L'últim amor de Baba Dúnia - Alina Bronsky

Títol: L'últim amor de Baba Dúnia

Autora: Alina Bronsky

Llengua original: alemany

Traductor: Ramon Farrés

Any: 2015 (original); 2019 (traducció al català)

Editorial: Editorial Les Hores

"Jo no tinc por de la mort. Però en moments com aquest, quan perdo la calma, torno a recordar què vol dir tenir por. No pels meus fills, sinó per mi mateixa. És una ximpleria aferrar-se a un cos que ja ha passat per tot. Però aquests segons m'ensenyen que encara no estic tan preparada com em pensava. Encara hi ha coses que cal resoldre. Paraules que s'han d'escriure."

L'últim amor de Baba Dúnia és d'aquelles novel·les boniques, amb uns personatges tan quotidians i reals, que podrien ser els teus veïns. Una novel·la d'aquelles que es llegeixen en un sospir, però que vols dosificar perquè no s'acabin; d'aquelles que et deixen el cor tendre i t'esbossen un somriure. Baba Dúnia, des d'aquí, una abraçada.

La Baba Dúnia és una velleta entranyable. Després d'anys treballant com a auxiliar d'infermeria, quan decideix que li ha arribat l'hora de retirar-se, ho fa tornant al seu poble, Txernobo. Txernobo és un indret situat a la zona d'exclusió de Txernòbil, abandonat pels qui hi vivien i pel govern després de la catàstrofe nuclear del 1986. Tanmateix, la Baba Dúnia decideix tornar a casa seva, vivint en comunió amb la natura, alimentant-se d'allò que cultiva al seu propi hort, vivint una vida tranquil·la. Una part del món se la mira entre amb recel i amb curiositat, mentre que uns altres s'hi sumen i tornen per habitar algunes de les altres cases del poble.

Per què tornar al centre de la radioactivitat? Per què posar en perill la salut? Perquè la Baba Dúnia ja és gran, té els fills que viuen lluny, no té res a perdre i vol viure els últims anys de la seva vida a casa seva, gaudint del ritme pausat de la vida lluny de les ciutats modernes. 

A Txernobo, a més, també hi viuen els morts, amb qui la Baba Dúnia de tant en tant parla. També es fa un tip de cartejar-se amb la Irina, la seva filla. I així, escrivint, cultivant, xerrant amb els veïns i amb els morts empeny els dies.

Tanmateix, l'arribada a Txernobo d'un home amb la seva filla capgiren la pau dels habitants del poble i posa en risc la comunitat. He de dir que sabia que passaria alguna cosa perquè la sinopsi de la contraportada ja ho avança, però també he de dir que no m'esperava pas un gir tan sorprenent.

"Ser vella té de bo que ja no et cal demanar permís a ningú, ni per viure a la teva casa d'abans ni per deixar-hi les teranyines."

Bronsky ens estova a través d'una prosa àgil i bonica, amb tocs d'humor i molta, molta sinceritat. Una història que cala perquè està narrada en primera persona i t'imagines aquella bona dona, amb el seu mocador al cap i mig encorbada explicant-te-la. Hi ha qui no entén les accions de la Baba Dúnia, però tan se val. Ja és massa gran perquè li diguin què ha de fer; massa gran per preocupar-se per segons què; massa gran per no gaudir de les petites coses i ser feliç i lliure. La Baba Dúnia és una àvia forta, segura i entranyable, com ho són la majoria de les àvies. 

I a mesura que avancen les pàgines, i salvant les diferències, s'apoderen de mi les ganes irremeiables de córrer a abraçar la meva àvia, la meva Baba Dúnia; forta, valenta, lliure, convençuda.

"La meva feina m'ha ensenyat que la gent fa sempre exclusivament el que vol. Demanen consell, però de fet no necessiten l'opinió dels altres. De cada frase en filtren tan sols el que els agrada i n'ignoren la resta. Jo he après a no donar consells si no m'ho demanen explícitament. A part d'això, he après a no fer preguntes."

Coneixem una mica més l'autora?

