La carta - William Somerset Maugham

Títol: La carta
Autor: William Somerset Maugham
Llengua original: anglès
Traducció: Yannick Garcia
Editorial: Viena Editorial
Any: 1926 original; 2022 en català

 

"Aleshores va semblar que la seva calmosa intel·ligència s'adonava d'alguna cosa. El seu pensament era una foscor on de cop i volta va esclatar un rellampec i, si bé la foscor successiva era igual de pregona, hi quedava el record d'una cosa no vista, però potser albirada."

La carta de Somerset Maugham ha estat el segon petit plaer que he llegit a l’estiu i un dels que més m’han agradat dels que he llegit.

És un llibre especialment curt -90 pàgines amb uns marges generosos- que es llegeix literalment d’una asseguda i que ens transporta a Singapur, on viu i treballa el senyor Joyce, un advocat anglès.

El jove advocat està treballant en la defensa de la Leslie, la dona d’un bon amic seu propietari d’unes importants plantacions de cautxú, en Robert Crosbie. La Leslie es troba en presó preventiva acusada de l’assassinat de Geoffrey Hammond, propietari d’una altra plantació veïna. Ella al·lega que l’assassinat va ser en defensa pròpia i, a priori, el cas no presenta massa dificultats… fins que apareix una carta que fa canviar el rumb de la història.

No vull explicar massa més perquè ja és prou curt, però us en recomano la lectura. Es llegeix molt fàcil i atrapa des de la primera pàgina. La tensió va en augment i no el pots deixar fins que arribes al final; un final amb un gir que es va insinuant al llarg de la lectura, però que et deixa corglaçada.

En resum: malgrat com de curt és, l’ambientació és brillant, el ritme va in crescendo des del principi sense ni un moment de caiguda i està molt ben escrit. Potser part de l’èxit rau en una de les ocupacions de l’autor, que va fer d’espia per als serveis secrets britànics…

He vist que hi ha una adaptació cinematogràfica de 1940 de 91 minuts (ai, mira… com les pàgines del llibre!). Si bé és una lectura molt adaptable a la pantalla -l’autor també va fer de guionista-, em resulta graciós que en poguessin fer un llargmetratge essent una història tan curta 😂.

Coneixem una mica més l’autor?
William Somerset Maugham (París, 1874 - Niça, 1965) va ser un novel·lista, dramaturg i contista britànic i un dels escriptors més populars de la dècada del 1930 (i el més ben pagat!). Va compaginar la seva carrera literària amb ocupacions curioses com ara la de fer d’espia per als serveis secrets britànics o de guionista a Hollywood.

Txell.Cat

El tercer casament - Kostas Taktsís

Títol: El tercer casament
Autor: Kostas Taktsís
Llengua original: grec

Traducció: Jaume Almirall Sardà

Editorial: Trotalibros Editorial
Any: 1963 original; 2022 en català

"¿Per què ets tan beneita que et fas mala sang amb coses així?  [...] De vegades jo també m'enrabio i malbarato la vida amb les coses més insignificants, però almenys hi ha moments en què em desperto i comprenc com són de sàvies les persones que no donen cap importància a res."

El tercer casament de Kostas Taktsís m’ha volat a les mans, m’ha atrapat des del primer capítol i no he pogut deixar de llegir la història de la Nina i l’Ekavi fins que he arribat al final.

Aquesta és la història de la Nina i dels seus tres matrimonis, de la seva família i amics, però també és la història de la senyora Ekavi, amiga, confident i, finalment, sogra de la primera, i de la seva família. Dues vides plenes de desgràcies i conflictes de tots colors de dues dones fortes que, malgrat totes les vicissituds i infinites queixes, no deixen de tirar endavant.

"El papà deia que la mort de les persones que estimem és com un tall de ganivet esmolat, que el dolor ve més tard, quan el tall es refreda, i, com en tantes altres coses, també en això tenia raó. Ara ho sé, però llavors no sabia que quinze dies no basten perquè es refredi un tall d'aquesta mena, que havien de passar tants anys perquè plorés de debò."

