Els nois de la Nickel - Colson Whitehead

Títol: Els nois de la Nickel
Autor: Colson Whitehead

Llengua original: anglès

Traductora: Laia Font

Any: 2019 (original); 2020 (traducció al català)

Editorial: Edicions del Periscopi

"Això et feia l'escola. I no s'acabava quan en sorties. Et retorçava tant que ja no podies dur una vida recta, de recargolat que estaves quan te n'anaves."

Hi ha pel·lícules i sèries que no puc mirar a la nit perquè després tinc malsons i, amb Els nois de la Nickel de Colson Whitehead, he descobert que amb alguns llibres també puc tenir malsons.

Aquesta ha estat la tercera lectura del Black History July d’enguany, una novel·la que retrata uns fets reals, tan ben documentada que fa feredat. 

Situada als anys 60, Els nois de la Nickel explica la història de l’Elwood Curtis, un jove afroamericà que, per un error, acaba internat al reformatori de Florida per a nois, la Nickel. L’Escola Nickel està inspirada en un reformatori real que va existir, la Dozier School for Boys, i on durant molts anys van explotar, maltractar, violar i, fins i tot, assassinar nens i joves. Nens i joves que eren orfes, que l’Estat no sabia on enviar, que havien estat condemnats per algun delicte que havien comès (o no) acabaven a la Dozier i intentar-ne escapar no era una opció. L’escola tenia lloc per a joves blancs i negres, en instal·lacions separades, però el tracte que rebien uns i altres era considerablement diferent.

L’autor va descobrir l’existència d’aquesta escola el 2014 a través d’un reportatge periodístic en què es parlava del descobriment d’un cementiri clandestí al costat del cementiri oficial de l’escola, on van trobar nombrosos cossos de nens i joves que l’escola havia denunciat com a fugitius. Colson, al final del llibre, també menciona una pàgina web on els supervivents de l’escola narren les seves experiències. A la novel·la hi ha referències a alguns d’aquests testimonis i jo, personalment, acabada la lectura vaig llegir per sobre el reportatge i alguns dels testimonis, i són estremidors.

Tornant a la novel·la, l’Elwood és un noi que viu amb la seva àvia, la Harriet, després que els seus pares desapareguin de matinada. És un noi molt madur per la seva edat, treballador, intel·ligent i idealista. Escolta i llegeix Martin Luther King i somnia amb la fi de la segregació racial. Un dia, fent autoestop per anar a un institut que l’acostarà al somni d’anar a la universitat, puja en un cotxe robat, fet pel quan és jutjat i condemnat a entrar a la Nickel.

Allà coneix altres joves negres però sobretot fa amistat amb en Turner, un noi discret, menys idealista, que gairebé sembla que ja ha tirat la tovallola i ha acceptat que a la Nickel l’únic que es pot fer es sobreviure-hi i intentar passar desapercebut.

El final és aclaparador, per mi un dels millors finals que he llegit darrerament (i no diré res més). Quan vaig tancar el llibre, tenia un nus l’estómac i els budells girats, però vaig tornar a llegir el pròleg, que narra el descobriment de les tombes pel grup d’arqueòlegs, per tenir la sensació que encara hi ha una mica d’humanitat en la humanitat.

El llibre està dividit en tres parts. La primera part serveix per presentar l’Elwood i el context en què viu abans d’entrar a la Nickel. La segona part se centra en la seva estada a la Nickel. A la tercera part es parla del “després” de la Nickel, però retornant en alguns moments al passat.

La lectura és àgil i, en alguns moments, trepidant. És com aquelles pel·lícules que veus a venir que passarà alguna cosa terrible i, tanmateix, no pots deixar de mirar. Sense ser escabrosa, Whitehead aconsegueix ficcionar i traslladar als lectors l’horror real de la Dozier School sense que sigui macabre.

Quan agafes Els nois de la Nickel ja saps què t’hi trobaràs, saps que la lectura et causarà horror, indignació, tristesa i impotència. Malauradament, segueix sent una història de rabiosa actualitat i així serà mentre el racisme policial, la violència racial, l’abús d’autoritat i la indiferència social segueixin existint.

"A l'hospital, l'Elwood es preguntava si la bestialitat de la pallissa es devia potser a haver demanat classes més difícils: «Que n'aprengui, aquest negre presumptuós». Ara treballava en una nova teoria: no hi havia cap sistema definit que guiés la brutalitat de la Nickel, tan sols un rancor indiscriminat que no tenia res a veure amb les persones."

Altres entrades del mateix autor:

• El ferrocarril subterrani

Coneixem una mica més l'autor?

