Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris autobiografia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris autobiografia. Mostrar tots els missatges

dimecres, 30 de juliol del 2025

El llibre del no - Tsitsi Dangarembga


Títol:
El llibre del no

Autora: Tsitsi Dangarembga

Llengua original: anglès

Traducció: Aurora Ballester

Editorial: L’Agulla Daurada

Any: 2006 original, 2024 en català

"Perquè com podia entendre jo que algú volgués que una noia jove anés a peu coix, com deien que ara anava la Netsai. Jo hi anava donant tombs secretament dins de la cova del meu cor, per si veia alguna cosa que no portés llum: com pot estar satisfeta una persona quan la seva germana no pot caminar? Qui podia suportar que el seu germà o la seva germana explotés i matés persones perquè tenien aquest aspecte i no aquell altre, cantant tota mena de cançons repugnants que parlaven d’aixafar-los el cap?"


El llibre del no és la segona part de la trilogia de Tsitsi Dangarembga, iniciada amb Neguit permanent i que té alguns trets autobiogràfics de l’autora. La novel·la continua la història de la Tambudzai just on acaba la primera part, amb l’entrada de la jove zimbabuesa al col·legi de senyoretes del Sagrat Cor per cursar la secundària.


Si a Neguit permanent teníem una Tambu encara nena, determinada a formar-se per millorar les seves condicions i les de la seva família, però alegre i esperançada, aquí tenim una protagonista desubicada, que s’esforça a assolir els seus objectius, però que no acaba de connectar amb la família ni amb les companyes d’escola, eminentment blanques.

Mentre la Tambu s’esforça per destacar a l’escola elitista blanca, on només hi ha 6 alumnes negres ,perquè creu que aquesta és la seva única manera de progressar, el país, aleshores Rhodèsia, s’acarnissa en una guerra civil que enfronta la minoria blanca que governa contra guerrilles nadiues. La Tambu és víctima del racisme i el rebuig, i cada cop li costa més saber quina és la manera correcta d’actuar: negra en un món de blancs quan es troba a l’escola, però titllada de seguir costums blanques quan va a casa. 

El conflicte d’identitat i el racisme de la Tambu són un reflex del que viu el país en aquell moment. A l’escola viu el rebuig i el tracte discriminatori de professores i alumnes blanques, que eviten el contacte físic, que confonen les sis alumnes negres constantment, que les tenen en una habitació apilades. A casa, amb els pares i germans es troba un rebuig constant a l'europeïtzació, i la seva germana s’allista en una de les guerrilles i perd una cama per l’explosió d’una mina antipersona. Mentrestant, la Tambu es presenta voluntària per teixir mantes pels soldats rhodesians; creu que això és el que esperen d’ella a l’escola. A casa els tiets, que són els qui li procuren l’educació, viuen amb l’ai el cor, amenaçats silenciosament per tots dos bàndols, fet que encara confón més la nostra protagonista.


"Durant la reunió de classes m’agradava aixecar la vista cap a la biblioteca. Entrar a la biblioteca era tan emocionant com ficar-se dins d’un garbell, el mitjà de transport predilecte dels mags locals, igual com d’altres s’enfilen a un plat volador o una catifa màgica. Volant, volant entraves a aquell lloc, dins de les imatges fruit de la fantasia d’altres persones, de les pàgines dels relats d’altres persones. I que reconfortant que era no ser allà sinó a un altre lloc, allà lluny, entre aquí i allà, on podies convertir-te en el que fos, fins i tot en coses bones, i podia passar qualsevol cosa!"


La novel·la narra l’avançament de la guerra, amb el tancament d’escoles, la falta de professorat i la presència sonora de morters. Hi ha pèrdues familiars per a alumnes blanques i alumnes negres, i la Tambu va caient en una espiral de confusió i depressió.

Acabada la guerra, cada vegada més aïllada de la seva família, la Tambu entra al món laboral i a la feina també ha de fer-se un lloc, conviure amb companys blancs i descobrir què vol fer i com es vol posicionar.


"Les meves esperances, tanmateix, ho recordo molt bé, es van començar a fer realitat amb la Independència! No és un temps que es pugui oblidar. La gent va sortir en massa als carrers amb tanta alegria que no hi havia espai per recordar els actes que havien comès les seves mans i els seus peus, i les seves dents, i els seus dits, les seves botes i les boques dels seus fills. 


