L'home a la recerca de sentit - Viktor E. Frankl

Títol: L’home a la recerca de sentit
Autor: Viktor Frankl
Llengua original: alemany
Traducció: Francesca Martínez
Editorial: Labutxaca
Any: 1946, traducció al català del 2010

"Nietzsche: El qui té un perquè per viure és capaç de suportar gairebé qualsevol com. Calia, doncs, conscienciar els presos del camp, en la mesura en què es presentés l'ocasió, del "perquè" de la seva vida, de l'objectiu de la seva vida, per tal d'aconseguir que interiorment també fossin capaços de superar i resistir aquell "com" esborronador de la seva existència, aquell horror de la vida al camp. I viceversa: pobre del qui ja no veia cap raó per viure, per al qual la vida ja no tenia sentit i que no albirava cap objectiu en la vida, per a qui el sentit de la seva existència s'havia esvaït, i amb ell qualsevol sentit que el fes perseverar."

Al llarg de la meva adolescència i joventut m'he plantejat en més d'una ocasió quin era el sentit de la vida. La idea que vivim una existència en un món tan gran i que acabem desapareixent quan morim és una qüestió que m'ha preocupat en major o menor mesura, però sovint arribant a la conclusió que això no tenia ni cap sentit ni cap gràcia. En una ocasió ho vaig parlar amb la psicòloga que em visitava, que em va recomanar que em llegís aquest llibre. El vaig comprar quan m'ho va dir, però no em venia de gust llegir un llibre que parlava d'una de les atrocitats més ferotges de la humanitat i de com, malgrat això, l'autor havia trobat el sentit de la vida si jo, i perdoneu la sinceritat, no l'hi trobava pas. Així que l'he tingut al prestatge fins ara, que m'he vist en cor de llegir-lo. 

L'home a la recerca de sentit és un llibre en què l'autor, Viktor Frankl, exposa el procés psicològic dels presos en un camp de concentració nazi. Frankl escriu des de l'autobservació de la seva pròpia experiència i la dels companys, i divideix el text en tres etapes: l'arribada al camp, la vida al camp i l'alliberament. 

Al principi és més descriptiu i exposa moltes escenes del dia a dia al camp, records concrets, evitant els judicis i sense entrar en detall de les massacres i tortures perquè sap que se n'ha parlat molt en d'altres documents. Després, més cap al final el to es torna una mica més científic i parla amb la visió de psicòleg. 

M'ha cridat molt l'atenció la serenor amb què descriu comportaments humans i escenes que es vivien als camps de concentració, el sofriment, la presència constant de la por i de la mort. El text, sense ser fred, té un punt de distància científica sense ser un assaig teòric. 

En general no es fa feixuc perquè el text està dividit en moltes seccions en què es combinen anècdotes amb explicacions i conceptes de psicologia.

No considero que sigui un llibre d'autoajuda per se ni m'ha semblat un text pretenciós, més aviat és una anàlisi dels canvis i el procés psicològic que van viure els presos dels camps de concentració, així com les diferents actituds i conseqüències que se'n van derivar. El valor del llibre rau en el retrat dels interns i de les seves actituds, i de com s'ho va fer ell per tirar endavant, no suïcidar-se i buscar un motiu o un sentit a la vida quan semblava que menys en tenia. De fet, podríem arribar a dir que ell mateix es feia autoteràpia. 

"Sigui com sigui el sofriment (tant se val que sigui gran com petit), omple l'ànima de l'ésser humà, la consciència de l'home. Es dedueix, doncs, que la "grandària" del sofriment humà és una cosa absolutament relativa, i a partir d'aquí podem continuar deduint que fins i tot una fotesa pot produir la més gran de les alegries."

El missatge global del llibre és lluminós. Malgrat tot i malgrat el patiment la vida té sentit, encara que no sigui un sentit universal que serveixi per a tothom ni per sempre, sinó que depèn de cadascú i de cada moment. 

"El sentit de la vida humana no es podrà formular mai de manera general, mai no es podrà donar una resposta general a la pregunta pel sentit de la vida."

Havent llegit el llibre entenc que el sentit de la vida del qual parla Viktor Frankl és la pastanaga per tirar endavant. Si m'hi capfico gaire segueixo pensant que els meus dubtes sobre el sentit de la vida, entès com el fet inevitable de la mort i la nostra desaparició, segueixen sense haver-se resolt. Però vaja, que ara veig molt més clares les meves pastanagues 😊. 

"Al camp de concentració t'ho poden prendre tot menys una cosa: l'últim vestigi de llibertat per adoptar una actitud o una altra davant determinades condicions."

Coneixem una mica més l'autor?

