La carretera - Cormac McCarthy

Títol: La carretera

Autor: Cormac McCarthy

Llengua original: anglès

Traductora: Rosa Borràs

Editorial: Edicions 62

Any: 2006 original, 2007 traducció al català 

"Caminava gairebé arrossegant-se. Llardós, esparracat, desesperat. S'aturava i es repenjava al carretó i el nen continuava un moment i llavors s'aturava per mirar enrere i en alçar els ulls somicant el veia a la carretera, tornant-li la mirada des d'un futur inimaginable, brillant entre tota aquella desfeta com un tabernacle."

No sé si hauria llegit mai La carretera de Cormac McCarthy si no fos perquè en Dídac el va escollir per mi i perquè se’n feia una lectura conjunta (que he de reconèixer que ha estat molt enriquidora).

La carretera és un llibre que s’allunya de la meva zona de confort lectora, una distopia que ens situa en un món apocalíptic en què la Terra ha quedat arrasada per una catàstrofe que no s’esmenta mai del tot, però que ho ha deixat tot gris i cobert de cendra. I en aquest món gris, en què costa respirar, un pare i un fill caminen per una carretera perseguint l’esperança. Neu, pluja, fred, terror i alguns supervivents deshumanitzats que també lluiten per la seva supervivència a costa dels altres.

"El nen estava absort. L'home va pensar que semblava una criatura trista i solitària que anunciava l'arribada d'un espectacle itinerant a la zona, a la vila, sense saber que a tots els músics que venien al darrere se'ls havien menjat els llops."

El lector acompanya els protagonistes sense nom en aquest viatge llarg, monòton i gris. Les imatges són explícites i dures. En una narració poètica que intercala diàlegs breus i directes, McCarthy aconsegueix crear un clima tens, desolador, desesperant i trist i planteja una sèrie de dilemes ètics i morals. Val la pena seguir vivint en un món en què només hi regna la por i no hi queda vida? Qui són els bons i qui són els dolents? Què faries, lector, si et trobessis en aquesta situació: posaries fi a la teva vida? I a la del teu fill? Queda lloc per l’esperança i la bondat? Tot s’hi val en un món sense futur? Què ens queda, quan no queda res?

"Recorda que les coses que t'entren al cap són per sempre, va dir. Hauries de pensar en això que et dic.
Però s'obliden coses, oi?
Sí. S'oblida allò que es vol recordar i es recorda allò que es vol oblidar."

Un dels aspectes que més hem comentat durant la lectura conjunta és el contrast entre el pare i el fill. L’adult que ja ha viscut, que coneix el món anterior i que va perdent l’esperança i la fe en la humanitat a mesura que avança per la carretera, que va deixant pas a l’egoisme com a eina de supervivència, i que té com a únic motor la vida del seu fill. I el nen, que ha crescut en un món desfet, que no ha pogut conèixer massa humans, però que manté la innocència dels petits i vol ajudar i confiar en els possibles supervivents que es puguin trobar.

"Va caure que havia donat per fet el cop de sort, però llavors es va reafirmar en el que deia sempre: que la bona sort potser no era tal. Poques eren les nits en què ajagut en la foscor no desitgés la mort."

Amb La carretera m’ha passat una cosa ben curiosa: la història em resultava repetitiva i monòtona, i té algunes escenes de sort sobtada poc creïbles en un món tan desfet, però alhora volia continuar acompanyant aquest pare i el seu fill en el seu periple cap a l’esperança. Suposo que una part de mi volia creure, com el fill, que per més fosc que sigui el món, hi ha d’haver lloc per una espurna de vida, llum i bondat.

"De vegades, quan s'asseia a mirar el nen mentre dormia, començava a sanglotar incontroladament, però no era per la mort. No sabia per què era, però creia que era per la bellesa o per la bondat. Coses en les quals ja no tenia possibilitat de pensar."

 

Coneixem una mica més l’autor?
Cormac McCarthy (1933-2023) va ser un escriptor nord-americà guanyador del Premi Pulitzer. Es considera un dels autors canònics de la literatura americana contemporània. A banda de La carretera (2006), també ha escrit Meridià de sang (1985), No és país per a vells (2005) i El passatger (2022).