La novel·la de situa a la primera meitat del segle XX i fa un repàs de la història de Grècia des del conflicte a Macedònia fins a la guerra civil, passant per la Segona Guerra Mundial i l'ocupació dels alemanys, però també de la seva societat i geografia (les dues famílies es van movent per diferents indrets del país). En aquest punt, cal destacar les notes del traductor Jaume Almirall, que són de gran ajuda per entendre moltes de les referències del text.

I és que l'estil està molt ben aconseguit. Amb una llengua fluïda, desacomplexada i directa Tatksís aconsegueix donar veu a les dues dones i fer que parlin de manera natural i col·loquial. És ben bé com si les sentissis parlar i criticar-ho tot i tothom (i, de nou, recalcar la grandíssima traducció d'Almirall).

Amb aquest teló de fons i aquests personatges, Tatksís aborda molts temes que en aquell moment eren tabú però formaven part de la societat. Així, hi apareix l'homosexualitat, el consum de drogues, la delinqüència, el comunisme a Grècia i les maternitats no desitjades, sense oblidar-se de retratar la davallada de les classes benestants per la guerra, les morts i la fam. Multitud de temes però que en cap moment m'han fet sentir que m'estaven explicant massa coses.
També m'ha semblat interessant el fet que El tercer casament és una novel·la amb un gran protagonisme femení. Hi ha homes, sí, però la veu cantant i el punt de vista és eminentment de les dues protagonistes en una època que sovint es retrata amb una visió masculina.

L'he gaudit molt, moltíssim. M'ha captivat la força de les protagonistes i he après moltíssimes coses de Grècia. He de confessar que tot i haver fet grec clàssic a Batxillerat i tot el que aprenem de la Grècia antiga, la moderna i contemporània m'era totalment desconeguda.
Per posar-hi un però, hi ha tants noms i personatges que a mitja lectura em vaig adonar que ja no sabia qui era qui i em vaig disposar a fer un arbre genealògic. Tot i que hagués sigut millor anar-lo fent des del principi, em va ajudar a resituar-me.

"Em sentia com quan a casa tens un finat, com quan algú mor de nit i, després dels primers plors, encara que intentis resistir-te al cansament i a la son perquè trobes egoista dormir quan has perdut un parent, al final no pots més, et deixes caure sobre el divan [...] i fas una dormida d'aquelles que, en comptes de donar-te descans, t'esgoten encara més, i quan obres els ulls amb la claror de la primera hora, el teu primer pensament és el mort, i dius: «D'ara en endavant no el tornaré a veure caminar, no el tornaré a sentir parlar, és mort, mort!» I el món et sembla negre, la vida insofrible."

 
No deixeu passar l'oportunitat de descobrir aquest autor que només va poder escriure aquesta obra abans de morir assassinat. És una lectura molt completa, que de ben segur que us farà aprendre un tou de coses i que us farà riure amb les sortides de la Nina i l'Ekavi. Agafeu el costat bo del sofà perquè quan comenceu, no podreu parar.

"Contemplava els estels, el llum verd i el vermell del pont, el clapoteig de l'aigua en la foscor, i vaig sentir una soledat com si no hi hagués, no solament en el vaixell, sinó ni en tot aquell firmament, ni una sola persona en qui poder recolzar-li el cap sobre els genolls i plorar."

Coneixem una mica més l'autor?

Kostas Taktsís (Salònica, 1927 - Atenes, 1988) va ser un escriptor grec de la Generació de Postguerra. Després de la separació dels seus pares quan tenia set anys, se'n va anar a viure amb la seva àvia a Atenes. Va començar a estudiar Dret a la Universitat d'Atenes, però va haver d'abandonar els estudis per anar a servir a l'exèrcit. Va publicar diversos reculls de poemes i una única novel·la, El tercer casament, que es va autopublicar el 1962 després de ser rebutjada per diverses editorials. La novel·la va tenir una gran rebuda i es va traduir a divuit idiomes, es va adaptar a la televisió, a la ràdio i al teatre, fet que va convertir Taktsís en un dels autors més importants de la seva generació. Durant la dictadura dels coronels (1967-1974) va estar implicat en diversos aldarulls per lluitar pels drets dels homosexuals i contra la seva repressió. El 27 d’agost de 1988 la seva germana se’l va trobar escanyat al seu apartament i la policia no va resoldre mai l’assassinat.