Viktor Frankl (Viena, 1905 - 1997) va ser un neuròleg, psiquiatre i filòsof austríac d’origen jueu. L’any 1942 va ser deportat a un camp de concentració, on va estar tancat fins a l’abril de 1945. Supervivent de l’Holocaust, va escriure el best-seller L’home a la recerca de sentit (1946) i és el fundador de la logoteràpia, que és un mètode terapèutic que es basa en la voluntat del sentit. 

Txell.Cat

L'inevitable home blanc - Jack London

Títol: L'inevitable home blanc 
Autor: Jack London 
Llengua original: anglès
Traducció: Jaume Creus 
Editorial: Comanegra 
Any: 1903-1916, recull en català del 2023

"Ho sabem. Ens ho han dit els nostres pares i els pares dels nostres pares. Van arribar com xaiets, amb bones paraules. I ja podien dir bones paraules, ja, perquè nosaltres érem molts i forts, i totes les illes eren nostres. Com dic, van venir amb bones paraules. N'hi havia de dues menes. Uns van demanar el nostre permís, el nostre amable permís, per predicar-nos la paraula de Déu. Els de l'altra mena van demanar el nostre permís, el nostre amable permís, per comerciar amb nosaltres. Allò va ser el començament." 

A principis d'any vaig acabar Lluny a l'Àfrica d'Isak Dinesen, un llibre que se'm va allargar més de l'esperat i desitjat perquè se'm feia molt pesat i incòmode de llegir. Arran d'aquest llibre, vam parlar amb en Sergi Purcet d'@elsbookhunters de llibres que són fills d'una època i d'un pensament i que, avui dia, poden semblar antiquats ja sigui per racisme, masclisme o el que sigui. Alguns envelleixen millor que altres, i és normal que al lector d'avui hi hagi certs punts de vista que no comparteixi, però també com a lectors crec que hem de saber contextualitzar l'obra en l'època. Ja és bo que arrufem el nas i detectem tot allò que no ens agrada, però sense lapidar els seus autors.

Bé, doncs si bé en general soc capaç de fer-ho, Lluny a l'Àfrica em va superar. Aleshores, en Sergi em va parlar de L'inevitable home blanc de London, i de com, malgrat que l'autor era un supremacista blanc sense disfressa, havia gaudit amb la lectura. I un dia que vam trobar-nos amb ell i la Laia, me'l va regalar (i així segur que el llegiria 😜). 

Finalment, aquest mes de setembre l'he llegit i comentat amb la Gina (com ja vam fer fa uns mesos amb El llano en llamas de Rulfo). 

"Aquell home no coneixia el fred. Probablement, totes les generacions dels seus ancestres havien ignorat el fred, el fred real, el fred de cent set graus per sota del punt de congelació. Però el cos sí que el coneixia; tots els seus ancestres el coneixien, i ell n'havia heretat el coneixement. Sabia que no era pas bo caminar a camp obert amb un fred tan espantós."

L'inevitable home blanc és una antologia de contes seleccionats per Jaume Creus. Al recull hi trobem 10 relats que conformen una barreja molt interessant de temes i ubicacions. London va tenir una vida molt intensa, va fer tot tipus de feines i ben diferents i va viatjar moltíssim; i de tota aquesta experiència en van sortir un munt de relats.

Si hi ha una cosa en què London i excel·leix és en les ambientacions. Les descripcions, sense fer-se feixugues, et transporten allà on vol: al Canadà amb un fred que traspassa les pàgines i et congela els peus, en una taverna en què gairebé t'arriba l'olor d'alcohol, a Hawaii amb l'oceà ben present, en un vaixell o en un futur alternatiu. En algunes de les històries la tensió va en augment de manera progressiva i London en controla el ritme de manera magistral, en d’altres alguns personatges i animals et desperten un sentiment de tendresa i pena, però també n’hi ha alguns que fan esbossar un somriure.

Tractat de diferents maneres, London aborda el conflicte de l'home amb la natura, una natura imparable i salvatge. Una altra qüestió recurrent en tots els relats és la supremacia de l'home blanc, ja sigui per raça, sexe o estatus. L'home blanc contra altres races i contra salvatges, l'home blanc per sobre de la dona, l'home lliure contra els esclaus. En tot plegat s'hi intueix una preocupació per la condició humana i per tot allò que el pot portar a la perdició i extinció. 