Txell.Cat

Una benedicció - Toni Morrison

Títol: Una benedicció

Autora: Toni Morrison

Llengua original: anglès

Traductors: Ernest Riera i Ferran Ràfols

Editorial: Amsterdam Llibres

Any: 2008 (original), 2009 en català

"...va resultar que el sachem s'havia equivocat de mig a mig. Els europes no van fugir ni van extingir-se. [...] El sachem s'havia disculpat per l'error de profecia i havia reconegut que, encara que se'n morissin molts d'ignorància o malaltia, sempre en vindrien més. Vindrien amb idiomes que sonaven com clapits de gos, amb una fam infantil per les pells dels animals."

Seguint amb la iniciativa del Black History July m'he estrenat amb Toni Morrison, una de les escriptores afroamericanes més destacades, guanyadora del Premi Nobel de Literatura el 1993.

Una benedicció em va cridar l'atenció especialment perquè s'allunyava una mica de les trames que acostumo a llegir per al Black History July, que acostumen a ser contemporànies. Aquesta novel·la, en canvi, està ambientada a mitjan segle XVII quan tot just acaba de néixer l'esclavisme.

Per mi aquesta lectura ha anat de menys a més i he de confessar que al principi em vaig perdre una mica amb l'estil de l'autora, però vaig decidir rellegir les primeres pàgines i seguir endavant i ha estat una molt bona decisió!

Morrison narra dues línies d'una mateixa història des de la perspectiva de diversos personatges. Hi va haver una època en què els Estats Units eren un indret per construir i explotar: rom, or... Però, és clar, feia falta mà d'obra i l'anaven a buscar a l'Àfrica, però també la prenien entre els condemnats que no entraven a presó. En aquest context, les persones eren una mercaderia més amb què es feia negoci, es traficava, es devaluava, es revaloritzava... I la diferència més important entre uns i altres era la propietat; qui tenia què (o qui) en un món on el més poderós era qui més tenia.

"I, no per primera vegada, havia constatat que allò que els separava no era la sang ni el caràcter, sinó només les coses."

La trama ens presenta el senyor i la senyora Vaark que miren de viure a la seva manera, sense esclaus i convivint amb tres noies negres amb tolerància. Malauradament, una malaltia posa en risc l'estabilitat d'aquesta comunitat atípica i per això la senyora Vaark envia a la Florens, una de les joves negres, a buscar un personatge que les podria ajudar. 

La narració no és lineal i a través de les diverses veus dels personatges anirem reconstruint els fets per entendre d'on ve cada personatge i quina és la seva història personal. Entremig d'aquesta narració tenim els capítols de la Florens, en primera persona, que ens narren un episodi molt concret: la recerca d'aquest personatge misteriós a qui la noia sembla admirar profundament.

 

La història en si és molt simple, però m'ha agradat molt com està bastida i com Morrison ens l'explica a través de diverses veus. A mesura que avancen els capítols els personatges van agafant més i més cos i es tornen complexos i reals. Amb un elenc de personatges prou reduït i una prosa un punt poètica Morrison reconstrueix els inicis de l'esclavisme als Estats Units, i ho fa amb elegància però sense deixar de parlar de les atrocitats que es van començar a fer en aquella època. 

"Es van eliminar, exclusivament per als negres, els drets de manumissió, de reunió, de viatjar i de portar armes; es va garantir als blancs llicència per matar qualsevol negre per qualsevol motiu; es va compensar els propietaris per la mutilació o la mort d'un esclau, separant i protegint per sempre més els blancs de tota la resta."

Una lectura molt recomanable. No negaré que al principi em va costar entrar en la història, però un cop dins, m'hi he deixat anar i he deixat que me l'expliquessin la Florens, la Sorrow, la Lina i tota la resta. 

Coneixem una mica més l'autora?

