La sang de les promeses - Wajdi Mouawad

Títol: La sang de les promeses
Autor: Wajdi Mouawad
Llengua original: francès
Traducció: Cristina Genebat i Raimon Molins 
Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2009 original, 2017 en català

"No puc anar més enllà, però la història encara es podria resseguir fins molt de temps abans, d’una cosa a l’altra, de ràbia en ràbia, de pena en tristesa, de violació en assassinat, fins als orígens del món." (Incendis)

La sang de les promeses és un recull de quatre obres teatrals de Wajdi Mouawad que, tot i que són totalment independents, comparteixen temàtica i estil. 

Totes quatre són històries de violència i terror, on s'hi expliquen fets horribles. El mal, la guerra, la mort i el pes de la història del món i la memòria familiar (i com ens condiciona com a individus) sempre hi són presents, però també l'amor. Malgrat tot l’horror que es presenta i commou el lector (o l'espectador), Mouawad no provoca rebuig, sinó que t’absorbeix totalment. 

A La sang de les promeses hi ha molta sang vessada en el passat, el present i el futur, però també hi ha moltes promeses trencades. Són quatre tragèdies que ens recorden a la tradició grega clàssica, amb nissagues estroncades per la violència, però també amb un feix d'esperança, algun personatge que, després d'un viatge de descobriment, vol canviar les tornes. 

Les quatre comencen o fan referència a entorns que ens són propers i ens interpel·len per transportar-nos a realitats que ens semblen remotes i que sovint, des de la nostra posició privilegiada, volem ignorar. Totes comencen amb una mort -la mare a “Incendis” i “Boscos”, el pare a “Litoral” i un suïcidi a “Cels”- que enceten un camí de descobriment del protagonista o de qui ha mort.

“Litoral” és el text que encapçala la tetralogia i m'ha sorprès perquè el dramatisme de Mouawad queda camuflat en escenes oníriques, en què el somni i la imaginació és barregen amb la realitat, i en què diferents capes temporals de superposen. M'ha costat més entrar-hi i m'ha sorprès trobar-hi moments graciosos que no m'esperava. En aquest cas, després de la mort del seu pare, Wilfrid torna al seu país d’origen per intentar-lo enterrar, després de topar amb una negativa per part de la família materna.

"T’estimo, no diguis res! Soc boig perquè soc aquí, amb tu, davant del mar, per dir-te el meu amor, la meva amistat, per dir-te el meu amoristat." (Litoral)

“Incendis” és la història brutal que han de descobrir dos germans bessons a partir de les cartes que els deixa la mare en morir. L’un ha de trobar el pare, i l’altre el germà, però poc esperen que la veritat els destrossarà. A mesura que l’anava llegint em tornava el record de la posada en escena que vam veure el 2012.

“Boscos” té la intensitat d’”Incendis” i una trama densa i complexa. La mort de la mare de la Loup la porta a resseguir l’arbre genealògic de les dones de la seva família, des de 1871 fins al 2006, recorrent la història d’Europa.

"Perquè jo també tinc una pena que tu no te la pots ni imaginar i que, al contrari de tu, la detesto, aquesta pena, i voldria treure-me-la de sobre! Perquè jo també vaig fer una promesa i, per la més horrible de les coincidències, resulta que tu tens a les teves mans la clau que em permetria saldar un compte personal que tinc amb la meva pròpia vida!" (Boscos)

“Cels” m’ha semblat trepidant i m’ha atrapat des del principi. M’ha semblat diferent de les altres, ja que deixa de banda el drama generacional de les guerres però posa sobre la taula el terror per un conflicte internacional. Els integrants d’una cèl·lula d’investigació han de resoldre el motiu que ha portat a un dels companys, en Valéry, a suïcidar-se i esbrinar la data i lloc d’uns atemptats propers.

"Si no t’arrisques a equivocar-te en els instants que exigeixen més prudència, mai no estaràs a l’altura de poder dirigir els homes. Facis el que facis, Vincent, un dia o altre et tacaràs les mans de sang. El poder és això. La desobediència al poder és l’únic sabó eficaç per treure les taques, encara que no tregui la pudor." (Cels)

La força del text de Mouawad és brutal i punyent, però en escena ha de ser espectacular. Personalment només he vist “Incendis” al teatre, però si en algun moment tornen a fer “Boscos” o “Cels” m'agradarà anar-les a veure. 