Txell.Cat

Sang calenta - Irène Némirovksy

Títol: Sang calenta
Autora: Irène Némirovsky
Llengua original: francès
Traducció: Anna Casassas
Editorial: Viena Edicions
Any: 2007 original; 2021 en aquesta edició en català 

"L'amor igual. Li fas un senyal, li indiques el camí. L'onada arriba, tan diferent de com t'havies pensat, tan amarga i glaçada, i t'envesteix el cor." 

Després de llegir El ball de Némirovsky tenia clar que volia seguir descobrint aquesta autora i, com ja fa uns quants estius que fem, vam aprofitar una visita a la biblioteca per agafar aquest petit plaer en préstec.
 
Sang calenta és una obra pòstuma de l'autora ucraïnesa que va ser descoberta el 2005 i publicada per primera vegada en francès el 2007, tot i que es calcula que va ser escrita cap al 1941. Quan Némirovsky va ser arrestada el 1942, va entregar a les seves filles una maleta amb papers, entre els quals van trobar part d'aquesta novel·la breu. Un any més tard, el 2005 els editors Olivier Philipponnat i Patrick Lienhardt van trobar també uns papers que pertanyien a una novel·la incompleta, la que tenien les filles. Ells van ser els qui van fixar el text de l'obra que ens ha arribat de Sang calenta.
 
Ens situem a Borgonya als anys 30, en un poble tranquil de vinyes i vi, amb Sylvestre -també anomenat Silvio-, que viu sol i retirat després d'anys de voltar pel món i de dilapidar la seva fortuna. Sense dona ni fills, ja és gran i, des de la casa familiar, observa els veïns del seu poble i és qui ens narra la història i qui ens presenta els personatges.
 
La primera part de l'obra ens mostra escenes quotidianes de les famílies que hi viuen i exploten la terra, un retrat de la petita burgesia francesa de principis del segle XX.
Cap a la meitat de la novel·leta hi ha un canvi de ritme arran de la mort d'un dels personatges del poble. Aquesta mort sobtada trasbalsa la tranquil·litat dels vilatans, ja que a poc a poc van sortint a la llum secrets, passions, infidelitats i històries passades que tots amagaven sota unes falses aparences.

"Aquell vespre no era únicament la meva memòria qui retrobava el passat, sinó el meu cor. Reconeixia aquella ràbia, aquella impaciència, aquell intens anhel de felicitat. I tanmateix no era una dona viva qui m'esperava, sinó una ombra, feta de la mateixa substància que els somnis. Un record."

Némirovsky, amb una prosa fluïda i elegant, fa evolucionar una nouvelle costumista cap a un drama rural carregat de misteri, amb un ritme que va de menys a més i amb un final sorprenent i rodó.
 
Sang calenta parla de les passions desenfrenades i dels enganys que acaben descobrint-se, en una història en què joves i grans tenen la sang ben calenta 😏. Qui sap si la culpa és del vi i de les vinyes, ben presents en la història i que ens acompanyen en els canvis d’estació, però també en l’evolució dels sentiments dels personatges. O potser la culpa és de la naturalesa humana?

"No es tracta només de les exigències de la carn. No, no és tan senzill. La carn se satisfà de pressa. Però el cor és insaciable, el cor necessita estimar, desesperar-se, cremar amb qualsevol foc... Això és el que volíem. Cremar-nos, devorar els dies com el foc devora els boscos."

Tinc pendent llegir Suite francesa de la mateixa autora, que també va ser descoberta pòstumament. Entre El ball i Sang calenta potser em va agradar més la primera, un pèl menys enrevessada, amb menys passions amoroses i amb un punt crític que no li he trobat a Sang calenta. De totes maneres, és un bon culebrot per llegir i passar una bona estona.