Toni Morrison va ser el pseudònim de Chloe Anthony Wofford (Estats Units 18/02/1931 - 05/08/2019). Morrison va ser la escriptora afroamericana que va guanyar el Premi Nobel de Literatura el 1993. També va guanyar el Premi Pulitzer el 1988. La seva obra parla de la vida de la població negra, especialment de les dones. Al llarg de la seva vida va treballar per als drets civils i va lluitar contra la discriminació racial. Entre les seves obres més conegudes trobem Beloved (1987), The bluest eye (1970) o Sula (1973).

Txell.Cat

Matar un rossinyol - Harper Lee

Títol: Matar un rossinyol 
Autora: Harper Lee
Llengua original: anglès
Editorial: Edicions 62
Any: 1960

"A mi em sembla que només hi ha una mena de persones: les persones.

[...]

Però si només hi ha una mena de persones, com és que no s'avenen? Si totes les persones són iguals, com és que es tenen tanta tírria?"

Matar un rossinyol de Harper Lee és la segona lectura conjunta a què he participat aquest mes de febrer, combinant-la amb Atonement d’Ian McEwan.

Guanyadora del Premi Pulitzer, la novel·la s’ha convertit en un clàssic modern que aborda els prejudicis, el racisme arrelat al sud dels Estats Units els anys 30 i la coexistència del bé i el mal des dels ulls de l’Scout, una nena de 7 anys.

L’Atticus Finch, un advocat vidu i potser l’home més honest i bo del món, viu amb els seus fills Scout i Jem a Maycomb, Alabama. L’Scout i en Jem creixen en una llar on no hi falten els jocs i la imaginació, però tampoc la lectura i les reflexions sobre els casos de l’Atticus, la justícia i la injustícia. Malauradament, quan l’Atticus agafa la defensa d’en Tom Robinson, un noi negre acusat d’haver violat una noia blanca, les enraonies del poble, els prejudicis i el racisme inherent a la societat aclaparen i envolten els Finch. L’Atticus, per sort, té clar quins valors vol inculcar als seus fills: el respecte i la tolerància per als altres, la valentia, la perseverança...

"Plorar per com ens tractem com gossos els uns als altres sense adornar-nos-en. Plorar per com els blancs tractem com gossos la gent de color sense adonar-nos que són persones com nosaltres."

No en sabia massa cosa, però em sonava que aquesta novel·la parlava d'un advocat blanc que defensava un noi negre. Una de les sorpreses que m’he endut durant la lectura és que Matar un rossinyol és molt més que això i, de fet la novel·la està estructurada en dues parts i no és fins a la segona que el procés contra Tom Robinson i les seves conseqüències agafa el protagonisme. La primera ens situa al poble, ens presenta els veïns i les seves dinàmiques, les rutines de la família Finch, els jocs dels infants i s’intueix el cas.

He vist diverses pel·lícules de judicis, però mai no havia llegit un llibre “de judicis” i he de dir que m’ha agradat molt com es narra aquesta part: el ritme no decau, no es fa gens pesat i t’endinses de ple a la sala del Tribunal, entre el jutge, els testimonis i el jurat.

"Volia que veiessis què és ser valent de veritat, perquè no t'imaginis que una persona valenta és algú amb una escopeta a la mà. Ser valent és no rendir-se tot i saber que no hi ha res a fer. No te'n surts quasi mai, però hi ha vegades que sí."

Parlem una mica del títol? Els rossinyols són uns ocells bonics que destaquen pel seu cant, així que a l’obra encarnen la innocència i la bondat. Al llarg de la novel·la hi ha diversos personatges que traspuen innocència i bondat i que, a poc a poc, hauran d’enfrontar-se a la desagradable realitat que ve carregada de malícia. En Tom Robinson, en Boo Radley, l’Atticus, en Jem i l’Scout en són alguns exemples. En el cas d’en Jem, se li suma el pas de la infància a l’adolescència, així que us podeu imaginar que el desengany encara serà més fort.

Tota la família Finch entra a formar part dels millors personatges de la literatura, però l’Atticus especialment. És un personatge noble i bo com n’hi ha pocs. Tant de bo n’hi hagués més.

