Neguit permanent - Tsitsi Dangarembga

Títol: Neguit permanent
Autora: Tsitsi Dangarembga
Traducció: Aurora Ballester
Llengua original: anglès
Editorial: L’Agulla Daurada
Any: 1988 original; 2023 traducció al català

"Les necessitats i les sensibilitats de les dones a la meva família no es consideraven una prioritat, ni tan sols legítimes."

Sartre va escriure que “la condició del nadiu és un estat de neguit permanent”, i aquesta cita és la que dóna nom al primer llibre d'una trilogia amb marcats trets autobiogràfics de l'autora zimbauesa Tsitsi Dangarembga. En aquest primer volum, Dangarembga, repassa alguns esdeveniments clau de la seva infància i adolescència que la van dur a poder estudiar i formar-se en un col·legi catòlic de majoria blanca. Però anem a pams.

La protagonista i narradora de la novel·la és la Tambudzai, que des de ben petita ha vist l'educació com una via de sortida cap a una vida menys dura i cap a la llibertat. A la família en tenen precedents: el seu tiet Babamukuru i la seva dona Maiguru, que comptem amb una extensa formació a l'estranger. Malauradament, al Zimbàbue (aleshores Rodhèsia) dels anys 60 l'accés a l'educació estava restringida als qui s'ho podien permetre, amb preferència per als fills mascles. És per això que quan el seu germà Nhamo mor d'adolescent, quan ella té 13 anys, la Tambudzai ho viu com una oportunitat per créixer, ja que ara serà ella la qui enviaran a escola a la missió catòlica.

"No em va saber greu quan es va morir el meu germà. Tampoc no em disculpo per la meva despietat o, com podríeu dir-ne, per la meva manca de sentiments. Perquè no és gens això."

"Així va començar el període de la meva reencarnació. A mi m’agradava pensar en el meu trasllat a la missió com la meva reencarnació. [...] Alliberada de les limitacions de les necessitats i les misèries que havien definit i delimitat la nostra activitat a casa, vaig invertir molta energia a acostar-me a la idea que jo tenia del que era una jove de món. Ara anava neta, no només en les ocasions especials sinó cada dia de la setmana. [...] M’ho vaig llegir tot, des d’Enid Blyton a les germanes Brontë, i tot em va interessar. Capbussant-me en aquests llibres sabia que m’estava educant, i allò m’omplia de gratitud cap als autors perquè em portaven a llocs on la raó i l’instint no entraven en contradicció."

Allà la Tambudzai es dedicarà a estudiar i aprendre tant com pugui al costat de la seva cosina Nyasha, amb qui teixeix un vincle molt especial. La Nyasha i el seu germà han viscut uns anys a Europa mentre els seus pares acaben els estudis, i quan tornen se senten desorientats: han viscut en un país més obert i han començat a oblidar la seva llengua materna. Així, la Nyasha, i més endavant la Tambudzai, comencen a qüestionar algunes tradicions i actituds, sobretot el patriarcat.

"És el resultat d’haver de triar entre una mateixa i la seguretat. [...] Em va fer pena que la Maiguru no pogués fer servir els diners que guanyava per a les seves conveniències i que el matrimoni li hagués impedit de fer les coses que ella desitjava."

 "El que no m’agradava era que tots els conflictes portaven a aquesta qüestió de la feminitat. La feminitat com el contrari i inferior a la masculinitat."

La família de la Tambudzai viu al camp, lluny de les ciutats i la modernitat (de fet es narra el seu primer trajecte en cotxe, el descobriment de les línies de les carreteres i del lavabo), en una cultura profundament patriarcal, jeràrquica i de comunitat. La mare de la protagonista, casada als 15 anys, es dedica al camp i a tenir fills i està convençuda que ser dona és una càrrega, com també ho és ser negra:

"La mare deia que ser negra era una càrrega, però el Babamukuru no era pobre. La mare deia que ser dona era una càrrega perquè havies de portar fills al món i cuidar-los, i també al marit. Però em semblava que no era veritat. El Babamukuru cuidava molt bé la Maiguru, en una casa gran a la missió, que jo no havia vist, però havia sentit comentaris sobre la seva grandor i elegància. [...] Vaig decidir que era millor ser com la Maiguru, que no era pobra  no havia quedat esclafada sota el pes de ser dona."