D'alguna manera algunes de les històries es poden aparellar i funcionen com a dues cares d'una moneda. "Encendre un foc" i "Llei de vida" comparteixen un escenari gèlid i remot, la solitud de l'home davant la vastitud de la natura i el foc com a símbol de la vida i, en la seva absència, de la mort. "Avergonyit" i "L'inevitable home blanc" són dues històries de violència i massacre, que mostren la victòria de la raça blanca, ja sigui moral o física. "Koolau el Leprós" i "Mauki" aborden de nou el xoc entre blancs i altres races, en aquest cas de les illes del Pacífic, mostrant la perseverança i resiliència dels no blancs, i amb dos finals oposats: una victòria i una derrota. "Un fragment curiós" i "Una invasió sense precedents" són dos relats especulatius que proposen una història alternativa. Aquí és on es veu més clarament el temor que l'home blanc perdi la seva hegemonia davant d'esclaus o dels xinesos. Aquests dos són els que m'han agradat menys, tot i que no ha deixar de sorprendre'm la capacitat narrativa i els recursos literaris de London. Hi ha un parell de relats, "A la salut de l'home del camí" i "A l'estora de makaloa" que no tenen (per mi) una parella tan evident. Són dues històries molt cinematogràfiques i, de nou, amb una ambientació excel·lent.

He gaudit molt de les històries de London, dels seus paisatges i les seves reflexions. Compartir la lectura ha estat, un cop més, un encert, ja que hem pogut aprofundir una mica més en cada història, en alguns símbols que es repetien i intercanviar opinions. Hi ha molts detalls i si us interessa i rasqueu, hi trobareu matisos i moltes capes. 

No conec massa l'obra de London, però crec que L'inevitable home blanc pot ser una bona porta d'entrada a l'autor, ja que us durà a fer un tomb per diversos continents i diverses etapes de l'autor. Si el llegiu, feu-ho amb la ment oberta i deixeu-vos portar per sentir el fred, l'olor de mar o el vent entre les fulles. 

Moltes gràcies, Sergi, per la recomanació!

 "Una certa por de morir, ombriva i opressiva, s'emparà d'ell. La por es va fer de seguida abassegadora quan va comprendre que ja no es tractava senzillament de la congelació dels dits de les mans i els peus, ni de perdre mans i peus sencers, sinó que era qüestió de vida o mort, i amb les oportunitats en contra."

Coneixem una mica més l'autor?

Jack London (1876-1916) va ser un dels autors més influents de la literatura americana i un dels millors contistes. La seva obra realista explora l'enfrontament entre l'ésser humà i la seva supervivència. Es va autoeducar llegint llibres a la biblioteca i durant la seva joventut va viatjar molt i va treballar de moltes feines (mariner, escombriaire, buscador d’or, articulista…). La seva etapa productiva és breu però prolífica. Va morir als 40 anys d’una sobredosi de morfina (no se sap si deliberada o accidental), però deixà un llegat de més de cinquanta obres entre novel·les, relats… Destaca La crida del bosc (1903) o Ullal blanc (1906).

Txell.Cat

Un viejo que leía novelas de amor - Luis Sepúlveda

Títol: Un viejo que leía novelas de amor
Autor: Luis Sepúlveda
Llengua original: castellà
Editorial: Tusquets
Any: 1993 original

"Antonio José Bolívar Proaño sabía leer, pero no escribir. Leía lentamente, juntando las sílabas, murmurándolas a media voz como si las paladeara, y al tener dominada la palabra entera la repetía de un viaje. Luego hacía lo mismo con la frase completa, y de esa manera se apropiaba de los sentimientos e ideas plasmados en las páginas. Cuando un pasaje le agradaba especialmente lo repetía muchas veces, todas las que estimara necesarias para descubrir cuan hermoso podía ser también el lenguaje humano."

 
Ja fa gairebé un any que vaig anar a Xile per feina i de record vaig visitar una llibreria i vaig comprar dues novel·les breus de dos autors ben coneguts. Un viejo que leía novelas de amor de Luis Sepúlveda és una d'aquestes dues novel·les.
 
Tot i que l'autor és xilè, la història ens transporta a l'Amazònia equatoriana, al poble El Idilio, on viu Antonio José Bolívar. El Idilio és un poble remot, que només rep la visita d'un vaixell dues vegades l'any i que queda a tocar de la selva amazònica. Tot i no ser originari d'aquest poble, ja fa anys que hi viu i, de fet, durant uns anys el nostre protagonista també va viure amb els shuar, els indígenes, a la selva i en va aprendre els costums, però també els trucs per sobreviure-hi i estimar-la.
Rubicundo Loachamín és un dentista i amic d'Antonio José i, dues vegades a l'any, arriba al poble amb el vaixell, fa una revisió a les dentadures dels vilatans d'El Idilio, i li porta novel·les d'amor al nostre protagonista. Ja vell i vidu, li agrada viure una existència tranquil·la i solitària, i dedicar els vespres a la lectura d'històries de passió, amb una mica de tristesa i drama, però que acabin bé.
 