Els carrers vibraven amb la Independència amb passió febril, com l’èxtasi de la procreació. Els que no eren pels carrers, amb la mateixa passió empaquetaven les seves existències en caixes mentre s’anunciaven els reusltats de les eleccions. "


Quin gran títol, El llibre del no. Són pàgines i pàgines de no saber qui ser, de no pertànyer enlloc, de no trobar-se bé, de no voler fer soroll. Voler, però no saber quin és el camí i témer l’error fins al punt de paralitzar-se. Fugir dels orígens arrufant el nas, buscant una superioritat que l’acaba superant a ella, sentint-se fracassada i sola. 

Com a Neguit permanent la història ens la narra la mateixa protagonista, fet que li dona molta força i fa que la sensació de desconcert i desubicació arribi més al lector.


El llibre del no no és una novel·la divertida, però és molt interessant per entendre el moment de conflicte d’identitat i de lluita per l’autodeterminació d’un país, una lluita que es va viure en molts països africans i que, com ja us deia a la ressenya de Neguit permanent, habitualment ens ha arribat narrat per blancs. Em va agradar més la primera part, ja que aquesta m’ha semblat més repetitiva, potser per remarcar aquesta sensació de no pertànyer enlloc que té la Tambu al llarg de tota la seva adolescència i primera adultesa, i la seva lluita constant per excel·lir com a alumna i com a persona.
Dangarembga també deixa enrere alguns dels temes tractats en l’entrega inicial, com la perspectiva feminista (la major part del llibre passa en una escola de senyoretes amb poca presència masculina), per centrar-se en el racisme.


Al final del llibre hi ha un petit glossari de paraules en shona que apareixen al llarg de la novel·la i que, tot i que a vegades entorpeixen una mica el curs de la lectura, m’agrada trobar-les per fer parlar els personatges en la seva llengua materna.


A l’espera que es publiqui la tercera i última part en català, desitjo que a la Tambu les coses li vagin millor del que li han anat en aquest segon llibre 🙏. 


Altres novel·les de la mateixa autora


Txell.Cat


dimecres, 2 d’octubre del 2024

Neguit permanent - Tsitsi Dangarembga


Títol:
Neguit permanent
Autora: Tsitsi Dangarembga
Traducció: Aurora Ballester
Llengua original: anglès
Editorial: L’Agulla Daurada
Any: 1988 original; 2023 traducció al català

"Les necessitats i les sensibilitats de les dones a la meva família no es consideraven una prioritat, ni tan sols legítimes."

Sartre va escriure que “la condició del nadiu és un estat de neguit permanent”, i aquesta cita és la que dóna nom al primer llibre d'una trilogia amb marcats trets autobiogràfics de l'autora zimbauesa Tsitsi Dangarembga. En aquest primer volum, Dangarembga, repassa alguns esdeveniments clau de la seva infància i adolescència que la van dur a poder estudiar i formar-se en un col·legi catòlic de majoria blanca. Però anem a pams.

La protagonista i narradora de la novel·la és la Tambudzai, que des de ben petita ha vist l'educació com una via de sortida cap a una vida menys dura i cap a la llibertat. A la família en tenen precedents: el seu tiet Babamukuru i la seva dona Maiguru, que comptem amb una extensa formació a l'estranger. Malauradament, al Zimbàbue (aleshores Rodhèsia) dels anys 60 l'accés a l'educació estava restringida als qui s'ho podien permetre, amb preferència per als fills mascles. És per això que quan el seu germà Nhamo mor d'adolescent, quan ella té 13 anys, la Tambudzai ho viu com una oportunitat per créixer, ja que ara serà ella la qui enviaran a escola a la missió catòlica.

"No em va saber greu quan es va morir el meu germà. Tampoc no em disculpo per la meva despietat o, com podríeu dir-ne, per la meva manca de sentiments. Perquè no és gens això."

"Així va començar el període de la meva reencarnació. A mi m’agradava pensar en el meu trasllat a la missió com la meva reencarnació. [...] Alliberada de les limitacions de les necessitats i les misèries que havien definit i delimitat la nostra activitat a casa, vaig invertir molta energia a acostar-me a la idea que jo tenia del que era una jove de món. Ara anava neta, no només en les ocasions especials sinó cada dia de la setmana. [...] M’ho vaig llegir tot, des d’Enid Blyton a les germanes Brontë, i tot em va interessar. Capbussant-me en aquests llibres sabia que m’estava educant, i allò m’omplia de gratitud cap als autors perquè em portaven a llocs on la raó i l’instint no entraven en contradicció."