Colson Whitehead (1969) és escriptor i professor universitari. És autor de diverses obres de ficció i assaig, però el seu primer gran èxit editorial va ser El ferrocarril subterrani, amb què va guanyar el Premi Pulitzer d'obres de ficció 2017 i el National Book Award 2016. La publicació el 2020 d'Els nois de la Nickel també li va valdre un Premi Pulitzer, fet que el va convertit en el primer escriptor en rebre dos Pulitzer per obres consecutives.

Txell.Cat

La meitat evanescent - Brit Bennett

Títol: La meitat evanescent
Autora: Brit Bennett
Llengua original: anglès
Traductor: Marc Rubió
Any: 2020 (original); 2021 (traducció al català)
Editorial: Edicions del Periscopi

"Havia entrat en aquell edifici com una noia de color i n'havia sortit com una blanca. S'havia convertit en blanca només perquè tothom creia que ho era."

La segona lectura del Black History July 2021 ha sigut La meitat evanescent de Brit Bennett, un llibre que des que es va publicar en català no he parat de veure a les xarxes socials, de llegir-ne ressenyes positives que parlem del millor llibre de l'any. És, per mi, La meitat evanescent la millor lectura del 2021? No n'estic segura perquè al llarg d'aquests primers sis mesos i mig he llegit llibres que m'han agradat moltíssim, però és totalment cert que si no és el millor, és un dels millors.

La meitat evanescent és una novel·la que ens explica la vida de dues bessones idèntiques, la Desiree i la Stella, que decideixen fugir de Mallard, un poble fictici situat a Louisiana. A Mallard hi viu una comunitat negra que, generació rere generació, ha anat aclarint la pell dels seus descendents a partir de matrimonis mixtos. Es tracta, doncs, d'una comunitat negra amb la pell tan clara que podrien fer-se passar per blancs.

Després de viure una infància difícil marcada per la mort del seu pare de manera traumàtica, quan són adolescents decideixen fugir del poble per refer la seva vida lliurement, lluny del destí que els ve marcat.

Fugen juntes, però un dia les seves vides se separen i emprenen camins totalment diferents: la Desiree es casa amb un noi negre, amb qui té una filla negra com el carbó, la Jude; mentre que la Stella es fa passar per blanca, es casa amb un home blanc i ric i té una filla blanca i rossa, la Kennedy.

La novel·la parteix del retorn de la Desiree amb la seva filla Jude a Mallard i, a partir d'aquí, Bennett narra la vida de les dues bessones i de les seves filles, fent salts endavant i enrere en el temps, i transportant-nos per diverses ubicacions dels Estats Units del segle XX, fins a pintar-nos un quadre de tota la seva vida.

El llibre està estructurat en sis parts que, al seu torn, es divideixen en uns capítols força llargs. Tanmateix, la lectura és trepidant, àgil i enganxa des del primer capítol. La trama és enrevessada, les vides dels personatges és complexa, però estan tots molt ben construïts, també els secundaris. L'Early, en Barry, en Reese, la Loretta... tots són entranyables i reals, tots tenen la seva història darrere i Bennett s'encarrega de farcir-la prou per donar-los vida, però sense que prenguin el protagonisme a les nostres noies.

La meitat evanescent tracta molts temes, però estan tan ben lligats que cap d'ells sembla forçat en l'obra. La transsexualitat, la violència de gènere, el feminisme, les relacions familiars, la identitat (qui som, realment? Qui ens diuen que som o qui diem que som?), les mentides, el racisme exterior, però també l'interior (del qual no se'n parla gaire però també existeix), el pàssing... 

"Li deien Quitrà. Mitjanit. Negreta. Bombó. Li deien: somriu, tu, que no et veiem. Li deien: ets tan fosca que et confons amb la pissarra. Li deien: tu podries anar despullada a un enterrament. Degut que a l'aigua sembles una taca de petroli."

Com a curiositat, resulta que la mare de l'autora li va explicar que a Louisiana, on ella vivia, hi havia un poble on els habitants s'unien amb l'objectiu de tenir la pell cada vegada més clara. Bennett va investigar i va veure que no hi havia hagut només un poble així, sinó que n'hi havia hagut diversos. A partir d'aquí i de la voluntat d'explorar la identitat i les conseqüències de viure en un lloc així, va néixer La meitat evanescent. 

Com deia al principi, potser no és LA novel·la del 2021, però sens dubte és una de LES novel·les de 2021: és trepidant, absorbent, complexa, ben construïda i fa reflexionar. Si en teniu l'ocasió, no la deixeu escapar!

Coneixem una mica més l'autora?

Brit Bennett (Califòrnia, 1990) és una escriptora afroamericana que viu a Los Ángeles. Es va formar a les universitat de Stanford i Michigan, on va obtenir diversos premis literaris. La seva primera novel·la, The mothers (2016) va tenir molt d'èxit entre la crítica i el públic, i li va valdre diversos guardons, entre els quals el premi 5 under 35, que reconeix els cinc millors escriptors de menys de 35 anys. La meitat evanescent és la segona novel·la de l'autora i la primera que ha estat traduïda al català. Nominada al National Book Award, ha estat considerada un dels llibres de l'any per diversos mitjans nord-americans. 

