Autora: Sally Rooney
Llengua original: anglès
Traducció: Núria Parés Sellarès
Editorial: La Magrana
Any: 2017
"Cap dels dos va fer cap gest ni va saludar, simplement ens vam mirar l'un a l'altra, com si ja estiguéssim mantenint una conversa privada que ningú més no podia sentir."
Amb aquesta lectura m'he polit tot el que hi ha publicat, a data d'avui, en català de Sally Rooney. I, és clar, el buit que m'ha quedat a veure com l'omplim, ara.
A finals de l'any passat vam sortir a sopar amb la colla d'amigues de tota la vida i una d'elles va proposar de fer un club de lectura: triaríem un llibre per llegir-lo totes i quedaríem per comentar-lo. Em feia gràcia, però sincerament, em temia que aquella iniciativa quedés en no res. A la colla som lectores diferents i, com és normal, no totes tenim ni el mateix ritme ni la mateixa freqüència. Vam proposar llegir un llibre de la Sally Rooney perquè vam creure (les que havíem llegit Gent normal i On ets, món bonic?) que podria ser un llibre que ens enganxés i interpel·lés d'alguna manera. Ens vam donar un marge de temps generós, fins a mitjan d'abril, que vam trobar-nos per comentar la jugada. El vermut literari que ens vam marcar va ser fantàstic, totes les que el vam llegir vam comentar el llibre, vam rascar els comportaments dels personatges, vam debatre temes que sortien arran de frases o situacions del llibre… en fi, una conversa molt gratificant que va enriquir molt l'experiència. De fet, ens va agradar prou a totes perquè ja hem escollit el proper llibre i la data pel vermut.
I ara, entrem en matèria.
Converses entre amics és la primera novel·la de l'autora, tot i que és l'última que he llegit (jo les he llegit en l'ordre invers 🙃). Crec que és important tenir-ho present perquè les edats dels personatges de les novel·les de Rooney són paral·leles a l'edat de l'autora en el moment d'escriure.
La Frances i la Bobbi són dues amigues de l'institut que tenen poc més de 20 anys. Havien estat parella, però ara mantenen una relació d'amistat molt peculiar i juntes fan recitals de poesia (amb poemes escrits per la Frances). Un dia coneixen la Melissa i en Nick, una parella uns 10 més gran que ells, amb qui comencen a quedar i estableixen una mena d'amistat. La Melissa i en Nick introdueixen la Frances I la Bobbi en un món d'un cert estatus i riquesa. La Bobbi, provinent d'una família benestant, s'hi sap moure malgrat que en renegui (entre cometes, perquè ja li va bé l'economia dels seus pares), però la Frances, tot i emmirallar-s’hi, no s'hi acaba de situar. Entre els quatre personatges es teixeixen relacions peculiars que fan trontollar les relacions inicials Frances-Bobbi i Melissa-Nick, i que estan clarament marcades per la incomunicació.
Sally Rooney té una manera d'escriure que m’encanta i m’atrapa. La proximitat que em desperta m’interpel·la de tal manera que devoro les seves novel·les i, quan acabo, encara en vull més. Aquesta vegada ha estat igual, i tot i que per edat m'hauria d'haver sentit més propera a la Melissa i en Nick, m'he sentit molt propera a la Frances.
"Jo sentia un munt de coses que no volia sentir. Em feia l’efecte que era una persona malmesa que no es mereixia res."
A Converses entre amics la narradora és la Frances, que malgrat no comparteixo totes les decisions que pren ni com actua, m'ha despertat certa simpatia. Amb les amigues vam parlar molt de la Frances i de la seva necessitat de sentir-se malament i sentir dolor, ja sigui físic o psicològic. Al llarg de la novel·la, fins i tot quan les coses li van mínimament bé, sembla que busqui i provoqui precisament això per reafirmar-se en la seva posició de víctima contra el món, però sense voler entrar en el victimisme envers als altres. És com si no sabés ser d'una altra manera, com si s’estigués acabant de trobar a ella mateixa.
També vam tenir temps de parlar de la Melissa (a qui vam deixar fina), de la Bobbi i del Nick; els altres tres vèrtexs d'aquests relació a quatre i que tots tenen clarobscurs.
En aquesta novel·la, com en les altres dues, la falta de comunicació és molt evident i, si no els origina, accentua els problemes entre els personatges. En Nick i la Melissa no parlen dels problemes que travessa la seva relació, la Bobbi i la Frances són molt amigues però hi ha temes de què no parlen, la Frances no parla amb els seus pares d'allò que realment la preocupa, la Frances i en Nick tenen problemes de comunicació fins i tot amb el llenguatge no verbal 😱. En definitiva, que com que no hi ha comunicació tenen seriosos problemes per relacionar-se per més ganes que en tinguin. I les ganes són tantes, que a vegades recorren a algun comentari per deixar en evidència a l'altre, o al sarcarsme… però lluny d'apropar-los, el desconcert els manté allunyats. És un constant “no sé si vull”, “ara vull, però no sé com”, “ara vull, però i ell/a?”.
I potser és trist, però és probable que més d'un i de dos de la meva generació s'hi vegin (encara que sigui una miqueta) reflectits.
Txell.Cat