Altres entrades de la mateixa autora

• El ball

Txell.Cat

L'esdeveniment - Annie Ernaux

Títol: L’esdeveniment
Autora: Annie Ernaux
Llengua original: francès
Traducció: Valèria Gaillard
Editorial: Angle Editorial
Any: 2000 original; 2022 en català

"La llei. Aquesta era per tot arreu. En els eufemismes i en les lítotes de la meva agenda, en els ulls protuberants de Jean T., en els casaments dits forçats, a Els paraigües de Cherbourg, en la vergonya de les que avortaven i en la reprovació dels altres. En la impossibilitat total d'imaginar que un dia les dones podrien decidir avortar lliurement. I, com de costum, era impossible determinar si l'avortament estava prohibit perquè era dolent, o si era dolent perquè estava prohibit. Es jutjava en relació amb la llei, no es jutjava la llei."

Vaig descobrir Annie Ernaux a finals de l'any passat amb Una mujer i em va commoure i agradar molt la seva manera de narrar, així que tenia clar que volia seguir llegint-la. 

L'esdeveniment és una narració que l'autora va escriure més de 35 anys després d'un dels fets més transcendentals de la seva vida: un avortament clandestí. 

Ernaux es va quedar embarassada als 23 anys i tenia clar que no volia tirar endavant aquell embaràs no desitjat. Tanmateix, a principis dels anys 60 a França era il·legal interrompre l'embaràs, així que no li va ser fàcil i ho va haver de fer sola i posant en risc la seva pròpia vida. 

"Ja no estava al mateix món. Hi havia les altres noies, amb els ventres buits, i jo."

Ernaux recorre les notes de la seva agenda i del seu diari d'aquells mesos per reconstruir aquells fets, en una narració que és un exercici terapèutic per a l'autora. Mentre escriu vol tornar a sentir allò que va sentir en el seu moment per transitar-ho de manera sana. I és que encara que la decisió d'avortar fos seva, el procés no va ser fàcil i va haver de fer-ho sola i enfrontant-se a violència obstètrica i cares llargues per part dels seus companys "progres" d'universitat. 

Els records que va reconstruint s'intercalen amb les sensacions que tenia l'autora al reviure aquells mesos. Hi apareixen persones reals amb qui va interactuar, però se'n preserva l'anonimat. 

Ernaux escriu per convertir la seva vida en escriptura i ho fa obrint-se en canal per parlar-nos dels moments de més soledat, duresa i tristesa de manera sincera i transparent. Ho fa amb una prosa directa que en alguns moments pot arribar a ser desagradable de tant explícita que és, però que remou el lector. 

Darrere del testimoni d'Annie Ernaux hi ha altres dones que van viure (i que viuen encara avui) situacions semblants: la prohibició per decidir sobre el seu cos, l'estigma i violència física i emocional. 

Tot i que m'agrada com escriu, ha sigut una lectura que m'ha fet estremir i que no recomano a tothom. Es llegeix d'una asseguda, però en alguns moments cal agafar aire i és extremadament explícita (del nivell que si fos una imatge sortiria aquell anunci dient que pot ferir sensibilitats). 

Així que si us voleu estrenar amb l'autora i tenint en compte que té moltíssims llibres publicats i traduïts, potser és millor que comenceu amb un altre 😅.

"He acabat posant en paraules el que em sembla una experiència humana total, de la vida i de la mort, del temps, de la moral i d'allò prohibit, de la llei, una experiència viscuda d'un extrem a l'altre a través del cos."

Amb aquesta lectura supero la premissa de llegir un Premi Nobel del repte de lectura d'El Reducte Català, i també faig parada a la literatura francesa amb el repte de La Caravana Lectora.

Altres entrades de la mateixa autora:

• 
  Una mujer

Coneixem una mica més l’autora?