"Ningú l'havia avisada d'això quan era petita, quan no paraven d'elogiar-li aquella pell clara preciosa: la facilitat amb què aquella pell portaria la marca d'un home enrabiat."

Txell.Cat

La veïna del costat - Yewande Omotoso

Títol: La veïna del costat
Autora: Yewande Omotoso

Llengua original: anglès

Traductora: Àfrica Rubiés

Any: 2016 (original); 2019 (traducció al català)

Editorial: Editorial Les Hores

"La Marion va sentir una punxada de vergonya; s'estimava més no dir-ho en veu alta, però el fet era que no volia que els seus fills juguessin amb aquella nena negra, no volia que es toquessin. Però és clar, no ho podia dir perquè, si s'expressava en veu alta, aquest sentiment seria explícit i ja no podria ignorar-lo. La ignorància resultava infinitament més fàcil i, almenys de moment, factible."

Aquest any m'he volgut tornar a sumar a la iniciativa del Black History July, com ja vaig fer l'any passat. Si no coneixeu de què es tracta, en aquesta entrada de l'any passat us ho explico.

La veïna del costat de Yewande Omotoso ha estat la primera lectura del mes, una novel·la que protagonitzen dues veïnes octogenàries que viuen en un barri benestant (bàsicament habitat per blancs) de Ciutat del Cap, a Sud-àfrica. 

La Marion i l'Hortènsia són veïnes, però no són amigues: ni fan barbacoes plegades, ni es deixen sal quan una d'elles es queda sense. De fet, són rivals i no s'estan de manifestar-ho. 
La Marion és blanca i nascuda a Sud-àfrica de pares lituans jueus que fugint del nazisme s'hi instal·len. És una arquitecta d'èxit, amb una gran riquesa i mare d'una família nombrosa. L'Hortènsia també gaudeix d'una riquesa desbordant i d'una carrera professional d'èxit, en el seu cas com a dissenyadora tèxtil. Tanmateix, és negra, nascuda al Carib, des d'on se'n va al Regne Unit a estudiar. Allà coneix en Peter, un anglès blanc que es converteix en el seu marit i que la porta amunt i avall de país en país per la seva feina, fins que es jubilen i s'instal·len a Ciutat del Cap, a la casa del costat de la de la Marion. En un barri majoritàriament habitat per blancs, on els negres són els qui treballen per als blancs, l'Hortènsia és la peça discordant.

Totes dues tenen un caràcter fort i agre, estan insatisfetes i força amargades, i, ja jubilades, es dediquen a fer-se la punyeta i a intentar superar-se l'una a l'altra. Tanmateix, a causa d'un incident, es veuen obligades a començar a entendre's i a conèixer-se. I és aleshores quan descobreixen que, sota la capa de presumpta fortalesa, d'estatus social i d'antipatia, totes dues tenen força coses en comú: una vida plena de renúncies, de decepcions, sense marge per l'autoperdó.

He de dir que al principi la lectura se'm ha fet una mica lenta i que m'ha resultat poc atraient, ja que no sentia simpatia per cap de les dues protagonistes (són dos personatges que enviaries a pastar fang en més d'una ocasió!). Però arriba un punt en la novel·la, quan les protagonistes es veuen obligades a entendre's, que es dispara l'interès per les protagonistes i les seves històries. Pel meu gust, però, arriba una mica massa tard.

El que podria ser una història senzilla sobre les disputes veïnals de dues dones rivals és, en realitat, una novel·la molt més profunda, que amaga una reflexió, no sempre explícita, sobre el pes de la història que carreguem a les nostres espatlles, les disputes històriques que heretem i ens fem nostres, la identitat i el pes dels nostres orígens, l'apartheid i el que en queda (encara que s'intenti amagar), el paper de la dona (maternitat, èxit laboral, expectatives...), el racisme i els prejudicis racials...

Us deixo aquí un vídeo en què l'autora, Yewande Omotoso, parla de la novel·la i dels temes que hi aborda.

En definitiva, La veïna del costat és una lectura que, pel meu gust, va de menys a més, però que triga una mica massa en començar a anar a més. Tanmateix, val la pena llegir-la per tots els temes que tracta.

"Van seguir esmorzant i l'Hortènsia va pensar que compartir el menjar amb algú era un acte íntim. No arribes a conèixer realment una persona fins que no et prens la sopa amb ella i sents com la xarrupa (o com intenta no fer-ho), com se l'empassa."

Coneixem una mica més l'autora?

Yewande Omotoso (1980) és arquitecta, dissenyadora i escriptora. Va néixer a Barbados i va créixer a Nigèria, fins que va anar a viure a Sud-àfrica l'any 1992.