Allà la Tambudzai es dedicarà a estudiar i aprendre tant com pugui al costat de la seva cosina Nyasha, amb qui teixeix un vincle molt especial. La Nyasha i el seu germà han viscut uns anys a Europa mentre els seus pares acaben els estudis, i quan tornen se senten desorientats: han viscut en un país més obert i han començat a oblidar la seva llengua materna. Així, la Nyasha, i més endavant la Tambudzai, comencen a qüestionar algunes tradicions i actituds, sobretot el patriarcat.

"És el resultat d’haver de triar entre una mateixa i la seguretat. [...] Em va fer pena que la Maiguru no pogués fer servir els diners que guanyava per a les seves conveniències i que el matrimoni li hagués impedit de fer les coses que ella desitjava."

 "El que no m’agradava era que tots els conflictes portaven a aquesta qüestió de la feminitat. La feminitat com el contrari i inferior a la masculinitat."


La família de la Tambudzai viu al camp, lluny de les ciutats i la modernitat (de fet es narra el seu primer trajecte en cotxe, el descobriment de les línies de les carreteres i del lavabo), en una cultura profundament patriarcal, jeràrquica i de comunitat. La mare de la protagonista, casada als 15 anys, es dedica al camp i a tenir fills i està convençuda que ser dona és una càrrega, com també ho és ser negra:

"La mare deia que ser negra era una càrrega, però el Babamukuru no era pobre. La mare deia que ser dona era una càrrega perquè havies de portar fills al món i cuidar-los, i també al marit. Però em semblava que no era veritat. El Babamukuru cuidava molt bé la Maiguru, en una casa gran a la missió, que jo no havia vist, però havia sentit comentaris sobre la seva grandor i elegància. [...] Vaig decidir que era millor ser com la Maiguru, que no era pobra  no havia quedat esclafada sota el pes de ser dona."

Per més formació que tingui una dona, segueix sent inferior en la jerarquia familiar, així que en les trobades familiars la Tambudzai ha de servir als seus familiars jeràrquicament. També a l'hora de menjar, les dones mengen el que els homes no han volgut, i els infants, al seu torn, el que els ha sobrat a les dones.

"Jo tenia una tasca especial. Havia de portar el gibrell amb aigua perquè la gent es rentés les mans. A mi no m’agradava fer-ho, perquè t’havies de fixar molt bé en la categoria de cada parent, perquè si no podies cometre errors, sobretot quan hi havia tantes persones. [...] Em vaig agenollar i aixecar, agenollar i aixecar davant dels meus parents mascles en ordre descendent d’edat, i per últim davant de les meves àvies i ties, oferint-los un gibrell d’aigua i una tovallola."

A Neguit permanent també apareix la dicotomia entre el cristianisme i la religió ancestral, entre abraçar i rebutjar l’anglicització. El cristianisme comença a estendre's a través de les missions que eduquen i formen el jovent, però els rituals i la bigàmia encara forma part de la memòria col·lectiva. En aquest sentit, hi ha qui veu l’anglicització dels joves que es formen a les missions catòliques (amb mestres negres que han estat educats per blancs) o als col·legis privats (amb docents blancs) com una amenaça i hi ha un cert rebuig.

Tot i que és breu i cap al final, m'ha agradat que també aparegui la diferència de tracte i atenció que rep la Nyasha, la cosina, en mans d'un metge blanc i d'un metge negre. El primer nega absolutament que la Nyasha estigui malalta perquè “els africans no patien d'aquella manera que li havíem descrit”.

Tot i que no apareix explícitament, hi ha referències a alguns anys concrets que permeten situar la història entre els anys 60 i 80 del segle XX, uns anys convulsos per al país. Hi ha un moment que la narradora diferencia els blancs que colonitzen i els que venen a ajudar (i crec que s’hi pot entreveure una mica un to de crítica):

"Una altra cosa diferent de la missió era que hi havia molts blancs. Els blancs de la missió eren un tipus de gent especial, especial en el sentit que la meva àvia m’havia explicat, ja que eren sagrats. No havien vingut a prendre sinó a donar. Eren aquí per fer l’obra de Déu, a la part més fosca de l'Àfrica. Havien renunciat a les comoditats i la seguretat de les seves llars per venir a il·luminar la nostra foscor. [...] Era un sacrifici que feia que els estiguéssim agraïts, un sacrifici que els feia superiors, no només a nosaltres sinó també als altres blancs que havien vingut a viure aventures i a servir-se de les nostres maragdes."