Matar un rossinyol és una lectura molt àgil i fluida, amb una prosa senzilla però molt tendra (hi fa que t’ho expliqui tot l’Scout). Teòricament estem lluny de l’escenari on se situa la història, però malauradament encara hi ha moltes coses i actituds que ressonen. Per mi aquest és un llibre d’aquells que hauria de llegir tothom i no cal fer-ho a l’edat adulta; els adolescents també el poden llegir perfectament. Segurament, si tothom llegís Matar un rossinyol de Harper Lee viuríem en una societat més tolerant i amb més bondat.

"Fins que no vaig tenir por de perdre-ho, llegir no va ser una passió, de la mateixa manera que tampoc ho és respirar."

Coneixem una mica més l'autora?

Harper Lee (1926 - 2016) va ser una escriptora nord-americana. Va guanyar el Premi Pulitzer el 1961 amb Matar un rossinyol, que es podria considerar la seva única obra. La novel·la va tenir tant d'èxit que s'ha traduït a molts idiomes i se'n va fer una adaptació cinematogràfica molt reeixida que li va valer l'Òscar a Gregory Peck. Cinquanta-cinc anys després de la publicació de Matar un rossinyol es va publicar Vés, aposta un sentinella. Tot i que inicialment es va considerar una preqüela, realment es tracta d'una versió preliminar de la mateixa novel·la i la seva publicació va estar carregada de controvèrsia. 

"Hi ha gent que està tan ocupada pensant sempre en l'altre món que no ha après a viure en aquest; només cal donar un cop d'ull al carrer per veure-ho."

Txell.Cat

Els nois de la Nickel - Colson Whitehead

Títol: Els nois de la Nickel
Autor: Colson Whitehead

Llengua original: anglès

Traductora: Laia Font

Any: 2019 (original); 2020 (traducció al català)

Editorial: Edicions del Periscopi

"Això et feia l'escola. I no s'acabava quan en sorties. Et retorçava tant que ja no podies dur una vida recta, de recargolat que estaves quan te n'anaves."

Hi ha pel·lícules i sèries que no puc mirar a la nit perquè després tinc malsons i, amb Els nois de la Nickel de Colson Whitehead, he descobert que amb alguns llibres també puc tenir malsons.

Aquesta ha estat la tercera lectura del Black History July d’enguany, una novel·la que retrata uns fets reals, tan ben documentada que fa feredat. 

Situada als anys 60, Els nois de la Nickel explica la història de l’Elwood Curtis, un jove afroamericà que, per un error, acaba internat al reformatori de Florida per a nois, la Nickel. L’Escola Nickel està inspirada en un reformatori real que va existir, la Dozier School for Boys, i on durant molts anys van explotar, maltractar, violar i, fins i tot, assassinar nens i joves. Nens i joves que eren orfes, que l’Estat no sabia on enviar, que havien estat condemnats per algun delicte que havien comès (o no) acabaven a la Dozier i intentar-ne escapar no era una opció. L’escola tenia lloc per a joves blancs i negres, en instal·lacions separades, però el tracte que rebien uns i altres era considerablement diferent.

L’autor va descobrir l’existència d’aquesta escola el 2014 a través d’un reportatge periodístic en què es parlava del descobriment d’un cementiri clandestí al costat del cementiri oficial de l’escola, on van trobar nombrosos cossos de nens i joves que l’escola havia denunciat com a fugitius. Colson, al final del llibre, també menciona una pàgina web on els supervivents de l’escola narren les seves experiències. A la novel·la hi ha referències a alguns d’aquests testimonis i jo, personalment, acabada la lectura vaig llegir per sobre el reportatge i alguns dels testimonis, i són estremidors.

Tornant a la novel·la, l’Elwood és un noi que viu amb la seva àvia, la Harriet, després que els seus pares desapareguin de matinada. És un noi molt madur per la seva edat, treballador, intel·ligent i idealista. Escolta i llegeix Martin Luther King i somnia amb la fi de la segregació racial. Un dia, fent autoestop per anar a un institut que l’acostarà al somni d’anar a la universitat, puja en un cotxe robat, fet pel quan és jutjat i condemnat a entrar a la Nickel.