Alina Bronsky (1978) és una escriptora alemanya d'origen rus. La seva primera novel·la Scherbenpark (2008) va ser un èxit de vendes a Alemanya. Des d'aleshores ha publicat diverses novel·les, entre les quals destaquen Die schärfsten Gerichte der tatarischen Küche (2010) i Nenn mich einfach Superheld (2013), i contes infantils. L'últim amor de Baba Dúnia (2015) ha estat traduïda a més de 13 llengües i va ser preseleccionada al Premi del Llibre Alemany.

"Hi va haver una cosa sobre la qual no vam parlar. Quan les coses són especialment importants, no se'n parla."

Txell.Cat

Dràcula - Bram Stoker

Títol: Dràcula

Autor: Bram Stoker

Llengua original: anglès

Traductora: Anna Gasol

Any: 1897 (original); 2004 (traducció al català)

Editorial: Barcanova

"El seu perfil era molt afilat -moltíssim-, amb un pont pronunciat en el nas prim i uns narius singularment arquejats. [...] La boca fina, que podia veure a través de l'espès bigoti, era dura i semblava cruel, amb unes dents blanques esmolades d'una manera poc usual que sobresortien dels llavis, la duresa dels quals mostrava una sorprenent vitalitat en un home de la seva edat. [...] La impressió general era d'una pal·lidesa extrema."

Feia uns mesos que no participava en cap lectura conjunta de les que organitza la Maria de @gatos_y_letras, i quan vaig veure que durant les tres primeres setmanes d'octubre llegirien Dràcula de Bram Stoker, vaig decidir sumar-m'hi. Hi ha molts llibres que vull llegir, que s'han convertit en clàssics, però que mai trobo el moment de posar-m'hi i les lectures conjuntes sempre em donen l'empenta final que necessito.

Vaig endinsar-me a Dràcula a cegues (no, no he vist la pel·lícula), només sabent que el comte Dràcula és un vampir. Doncs bé, la novel·la ens explica que el comte Dràcula fa temps que té previst mudar-se a Londres des del seu castell a Transilvània i, per això, ha après la llengua, els costums, la història i ha adquirit una casa a Anglaterra. Per afinar la compra d’aquesta propietat, convida al jove advocat Jonathan Harker a visitar-lo al seu castell. Poc s’imagina Harker tot el que es trobarà allà.

En paral·lel, la seva enamorada, Mina Murray, es carteja i passa uns dies amb la seva amiga Lucy Westerna, que resulta que té enamorats tres amics: el noble Arthur Holmwood, l’americà Quincey Morris i el psiquiatra John Seward.

Tots ells, amb l’ajuda d’Abraham Van Helsing, hauran de treballar plegats per enfrontar-se a la foscor que el comte escamparà per Anglaterra amb la seva arribada.

Stoker ens explica aquesta novel·la, que barreja terror i aventures, a través dels diaris dels personatges, les cartes i telegrames que intercanvien i alguns retalls de premsa. Aquest és, per mi, un dels elements clau i més reeixits que expliquen l’èxit d’aquesta obra. El lector accedeix a uns documents (diaris personals i cartes) que, en principi, no van ser escrits per ser llegits per tercers; uns documents on s’hi aboquen els temors, les inquietuds i els sentiments. I és a través d’aquesta narració en primera persona que va canviant de veu que, com a lectors, quedem atrapats en la història i ens fem nostres les emocions dels personatges. En això, Stoker és brillant.

Ara bé, Dràcula va de més a menys. Els primers capítols, que es corresponen al diari de Jonathan Harker mentre està al castell de Dràcula, són exquisits i terrorífics. Stoker aconsegueix crear un ambient de terror i intriga que traspassa les pàgines del llibre i manté el lector en alerta. Vaig tenir malsons durant els primers capítols, així que vaig deixar de llegir abans d’anar a dormir i vaig passar a llegir durant les hores de llum.

"Les meves pors van quedar arraconades ben aviat davant la bellesa del paisatge que recorríem, malgrat que si hagués conegut la llengua, més ben dit, les llengües que parlaven els meus companys de viatge, tal vegada no haurien desaparegut amb tanta rapidesa."

Després d’aquesta primera part que et deixa amb l’ai al cor, Dràcula es converteix més en una novel·la d’aventures i de lluita contra el mal, amb els seus moments de terror puntual, però gens comparables amb els del principi. L’acció és contínua i la història, força trepidant, i de tant en tant apareixen algunes reflexions massa filosòfiques d’alguns personatges que, a mi, em feien més nosa que despertar-me interès.