Altres entrades del mateix autor:

• Ànima

Txell.Cat

Summer - Ali Smith

Títol: Summer
Autora: Ali Smith
Llengua original: anglès
Editorial: Penguin Books 
Any: 2020

"The briefest and slipperiest of the seasons, the one that won't be held to account - because summer won't be held at all, except in bits, fragments, moments, flashes of memory of so-called or imagined perfect summers, summers that never existed."

Doncs ja està, he acabat el quartet estacional d’Ali Smith amb Summer, l'estació que em recorda a la infància, els dies llargs de sol i jocs amb els meus germans i cosins. 

A Summer també hi trobem algunes parelles de germans, però no passen l'estiu -o l'agost- feixuc i mandrós, que dirien Els Pets, com nosaltres. 

"Funny [...] like, how we overload summer most out of all the seasons, I mean with our expectations of it.

Nah, Summers can take it. That's why they're called summers."

D'una banda tenim la Sacha i en Robert, que viuen amb la seva mare, Grace, a Brighton. El seu pare viu a la casa del costat amb la seva nova parella, l’Ashley, més jove que ell i que ha deixat de parlar. La Sacha té setze anys i una gran preocupació pel canvi climàtic i per als refugiats. En Robert és més petit, però té una intel·ligència prodigiosa que el fa conversar com si fos un adult, tot i que encara té moltes coses infantils.

"It's truly terrible. But this new generation of responsible young people will sort it out, his mother says. Thank God for the young people. I trust them.

Yeah, that's it. Give us the responsibility for everything you've all messed up but don't give us any power with which to change anything, his sister says."

"At which point the two kids, who’d been fiercely arguing about everything, both fell about laughing at the joke with a pleasure, an infectious delight, the kind that made everyone in that restaurant turn towards their table, not in a way that meant they wished they'd be quieter or were finding something intrusive, but in that way where something warm happening will unite a room of strangers."

D’altra banda, tenim en Daniel i la Hannah, dos germans que es troben separats per la Segona Guerra Mundial. En Daniel es troba internat en un camp d’estrangers anglès a l’Illa de Man, i la Hannah decideix combatre el règim des d’Alemanya. 

Finalment, l’Art i la Charlotte, que eren parella, però després de la ruptura han aconseguit refer la relació d’amistat fins al punt que es consideren com germans.

"Sometimes he hears the hooves of the horses on the roads of the cities he grew up in on the road outside this window.

That's not horses, they tell him here in his neighbour's house. That's people from the Airbnb studio along the road. It's the wheels of their suitcases going over the cracks in the pavement."

"...the people left behind after someone has died are liable to become inhabitants of Grief Island and must be sure to carry an inflatable life jacket with them to help them swim away if the weather roughens and they haven’t got access to a boat."

En Daniel, l’Art i la Charlotte són personatges que retrobem d’altres llibres, igual que la Iris o l’Elizabeth. M’hi han faltat alguns personatges de Spring.

Després de quatre llibres, a ningú li sorprendran els salts temporals i espacials d’Ali Smith, ni el fet que la narració vagi canviant de perspectiva: de la Sacha a en Robert, d’en Daniel a la Hannah, i fins i tot la Grace o la Charlotte.

Smith torna a posar sobre la taula les conseqüències del Brexit i el canvi climàtic, però a més aborda l’aïllament (irònicament en l’estació més social de totes) des de diferents perspectives. D’una banda trobem l’aïllament en un camp de civils anomenats “enemy aliens” durant la Segona Guerra Mundial, de l’altra l’internament dels presos polítics com en Hero, un vietnamès que busca asil, però també l’aïllament dels confinaments de la pandèmia i els centres d’internament d’immigrants actuals.

No hi falten artistes i personalitats reals: Einstein, la directora de cinema Lorenza Mazzetti, Fred Uhlman, Kurt Schwitters o Barbara Hepworth. Els personatges i algunes escenes s’allunyen del realisme per acabar conformant un trencaclosques en què totes les estacions encaixen, en que les històries s’entrecreuen.

"He now knows a pure and inarguable thing about the infrastructure of everything. When two particles are entangled then a change to one no matter where the other particle is in the universe will mean there's a change in the other.

