Tigres en un cel vermell - Liza Klaussmann

Títol:  Tigres en un cel vermell

Autor:  Liza Klaussmann

Llengua original: anglès

Traductors: Albert Torrescasana

Editorial: Empúries

Tigres en un cel vermell, de Liza Klaussmann, és una història que m'ha anat captivant a mesura que anava passant pàgines.

Ens explica la història d'una família benestant dels Estats Units al llarg de 25 anys, des del final de la Segona Guerra Mundial fins als anys 70. La gràcia està en que situa el lector en diferents moments cronològics a la vegada que ho fa des de la perspectiva dels cinc protagonistes, de manera que és com anar endavant i endarrere en el temps observant-ho des de diferents òptiques. I això és el que et dóna al final la visió global de la història.

L'eix sobre el qual gira la novel·la és la relació entre dues cosines, la Nick i l'Helena, que de fet són com germanes, i bàsicament les trobades a la mansió familiar, Tiger's House. També un assassinat no resolt que descobreixen els fills de les dues cosines.

Si bé al principi la història em semblava una mica superficial i poc interessant, a partir del segon i tercer capítols, quan tornes a llegir la mateixa història des d'una altra òptica i les peces van encaixant soles, l'interès va augmentant a cada pàgina i es fa necessari seguir llegint per aconseguir tancar el cercle i veure-ho tot en conjunt.

En definitiva, una novel·la molt recomanable per als que volen gaudir d'una història ben escrita que es va desplegant a mesura que s'avança en la lectura.

Coneixem una mica més l'autora? Liza Klaussmann és descendent de l’autor de Moby Dick, Herman Melville. Va créixer a Nova York, al si d’una família lectora.

Per això, va aprendre a llegir i a estimar els llibres de ben petita. Durant més de deu anys, va treballar com a periodista al New York Times, i també de corresponsal de The International Herald Tribune a París. Es va graduar al Barnard College amb estudis d’escriptura creativa, on va rebre el guardó Howerd M. Teichman Prize for Prose. Recentment, ha obtingut el màster en escriptura creativa del Royal Holloway de Londres, on viu. Tigres en un cel vermell és la seva primera novel·la.

(extret d'Edicions 62)

Teresinha

La marca de l'aigua - Joseph Brodsky

"La felicitat, em sembla, és aquell moment en què t'adones com els elements que et componen s'alliberen."

Títol:  La marca de l'aigua

Autor:  Joseph Brodsky

Llengua original: anglès

Traductors: Marcel Riera

Editorial: El Cercle de Viena

Any: 1992

La marca de l'aigua no és una novel·la ni tampoc és ben bé un assaig. És un llibre de petites reflexions carregades de poesia que l'autor, Joseph Brodsky, fa sobre la ciutat de Venècia, un indret que ha visitat en nombroses ocasions.

Les reflexions s'emmarquen en el transcurs d'un viatge a la ciutat italiana des de l'arribada amb la vaporetto i van entrellaçant-se amb records d'altres viatges, persones, anècdotes.

"

Havent escodrinyat el rostre d'aquesta ciutat durant disset hiverns, ara m'hauria de veure amb cor d'encetar una feina tan plausible com la de Poussin: pintar el retrat d'aquest indret, si no durant les quatre estacions, almenys en quatre moments del dia.

Aquesta és la meva ambició. Si me'n desvio és perquè aquí desviar-se és literalment una rutina, de tanta aigua com hi ha. El que ve tot seguit, en altres paraules, potser no equival a una història sinó a un corrent d'aigua fangonosa "en la pitjor època de l'any". A vegades sembla blava, a vegades, grisa o marronosa; invariablement és freda i mai no és potable. Si m'he escarrassat a filtrar-la és perquè conté reflexos, entre els quals hi ha els meus."

Brodsky, doncs, pretén fer un retrat de una ciutat que per ell està carregada de màgia i records, sobretot, perquè com diu "la ciutat mateixa conté els seus propis reflexos". A partir d'aquest fragment podem entendre el títol de l'obra. Venècia és una ciutat plena de canals i on l'aigua és molt present. Així, doncs, la marca de l'aigua, l'element més important de Venècia, la marca de la ciutat en el record de les persones.