També grinyolen alguns aspectes que hem comentat amb el grup de la lectura conjunta, com ara algunes inconsistències en els viatges continentals dels personatges (viatgen a la velocitat de la llum?), el domini de la matèria que tenen un dia i com ja no la dominen l’endemà, o certes actituds que no són creïbles tenint en compte el que estan vivint.

Tots aquests serrells són perdonables perquè Dràcula funciona i funciona molt bé: entreté i manté la intriga. No cal recordar que aquesta novel·la va suposar un abans i un després en el mite dels vampirs perquè va convertir el comte Dràcula en el paradigma de vampir. Així que probablement Stoker no buscava escriure una novel·la versemblant i científica, sinó entretenir i sembrar una mica de terror. Si així era, objectiu assolit.

"Era tot tan estrany i extraordinari que s'apoderà de mi una por terrible, i no gosava ni parlar ni moure'm."

"No pensi que no estic trist perquè ric. Ja ha vist que plorava mentre em trencada de riure. Però tampoc es pensi que estic molt trist quan ploro, perquè també em vénen les ganes de riure. Ha de tenir en compte que el riure que truca a la porta i pregunta "Puc entrar?" no és autèntic. No! És un rei i entra quan li ve de gust. No pregunta ni busca el moment més adient. Diu: "Sóc aquí". "

Coneixem una mica més l'autor?

Bram Stoker (1847 - 1912) va ser un escriptor irlandès, conegut per la seva novel·la Dràcula, tot i que va escriure nombrosos contes i novel·les de gènere gòtic i de terror.

Txell.Cat

La llogatera de Wildfell Hall - Anne Brontë

Títol: La llogatera de Wildfell Hall

Autora: Anne Brontë

Llengua original: anglès

Traductor: Joan Antoni Cerrato

Any: 1848 (original); 2013(traducció al català)

Editorial: El Gall Editor

"Aquest incident m'alterà i transtornà de la manera més inexplicable, llevat que em diguis que tot fou degut a les fletxes de Cupido, que no sols havien penetrat dins meu massa fondo, sinó que tenien pues i eren molt arrelades, i jo no havia estat capaç encara d'arrabassar-les del meu cor."

Aquest any amb en Dídac hem decidit instaurar una nova tradició lectora, que consisteix a llegir durant l’estiu un llibre triat per l’altre. Hi ha unes condicions mínimes, com ara que el llibre triat pugui agradar a l’altre i que la tria no es faci “amb mala llet”. Jo vaig triar La meitat evanescent per a ell i estic contenta perquè li va agradar força; ell va triar La llogatera de Wildfell Hall.

En el meu cas, vaig decidir començar-la al setembre, ja que des de fa un parell d’anys, sense haver-ho previst, el mes de setembre s’ha convertit en el mes dels clàssics. Fa dos anys vaig llegir Notre-Dame de París de Victor Hugo, i l’any passat, El roig i el negre d’Stendhal. A més, amb aquest llibre he superat el repte número 11 del repte de lectura que proposen les Biblioteques de Mataró (#matarodellibres). En aquesta ocasió, amb el títol “Tast de clàssics” ens conviden a llegir algun dels grans clàssics de la literatura universal.

"Si m'estimessis com jo t'estimo [...] hauries vist que aqueixes diferències i distincions de rang, naixença i fortuna tan importants per al món són com pols comparades amb aquesta unitat de pensaments i de sentiments, d'ànimes i cors que s'estimen i es comprenen sincerament."

La llogatera de Wildfell Hall d’Anne Brontë era, per mi, un llibre desconegut. Després d’haver-lo llegit, trobo que aquest anonimat no li fa justícia perquè realment és molt bo!

No vull explicar massa detalls de la trama d’aquest clàssic de la literatura anglesa del segle XIX perquè una de les coses que he gaudit més és endinsar-me totalment a cegues (vaig deixar el text de les solapes i el pròleg per quan vaig acabar la novel·la). En general, podríem dir que una dona jove i vídua, Helen Graham, es trasllada a viure a la mansió de Wildfell Hall i altera la vida rural benestant dels habitants d’aquell poble. Helen Graham és discreta i reservada, atractiva, valenta i reflexiva, així que de seguida provoca una allau de xafarderies entre les joves, ja que sembla evident que amaga algun secret sobre el seu passat. En aquell poble viu Gilbert Markham, fill gran d’una família benestant de negocis rural que de seguida se sent atret pel misteri de la jove Helen Graham.