Malauradament la seva rutina plàcida es veu alterada per l'aparició de diversos cadàvers de nord-americans (gringos, com escriu Sepúlveda) a mans d'una tigressa furiosa per la caça dels seus cadells. L'alcalde, un personatge corrupte, detestable i molt desagradable, insisteix fins que aconsegueix que Antonio José s'uneixi a una expedició cap al cor de la selva per caçar-la, davant el temor que l'animal s'acosti al poble.
Enmig del fil temporal principal, el lector també descobreix altres moments anteriors de la vida del protagonista, la seva dona, la seva vida a la selva... I no explicaré massa més, però el final 💕…

"Antonio José Bolívar Proaño supo que no podía regresar al poblado serrano. Los pobres lo perdonan todo, menos el fracaso."

  
A través del protagonista i del seu gust per la lectura, Sepúlveda parla del poder de la literatura per evadir-nos de la realitat i fer-nos companyia. Antonio José, cansat i fastiguejat amb una societat corrupta i que no valora la natura, és refugia en les històries d'amor.
Però no només això, l'autor també aborda la destrucció de l'Amazones i de l'hàbitat natural de flora i fauna, així com les diferències entre la vida "civilitzada" dels blancs al poble i la dels indígenes a la selva, que viuen en harmonia amb la natura i la respecten.
 

"Antonio José Bolívar Proaño se quitó la dentadura postiza, la guardó envuelta en el pañuelo y, sin dejar de maldecir al gringo inaugurador de la tragedia, al alcalde, a los buscadores de oro, a todos los que emputecían la virginidad de su amazonia, cortó de un machetazo una gruesa rama, y apoyado en ella se echó a andar en pos de El Idilio, de su choza, y de sus novelas que hablaban del amor con palabras tan hermosas que a veces le hacían olvidar la barbarie humana."

M'ha agradat molt la manera d'escriure de Sepúlveda, senzilla i propera, amb tocs d'humor i ironia.
Aquesta és una història narrada en poc més de 100 pàgines que, amb la llengua i les descripcions, us transportarà a Amèrica del Sud, que us farà somriure, però que també us provocarà algun crec a dins quan llegiu els estralls que provoca l'home (blanc, la majoria de vegades) a la natura. I aleshores entendreu que Antonio José Bolívar Proaño vulgui viure en pau i a la seva, i llegir històries d'amor, però d'amor del de veritat, i potser aleshores us preguntareu quin llibre li portaríeu vosaltres.
 

"Te traje dos libros. Al viejo se le encendieron los ojos.

—¿De amor?

El dentista asintió. Antonio José Bolívar Proaño leía novelas de amor, y en cada uno de sus viajes el dentista le proveía de lectura.

—¿Son tristes? —preguntaba el viejo.

—Para llorar a mares —aseguraba el dentista.

—¿Con gentes que se aman de veras?

—Como nadie ha amado jamás.

—¿Sufren mucho?

—Casi no pude soportarlo —respondía el dentista."

 

Coneixem una mica més l'autor?
Luis Sepúlveda (Ovalle, 1949 - Oviedo, 2020) va ser un escriptor xilè de contes i novel·les. Al llarg de la seva vida va viatjar molt per tot el món, i tots aquests viatges i el que en va conèixer, ho va plasmar a la seva obra. Un viejo que leía novelas de amor (1988) ha estat traduïda a més de 30 idiomes i és l'obra que el va llançar a la fama.

 
Txell.Cat
 
  

El jardí de vidre - Tatiana Tibuleac

Títol: El jardí de vidre
Autora: Tatiana Tibuleac
Llengua original: romanès
Traducció: Antònia Escandell
Editorial: Les hores
Any: 2018 original; 2021 en català
 

"Arrenglerades en caixons de ferro apilats fins al sostre, en contacte amb la llum, les ampolles ressuscitaven. Els seus colors senzills es barrejaven i en naixen d'altres d'inesperats.

Un reguitzell color granat, un reguitzell blanc: rosat.

Un reguitzell color beix, un reguitzell color marró: mel.

Un reguitzell color verd, un reguitzell blanc: turquesa.

Les blanques: argent. 

El meu jardí de vidre."

 
Després que El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes fos la millor lectura de l'any passat tenia moltes ganes de seguir descobrint Tibuleac. Vam comprar El jardí de vidre el setembre de l'any passat, i aprofitant que l'autora venia a La Setmana del Llibre en Català, vam treure el cap i vam sortir amb una dedicatòria: "Per al Dídac i la Txell, un viatge meravellós al meu Chisinau".
 