Allà coneix altres joves negres però sobretot fa amistat amb en Turner, un noi discret, menys idealista, que gairebé sembla que ja ha tirat la tovallola i ha acceptat que a la Nickel l’únic que es pot fer es sobreviure-hi i intentar passar desapercebut.

El final és aclaparador, per mi un dels millors finals que he llegit darrerament (i no diré res més). Quan vaig tancar el llibre, tenia un nus l’estómac i els budells girats, però vaig tornar a llegir el pròleg, que narra el descobriment de les tombes pel grup d’arqueòlegs, per tenir la sensació que encara hi ha una mica d’humanitat en la humanitat.

El llibre està dividit en tres parts. La primera part serveix per presentar l’Elwood i el context en què viu abans d’entrar a la Nickel. La segona part se centra en la seva estada a la Nickel. A la tercera part es parla del “després” de la Nickel, però retornant en alguns moments al passat.

La lectura és àgil i, en alguns moments, trepidant. És com aquelles pel·lícules que veus a venir que passarà alguna cosa terrible i, tanmateix, no pots deixar de mirar. Sense ser escabrosa, Whitehead aconsegueix ficcionar i traslladar als lectors l’horror real de la Dozier School sense que sigui macabre.

Quan agafes Els nois de la Nickel ja saps què t’hi trobaràs, saps que la lectura et causarà horror, indignació, tristesa i impotència. Malauradament, segueix sent una història de rabiosa actualitat i així serà mentre el racisme policial, la violència racial, l’abús d’autoritat i la indiferència social segueixin existint.

"A l'hospital, l'Elwood es preguntava si la bestialitat de la pallissa es devia potser a haver demanat classes més difícils: «Que n'aprengui, aquest negre presumptuós». Ara treballava en una nova teoria: no hi havia cap sistema definit que guiés la brutalitat de la Nickel, tan sols un rancor indiscriminat que no tenia res a veure amb les persones."

Altres entrades del mateix autor:

• El ferrocarril subterrani

Coneixem una mica més l'autor?

Colson Whitehead (1969) és escriptor i professor universitari. És autor de diverses obres de ficció i assaig, però el seu primer gran èxit editorial va ser El ferrocarril subterrani, amb què va guanyar el Premi Pulitzer d'obres de ficció 2017 i el National Book Award 2016. La publicació el 2020 d'Els nois de la Nickel també li va valdre un Premi Pulitzer, fet que el va convertit en el primer escriptor en rebre dos Pulitzer per obres consecutives.

Txell.Cat

The color purple - Alice Walker

Títol: The color purple

Autora: Alice Walker

Llengua original: anglès

Editat per: Weidenfeld & Nicolson

Any: 1982

"'Hard times' is a phrase the English love to use, when speaking of Africa. And it is easy to forget that Africa's 'hard times' were made harder by them"

Feia molt de temps que tenia ganes de llegir The color purple i tenia unes expectatives molt altes. Malauradament, no hi he acabat de connectar i no m'ha provocat tot el que esperava que em provoqués aquesta lectura.

The color purple ha estat la meva lectura per al primer repte del repte de lectures de les Biblioteques de Mataró (#matarodellibres). 

La història ens situa al sud d'Estats Units entre guerres, a principis del segle XX, i ens narra la vida de dues germanes a través de les cartes que s'envien entre elles i a Déu des que són adolescents fins que es fan grans. La vides de la Celie i la Nettie són molt diferents, però dures. Les dues s'aferren al que tenen amb totes les seves forces per tirar endavant, ja sigui Déu, l'amor, o la creença que l'altra germana està bé.

La història comença amb un cop de puny directe a l'estómac: la Celie ens explica que el seu pare la viola i la maltracta, que l'ha deixat embarassada, i que no és la primera vegada. A partir d'aquí, Walker aborda moltíssims temes: des de la pobresa, la segregació, el masclisme, el racisme, l'empoderament femení, el mal del colonialisme, l'homosexualitat...