Annie Ernaux (Lillebone, 1940) és una escriptora i professora francesa. La seva obra és essencialment autobiogràfica i amb un fort contingut sociològic. Ha estat guardonada amb diversos premis, entre els quals destaca el Premi Nobel de Literatura (2022).

Txell.Cat

El subhastador - Joan Samson

Títol: El subhastador
Autora: Joan Samson
Llengua original: anglès

Traducció: Joana Castells
Editorial: Males Herbes
Any: 1975 original; 2022 en català

"-Recordeu només això -va dir amb una veu profunda que es va fer sentir entre tot l’enrenou-. Sigui el que sigui que he fet, vosaltres m’ho heu permès."

En Perly Dunsmore és un foraster que s’ha instal·lat en una casa que havia quedat buida al poble de Harlowe, a New Hampshire. És un home ben plantat, carismàtic i amb molta làbia. Amb el pretext de millorar el poble, comença a organitzar subhastes benèfiques per millorar i contractar més membres al cos policial i per atraure gent de la ciutat els caps de setmana. Les subhastes es fan amb objectes que els veïns ja no necessiten i a canvi dels quals reben alguns calerons. Tanmateix, amb el pas de les setmanes la participació deixa de ser voluntària i comencen les coaccions i els accidents i desgràcies d’aquells qui no volen seguir participant-hi.
Els protagonistes de la novel·la són la família Moore, que viuen en una granja una mica allunyada del centre del poble. És a través de la seva experiència que el lector va descobrint què passa a Harlowe, com creix la desconfiança i la por entre els veïns.

El subhastador és un thriller que parla de l'abús de poder, dels discursos populistes i de com la societat es deixa portar per la inèrcia i el carisma dels líders, de la manipulació en massa. Però també parla de l'especulació immobiliària al món rural i de la destrucció d'espais naturals en favor de grans complexos i urbanitzacions.

Tot i que Joan Samson va escriure aquesta novel·la el 1974, és de rabiosa actualitat. Potser per això té tanta força i impacta tant. Les subhastes d'en Perly Dunsmore arriben fins a límits que al principi del llibre resultarien impensables (uns límits, per cert, que en alguns països són ben reals).

La narració és molt fluïda i enganxa, és d'aquells llibres que no pots deixar de llegir. La tensió i la sensació d'opressió i impotència va en augment des de la primera pàgina fins gairebé la darrera.

És una lectura crítica en molts aspectes i que ens fa reflexionar com a lectors perquè, com deia més amunt, existeixen persones com el subhastador. Grans oradors que, amb un somriure, et prometen millores i més tranquil·litat i estabilitat; i potser tu no te'ls creus, però sí que ho fan els teus veïns que, quan s'adonen que no tot són flors i violes, tenen massa por per desenganxar-se de la massa. Samson ho porta a l'extrem a El subhastador, o potser no tant?

Si us ve de gust un thriller en què no s'hagi de resoldre cap crim i en què no calen elements fantàstics per atemorir el lector, aquest és llegeix molt ràpid i té aquest punt crític per anar més enllà.

Coneixem una mica més l'autora?
Joan Samson (Pennsilvània, 1937 - Cambridge, 1976) va ser una escriptora estatunidenca i professora de primària. El subhastador és la seva única novel·la, que es va publicar pocs mesos abans de la seva mort a causa d'un càncer cerebral. 

Txell.Cat 

Nicolau - Antoni Veciana

Títol: Nicolau
Autor: Antoni Veciana
Llengua original: català
Editorial: La Segona Perifèria
Any: 2022

"La culpa és un invent macabre, una cadena de ferro que se t'embolica al cos i t'enfonsa avall. Aquella dona va decidir de carregar-se aquesta cadena de culpes pel que va passar. Fet i fet, la culpa en les dones era una bijuteria que portaven des que deixaven de ser unes xiquetes."

He llegit Nicolau, d’Antoni Veciana, de cara al mar, sentint-ne les onades i notant-ne el vent salat i, creieu-me, ha estat un encert.