 

Retornant al fil, Neguit permanent és la història de creixement de la Tambudzai, una camperola que somnia i lluita per anar a escola, empoderar-se i alliberar-se.

"Jo pujaria un esglaó més cap a la meva llibertat. Un altre esglaó més lluny de les mosques, les pudors, els camps i els parracs; de les panxes que mai s’acabaven d’omplir, de l’obediència abjecta del meu pare cap al Babamukuru i de la letargia crònica de la meva mare."


Neguit permanent és una novel·la amb molta història; la història del cor de l'Àfrica que habitualment ens ha arribat per veus blanques i que ens arriba amb la veu d'una dona negra. Hi ha molts detalls, molt costumisme, molta cultura i molta veritat en aquest primer volum.

He gaudit molt de la lectura perquè he pogut aprendre i conèixer moltes coses a través d'una veu genuïna. I de fet, tot el context i rerefons és el que m'ha agradat més de Neguit permanent, més enllà de la història de creixement de la jove Tambudzai. Així que no puc no recomanar-vos-en la lectura, que estic segura que us enriquirà de valent.

Txell.Cat

diumenge, 29 de gener del 2023

Lluny a l'Àfrica - Isak Dinesen


Títol: 
Lluny a l'Àfrica
Autora: Isak Dinesen
Llengua original: anglès i danès
Traductor: Xavier Pàmies
Editorial: Viena Editorial
Any: 1937 original, 2021 traducció en català

"Un blanc que volgués dir-te una cosa bonica escriuria: «No t'oblidaré mai». Els africans diuen: «No creiem que puguis oblidar-nos mai»."

"La vida, al capdavall, no és una cosa sistemàtica i previsible." 


La lectura de Lluny a l’Àfrica d’Isak Dinesen se m’ha allargat quatre mesos perquè se m’ha fet lenta i pesada, però estava determinada a acabar-lo. En Dídac me’l va regalar per Reis l’any passat basant-se en la sinopsi que hi ha a la contraportada i, de fet, és aquesta mateixa sinopsi la que m’ha portat a llegir-ne fins l’última frase. Atenció, spòiler: la sinopsi de la contraportada no té res a veure amb el que trobareu dins. Si el que busqueu és això, el que heu de fer és mirar la pel·lícula Memòries d’Àfrica (que teòricament és una adaptació d’aquest llibre).

Lluny a l’Àfrica no és una novel·la, sinó que són unes memòries que va escriure l’escriptora danesa Karen Blixen quan va tornar a Dinamarca després viure a Kènia durant 17 anys. Esperava la història d’una dona blanca que es va trobar sola a l’Àfrica després que el seu marit l’abandonés i es quedés sense diners, que es va haver de reinventar i tirar endavant una plantació de cafè sense tenir-ne ni la més remota idea, que es va adaptar al ritme i a la vida de Kènia i que es va tornar a enamorar. Una història de superació, i amb un punt feminista, per què no? Bé, doncs no. El que hi he trobat és la vida d’una dona blanca i rica, que es lamenta perquè serveix cava en tasses en comptes d’en copes de cristall selecte, que en sap més que tothom, que se’n va de safari a matar girafes i lleons perquè és molt divertit, que s’encapritxa d’una polsera i li demana al seu servent negre que l’hi compri a la nadiua que el porta, i anar fent. 

"La llengua suahili no va tenir forma escrita fins que els blancs no es van decidir a donar-n'hi; van prendre's la pena de fer que s'escrivís tal com es pronuncia, i no té una ortografia antiga que pugui fer entrebancar el lector."


Com deia, no és una novel·la, no hi ha una trama que arribi a un punt àlgid (perquè potser així m’hi hauria enganxat), sinó que són retalls de records, escenes, paisatges dels anys de l’escriptora a l’Àfrica. En resum: que no hi passa res, i que les descripcions són molt boniques, però quan n’has llegit tres ja n’estàs una mica cansat. Només falta sumar-hi el to.