L'any 1983 va rebre el Premi Pulitzer, fet que va convertir Alice Walker en ser la primera dona negra a rebre el guardó. The color purple s'ha convertit en un clàssic i ha estat adaptat al cinema (de la mà d'Steven Spielberg l'any 1985) i al teatre musical (l'any 2005).

Tot i que no m'ha emocionat com esperava que m'emocionés, és innegable que és una gran novel·la no només per la pluralitat de temes que tracta, sinó per la manera com els tracta. Walker és explícita i no endolceix. M'ha agradat especialment l'ús que fa l'autora de la llengua per transmetre l'escriptura de la Celie i la Netie al lector, en què "metcha" és "meet you", "ast" és "ask" i "git" és "get". 

The color purple és una obra valenta i incòmoda, fet que li ha portat controvèrsia i crítiques.

Coneixem una mica més l'autora?

Alice Walker (febrer 1944) és una escriptora afroamericana i feminista que va rebre el Premi Pulitzer de ficció amb The color purple l'any 1983.

Ha escrit altres novel·les, relats i assajos que aborden la lluita dels afroamericans (especialment de les dones) i el seu testimoni contra el racisme, el sexisme i la violència.

Txell.Cat

En lloc segur - Wallace Stegner

Títol: En lloc segur
Autor: Wallace Stegner

Llengua original: anglès

Traductora: Dolors Udina

Editorial: Libros del Asteroide

Any: 1987

"Segons la meva experiència, l'home més feliç del món és un jove professor que munta prestatgeries, i la parella més satisfeta del món està formada pel jove professor i la seva dona, enamorats, amb feina, al punt més baix de la Depressió, d'on ja no es pot caure més avall, i entrant en el seu primer any d'adults plens, deixant ja de preparar-se per iniciar finalment les seves vides."

En lloc segur de Wallace Stegner va ser la proposta de la Núria per a la caixa de llibres preferits dels meus amics que em van regalar pel meu 25è aniversari. Ja fa 3 anys, però encara me'n queden alguns per llegir.

Tal com em va anticipar, En lloc segur és una novel·la on no hi ha passa massa res, però que deixa petja perquè és una reflexió de l'amistat i l'amor en totes les seves cares, que ensenya que en l'amor i l'estima no tot és perfecte, però que els defectes formen part dels qui estimem.

A partir del retrobament de quatre vells amics, la Charity i en Sid Lang i la Sally i en Larry Morgan, en Larry rememora els anys d'amistat compartida mentre passen el que ja saben que serà l'últim cap de setmana de la Charity. Al principi, en Larry explica com es coneixen les dues joves parelles durant la Gran Depressió i com la Charity i en Sid els donen un cop de mà. La Charity i la Sally. que estan embarassades les dues, de seguida s'avenen molt i passen moltes hores plegades mentre els seus marits estan a la feina. La seva amistat es consolida de seguida i, tot i que va canviant i no es veuen tan sovint com al principi, segueixen compartint trobades memorables.

"Tots sentíem el mateix. Ho havíem de sentir. Perquè abans de marxar, davant de la porta i encara amb els barnussos, ens vam fondre tots quatre en una abraçada, rient, tan contents d'haver-nos conegut els uns als altres i tan contents que els milions de possibilitats de l'univers ens haguessin portat a la mateixa ciutat i al mateix univers en el mateix moment."

He de reconèixer que m'ha costat una mica entrar en la història i que al principi em va semblar massa poètic i descriptiu, i no acabava de trobar-li la gràcia. Tanmateix, a mesura que avança la novel·la i que he anat coneixent els personatges, m'hi he acabat enganxant. Aquestes dues parelles representen l'amistat que perdura al llarg dels anys malgrat les diferències i les possibles desavinences, aquelles amistats tan fortes en què es poden mostrar les fragilitats pròpies i no passa res. Però també representen l'amor i com l'amor evoluciona al llarg dels anys. Aquesta amistat i aquest amor són el lloc segur que tots busquem.

El final és dur, però molt bonic, d'una tendresa que segur que recordaré.

