi Martín Lloret
Editorial: Angle Editorial
Any: 2021

"- Hi ha molts homes desconeguts. M'han costat d'escriure tant com els noms. -En Damon va tancar fort els ulls un moment.

- Home Desconegut és un nom -va dir la vella-. En certa manera, té més de nom que cap dels altres. A aquests se'ls va prendre una mica més que la vida.

- En tots els expedients que he llegit, ni una persona va haver de pagar. Ni una."

Els arbres de Percival Everett és un molt bon llibre, d'aquells que enganxen des de la primera pàgina, però que alhora estan carregats de missatge. Els arbres també és un llibre molt estrany. 

L'autor ens situa al petit poble de Money, a Mississipí, on el racisme és ben present i la comunitat blanca no acaba de veure amb bons ulls els conciutadans negres. En aquest context, es produeixen uns assassinats ben estranys i sàdics. Dos veïns blancs apareixen morts a casa seva, amb el coll envoltat de filferro espinós i amb els testicles tallats. Un jove negre que també és a l'escena del crim té els testicles de la víctima a les mans. Qui és aquest home negre? Qui ha mort a qui? La cosa es complica quan el cos de la víctima negra desapareix de la morgue i reapareix en una nova escena d'un crim. 

Percival Everett parteix d'un cas real, el linxament del jove Emmet Till. L'any 1955, quan tenia 14 anys, va ser apallissat, assassinat amb un tret al cap i llançat al riu Tallahatchie acusat, pressumptament, d'haver flirtejat amb una noia blanca, que el va acusar. Ella mateixa va desmentir-ho anys més tard, però no es va acusar ningú de la mort del jove Emmet Till. 

Aquest cas és el punt de partida d'aquests assassinats brutals a Money, que acaben desencadenant una onada d'assassinats com a resposta a anys i anys de racisme i linxaments impunes. 

D'alguna manera, Everett fa un homenatge a tots els qui han estat linxats als Estats Units; homes i dones de diferents ètnies i edats que han estat brutalment assassinats a mans dels seus veïns o, fins i tot, de la policia.

La investigació es va complicant i entren en joc investigadors d'instàncies més altes que, curiosament, també són negres i se les han de veure amb els comentaris i les actituds dels habitants de Money. 

Els arbres és un passa-pàgines que enganxa des de la primera pàgina. La lectura és molt lleugera, amb un to humorístic i crític que envolta tot el llibre, uns diàlegs hilarants i satírics, i amb una intriga que va in crescendo des del primer moment i que s'aguanta fins a 5 pàgines de tancar el llibre. 

Hi ha un però. I és que no he entès el final i m'ha deixat molt desconcertada. Tenia molta curiositat per saber com es resoldria tot l'entramat, però la veritat és que no m'esperava que acabés tal com acaba. És com si a l'autor se li anés de les mans la història i no sabés com acabar-ho i lligar-ho tot plegat. Després de llegir l'última pàgina i de tancar el llibre el que em va venir al cap va ser: què acaba de passar? Què acabo de llegir?

Malgrat això i havent deixat passar alguns dies, el valoro molt positivament. Els arbres m'ha fet reflexionar i m'ha mantingut enganxada a la història. És un bon llibre que parla del racisme que encara existeix als Estats Units, dels milers de linxaments que han quedat impunes, dels discursos d’odi i de la manipulació de les masses, del Ku Klux Klan, les seves cremes i els seus seguidors, de la caspa supremacista blanca… i en parla amb un to desenfadat i simpàtic que no resta potència al missatge que amaga. A Els arbres és més important el missatge de fons, que no pas la resolució de la trama en sí.

Relacionat amb això, el títol fa referència a la cançó “Strange fruit” de Billie Holiday, que parla del cos d’un home negre linxat que penja d’un arbre, talment com si fos una fruita estranya. 

"- Pot ser que s'hagin violat alguns drets civils -va dir la Hind.

- Quins drets civils? De qui?

- Encara no ho sé.

- Ho pregunto perquè els drets civils perquè te'ls violin cal tenir-los."

 

Coneixem una mica més l'autor?

Percival Everett (Geòrgia, 1956) és un escriptor satíric i professor universitari. Ha publicat més de trenta llibres i ha guanyat nombrosos premis. El 2021 va ser finalista del Premi Pulitzer. Les seves novel·les trenquen tòpics, barregen gèneres literaris i tracten temes polèmics.

Txell.Cat

La festa de Halloween - Agatha Christie

Títol: La festa de Halloween Autora: Agatha Christie

Llengua original: anglès

Traductor: Hèctor Cesena

Editorial: Columna Edicions Any: 1969

"Jo crec que és improbable que la gent per qui ningú no manifesta interès sigui assassinada. La gent és assassinada perquè se'n treu un guany, per por o per amor. Cadascú fa la seva elecció, però sempre hi ha un punt de partida."

Un altre títol d'Agatha Christie a la butxaca, aquesta vegada La festa de Halloween, que ja havia llegit durant les vacances d'estiu de l'institut fa molts anys però que no recordava gens. En Dídac el va agafar per llegir-lo abans de veure la pel·lícula “Misterio en Venecia”, que representa que es basa en aquest llibre, així que jo també m'hi vaig sumar. Realment, una vegada acabat el llibre i vista la pel·lícula, potser no calia perquè l'adaptació no manté absolutament res del llibre més enllà dels noms dels personatges. Ni la trama, ni l'espai, ni les característiques dels personatges ni el culpable; únicament i exclusiva manté els noms. 

Però entrem en matèria 🕵️. Aquest és un nou cas protagonitzat pel detectiu belga Hercule Poirot. 