"A l'Àfrica, l'aire té més pes com a element del paisatge que a Europa; és ple d'al·lucinacions i miratges i, fet i fet, és el lloc on de debò passen les coses."

 

Normalment quan llegeixo soc molt conscient de l’època en què va ser escrit el llibre o en què s’emmarca i, tot i que no deixo de llegir-los per aquest motiu, reconec conductes o comentaris que ara són totalment inapropiats, ja sigui per masclistes, racistes, classistes, o el que sigui. Però contextualitzo, situo l’obra i l’autor i continuo la lectura. En aquesta ocasió les paraules d’Isak Dinesen m’han superat: classisme, supremacisme, racisme que m’han posat molt, molt nerviosa.

L’he llegit a poc a poc, deixant-lo reposar després de cada part per agafar aire i allunyar-me de tanta saviesa blanca i hi he anat buscant aquesta història d’amor que no he trobat ni a l’última frase.

L’última part “Adéu a la plantació” és, amb diferència, la que més m’ha agradat de tot el llibre (no sé si perquè sabia que ja s’acabava o què), però aquí m’ha semblat trobar-hi una Dinesen més sincera, menys prepotent i trista per haver de marxar.

"Quan finalment va arribar el dia que me n'havia d'anar, vaig aprendre una curiosa lliçó: que a vegades passen coses que no ens podem imaginar de cap manera, ni prèviament, ni en el moment en què tenen lloc, ni en acabat, quan les evoquem."

"L'única cosa que vaig pensar va ser que no havia vist cap vegada el país tan bonic com aleshores, com si el sol fet de contemplar-lo fos suficient per fer-te feliç per sempre més."

 

No us el puc recomanar, em sap greu. Ara només em falta veure la pel·lícula per conèixer la història d’amor entre Karen Blixen i Denys Finch Hatton i per confirmar que no té absolutament res a veure amb el llibre.

"A les persones a qui els prens la terra d'on són natives els prens alguna cosa més que la terra. També els prens el passat, les arrels, la identitat. Si els arrabasses les coses que sempre han vist, i que comptaven veure sempre, és una mica com si els traguessis els ulls [...] Els massais, quan els van traslladar del seu antic territori [...] a l'actual reserva massai, van conservar els noms de les serres, les planes i els rius que hi havia i els van donar a les serres, els plans i els rius de les seves noves terres. Per al foraster resulta un fet desconcertant: els massais es van emportar les seves arrels tallades, com si cossin un remei, i van intentar, en el seu exili, de conservar el passat per mitjà d'una fórmula."


Altres entrades de la mateixa autora

Coneixem una mica més l'autora?
Isak Dinesen (Dinamarca, 1885 - 1962) és el pseudònim de l'escriptora Karen Blixen. De família aristocràtica, es va casar amb un cosí llunyà i se'n va anar a viure a Kènia. Allà va regentar una plantació de cafè i, malgrat que el seu marit la va abandonar i ella es va arruïnar, l'experiència a l'Àfrica li va deixar molt bon record. De tornada a Dinamarca va escriure Lluny a l'Àfrica (1937), la seva obra més famosa i que va ser portada a la gran pantalla el 1985. 

Txell.Cat

dimecres, 17 de març del 2021

Malala. La meva història - Malala Yousafzai i Patricia McCormick

Títol
: Malala. La meva història
Autora: Malala Yousafzai i Patricia McCormick
Llengua original: anglès
Traducció: Jordi Cussà amb la col·laboració d'Anna Camps
Editat per: Alianza
Any: 2014
"Vaig fer una ullada a la doctora Fiona. Havia deixat una capsa de mocadors de paper entre nosaltres dues, i vaig comprendre que es pensava que em posaria a plorar. Potser la Malala d'abans s'hauria posat a plorar. Però, quan has estat a punt de perdre la vida, una cara estranya al mirall només ve a demostrar que encara ets al món dels vius."
Segueixo de viatge lector per l'Àsia i en aquesta ocasió he fet parada a Pakistan amb la història de Malala Yousafzai. He canviat d'aires i de registre, ja que he abandonat la novel·la per llegir una autobiografia.