"Crec que la majoria de gent té algun grau de talent per a alguna cosa: formes, colors, paraules, sons. El talent ens ronda, com el ble de l'espelma que espera el llumí, però hi ha persones igual de dotades que altres que són menys afortunades. El destí mai no els envia el llumí. No és el moment, estan malalts, els falta energia o tenen massa obligacions. Alguna cosa d'aquesta mena."

Coneixem una mica més l'autor?

Wallace Stegner (1909 - 1993) va ser un escriptor nord-americà i professor d'universitat de literatura. Al llarg de la seva vida va compaginar la docència amb l'escriptura, amb l'activisme a favor de la natura. 

Se'l coneix principalment per les novel·les publicades, però va ser autor d'obres de ficció, història, biografia i assaig. Les seves novel·les, que es caracteritzen per tenir un to líric i optimista, van ser guardonades amb diversos premis, entre els quals destaca el Premi Pulitzer per Angle of Repose (1971).

En lloc segur es va publicar originalment el 1987 i va ser la última novel·la que va escriure.

"Deixo de banda l'amargor del rebuig i desplaço a l'armari de darrere del meu cap les incerteses i les angoixes que ens acompanyaran fins que pugui trobar una altra cosa en aquesta terra erma de la Depressió, que ens permeti tirar endavant. Ho tanco tot a l'armari juntament amb la ràbia i la vanitat ferida, l'autoestima rebentada i la trista aritmètica que hauré de començar a practicar de seguida."

Txell.Cat

El ferrocarril subterrani - Colson Whitehead

Títol: El ferrocarril subterrani

Autor: Colson Whitehead

Llengua original: anglès

Traductor: Albert Torrescasana

Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2016 (original); 2017 (traducció al català)

"Van avançar a través de les plantes altes, amb un nus tan gran a l'estómac que no se'ls va acudir córrer fins que ja eren a mig camí. La velocitat els marejava. O més aviat la seva impossibilitat. La por els cridava encara que ningú no els reclamés. Faltaven unes sis hores perquè descobrissin que havien desaparegut i la patrulla en trigaria una o dues més a arribar al lloc on ells eren ara. Però la por ja els encalçava, com durant tots els dies que havien passat a la plantació, i anava al mateix pas que ells."

Aquesta ha estat la meva segona lectura del Black History July i la primera novel·la.
El ferrocarril subterrani és una novel·la d'esclavitud, però també d'aventures i amb un punt de fantasia, en què el lector acompanya la Cora en el seu periple cap a la llibertat.

La història parteix de l'Ajarry, una dona negra que és segrestada a l'Àfrica i venuda com a esclava als Estats Units amb els primers vaixells negrers. L'Ajarry acaba treballant i vivint a la plantació de cotó dels Randall, a Geòrgia, on té una filla, la Mabel. Tanmateix, la protagonista d'El ferrocarril subterrani és la Cora, la néta de l'Ajarry. Un dia en Caesar, un altre esclau de la plantació, li proposa fugir i la Cora acaba decidint marxar amb ell. Per fugir utilitzen una xarxa viària subterrània i imaginària que recorre diversos estats de sud a nord i mentre escapen d'en Ridgeway, un caçador d'esclaus.

El ferrocarril subterrani va existir, però no era realment un ferrocarril, sinó una xarxa de camins i cases segures que els abolicionistes utilitzaven per ajudar els esclaus a fugir cap als estats lliures del nord i el Canadà. Whitehead parteix d'aquesta metàfora i la narra com si realment es tractés de d'una xarxa ferroviària soterrada; agafa la base històrica i alguns fets reals que reflecteixen l'esclavisme de mitjans del segle XIX i els ficciona al llarg de diversos estats.

El ferrocarril subterrani és una novel·la emocionant i trepidant, en què el lector té la sensació d'estar fugint amb la Cora, d'haver de mirar enrere constantment i d'amagar-se fins a aconseguir la llibertat. És una novel·la que remou i que convida a la reflexió i al debat sobre els episodis de la fundació i la història dels Estats Units. Hi trobem violència gratuïta contra els negres, experimentació sobre la fertilitat, exposició en museus i cosificació: un bon còctel per pensar.

No podem oblidar la feina brillant d'Albert Torrescasana, una traducció espectacular!