But how do the particles know? How do they know whether entanglement has or hasn't taken place?"

Summer tanca el quartet estacional i l’aparició de personatges d’altres estacions harmonitza el conjunt. Perquè arribi l’estiu cal que hagi sigut hivern i que haguem passat la primavera, i cal abraçar el fet que l’estiu acabarà i tornarà la tardor. 

Al llarg de tota la tetralogia les referències artístiques a obres i persones són moltes, com també les referències socials (a Summer hi apareix una menció a George Floyd). Tots quatre llibres s’inauguren amb diverses cites, tots tenen una estructura similar: amb grans blocs dividits en seccions sense numerar i encapçalats per un text més poètic que és com un mantra. Però estic segura que hi ha molts altres detalls que m’han passat per alt que interconnecten els quatre volums. Ali Smith no és fàcil, però val molt la pena.

M’ha agradat molt com es tanca el cicle, com les peces encaixen en una obra més gran que la individualitat de cada llibres, com si Smith volgués de nou emfatitzar que l’egocentrisme ens aïlla, que l’immobilisme1 no és la solució i que cal pensar en la col·lectivitat.

"She is a person on a pavement in a city in a country on a planet, seen from above by so many satellites that aren't there so we can see how fine and beautiful our planet is from space but so the people who control the satellites can zoom in on people for all sorts of reasons that are nothing to do with what almost everybody and everything on the planet actually needs."

Altres entrades de la mateixa autora

• Autumn

• Winter

• Spring

---

1 Us deixo un fragment del primer capítol.

“Everybody said: so?

As in so what? As in shoulder shrug, or what do you expect me to do about it? or I so don’t really give a fuck, or actually I approve of it, it’s fine by me.

Okay, not everybody said it. I’m speaking colloquially, like in that phrase everybody’s doing it. What I mean is, it was a clear marker, just then, of that particular time; a kind of litmus, this dismissive note. It got fashionable around then to act like you didn’t care. It got fashionable, too, to insist the people who did care, or said they cared, were either hopeless losers or were just showing off.”

Txell.Cat

Spring - Ali Smith

Títol: Spring
Autora: Ali Smith
Llengua original: anglès
Editorial: Penguin Books
Any: 2019

"April the anarchic, the final month, of spring the great connective. Pass any flowering bush or tree and you can’t not hear it, the buzz of the engine, the new life already at work in it, time’s factory."

La primavera la sang altera. Per la primavera, res és com era. Hem après des de petits que la primavera és l'estació del renéixer, en què el món vegetal torna a florir, en què el món animal es reprodueix, en què l'amor és per tot arreu. Que bonica la primavera… però també és una època de temps canviant, d'anar boig amb els canvis de temperatura, de tempestes i xàfecs. La primavera és l'època de l'esperança pel futur, però també és imprevisible. ☔🌸🌼

Ali Smith a Spring ens presenta una primavera més aviat fosca, amb algun bri d'esperança, però dura. 

A cada llibre sembla que Smith tingui una llista de temes dels quals vol parlar, dues o tres figures culturals que vol explorar i una història fictícia per explicar, que ho posi tot en una coctelera i li surti un llibre com Autumn, Winter o Spring. Allò que podria ser un autèntic desastre, acaba sent un experiment que li queda bé i que, a mi, tot i ser una autora exigent, em funciona. 

A Spring hi trobem els mateixos temes que a les estacions anteriors: el Brexit, la crisi de refugiats i les polítiques migratòries, el canvi climàtic, l'alienació de la gent, entre d'altres. Aquí, però, la crítica és més dura i el futur sembla més fosc. 

"Don’t be calling it migrant crisis, Paddy said. I’ve told you a million times. It’s people. It’s an individual person crossing the world against the odds. Multiplied by 60 million, all individual people, all crossing the world, against odds that worsen by the day."

"Stel always gets annoyed that facial rec doesn’t work on black people very well, which means people get arrested who aren’t the right people, sometimes aren’t even the right gender - and partly because the system, for whatever reason, just refused to work."

Katherine Mansfield i Rilke són les figures culturals que Smith decideix explorar més a fons, però també hi trobem Tacita Dean -una artista que desconeixia- i Charles Chaplin. M'agrada molt tot el que aprenc i els artistes que descobreixo amb cada llibre d’Ali Smith 😊. 