A Malala, la meva història la mateixa Malala, amb la col·laboració de la periodista Patricia McCormick, ens explica com era la seva vida al Pakistan quan era petita abans que els talibans assumissin el control de la vall de Swat (la regió on vivia), i com va canviar quan s'hi van establir. 
Estructurat en cinc parts, la lectura és molt àgil i fàcil de seguir, i alhora permet tenir una idea global del que va passar a Pakistan i perquè els talibans van anar tenir més i més força. 

Els talibans es van aprofitar d'un terratrèmol devastador que hi va haver el 2005 per estendre el seu missatge, al·legant que allò havia estat un càstig diví perquè els habitants d'aquella regió vivien sense seguir la doctrina musulmana. En un territori devastat per una catàstrofe natural, on no hi arribaven les ajudes que no fossin les de les milícies afins a aquest discurs, la idea va anar calant. A poc a poc, els talibans van anar prenent el control de la zona i la població vivia sota el règim de la por i les represàlies.
Aleshores Malala era una nena, però tenia molt clar que volia anar a escola i seguir aprenent i sent la primera de la classe, però això anava en contra del que promovien els talibans. Era una adolescent, però no es va cansar de fer sentir la seva veu i de reclamar una educació per a tots els nens i nenes.

El 9 d'octubre de 2012 uns talibans van aturar l'autobús de l'escola i van disparar-li a boca de canó. Afortunadament, Malala i les seves dues companyes a qui també van ferir no van morir. Malala va ser traslladada a Birmingham, on va recuperar-se de les lesions i va poder tornar a anar a escola.

Aquesta autobiografia ve amb fotografies que ajuden a afigurar-se el que se'ns explica amb paraules, a més d'un mapa de la regió i una breu cronologia dels fets més importants de la història de Pakistan. Tot plegat, conforma una lectura molt completa i entendora.

"Al Pakistan, el naixement d'un nen és motiu de celebració. Disparen les escopetes cap al cel. Deixen regals al bressol del nounat. I s'inscriu el seu nom a l'arbre familiar. Però quan neix una nena, ningú no va a visitar els seus pares, i les dones es compadeixen de la mare i punt."
Coneixia la història de Malala per sobre, però aquesta lectura m'ha permès conèixer-la molt millor. 
És una història fascinant i colpidora, a parts iguals. Malala era molt jove, però tenia una determinació i unes conviccions sorprenents. És fàcil tenir ideals i conviccions al primer món i defensar-los en una manifestació pacífica, però la història de Malala resulta sorprenent i inspiradora perquè tot i tenir les de perdre (essent dona en un entorn que relega les dones a casa) no es va rendir en cap moment ni es va deixar dominar pel terror dels talibans.

Actualment Malala és un símbol internacional de protesta pacífica i la persona més jove que ha estat nominada a rebre el Premi Nobel de la Pau, premi que va rebre el 2014. Avui dia segueix treballant des de la seva fundació a fi que tots els nens i nenes del món tinguin accés a una educació pública de qualitat.
"Al meu país, no és gens estrany que les dones siguin analfabetes, però veure com la mare, una dona intel·ligent i orgullosa, patia per llegir els preus al basar era una font de tristesa per a totes dues, em sembla."
Txell.Cat

dijous, 2 de juliol del 2020

Rosa Parks. Mi historia - Rosa Parks

Títol: Rosa Parks. Mi historia
AutoraRosa Parks
Llengua original: anglès
Traductora: Montserrat Asensio
EditorialPlataforma Editorial
Any: 1992 (original); 2019 (traducció al castellà)
"Cuando me negué a ceder mi asiento en el autobús de Montgomery, no tenía la menor idea de que ese pequeño acto contribuiriá a poner fin a las leyes de segregación en el sur. Lo único que sabía era que estaba cansada de que me maltrataran. Era una persona normal, tan válida como cualquier otra. A lo largo de mi vida, unas cuantas personas blancas me habían tratado como una persona normal, por lo que conocía la sensación. Había llegado el momento de que el resto de personas blancas me trataran de esa misma manera."

Tothom coneix la història de la dona que es va negar a cedir el seu seient en un autobús, contradient les lleis de segregació racial que imperaven en aquell moment. Tot i això, Rosa Parks va ser més que aquest episodi i va lluitar anys abans que això passés per l'equiparació dels drets civils de blancs i negres als Estats Units.
"La gente siempre dice que no cedí el asiento porque estaba cansada, pero no es cierto. No estaba cansada físicamente o, al menos, no más cansada de lo que solía estar al salir del trabajao. No era mayor, aunque hay quien cree que entonces era mayor. Tenía cuarenta y dos años. No, de lo único que estaba cansada era de rendirme."