La lectura no se m'ha fet gens pesada, tot i que a vegades aquest tipus de lectura pot ser feixuga. L'obra s'estructura en petites reflexions que permeten una lectura pausada, si es prefereix així. D'altra banda, el llenguatge és molt poètic i està carregat de bellesa (en aquest sentit el traductor, Marcel Riera, es mereix una menció especial!)

A més, he de dir que la ciutat de Venècia era, per mi, un al·licient més per devorar aquesta lectura, ja que és una ciutat que sempre m'ha captivat i que considero preciosa.

"Inanimats per naturalesa, els miralls de les habitacions d'hotel són més deslluïts encara de tantes coses que han vist. El que ens retornen no és la nostra identitat sinó el nostre anonimat, sobretot en aquesta ciutat. Perquè aquí l'última cosa que tens ganes de veure ets tu mateix."

Per què aquest llibre? El cert és que no hagués agafat aquest llibre de la biblioteca si no fos perquè una autora i traductora croata me'l va recomanar en persona. Tinc l'oportunitat de fer pràctiques a la Institució de les Lletres Catalanes i una de les activitats que vaig fer va ser acompanyar Jadranka Pintaric durant la Setmana del Llibre en Català. Allà vaig tenir ocasió d'entrevistar-la i de xerrar amb ella una mica (podeu llegir-ne la crònica aquí). "Fora de càmeres" que dirien els periodistes de la tele, vaig demanar-li que em recomanés algun llibre dels que ella deia que li havien canviat la vida o que l'havien marcada. Pintaric em va anomenar un parell de poetes, entre els quals hi havia Brodsky i em va comentar que els assaigs i narratives que tenia també li havien agradat molt. Així, doncs, vaig anar a la biblioteca i vaig agafar el que tenien de Brodsky, La marca de l'aigua.

Gràcies Jadranka!

Coneixem una mica més l'autor? Joseph Brodsky va néixer a Leningrad el 1940 i fou poeta i assagista molt prolífic. Va ser acusat i condemnat a cinc anys de treballs forçats. Va estar-se a Viena i Londres i posteriorment es va exiliar a Nova York, on va adquirir la nacionalitat nord-americana el 1980.Va ser guardonat l'any 1987 amb el Premi Nobel de Literatura pels seus textos en rus i en anglès. 

L'any 1996 va morir als Estats Units a causa d'un atac de cor. El seu amor incondicional per la ciutat de Venècia el va portar a demanar que l'enterressin en aquesta ciutat.

"La boira és espessa, enlluernadora i immòbil. Aquest darrer aspecte, però, és favorable si surts a fer un encàrrec -diguem que a comprar un paquet de tabac- perquè pots trobar el camí de tornada pel túnel que el teu cos ha barrinat en la boira; el túnel acostuma a romandre obert durant mitja hora."

Txell.Cat

L'analfabeta que va salvar un país - Jonas Jonasson

Títol:  L'analfabeta que va salvar un país

Autor:  Jonas Jonasson

Llengua original: suec

Traductors: Lluís Solanes i Imma Falcó

Editorial: La Campana

Any: 2013

"Allà l'Ingmar va aprendre tot el que es pot aprendre sobre trastorns de l'ovulació, anomalies cromosòmiques i espermatogènesi. Furgant més profundament en els arxius fins i tot va trobar informació d'un valor científic més qüestionable.

Això explica que hi hagués dies, per exemple, que corria amunt i avall per casa, despullat de cintura en avall, des que arribava de la feina (normalment un quart d'hora abans de plegar) fins a l'hora d'anar-se'n a dormir. Així se li mantenia l'escrot fresc, i, segons havia llegit, anava molt bé per millorar la capacitat natatòria dels espermatozoides."

Aquest fragment il·lustra perfectament la tònica que predomina en tota la novel·la, ironia i humor d'allò més absurd.

A partir d'una història aparentment senzilla, Jonasson porta totes les situacions a l'extrem més ridícul i impensat possible. 

La Nombeko és una noia que neix a Sud-Àfrica i que es dedica a buidar latrines, però ja de ben petita demostra tenir un do pels números i curiositat pel coneixement. És així com aconsegueix aprendre a llegir i com ràpidament aprèn a parlar xinès o suec. 