I, finalment, la trama. D'una banda tenim en Richard, un director de cinema que, després de la mort de la seva amiga Paddy se sent totalment perdut. D'altra banda, tenim la Brittany, que treballa en un centre de detenció d'immigrants i està tan alineada del món que ha perdut l'empatia. La Florence, una nena que recorda a la Greta Thunberg, és el punt d'unió entre en Richard i la Brit, una mena d'oasi, de somni impossible. És el bri d'esperança de la novel·la, el florir de la primavera. 

Spring ens recorda que estem connectats entre nosaltres, amb els nostres avantpassats, amb la història i amb la natura. I ja podem començar a cuidar-nos els uns als altres si no volem carregar-nos-ho tot. 

"And if you die before me, he says, I will spend all the time I’m alive and not with you negotiating the various time differences across the world so that I can spend as much time as a man possibly can on this planet in springtime."

Aquesta tercera entrega del quartet estacional és la que més m'ha agradat des del principi. A diferència de les altres novel·les, en aquesta hi he entrat de ple des de la primera pàgina malgrat els salts temporals i la barreja d'anècdotes i records que són marca de l'autora. 

Només em queda una estació per enllestir el quartet estacional i m'encantaria que després d’Estiu hi hagués una altra Tardor per seguir llegint Ali Smith en bucle. Sí, ja sé que té altres novel·les publicades, però li he trobat la gràcia a llegir llibres estacionals. 

Altres entrades de la mateixa autora

• Autumn
• Winter

Txell.Cat

Winter - Ali Smith

Títol: Winter

Autora: Ali Smith

Llengua original: anglès

Editorial: Penguin Books

Any: 2017

"That’s what winter is: an exercise in remembering how to still yourself, then how to come pliantly back to life again."

Febrer és el cor de l'hivern, així que és el moment perfecte per endinsar-se en la novel·la homònima d’Ali Smith, segona entrega del quartet estacional. A diferència de Tardor, Winter m'ha resultat més feixuc i m'ha costat més entrar-hi. 

L'Art és un noi una mica flegmàtic que escriu un blog sobre natura i treballa denunciant contingut a xarxes socials que no compleix amb els drets d'autor. El seu blog, però, és una farsa: res del que explica que ha viscut, ho ha viscut; així que és més un relat que ell construeix i difon. S'acosta el Nadal i toca tornar a casa la mare, a Cornualla. La Sophie és la mare de l'Art i viu sola en una mansió de setze habitacions. No li ve de gust celebrar el Nadal però enguany el seu fill li ha dit que vindrà amb la seva parella, la Charlotte. Però resulta que la Charlotte l’ha deixat (i no ha sigut una ruptura amistosa), així que l'Art busca algú que vulgui fer de Charlotte durant un cap de setmana a canvi de diners, i aquí apareix la Lux. La Lux és una noia canadenca d'origen croat que està patint les conseqüències del Brexit i que, tan bon punt arriba a la casa familiar de Cornualla, es troba al mig d'unes dinàmiques familiars surrealistes. Per acabar-ho d'adobar, sense dir res a la Sophia, conviden la seva germana Iris a passar el Nadal. L’Iris i la Sophia fa anys que ni es veuen ni es parlen…

Un ambient nadalenc de somni, no?

La presentació del conflicte, fins que tenim tots els personatges a Cornualla, se m'ha fet llarga i m'ha costat seguir el fil. La història se’ns explica fragmentada, a través de diferents dies de Nadal del passat, present i futur. A Winter, a més, hi ha molts somnis, records i visions que enterboleixen la trama real i a vegades em perdia entre el que és real i el que no. 

Probablement és un efecte volgut i buscat, ja que un dels temes de la novel·la són les fake news, la manipulació i la desinformació. L'Art és l'exponent de tot plegat: amb una infància confusa pels records de la tieta i la mare, que es contradiuen; un blog d'experiències personals falses; la incapacitat de ser ell mateix davant la seva mare… 

Un altre dels temes, recurrent en aquesta tetralogia, és el Brexit i les seves conseqüències. Aquí la Sophie i l’Iris encarnen dues visions totalment oposades. La Sophie és clàssica i distant, i té un discurs anti-immigració, mentre que l'Iris és activista, moderna, antimilitarista i lluita per defensar el medi ambient. 