El Black History Month és una celebració anual que dura un mes en què s'organitzen diversos esdeveniments per homenatjar la història de la comunitat negra. Aquesta celebració es fa durant el mes d'octubre al Regne Unit i febrer als Estats Units.
Hi ha una iniciativa de @trotalibros que he descobert a les xarxes socials relacionada amb aquesta i que s'anomena Black History July. Aquesta iniciativa convida a llegir només autors negres durant el mes de juliol i a donar-los visibilitat compartint aquelles lectures que ens hagin agradat més. Encara ens arriba molt poca literatura d'autors negres i tan de bo un dia no faci falta aturar-nos un mes per llegir-los exclusivament, però enguany he decidit sumar-me a aquesta proposta i aquesta ha estat la meva primera lectura.

"Al igual que millones de niños negros antes y después de mí, me pregunté si el agua "blanca" sabría distinta a la "de color". Quería saber si el agua "blanca" era blanca y si la "de color" salía de distintos colores. Tardé un tiempo en entender que el agua era absolutamente la misma. Eran del mismo color y sabían igual. La diferencia era quién podía beber de la una y de la otra."
Rosa Parks. Mi historia és una autobiografia molt interessant des del punt de vista històric, però força fluixa des del punt de vista literari. L'estil amb què està escrit resulta poc atraient i, sovint, és repetitiu.
Tanmateix, m'ha permès conèixer més a fons la vida d'una nena, noia i dona negra del segle XX als Estats Units.

Ja de petita, Parks es va mostrar un punt rebel contra les diferències entre ella i els nens blancs, i més endavant, va ser secretaria de la NAACP (National Association for the Advancement of Colored People). Abans de l'incident que la va posar en el punt de mira el 1955, Parks ja havia estat expulsada d'un autobús l'any 1943, el mateix any que s'havia intentat registrar per votar per primer cop i que li van denegar. Rosa Parks era una persona molt activa en la lluita de les llibertats i drets i amb la NAACP estaven preparant una acció judicial per portar la segregació racial als autobusos de Montgomery al Tribunal Suprem dels Estats Units, però estaven buscant una persona per fer l'acusació particular. Parks, inconscientment, es va convertir en aquesta persona i va ser la gota que va fer vessar el got de les injustícies i que va mobilitzar la comunitat negra amb el boicot als autobusos i diverses marxes pels drets civils.
Una altra cosa que he après d'aquesta autobiografia és que Rosa Parks coneixia Martin Luther King Jr. i hi tenia relació.

Una vida realment interessant i sacrificada per la causa, lluitava des del convenciment d'un món millor i amb una gran determinació.
"También recuerdo que hablamos de que teníamos que acostarnos vestidos para poder salir corriendo si era necesario, porque los del Klan venían a casa."

Coneixem una mica més l'autora?
Rosa Parks (nascuda Rosa McCauley) va néixer a Alabama el 1913 i va morir el 2005. Va ser una activista per l'equiparació dels drets civils de blancs i negres, que va lluitar al costat del seu marit, Raimond Parks, i d'altres personalitats com Martin Luther King Jr.

"Todas esas leyes contra la segregación se han aprobado y todo ese progreso es real. Sin embargo, aún hay muchas personas blancas cuyos corazones no han cambiado."
Encara queda camí per recórrer.

Txell.Cat

dissabte, 4 de maig del 2019

Persépolis - Marjane Satrapi

Títol: Persépolis
Autora: Marjane Satrapi
Llengua original: francès
Traductor: Albert Agut
Editorial: Norma Editorial
Any: 2016

Persépolis és un altre dels llibres que hi havia a la caixa de llibres preferits dels meus amics que em van regalar pel meu 25è aniversari. Aquesta novel·la gràfica va ser la tria de l'Alba.