Amb el rerefons històric del tancament de Mandela a la presó i el seu posterior alliberament, la Nombeko es atropellada per un conductor alcohòlic i acaba condemnada a treballar set anys per aquest conductor, que resulta ser un enginyer encarregat de fabricar sis bombes atòmiques. L'enginyer, però, resulta ser un talòs i és gràcies a la Nombeko que es construeixen les bombes. 

La resta de la novel·la narra les peripècies de la jove Nombeko amb un parell de bessons anomenats Holger i Holger (un dels quals no existeix oficialment), d'una àvia que es creu comtessa, d'una jove antisistema i dels agents secrets d'Israel per desfer-se (o fer-se) d'una bomba atòmica.

L'analfabeta que va salvar un país és, sens dubte, una obra brillant i divertida, que s'empassa fàcilment i que et fa somriure constantment. 

No sabria dir si la segona novel·la de Jonasson m'ha agradat més que la primera, L'avi de cent anys que es va escapar per la finestra, ja que totes dues són molt bones i permeten passar una estona fantàstica. 

I no ens deixem enganyar, Jonasson amaga rere una història irònica i humorística, com ja feia a L'avi de cent anys que es va escapar per la finestra, una crítica intel·ligent a algunes accions i esdeveniments que han marcat la història recent del món.

Coneixem una mica més l'autor? Jonas Jonasson és un periodista i escriptor suec que es va donar a conèixer l'any 2009 (2012 en català) amb la novel·la L'avi de cent anys que es va escapar per la finestra, que va tenir una acollida bestial entre la crítica i els lectors.

L'any 2013 va publicar la seva segona novel·la, L'analfabeta que va salvar un país, i es va estrenar la pel·lícula basada en la seva primera novel·la.

Jonasson, ja espero la teva tercera novel·la!

"La diferència entre l'estupidesa i la genialitat és que la genialitat té les seves limitacions."

Txell.Cat

Homenatge a Montserrat Abelló

"Estimo tant la vida que la faig meva moltes vegades"

Ahir va ens va deixar Montserrat Abelló i Soler, una gran poeta i traductora catalana que optava per la senzillesa i la força de la paraula en si mateixa.

Vaig saber de la seva existència en el XX Seminari de Traducció de Vilanova i la Geltrú, on Francesc Parcerisas va entrevistar-la juntament amb Feliu Formosa (un altre dels grans). En aquell moment em va captivar. Vaig veure una dona gran, amb el cap ben serè i que no havia sigut capaç de deixar d'escriure ni de traduir malgrat el pes dels anys. En aquest seminari Montserrat Abelló va afirmar: “A mi m’encanta traduir. No he de buscar les solucions, em vénen soles”, i això em va fer reflexionar si arribarà un dia que a mi també m’arribaran soles les solucions.

Abelló va traduir grans poetes del segle XX com Sylvia Plath o Anne Sexton, i les va donar a conèixer a Catalunya. Deia que l'havien fet ser feminista a la força i que "el meu feminisme només ha estat promocionar les dones que són bones. No pel fet que siguin dones, sinó perquè són bones."
Com a poeta, ha escrit nombrosos reculls de poesia entre els que destaquen Vida diària (1963), Paraules no dites (1981) o Antologia Poemes d'Amor (2010).

Enguany se li va retre un homenatge sense pensar que seria l'última oportunitat de fer-ho. Va ser la poeta d'Honor de la Institució de les Lletres Catalanes del Dia Mundial de la Poesia i va escriure un poema inèdit per la ocasió.

Tan sols la paraula nua

la teva, mai la d’un altre,

la que reflecteix  una vida

dins d’una solitud

curulla de promeses,

on tot és possible.

S’esvaneixen els dubtes

la foscor claror es torna

i els sols variants i múltiples

cauen damunt cada mot,

el cobreixen i donen força.

Enllà d’aquest ser-hi

tan precís que

s’allarga en el contingut

de cada  paraula clara.

Com  ho és la poesia

Se n'ha anat una dona enamorada del català, de la poesia i de les paraules. De la seva sonoritat i de la seva forma. Se n'ha anat un somriure preciós.

T'he estimat

amb massa

paraules.