Les dues germanes fa anys que van partir peres, i aquí l'Art manté una postura equidistant i passiva, és immobilista i segueix al seu món, amb la seva idea d'ell mateix i sense confrontar la realitat. 

L'hivern és una època de l'any de recolliment i silenci, la més freda i fosca, però també és l'avantsala del renéixer a la primavera. La natura necessita reposar per poder esclatar. A Cornualla (i a la família) s'hi viu un hivern gèlid. De fet, quan arriben a la casa fa molt fred perquè la Sophie no encén la calefacció. Però a banda del fred físic, les relacions s'han cremat de tant fred. També hi ha l'hivern metafòric a què s'està sumint la societat: desconfiança, egoisme, distància...

Per sort tenim la Lux, que no podia tenir un nom més encertat i que és com aquell sol d'hivern tan agradable que s'escalfa el rostre. Ella és qui aconsegueix retallar distàncies en la família i iniciar el desgel de les relacions. Però també és qui aporta una tercera visió del Brexit, la dels qui ja no poden treballar i ja no se senten benvinguts. També és la única que busca la veritat i confronta l’Art amb la seva vida falsa. 

"This isn’t a ghost story, though it’s the dead of winter when it happens, a bright sunny post-millennial global-warming Christmas (Christmas, too, dead) and it’s about real things really happening in the real world involving real people in real time on the real earth (uh huh, earth, also dead)."

Llegir Ali Smith requereix concentració i paciència. La seva obra (almenys les que li he llegit) té moltes capes: hi ha l'experiència formal, la manera d'escriure i d'experimentar; hi ha la trama dels personatges; i després hi ha tot el missatge polític, la crítica al món i la societat contemporània. Llegint-la tinc la sensació que se m'escapen moltes coses i que no estic entenent res, però després de deixar-la reposar tot sedimenta i en puc copsar la magnitud (per no saber ni per on començar aquesta ressenya, ha quedat prou llarga).

Txell.Cat

Altres entrades de la mateixa autora

• Autumn

Us deixo uns fragments d’un episodi que m’ha semblat una delícia (i que deu haver estat un malson per als traductors)

---

“What’s to-day?

This is happening some time in the future. Art is on a sofa holding a small child in his arms. The child, who has been learning to read, is sitting on Art’s knee flicking through a book pulled out at random from the bookcase next to Art’s head. It’s an old copy of A Christmas Carol by Charles Dickens.

What’s to-day, the child says again.

It’s Thursday today, Art says.

No, the child says. What’s to-day?

How do you mean, what’s today? Art says.

I mean this.

The child points at the words on the page.

That’s right, Art says. That’s what it says. What’s to-day.

I know that’s what it says, the child says. But what I want to know. Is. What’s to-day?

[...]

What do you mean, what does it mean today? Art says.

What I say, the child says.

You know what it means, Art says. It means today. And today is, well, it’s today. It’s not yesterday any more. And it’s not tomorrow yet. So it must be today.

But why, when it sounds the same, it is not the same as to run or to do or to eat? the child says.

Oh, I see, Art says.

And if it was the same, how would you day? I want to day. I mean I want to be able to day.

Autumn - Ali Smith

Títol: Autumn
Autora: Ali Smith
Llengua original: anglès
Editorial: Penguin Books
Any: 2016

"We have to hope, Daniel was saying, that the people who love us and who know us a little bit will in the end have seen us truly. In the end, not much else matters."

El meu primer intent amb Ali Smith fa uns anys va ser totalment fallit; no vaig entrar en la història ni vaig encaixar amb l'estil d'escriptura i el vaig apartar (L'accidental encara m'espera al prestatge de casa). L'inici d’Autumn (que trobareu en català com a Tardor publicat per Raig Verd amb traducció de Dolors Udina) també va ser un “no estic entenent absolutament res”, però vaig seguir el consell de la Gina, que m'ha deixat el llibre, i vaig continuar llegint. Sort que ho vaig fer ☺️!

Aquest és el primer volum del quartet estacional, que m'he proposat llegir en ordre de publicació i coincidint amb l'estació que dóna títol al llibre. 