Per més formació que tingui una dona, segueix sent inferior en la jerarquia familiar, així que en les trobades familiars la Tambudzai ha de servir als seus familiars jeràrquicament. També a l'hora de menjar, les dones mengen el que els homes no han volgut, i els infants, al seu torn, el que els ha sobrat a les dones.

"Jo tenia una tasca especial. Havia de portar el gibrell amb aigua perquè la gent es rentés les mans. A mi no m’agradava fer-ho, perquè t’havies de fixar molt bé en la categoria de cada parent, perquè si no podies cometre errors, sobretot quan hi havia tantes persones. [...] Em vaig agenollar i aixecar, agenollar i aixecar davant dels meus parents mascles en ordre descendent d’edat, i per últim davant de les meves àvies i ties, oferint-los un gibrell d’aigua i una tovallola."

A Neguit permanent també apareix la dicotomia entre el cristianisme i la religió ancestral, entre abraçar i rebutjar l’anglicització. El cristianisme comença a estendre's a través de les missions que eduquen i formen el jovent, però els rituals i la bigàmia encara forma part de la memòria col·lectiva. En aquest sentit, hi ha qui veu l’anglicització dels joves que es formen a les missions catòliques (amb mestres negres que han estat educats per blancs) o als col·legis privats (amb docents blancs) com una amenaça i hi ha un cert rebuig.

Tot i que és breu i cap al final, m'ha agradat que també aparegui la diferència de tracte i atenció que rep la Nyasha, la cosina, en mans d'un metge blanc i d'un metge negre. El primer nega absolutament que la Nyasha estigui malalta perquè “els africans no patien d'aquella manera que li havíem descrit”.

Tot i que no apareix explícitament, hi ha referències a alguns anys concrets que permeten situar la història entre els anys 60 i 80 del segle XX, uns anys convulsos per al país. Hi ha un moment que la narradora diferencia els blancs que colonitzen i els que venen a ajudar (i crec que s’hi pot entreveure una mica un to de crítica):

"Una altra cosa diferent de la missió era que hi havia molts blancs. Els blancs de la missió eren un tipus de gent especial, especial en el sentit que la meva àvia m’havia explicat, ja que eren sagrats. No havien vingut a prendre sinó a donar. Eren aquí per fer l’obra de Déu, a la part més fosca de l'Àfrica. Havien renunciat a les comoditats i la seguretat de les seves llars per venir a il·luminar la nostra foscor. [...] Era un sacrifici que feia que els estiguéssim agraïts, un sacrifici que els feia superiors, no només a nosaltres sinó també als altres blancs que havien vingut a viure aventures i a servir-se de les nostres maragdes."

 

Retornant al fil, Neguit permanent és la història de creixement de la Tambudzai, una camperola que somnia i lluita per anar a escola, empoderar-se i alliberar-se.

"Jo pujaria un esglaó més cap a la meva llibertat. Un altre esglaó més lluny de les mosques, les pudors, els camps i els parracs; de les panxes que mai s’acabaven d’omplir, de l’obediència abjecta del meu pare cap al Babamukuru i de la letargia crònica de la meva mare."

Neguit permanent és una novel·la amb molta història; la història del cor de l'Àfrica que habitualment ens ha arribat per veus blanques i que ens arriba amb la veu d'una dona negra. Hi ha molts detalls, molt costumisme, molta cultura i molta veritat en aquest primer volum.

He gaudit molt de la lectura perquè he pogut aprendre i conèixer moltes coses a través d'una veu genuïna. I de fet, tot el context i rerefons és el que m'ha agradat més de Neguit permanent, més enllà de la història de creixement de la jove Tambudzai. Així que no puc no recomanar-vos-en la lectura, que estic segura que us enriquirà de valent.

Txell.Cat