Una dels trets més remarcables d’aquesta novel·la és la seva modernitat, malgrat publicar-se l’any 1848. Està escrita en primera persona, fet que accentua la psicologia i els sentiments dels personatges. Tanmateix, no sempre ens narra la mateixa persona (i això ho he trobat brillant i sorprenent!). Primer coneixem la història a través de les cartes que Gilbert Markham envia a un amic seu, però després del primer terç de la novel·la el narrador canvia i coneixem la història a partir del diari personal de Helen.

La modernitat, però, no rau tan sols en aquesta primera persona en el narrador, sinó en els temes que aborda: la llibertat i la igualtat de la dona en una època en què les dones no podien fer res sense el beneplàcit dels seus marits (ni dur una vida independent, ni separar-se, ni tenir propietats, ni tenir la custòdia dels seus fills). De fet, el traductor i autor del pròleg Joan Antoni Cerrato, explica al pròleg que l’obra va tenir un èxit immediat, “malgrat la crítica victoriana la catalogà de “grollera” i “repugnant”.” I és que no només es postula a favor de les dones, sinó que a més critica, sense passar-se, la hipocresia a la societat victoriana, els homes que abusen de l’alcohol, la infidelitat i el maltractament. Prou modern, no?

En tot plegat no hi falta un cert to moralista i religiós, alliçonador sobre el bé i el mal, i la importància del que fem davant de Déu.

"En les coses de l'amor, no hi ha mitjancer que pugui comparar-se a un nen alegre i de cor senzill sempre disposat a unir els cors separats, a ajeure's sobre l'abís hostil del costum, a fondre el glaç de la freda reserva, a saltar per damunt dels murs divisoris de la terrible formalitat i l'orgull."

He llegit que Anne Brontë era especialment religiosa i que es va servir de la seva experiència pròpia com a institutriu per construir alguns personatges d’aquesta novel·la (especialment per construir el personatge d’Arthur Huntingdon).

No puc deixar de fer una menció especial a la tasca del traductor, Joan Antoni Cerrato, poeta, novel·lista i traductor manacorí. És xulo trobar-se pistes del parlar del traductor en el transcurs de la lectura. Aquí us deixo una breu entrevista al traductor, centrada en la publicació de La llogatera de Wildfell Hall. 

 

La recomano moltíssim perquè crec que es mereix ser molt més coneguda del que és, perquè es llegeix molt bé i no es fa pesada. És una lectura absorbent i fluida que no decau en cap moment.

Per acabar, un fragment brillant del prefaci de l'autora a la segona edició:

"[...] segons el que penso, em satisfà que, si un llibre és bo, és bo sense que importi el sexe del seu autor. Totes les novel·les són, o haurien de ser, escrites perquè tant els homes con les dones les llegissin, i no entenc ni poc ni gens com un home s'hauria de permetre d'escriure res que fos realment desagradable per a una dona, o per què una dona hauria de ser censurada per escriure alguna cosa que per a un home seria adequat o convenient."

Coneixem una mica més l'autora?

Anne Brontë (Regne Unit, 1820 - 1849) va ser la germana petita de les escriptores Charlotte i Emily Brontë. Anne Brontë és, també, la més desconeguda de les tres. Inicialment publicaven els seus poemes i novel·les amb pseudònims de noms masculins i la seva obra ràpidament va atreure els lectors per la seva originalitat i apassionament. Les tres germanes van morir molt joves a causa de la tuberculosi.

Anne Brontë va escriure Agnes Grey (1847) i La llogatera de Wildfell Hall (1848).

"Que estrany és que plorem tan sovint els uns per les desgràcies dels altres, quan no vessem ni una llàgrima per les nostres! El seu cor era força ple de penes pròpies, però es desbordà davant la idea de les meves. Jo també vaig vessar llàgrimes a la vista dels seus compassius sentiments, encara que no havia plorat per mi mateixa des de feia moltes setmanes."

Txell.Cat