El gran Gatsby - Francis Scott Fitzgerald

Títol: El gran Gatsby

Autor: Francis Scott Fitzgerald

Llengua original: anglès

Traductor: Ferran Ràfols

Any: 1925 (original); 2021 (traducció al català)

Editorial: LaBreu Edicions

"La música de casa del veí m'omplia les nits d'estiu. Homes i noies anaven i venien com papallones nocturnes als seus jardins blaus, entre xiuxiuejos, xampany i estrelles."

Aquesta ha estat la meva primera lectura del pont de desembre: un clàssic modern força breu que l’editorial LaBreu ha publicat amb una nova traducció a càrrec de Ferran Ràfols. L’obra es va publicar originalment el 1925, però els fets que s’hi narren passen l’any 1922 (d’aquí menys d’un mes farà 100 anys!).

Ai, els anys 20 del segle XX. Ai, els feliços anys 20, aquell període entre guerres, aquella pau convulsa, aquella bonança, aquella aparent felicitat, aquells anys d’extrema vitalitat que s’estroncarien amb el crac del 29. Bé, però no ens anticipem, que El gran Gatsby no arriba tan lluny, sinó que s’emmarca en aquesta època d’ostentació i superficialitat.

Jay Gatsby és un home que aparentment ho té tot: és ric, està ben posicionat, és influent i organitza les millors festes de Long Island. Gatsby és també un personatge molt misteriós. D’on ve? On ha amassat tota aquesta fortuna? Quins negocis té entre mans? No cal ni dir que la seva figura no està exempta de rumors. Tanmateix, Jay Gatsby no ho té tot i li falta, potser, allò més essencial: amor i amistat.

"...va saber que quan li fes un petó i unís per sempre més les seves visions inexpressables amb l'alè perible d'ella, el seu cap ja no tornaria mai a córrer alegrement d'una banda a l'altra com si fos el cap de Déu."

El seu veí, en Nick Carraway, és qui ens explica aquesta història que passa, majoritàriament, durant els mesos d’estiu. A través d’en Nick, Jay Gatsby recupera el contacte amb Daisy Buchanan, el seu amor de joventut que resulta que és, precisament, cosina d’en Nick. I al llarg de la narració i de festes, jazz, alcohol, infidelitats i el que vindria a ser el “postureig” de l’època, el narrador ens parla de diversos personatges i de les seves vides creuades que culminen amb una tragèdia inesperada.

El gran Gatsby és un retrat de l’Amèrica benestant de principis del XX i, malgrat que em trobo molt lluny d’aquell estil de vida i de tot aquell món, i malgrat que la majoria de personatges són detestables i artificials en certa mesura, he gaudit de la lectura.

M’ha agradat l’estil de Fitzgerald (i aprofito per remarcar la traducció de Ràfols, gens artificiosa) i, especialment, el punt d’ironia fina i crítica a tot aquest món.

"...em va agafar la un moment la mà mentre em mirava als ulls amb la promesa que no hi havia ningú més al món que tingués tantes ganes de veure. Era una cosa que sabia fer."

Si bé és cert que el primer capítol em va costar i que el vaig haver de llegir dues vegades per entrar en l’estil descriptiu, a partir del segon no se m’ha fet pesat i he gaudit de la lectura. Fitzgerald se serveix de poques paraules per traslladar-nos a aquella època, presentar-nos els diferents personatges i descriure l’acció. Podria haver-se recreat més en les festes i en la psicologia dels personatges, però no li fa falta. El gran Gatsby és breu, però funciona sense necessitar res més i et porta a reflexionar sobre les relacions humanes, la superficialitat i el que necessitem per ser feliços. 

Us el recomano! Hi ha clàssics que a vegades fan més bola, però aquest és un clàssic modern que es llegeix ràpidament, amb una trama que atrapa, uns personatges un punt detestables i un bon retrat d’aquella època.

Amb aquest llibre he superat el repte número 7 del repte de lectura que proposen les Biblioteques de Mataró (#matarodellibres). En aquesta ocasió, amb el títol “Nous horitzons” ens conviden viatjar a algun indret on voldríem anar a través de la lectura. En el meu cas, els feliços anys 20 a Nova York 😊

Finalment, vull agrair a LaBreu Edicions l’enviament d’un exemplar d’aquesta obra. 

"Va fer un somriure comprensiu, molt més que comprensiu. Era un dels pocs somriures capaços de transmetre una tranquil·litat eterna, d'aquells que et trobes quatre o cinc cops a la vida. Un somriure que mirava -o que semblava que mirés- un moment el món exterior i que després se centrava en tu amb un prejudici irresistible a favor teu. Que t'entenia només fins allà on volies ser entès, que creia en tu com tu mateix voldries poder-hi creure i que et confirmava que la impressió que s'havia format de tu era exactament la que esperaves causar en els teus millors dies."

Coneixem una mica més l'autor?

Francis Scott Fitzgerald (St. Pau, 1896 - Hollywwod, 1940) va ser un novel·lista estatunidenc. De fet, se'l considera un dels escriptors nord-americans més importants del segle XX i el portaveu de l'anomenada "generació perduda". La generació perduda són els nord-americans que van néixer a finals del segle XIX i que van passar a l'edat adulta durant la Primera Guerra Mundial. 

Va escriure cinc novel·les i diverses narracions breus, on destaca el tractament de les emocions. La seva primera novel·la, En aquest costat del paradís es va publicar l'any 1920. Es va casar amb Zelda Sayre, amb qui va viure un estil de vida opulent en diversos països. Cap als anys 30 se'n va anar a Hollywood per escriure relats i guions, ja que passava dificultats financeres, però no volia renunciar al seu tren de vida. 

Va morir alcoholitzat d'un atac de cor als quaranta-quatre anys. 

"La tarda els havia assossegat una estona, com si els volgués regalar un record profund de cara a la llarga separació que els reservava l'endemà. En tot el seu mes d'amor no havien estat mai tan units ni s'havien comunitat mai tan profundament com quan la Daisy va fregar-li el colze de l'abric amb els llavis silenciosos o quan ell li va tocar molt suaument els capcirons dels dits, com si estigués adormida."

Txell.Cat