Woodleigh Common és una localitat tranquil·la d'Anglaterra en què els veïns i veïnes s'han organitzat per muntar una festa de Halloween per als nens i joves del poble. Tothom va amunt i avall per ajudar l'amfitriona, Rowena Drake, i preparar tota mena de jocs per passar la tarda. Durant els preparatius la Joyce Reynolds, una noia de 13 anys, explica que fa uns anys va veure un assassinat i, tot i que ningú no se l'acaba de veure, quan acaba la festa de la troben morta. 

Resulta que la famosa escriptora de novel·les policíaques Ariadne Oliver és en aquella festa (perquè està passant uns dies amb una amiga que va conèixer en un viatge), i que és una bona amiga d'Hercule Poirot, així que decideix recórrer al detectiu belga per resoldre el cas. 

Ben aviat descobrim que la localitat de Woodleigh Common no és tan tranquil·la i pacífica com semblava inicialment, ja que hi havia hagut certs esdeveniments en el passat que havien alterat la vida normal dels vilatans. Poirot s'entrevista amb els assistents a la festa, adults i joves, per anar reconstruint els fets i resoldre el cas. 

Personalment no m'ha semblat dels millors llibres de Christie, ja que tot el desenvolupament es fa força lent i és poc trepidant. El final, com tots els finals de la reina del crim, és sorprenent i original, i col·loca totes les peces del puzzle. 

Com a nota curiosa, la traducció al castellà es va titular Las manzanas, en comptes de mantenir el concepte de Halloween que apareix al títol original. Podria ser que en aquell moment aquesta festa no estigués massa estesa a Espanya i que l'editorial i el traductor consideressin que era millor ometre la paraula “Halloween” del títol. 

També té el seu sentit, ja que les pomes són la fruita preferida de l'escriptora Ariadne Oliver, que és qui involucra Poirot en el cas, però també perquè formen part de l'escena del crim. 

Si encara no heu llegit res d'Agatha Christie no us recomanaria que comencéssiu per aquest i si el voleu llegir abans de veure la pel·lícula, no cal que ho feu. Ara bé, si cau a les vostres mans i supereu les pàgines centrals, us sorprendrà.

Altres entrades de la mateixa autora

• Assassinat a l'Orient Express
• The murder of Roger Ackroyd
• Appointment with the death

Coneixem una mica més l'autora?

Agatha Christie (1890 - 1976) és l'escriptora de novel·la detectivesca més coneguda del món i l'autora més venuda de qualsevol gènere, exceptuant William Shakespeare. S'han venut uns dos mil milions d'exemplars de les seves obres en anglès i mil milions més en altres llengües. Christie s'ha traduït a més de tres-centes llengües.

Christie va publicar més de vuitanta novel·les i obres de teatre, entre les quals destaquen títols com ara L'assassinat de Roger Ackroyd (1926), Deu negrets (1939) o Mort al Nil (1937).

Hercule Poirot i Miss Marple són els dos detectius principals que protagonitzen la majoria de les seves obres.

Algunes de les seves novel·les s'han adaptat al cinema, com ara Assasinat a l'Orient Express o Mort al Nil.

Txell.Cat

Petits contes misògins - Patricia Highsmith

Títol: Petits contes misògins
Autora: Patricia Highsmith
Llengua original: anglès

Traductor: Alfred Sargatal
Editorial: L'Avenç
Any: 1975

"Un jovencell va demanar al pare la mà de la seva filla, i la rebé -la mà esquerra- dins d'una capsa."

Us ben asseguro que el títol no enganya. Són contes, són petits i són misògins. Aquest és un recull de 17 contes molt breus protagonitzats per 17 dones diferents que responen a clixés i estereotips portats a l'extrem. Patricia Highsmith es posa a la pell de l'home més misogin i masclista de la terra per retratar les dones més odioses que puguin existir. Hi trobem la sogra, la puritana, la paridora, la coqueta, la perfeccionista… però totalment caricaturitzades. 

Petits contes misògins és un llibre mordaç, carregat de crítica i ironia que busca denunciar el tracte que reben les dones. I per fer-ho, ens presenta unes dones que són l'origen de tots els mals, i uns homes i familiars que en són víctimes. De la mateixa manera que a les faules, els contes d'aquest recull també traspuen un aprenentatge, ja que totes les protagonistes acaben morint o portant la desgràcia a la gente del seu voltant. Conclusions: les dones són horribles i si ets així acabaràs malament. 

Les imatges i el llenguatge són tan bèsties, que gairebé és impossible llegir-los i que et deixin indiferent. És estrany perquè tot i ser tan macabres i políticament incorrectes, també tenen un punt de divertits. Potser hi fa que són d'allò més surrealistes 😅. 

"Els seus pares ja no es preocupaven al més mínim quan ella els deia que l'havien tornat a violar, car ja feia molts mesos que prenia la pastilla."

Els tres contes que més m'han agradat són “La mà”, “Un objecte de llit portàtil” i “La paridora”. 

No crec que recordi aquests contes d'aquí un temps, però estic bastant segura que em quedarà la sensació d'incomoditat. Així que això els converteix en una bona lectura, ja que alguna cosa m'han remogut.
Coneixem una mica més l'autora?

Foto extreta de wikipedia.cat

Patricia Highsmith (Texas, 1921 - Suïssa, 1995) és coneguda pels seus thrillers psicològics, que han estat adaptats al cinema en més d'una vintena d'ocasions. La seva primera novel·la, Estranys en un tren (1950) va ser duta al cinema per Alfred Hitchcock el 1951. La seva creació literària més popular la protagonitza Tom Ripley, que apareix a El talent de Ripley (1955) i a quatre novel·les més. La seva segona novel·la originalment es titulava The Price of Salt (1952) i la va publicar amb un pseudònim per la temàtica lesbiana, però l'any 1989 es va editar amb el seu nom i amb el títol de Carol.
Txell.Cat