Voldria

poder tornar

a estimar-te

amb una

sola paraula.

Altres enllaços molt recomanables
Montserrat Abelló a (S)avis
En aquest programa del 33, Sílvia Cóppulo conversa amb Montserrat Abelló.
Conversa entre Montserrat Abelló i Joana Raspall
15 minuts plens de saviesa, de tendresa, de lucidesa i, és clar... de poesia!
Ens ha deixat Montserrat Abelló, article de Laura Borràs de la ILC
Enllà del viure concís, article de Xavier Montoliu de la ILC

Escric el teu nom

i et sé tan a prop

que, en tancar els ulls,

és com si et toqués

amb la punta dels dits.

Et duc en cada

paraula que dic,

en tot el que penso.

Adéu, Montserrat Abelló

Olvidado Rey Gudú - Ana María Matute

"

Porque nadie en el mundo, ni después del mundo ni más allá del apagado polvo del mundo, podría ya cerrar sus párpados ante el infinito asombro que produce el descubrimiento del amor."

Títol: Olvidado rey Gudú 

Autora: Ana María Matute            

Editorial: Planeta

Any: 1996

Feia molts anys que la meva mare i la meva àvia insistien que aquest llibre era meravellós, que els havia encantat i que l'havia de llegir sí o sí. No és que jo m'hi negués, simplement no trobava mai el moment perquè sempre tenia altres llibres entre les mans. Finalment, però, aquest estiu l'he agafat per retre-li homenatge a Ana María Matute, que ens va deixar aquest juny passat.

La lectura, no us enganyaré, va ser lenta i a vegades pesada. No pas pesada per la manera en què està escrit, sinó pel fet de llegir i llegir i tenir la sensació que sempre estava a la mateixa pàgina (és gruixut i les pàgines fines!).  El que sí que és cert, és que quan l'agafava i m'hi posava no podia deixar de llegir-lo.

La història està ambientada en un espai medieval amb castells, prínceps, traïcions, amor i guerra on apareix, de tant en tant, la màgia amb bruixots i ondines. I és que al cap i a la fi, no deixa de ser una història d'aventures fantàstiques per adults. Una història grisa on predomina la tendència cap a la foscor, malgrat els intents de la reina Ardid de portar-la cap als colors vius. Una història en què l'amor i l'amistat són presents amb el destí més amarg.

La llengua que utilitza Matute és increïblement polida i majestuosa, amb temps verbals que et transporten directament a l'època medieval i amb un ventall amplíssim d'adjectius i qualificadors que demostren el gran domini que tenia de la llengua. És un plaer llegir-lo perquè està ben escrit, però també perquè totes les imatges són precioses.

Una de les coses que més em va sobtar és el fet que el títol del llibre fa referència al personatge de Gudú, però que la protagonista real de la història és la seva mare, la reina Ardid, un personatge viu, intel·ligent i que es fa estimar. Al seu costat trobarem altres personatge entranyables com el Trasgo, que serà víctima dels sentiments humans, el Bruixot, que es contaminarà de la màgia, Almíbar, Dolinda, la princesa Tontina...

"Y lloró. Lloró tanto y con tal sentimento, y con tan súbito y dulce, y desconocido e inmenso amor como jamás -ni en tiempos de Volodioso ni en la Isla de Leonia- había llegado a gustar- Pues era tan vasto y singular sentimiento que, si tales cosas fueran posibles -que no lo son-, hubiera podido abarcar la corteza entera de la tierra."

"Y sentían o sabían que el mundo tal vez fue, o podía ser, o sería hermoso."

Coneixem una mica més l'autora? 

Ana Maria Matute (Barcelona 1925) és una de les escriptores en llengua castellana  més  destacada  de la postguerra. Ha estat guardonada  amb nombrosos premis al llarg de la seva vida literària, entre ells, el Premi Planeta(1954), el  Premi Nadal (1959) i elPremi Cervantes (2010). És membre de la Real Academia Española, i l’any 2009 es va convertir en la primera  dona  en deixar un exemplar a la Caja de las Letras de l’Institut Cervantes, precisament la primera edició de Olvidado rey Gudú. 

Podeu llegir una altra ressenya d'aquesta novel·la aquí.

Txell.Cat