Autumn és un llibre estrany, tinc la sensació que no l'he entès tot i que se me n'han escapat coses, però alhora m'ha agradat força, l'he trobat bonic i m'hi he trobat molt a gust (jo sempre he sigut molt de tardor 🌰🍂🍄).

La novel·la comença amb un capítol oníric què representa un somni del vell Daniel Gluck, qui té més de cent anys, que es debat entre la vida i la mort. Un capítol molt estrany i que convé superar per endinsar-se en la resta de la història. Al llarg de la novel·la hi ha un parell de capítols més que enceten cada part i que freguen el surrealisme.

Superats aquests capítols coneixem la relació d'en Daniel i l'Elisabeth, des que es coneixen quan ella és una nena, són veïns i ella ha de fer una redacció sobre els seus veïns, fins a l'actualitat, en què ella el vetlla en una residència mentre dorm. M'ha agradat molt la relació que tenen, que és molt bonica i tendra. Malgrat la diferència d'edat, estableixen un vincle d'amistat que pocs entenen i comparteixen moments per fer volar la imaginació i parlar sobre l'art.

"Hope is exactly that, that’s all it is, a matter of how we deal with the negative acts towards human beings by other human beings in the world, remembering that they and we are all human, that nothing human is alien to us, the foul and the fair, and that most important of all we’re here for a mere blink of the eyes, that’s all."

Al llarg d’Autumn, ja sigui en capítols protagonitzats per ella mateixa o perquè en parlen l'Elisabeth o en Daniel, apareix una artista britànica real del Pop Art, Pauline Boty. Desconeixia totalment aquesta artista i la seva obra, que he anat buscant a mesura que anaven apareixent-ne descripcions. 

Smith ens presenta la història deconstruïda, de manera no lineal; i a partir de les diferents escenes el lector ha d'anar muntant el collage (com algunes de les obres de Boty).

El present de la novel·la se situa al moment post-Brexit, i en algunes escenes hi trobem una denúncia a l'augment del racisme, la incertesa del moment i una crítica a la burocràcia absurda que oblida que les persones són persones. 

"It is like democracy is a bottle someone can threaten to smash and do a bit of damage with. It has become a time of people saying stuff to each other and none of it actually ever becoming dialogue. It is the end of dialogue."

 

M'ha agradat molt com està escrit i el domini absolut d'un munt de registres. Hi ha fragments lírics i surrealistes, escenes satíriques, converses absurdes, diàlegs profunds… i algun capítol que per si sol podria ser un microconte i que he rellegit i rellegit (com l'últim de la primera part1, o un de la primera part que va repetint “All across the country”). 

No sé si Autumn es titula així perquè la majoria d'escenes passen a la tardor, o si és per la sensació general de recolliment que provoca al llibre, o si és perquè és pot fer un paral·lelisme entre l'estació que és el preludi del fred i la neu amb la caiguda de les fulles i el Brexit, l'oblit de Pauline Boty i la finitud natural de les relacions humanes. O ves a saber…

Autumn és com una pel·lícula de cinema d'autor. Una lectura que m'ha deixat amb molts interrogants oberts, però que he gaudit molt (per la relació entre els personatges, perquè he descobert una artista que desconeixia, per com està escrit…). L'estil d’Ali Smith us pot tirar enrere, però si teniu ganes de descobrir un estil diferent, experimental i original, us sorprendrà.

"Myself, I thought about you the whole time. Even when I wasn’t thinking about you, I thought about you."

Txell.Cat

---

1 “A minute ago it was June. Now the weather is September. The crops are high, about to be cut, bright, golden.

November? Unimaginable. Just a month away.

The days are still warm, the air in the shadows sharper. The nights are sooner, chillier, the light a little less each time.

Dark at half past seven. Dark at quarter past seven, dark at seven.

The greens of the trees have been duller since August, since July really.

But the flowers are still coming. The hedgerows are still humming. The shed is already full of apples and the tree’s still covered in them.

The birds are on the powerlines.

The swifts left weeks ago. They’re hundreds of miles from here by now, somewhere over the ocean.”

---

Algunes de les obres de Pauline Boty que apareixen a Autumn

• It’s a man’s world I & II (1965)

• The only blonde in the world (1963)

• With love to Jean-Paul Belmondo (1962)

• BUM (1966)

• Sunflower woman (1963)