"La Cora no sabia el significat de la paraula 'optimistes'. Aquella nit va preguntar a les altres noies si la coneixien. No n'hi havia cap que l'hagués sentida. Va deduir que volia dir 'pacients'."

Coneixem una mica més l'autor?
Colson Whitehead (1969) és escriptor i professor universitari. És autor de diverses obres de ficció i assaig, però el seu primer gran èxit editorial va ser El ferrocarril subterrani, amb què va guanyar el Premi Pulitzer d'obres de ficció 2017 i el National Book Award 2016. Aquest any 2020 ha publicat The Nickel Boys, obra que també ha estat guardonada amb el Premi Pulitzer.

Txell.Cat

Los guardianes del libro - Geraldine Books

Títol: Los guardianes del libro

Autora: Geraldine Brooks

Llengua original: anglès

Traductor: Claudio Molinari Dassatti

Editorial: RBA

Any: 2008

Fa temps que tinc aquest llibre a la prestatgeria de la meva biblioteca, però fins fa pocs dies no em vaig decidir a llegir-lo. Perquè he trigat tant, doncs no ho sé, potser perquè en vaig tenir altres a mà i aquest va quedar oblidat, però ara que l’he llegit, estic contenta d’haver-lo rescatat.

"Werner, Ozren y yo fuimos examinando el códice pàgina por pàgina. Cada vez que yo señalaba una anomalia, ellos aseguraban no ver nada anormal. Por supuesto, pidieron los facsímiles fotográficos, pero éstos concordaban perfectamente con el libro, tal y como yo había anunciado que sucedería. La opinió de Werner era inalterable y, comparada con la suya, la mía no valía nada."

Los guardianes del libro té lloc després de la guerra de Bòsnia, quan Hanna, una jove bibliòfila es trasllada a Sarajevo per restaurar un tresor perdut. Ja a Bòsnia, comença a treballar en la restauració de l’Haggadà de Sarajevo, un llibre d’oracions jueu. Quan Hanna procedeix al seu estudi, descobreix entre les seves pàgines unes estranyes mostres: una ala d’insecte, un cabell blanc, una taca de vi, uns cristalls de sal. Això farà que intenti descobrir els secrets i reconstruir la història de la seva miraculosa supervivència.

Però el viatge també posarà en moviment una sèrie d’esdeveniments que amenacen amb trencar l’ordenada vida de Hanna, incloent la seva trobada amb Ozren Karameu, el jove bibliotecari que va arriscar la seva vida per salvar el llibre.

L’autora relata les diferents cultures i èpoques que formen part d’aquesta narrativa i expressen molt bé les ferotges persecucions que ha patit el poble jueu al llarg dels segles. Les diminutes pistes que es troben a l´interior del llibre ens permeten aclarir les circumstàncies del perquè s’hi troben i dels personatges que en aquell moment hi són presents.

És una obra de ficció inspirada en la història real del còdex hebreu conegut amb el nom de la Haggadà de Sarajevo, un manuscrit il·luminat que conté el text tradicional Haggada que acompanya la Pasqua jueva. Aquest manuscrit ha estat sovint prop de la destrucció, si bé ha sobreviscut. Alguns fets són fidels a la història coneguda però la major part de la trama i tots els personatges són ficticis.

La lectura és amena i els personatges ben estructurats. L’autora aconsegueix mantenir l’interès del lector durant tota l’obra. És un cant a les diferents cultures que van apareixent al llarg del llibre.

Coneixem una mica més l'autora? 

Geraldina Brooks (1955) és escriptora i periodista australiana. Va estudiar a la Universitat de Columbia i posteriorment a la Universitat de Sydney. Es va traslladar als Estats Units, on va treballar durant 11 anys al Wail Street Journal fent cròniques sobre algunes de les àrees més castigades del món com ara Bòsnia, Somàlia i Orient Mitjà.

És autora de diversos llibres com ara Nine Parts of Deside (1994) guanyadora del premi literari Nita Kibble; Year of wonders (2001); March (2005); People of the book (2008); Caleb’s Crussing (2011); The secret Chord (2015).

MAC