El Llano en llamas - Juan Rulfo

Títol: El Llano en llamas

Autor: Juan Rulfo
Llengua original: castellà
Editorial: Cátedra

Any: 1953

"La memoria, a esta edad mía, es engañosa; por eso yo le doy gracias a Dios, porque si acaba con todas mis facultades, ya no pierdo mucho, ya que casi no me queda ninguna."

He descobert la prosa de Juan Rulfo amb aquest recull de contes, El Llano en llamas, que hem llegit conjuntament amb en Dídac i una altra parella d’amics, la Gina i en Sergi. Era la primera vegada que llegíem alguna cosa junts, i des de bon principi teníem clar que ho faríem al nostre ritme, sense unes fites prefixades al principi. L’experiència ha sigut molt xula i molt enriquidora.

El Llano en llamas és un recull de contes, així que hem anat llegint i comentant els contes un a un, i hi he pogut aprofundir molt més que quan llegeixo contes sola. Vaja, que ha estat tan guai que ja hem triat el següent llibre que llegirem plegats 🤭.

"Ahora que sabía bien a bien que lo iban a matar, le habían entrado unas ganas tan grandes de vivir como sólo las puede sentir un recién resucitado."

Aquest volum recull 17 relats en què la violència, la mort i la pobresa tenen un paper destacat, tot en un Mèxic realista de principis del segle XX i amb les conseqüències de la revolució de fons.

En aquests contes no hi trobareu finals feliços ni personatges afortunats, sinó tot el contrari. En poques pàgines Rulfo et situa a l’espai, el temps i l’atmosfera, et transporta, t’explica la història d’uns personatges miserables, et fa un gir de guió per acabar-te deixant amb un pam de nas. I a més, ho fa amb una prosa bonica, però directa i dura, que és com una gota malaia, com un martelleig incessant que acaba sent com una cadència que t’acompanya durant la lectura.

"Eso duró toda la vida. No fue un año ni dos. Fue toda la vida."

La majoria de contes s’entenen per si sols, però hi ha detalls i matisos amb què es pot aprofundir. No negaré tampoc que algun conte, en particular un, que és un dels més famosos, em va costar una mica més de seguir, el de "El hombre". Els contes que més m’han agradat i remogut són: “Talpa”, “No oyes ladrar a los perros”, “En la madrugada”, "Macario" i “Es que somos muy pobres”.

Tot i que la majoria de contes tenen el mateix to, n’hi ha un parell que són més satírics i humorístics que la resta, i on s’entreveu la crítica de l’autor a la classe política i la religió.

Rulfo juga amb els plans temporals, crea unes atmosferes que et transporten i et presenta uns personatges que tenen més d’una cara. I ho fa tot magistralment. Et posa un toc d’humor, i després és tosc i salvatge. Un narrador en majúscules, vaja.

Sens dubte Pedro Páramo entra a la llista dels pendents de llegir perquè tinc més ganes de Rulfo i de la seva prosa.

"Y por si fuera poco el estar trabado de flaco, vivía si es que todavía vive, aplastado por el odio como una piedra; y es válido decirlo, su desventura fue la de haber nacido."

Coneixem una mica més l'autor?
Juan Rulfo (Mèxic, 1917 - 1986) va ser un escriptor i guionista mexicà, màxim exponent del realisme màgic. Tot i que només va publicar un  recull de contes, El Llano en llamas (1953), una novel·la, Pedro Páramo (1955), i una novel·la breu, El gallo de oro (1956-1958) ha estat reconegut com un dels grans escriptors de la narrativa hispanoamericana del segle XX. 

Txell.Cat