Nicolau és una novel·la breu que explica la llegenda del Peix Nicolau, una llegenda que desconeixia però que pel que he vist després, és prou coneguda i arrelada a la nostra terra. En Nicolau és un nen que viu a un poble costaner i que sempre vol estar en remull. A terra ferma només hi troba el rebuig d’una mare enfeinada, un pare que sempre va begut i d’una germana que li fa la guitza, mentre que sota la pressió del mar se sent lliure i viu. Neda i s’hi passa hores. Tant és així que a poc a poc el seu cos va patint una metamorfosi fins a convertir-se en un home-peix. En aquesta condició, viatjarà per les ciutats submergides que formen part, també, del folklore, i coneixerà altres éssers de llegendes nostres i de més enllà.

Més enllà de la història, que és una rondalla popular versionada, el que fa especial i interessant aquest llibre és la manera com està escrit. Veciana plasma un llenguatge oral i viu en el paper, de manera que el lector té la sensació que algú li està explicant la història, i que aquest algú té el parlar de les terres de Tarragona. “Dingú, “fenya” o “dumenge” són algunes de les paraules escrites que ens transporten cap al sud i a mi m’encanta quan llegeixo parlars que s’allunyen del central, perquè em transporten.
Enmig d’aquesta oralitat també hi ha lloc per a un vocabulari ric i popular sobre la pesca i la vida al mar. Durant la lectura m’he aturat en més d’una ocasió a buscar alguna paraula al glossari final o al diccionari. Entenc que això pot no agradar a tothom i pot entorpir la lectura, però crec que en el cas de Nicolau serveix per bastir encara millor l’esquelet d’una història del poble.

"Que un patró reconegui que s'ha equivocat i demani ajuda al ximple del poble no passa sovint. Amb aquelles paraules mig dites i mig callades em posaven a prova per al ritu de pas. Ni comunions ni hòsties consagrades, quan per primera vegada un adult t'encomana una fenya que hauria de fer ell, és que estàs a punt de fer-te gran i has de passar la prova. Els pobles de treballadors ho fan així, i no amb festes i posant-se vestits que no podrien pagar."

Nicolau és una novel·la fantàstica, una novel·la d’aventures i una novel·la d’aprenentatge, però també un homenatge a la cultura i la llengua popular. Llegir-la ha estat com quan fas el mort al mar i, amb les orelles dins l’aigua i els ulls tancats, et deixes bressolar i portar pel ritme de l’aigua.
A mi m’ha enganxat i m’ha agradat molt com està escrita: tradició i oralitat, però també poesia. No crec que sigui una lectura per tothom. Pot arribar a ser massa poètica i la llengua pot fer tirar enrere, però si us crida una mica, doneu-li una oportunitat.

"Les ideies s'aferren amb força, si vols fer net has de trencar el peu per on se t'han clavat, i això acostuma a fer mal, i per això no ho fem."

Amb aquesta lectura supero la premissa del repte d’El Reducte català de llegir un llibre recomanat per algú del Reducte.

Coneixem una mica més l’autor?
Antoni Veciana (Reus, 1977) és filòleg, dramaturg i actor de teatre amateur. Ha escrit una obra de teatre que s’ha estrenat a Reus, Barcelona i Madrid i en té una altra pendent d’estrenar. L’any 2020 va fundar la productora teatral Lo Nostro juntament amb Pau Ferran i l’any 2021 van estrenar un espectacle a partir de textos de Gabriel Ferrater. Nicolau és la seva primera novel·la.

Txell.Cat 

Travessa del manglar - Maryse Condé

Títol: Travessa del manglar

Autora: Maryse Condé

Llengua original: francès

Traductor: Oriol Valls

Editorial: L'Agulla Daurada

Any: 1989 original, 2022 traducció al català
 

"Vaig tornar a casa, vaig atrinxerar la meva solitud i vaig plorar totes les llàgrimes del meu cos, vaig plorar com no havia plorat des de feia cinquanta anys. Em vaig adonar que el meu cor havia continuat sent una ceba fràgil, fràgil, embolcallada per capes de pells que creia endurides, però que deixaven passar sense dificultat la fulla del ganivet del patiment."