Persépolis ha estat la primera novel·la gràfica o còmic que he llegit, deixant de banda, és clar, els Astèrix i els Tintín que tots hem llegit. Aquest ha estat el meu primer contacte amb aquest gènere, que m'ha sorprès molt positivament. He gaudit molt de la lectura i m'ha semblat una obra molt interessant, tant pel que s'hi explica com pel com: a través de la mirada d'una nena iraniana. 
Una de les primeres coses que he volgut aclarir és quina diferència hi ha entre un còmic i una novel·la gràfica. Després de fer recerca, he trobat que hi ha qui no ho diferencia, però hi ha qui estableix la denominació segons si es tracta d'historietes curtes que consten de diverses entregues i que tenen ISSN (en aquest cas estaríem parlant d'un còmic) o d'obres més complexes que, a més, tenen ISBN (novel·la gràfica). 

Persépolis és un recull de quatre volums que inicialment es van publicar entre el 2002 i el 2004 a França. Des del punt de vista argumental, és una autobiografia en format de novel·la gràfica que narra la vida de Marjane Satrapi des dels 10 anys fins a la vida adulta.
Al llarg dels quatre volums, Satrapi il·lustra les seves experiències vitals com a iraniana i descriu com els diversos conflictes que van colpejar Iran des del 1979 fins al 1994 van afectar la vida de la seva família i dels seus amics.  
El primer volum narra la infància d'una nena de 10 anys i l'esclat de la Revolució Islàmica l'any 1979. En aquest primer volum, el lector ja veu que Satrapi era una nena amb grans inquietuds. El segon volum té la guerra entre Iran i Iraq (1980 - 1988) com a rerefons. Aquí veiem el canvi cap a la primera adolescència i l'actitud desafiant i rebel de l'autora contra el règim. D'aquí que al tercer volum els pares decideixin enviar-la a Europa a estudiar per evitar que es posi en més problemes i per allunyar-la de la guerra. En aquest llibre, doncs, Satrapi haurà d'adaptar-se al món occidental sola i lluny de casa seva. El quart i últim volum narra el retorn de Marjane a Iran l'any 1988 i les dificultats que té per tornar-se a adaptar al règim iranià.

Marjane Satrapi aborda temes com el poder dels règims totalitaris o el paper de la dona a Iran. Educada en el si d'una família benestant, laica i molt oberta que va vetllar perquè rebés una educació occidental, Satrapi ja es plantejava alguns d'aquests temes de ben petita.

L'obra va tenir una gran acollida des que es va publicar, però també va ser blanc de crítiques i de la voluntat de censurar-la. Malgrat tot, Persépolis s'ha convertit en una peça clau que connecta Iran amb el món occidental. L'any 2007 se'n va fer una adaptació al cinema que va rebre el Premi del Jurat al Festival de Canes.

He tingut ocasió de llegir una entrevista que li van fer a l'autora ("Why I wrote Persepolis") on reivindica perquè va escriure una novel·la gràfica en comptes d'una novel·la tradicional, al·legant que per a ella les imatges també són una manera d'escriure. Però, què volia transmetre l'autora amb aquesta obra?
"Sóc pacifista. Crec que hi ha moltes maneres de resoldre els problemes del món. En comptes d'utilitzar els diners per crear armes, crec que els països haurien d'invertir en beques perquè els nens i nenes puguin estudiar a l'estranger. Potser així es podrien convertir en professors bons i cultes dels seus països. Però es necessita temps per un canvi així.
Em van fer créixer amb una mentalitat oberta. Si no conegués gent d'altres països, segons el que explicaven a les notícies, pensaria que tothom és dolent."

Persépolis: el nom que rebia Iran a l'època de l'Antiga Grècia. Un títol triat a consciència per reivindicar que Iran és molt més que els conflictes bèl·lics dels últims temps i que té un llegat de més de 1000 anys.

A continuació us deixo una de les vinyetes del primer volum que més m'ha agradat:

Coneixem una mica més l'autora?
Marjane Satrapi (novembre 1969) és una artista iraniana i francesa. L'any 1994 va deixar Iran per instal·lar-se definitivament a França, on va començar una carrera com a il·lustradora de contes infantils. Posteriorment decideix convertir els seus records d'infància i adolescència en un còmic: Persépolis
Després d'aquesta primera obra, Satrapi ha publicat Broderies (2003) i Pollastre amb prunes (2004) i n'ha convertit algunes en pel·lícules. 
Marjane Satrapi s'ha convertit en una dibuixant de còmics d'èxit i en una defensora del feminisme, fet que tenint en compte que té els seus orígens en un país tan masclista, l'ha convertit en un personatge destacat a nivell internacional.

Txell.Cat