El jardí de vidre narra la vida fragmentada de la Lastocika, una nena moldava que, després de ser abandonada en un orfenat pels pares i de viure-hi uns anys, és adoptada (o, més ben dit, comprada) per la Tamara Pavlovna. No es queixa, se sent agraïda per haver deixat enrere l'infern de l'orfenat, malgrat que la seva nova mare adoptiva també la maltracta i la fa treballar fins a l'extenuació, i és que darrere de la compra de la Lastocika només hi ha la voluntat de fer més diners recuperant, netejant i revenent ampolles de vidre.
La història la narra la mateixa Lastocika quan ja és gran i fa balanç de la seva dissortada vida, i ho fa com si es dirigís als seus pares.
 

"De vegades penso que si us odiés ni que fos un centímetre més, el meu odi faria una volta completa i arribaria a l'amor. Aquest centímetre el temo d'allò més, per culpa seva ho ajorno tot."

De rerefons tenim uns anys complexos de la història de Moldàvia, primer formant part de l’URSS i amb el rus imposat per sobre del moldau, la perestroika i, finalment, la desintegració de l'URSS i la recuperació del moldau. Amb aquest context històric Tibuleac parla de la recerca de la identitat pròpia del poble moldau a través de la Lastocika, amb un ball de llengües apreses a base de cops i insults, però també amb la sensació de no saber d'on ets ben bé. (Com a nota addicional he après que el moldau i el romanès són la mateixa llengua, però que la primera s'escriu en alfabet ciríl·lic i la segona amb el llatí).

"A Moldàvia soc la que va marxar, a Romania soc la nouvinguda."

 
La Lastocika és com el vidre que té la capacitat de tenir moltes vides, de trencar-se i tornar-se a moldejar, malgrat els cops i trencadisses. La vida de la protagonista és dura, amb pèrdues, violència, abusos, molts dubtes i sense amor. Malgrat tot, no perd l'esperança, no defalleix i s'obre camí, i ho fa des de la comprensió i el perdó.
 

"El cor, Lastocika, no és pas una ungla, fa mal. És ben cert que s'està millor sense cor, però com desfer-te'n? Si hom llencés tot allò que li fa mal, ens quedaríem per dintre buits com una beina. Dissecats de viu en viu."

 
La vida de la protagonista ens arriba en petits fragments desordenats, talment com si s'hagués trencat una ampolla de vidre i n'anéssim recollint els trossos per reconstruir-la. Molts d'aquests fragments són punxeguts i tallants, d'altres són llisos i brillen, alguns són aspres. Entre aquests fragments hi trobem records, anècdotes i retalls dels seus veïns, un conjunt d'allò més estrafolari, però on la nostra protagonista troba algun bri d'amor. Tibuleac, però, no ens deixa veure tots els trossos d'aquesta ampolla i deixa espai a la imaginació del lector per acabar d'omplir alguns buits i algunes històries.

"Aquell dia el porto amb mi a tot arreu, en qualsevol circumstància. No hi he trobat parangó ni en els diners, ni en l'amor. Mai ningú no m'ha estimat més. Ni vosaltres."

 
M'ha costat més entrar en aquesta lectura; al principi se'm feia una mica confusa i no acabava d'enganxar el fil, però els capítols són tan breus que vas passant pàgines i, quan menys t'ho esperes, ja ets dins la història.
L'estil de Tibuleac és el que coneixem d'El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes, amb frases breus, imatges poètiques i boniques que contrasten amb algun cop de puny de tant en tant.
 
És cert que no m'ha fascinat com ho va fer la seva primera novel·la, però tinc clar que seguiré llegint i descobrint Tibuleac.

"Existeixen, al món, persones d'aquest tipus, que necessiten poder explicar històries per viure. Per a ells, per a aquesta gent, sempre bella i de vegades tocada del bolet, la vida ha de ser un conte. [...] Saben que en un conte no queden mai les coses sense resoldre. Un conte -fins i tot el més curt, fins i tot el més trist- té sempre la cura de retre justícia."

 
Altres entrades de la mateixa autora

• El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes

 

Coneixem una mica més l'autora?

Tatiana Ţîbuleac (Chișinău, 1978) és una escriptora, periodista i traductora moldava i romanesa. Després de treballar com a periodista diversos anys, va debutar com a escriptora el 2014 amb un recull de contes. La seva novel·la, El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes, es va publicar el 2017 i va ser guardonada amb diversos premis. El 2019 va publicar El jardí de vidre, amb què va guanyar el Premi de la Literatura de la UE.

Txell.Cat