En Francis Sancher és un foraster que s’instal·la a Rivière au Sel, a l’illa de Guadalupe, territori ultramar de França. Ningú no l’acaba de conèixer del tot, ni d’on ve, ni què hi ha vingut a fer a Rivière au Sel, ni la seva història ni els seus secrets. Tanmateix, la seva arribada sacseja, d’una manera o altra, els veïns del poble. N’hi ha que se n’enamoren, d’altres l’odien, alguns l’envegen. Un matí, en troben el cos sense vida.

Durant la vetlla, els diferents habitants del poble van agafant la veu narradora per explicar-nos la seva relació amb el mort, però també amb els seus veïns. Alguns ho fan en primera persona i d’altres en tercera persona, però tots acaben destapant unes relacions complexes, enemistats i recels. Sabeu allò de “sempre hi ha dues versions de la mateixa història”? Doncs en aquest cas en tenim moltes més i com a lectors és com si anéssim posant l’ull en diversos foradets per anar veient diferents punts de vista de la mateixa societat i dels mateixos personatges.

"Llavors, l'aigua tèbia i salada va desbordar-se dels ulls de la Vilma i va baixar-li en filets al llarg de les galtes encara rodones de la infantesa. Aigua de dolor, aigua de dol."

"Un dolor li foradà el pit, per un motiu que ignorava, i un riu d'aigua salada li va desbordar les parpelles."

Travessa del manglar és una novel·la coral que es construeix a partir de moltes veus i molt diverses; un retrat d’una societat multicultural on conviuen blancs, negres, mestissos, hindús, rics i pobres. Una barreja que és fruit del colonialisme francès que apareix de fons, amb més d’un personatge que parla de la metròpoli.

I la vetlla acabarà, i Francis Sancher serà enterrat, però els habitants de Rivière au Sel continuaran patint els estralls del colonialisme, el masclisme i el racisme.

Condé ens parla de tot això amb un llenguatge poètic i carregat d’imatges i metàfores que fan de bon subratllar. Alhora, aconsegueix mantenir el lector enganxat per descobrir qui era aquest tal Francis Sancher i quines n’ha fet.

De tant en tant apareix alguna paraula o expressió en llengua crioll, que accentua aquesta sensació d'estar situat en un gresol de cultures. Les notes a peu de pàgina del traductor també són molt interessants per descobrir detalls en la lectura i aprendre coses, com ara que el 1854, sis anys després de l'abolició de l'esclavitud a Guadalupe i després de tres mesos de navegació, va arribar un vaixell anomenat "L'Aurélie" carregat de mà d'obra de la Índia.

"L'amor ve per sorpresa com la mort. No avança tocant el gwo-ka. El seu peu es clava suau, suau en la terra tova dels cors. Bruscament vaig perdre el son, vaig perdre les ganes de beure i menjar. No podia pensar sinó en aquells moments passats al torrent i que semblava que ja no reviuria perquè ell m'havia oblidat."

Us en recomano la lectura; deixeu-vos portar per la prosa de Condé i endinseu-vos en la comunitat de Rivière au Sel. Descobriu-ne els habitants, els conflictes i també els estralls del colonialisme europeu. Jo l'he gaudit molt i he après i descobert moltes coses que no sabia.

Amb aquesta lectura supero la premissa de llegir un llibre d’una editorial catalana fora de l’àrea metropolitana del repte d’El Reducte català.

Coneixem una mica més l’autora?
Maryse Condé (Guadalupe, 1937) és una escriptora guadalupenca, reconeguda feminista i activista difusora de la història i la cultura africana al Carib. El 2018 va rebre el Premi Nobel alternatiu. La seva obra explora de manera crítica l’herència africana, la negritud i la diàspora de les societats americanes, sobretot les del Carib, així com les relacions de gènere en el seu si. És coneguda per Heremakhonon (1976), Ségou (1985) i Jo, Tituba, la bruixa negra de Salem (1987).

Txell.Cat