L'any 2011 va publicar Bom Boy, la seva primera novel·la, amb què va guanyar diversos premis literaris. La veïna del costat es va publicar el 2016 i també ha estat nominada a diversos premis internacionals.

Txell.Cat

El vincle més fort - Kent Haruf

Títol: El vincle més fort

Autor: Kent Haruf

Llengua original: anglès

Traductora: Marta Pera

Editorial: El Periscopi

Any: 1984 (2021, en català)

"I vull creure que va ser tan preciós com de vegades ho pot ser, quan esteu bé l'un amb l'altre, quan estar junts és bo per a tots dos."

Tot i que El vincle més fort és la darrera obra de Kent Haruf publicada en català, aquesta és en realitat la primera novel·la que va escriure. 

Tenia moltes ganes que sortís i de llegir-la perquè Haruf (i Holt) em té el cor robat des que el vaig descobrir i ara ja feia molt temps que ho havia llegit tot d'ell en català.

El vincle més fort és un drama rural situat al poble fictici de Holt (Colorado) al llarg del segle XX. És la història de l'Edith Goodnough i de la seva família narrada pel seu veí, en Sanders Roscoe. L'Edith Goodnough té 80 anys i s'està recuperant en un llit d'hospital sota la vigilància d'un policia, després d'haver estat acusada d'assassinar el seu germà Lyman. A partir d'aquí, en Sanders ens va explicant en segona persona, com si parlés amb nosaltres, la vida i les misèries dels Goodnough a partir d'episodis concrets, des de l'arribava dels pares a Holt fins al moment en què l'Edith jeu en un llit d'hospital.

A diferència de les altres novel·les que he llegit de Haruf, aquesta és molt més descriptiva i detallada (de vegades fins i tot preferiries estalviar-te alguns detalls...). En aquest sentit, el ritme és lent, però alhora té un punt més de trepidant (sense passar-se, eh) que la trilogia o Nosaltres en la nit perquè en aquesta ocasió el lector sap, des d'abans de començar a llegir, que ha passat alguna cosa terrible i això fa que durant la lectura vulguis saber com acaba. 

Més descriptiva i amb un ritme diferent, però segueix sent Haruf: uns personatges quotidians que basteix amb tota una història i que, com sempre, són gent normal que podrien ser els nostres veïns (si haguéssim viscut a Colorado durant aquells anys); una història que ens parla de la vida, que commou i t'esprem el cor.

Aquesta és la lectura més dura i més trista de Haruf. És una novel·la sobre una vida trista i molt difícil, carregada de renúncies i patiment. També és una novel·la que dona veu a l'altra cara de les històries, a tot allò que a vegades no es veu i portem a sobre.

"... li devia fer un petó -i no pas una d'aquelles primeres temptatives de petó amb nassos que es fan nosa i barbetes que topen, sinó un petó de quan ja has superat aquesta etapa i has après a fer una bona fusió de la teva boca amb la d'ella, i té bon gust, i tots dos en voleu més, i llavors en teniu més-."

El vincle més fort no és, per mi, la millor novel·la de Haruf ni la que més he gaudit. És dura i trista i et deixa el cor encongit. Però és l'origen de Holt i de l'estil narratiu de l'autor, és un Haruf que feia temps que trobava a faltar, és un llibre que commou i remou i això ja em va bé.

Ara toca tornar a esperar fins que en surti un altre, sabent que la bibliografia és finita i que algun dia tindré aquest sentiment d'"en vull més", i no n'hi haurà més.

"Feia que la volguessis abraçar al seient de davant d'aquell cotxe pel camí que travessava els camps, agafar-la, posar-li el braç al voltant de les espatlles, fer-li un petó, respirar el seu alè, parlar-hi, explicar-li totes les coses que no havies explicat mai a ningú, totes aquelles coses que estaven més enllà de les bromes i de la teva personalitat aparent, coses que tu mateix no estaves segur de sentir o de pensar fins que no et senties explicar-les-hi a les fosques dins del cotxe aturat envoltant-li les espatlles amb el braç, perquè, d'alguna manera, quan ella les sentia es feien veritat i tot estava bé."

Coneixem una mica més l'autor?

Kent Haruf (1943 - 2014) va ser un novel·lista nord-americà que va néixer al Colorado, on situa totes les seves ficcions literàries. 

Es va llicenciar en Arts i Literatura i va rebre diversos premis literaris. Haruf va morir el 2014 just després d'acabar la seva última novel·la, Nosaltres en la nit.

Altres entrades del mateix autor:

• Cançó de la plana (1a part trilogia de Holt)
• Capvespre (2a part trilogia de Holt)
• Benedicció (3a part trilogia de Holt)
• Nosaltres en la nit

Txell.Cat