Tan lluny de casa - Sergi Purcet

Títol: Tan lluny de casa Autor: Sergi Purcet
Llengua original: català
Editorial: Sembra Llibres 
Any: 2025

“Com estàs”, en plena abraçada, la tieta segueix el guió establert, el manual que ningú s’ha dedicat a actualitzar, ningú vol aquesta responsabilitat. I les respostes, per descomptat, són també prefabricades i acordades, per no augmentar la incomoditat d’un dels moments menys desitjables que ens toca viure de tant en tant.

Quan llegeixes un llibre d’algú que coneixes et mous entre la il·lusió i la felicitat (i creieu-me crec que en Sergi no s’imagina el grau d’il·lusió que vam sentir a casa quan vam conèixer la notícia d’aquesta publicació), i un cert neguit (i si no m’agrada? i si no és tan bo?). Un bon garbuix d’emocions que em rondaven abans de començar la lectura de Tan lluny de casa, un recull de relats d’en Sergi Purcet. Us he de dir que després de llegir el primer relat, “La vetlla”, el neguit em va abandonar i em vaig deixar anar a la il·lusió.

Tan lluny de casa és un recull de nou relats d’històries que parteixen de situacions o personatges quotidians, que ens poden resultar familiars, per parlar de crisis i canvis, de relacions humanes, d’allò que no es veu a simple vista i d’allò que amaguem deliberadament. Quan érem petits i jugàvem, a vegades cridàvem “casa” per dir que ens trobàvem en un lloc segur. Quan som lluny de casa (i no cal que sigui una casa física) som lluny d’aquell lloc on ens sentim protegits, i podem no sentir-nos del tot còmodes. Els personatges de Tan lluny de casa també es troben en aquest lloc incòmode que suposa un punt d’inflexió: un enterrament, un viatge a París, una visita que desperta records del passat, un seguit de circumstàncies que acaben amb un accident de cotxe, una soledat desesperant, un somni o un desig difícil de complir…

M’ha agradat molt la intimitat i la proximitat que he trobat en tots els relats, en què el Sergi a poc a poc ens va vestint els personatges i els seus conflictes i la seva història, i així com a lectors anem descobrint que les coses no són el que semblen a primera vista. Totes les històries tenen un gir final que es presenta molt cap al final i que, en general, és inesperat, tot i que alguns els vaig veure venir.

Aquest narrar minuciós i lent denota molta feina de relectura, de polir i retocar fins a aconseguir el teixit perfecte. Llegint Tan lluny de casa he tingut la sensació que totes les frases estan mesurades, que el ritme de les històries està més que repensat, que no ens han abocat el primer que ha sortit del cervell. I tota aquesta feina d’orfebreria també l’he trobat en la llengua: un català treballat, cuidat i mimat. Segurament hi deuen tenir alguna cosa a veure les pàgines llegides i les ressenyes escrites… Però de debò que així dona gust llegir!

Com en qualsevol recull de relats, n’hi ha alguns que m’han agradat més que d’altres, i voldria destacar especialment “La vetlla”, “Sempre ens quedarà París”, “Ampolla amb missatge” i “Júlia”.
“La vetlla” m’ha agradat especialment per com es descriuen els pensaments i les sensacions d’incomoditat general que acostumen a donar-se als tanatoris. He sentit la incomoditat de la Laura i m’ha fet plantejar-me si jo mateixa en alguna ocasió he seguit els protocols no escrits perquè no ho sabia fer millor.
“Sempre ens quedarà París” i “Ampolla amb missatge” són dues històries que m’han despertat molta tendresa, les he trobat molt amables. 

I “Júlia” és una de les històries en què vaig preveure el final, però tot i així m’ha agradat molt la construcció dels tres protagonistes i, realment, són gairebé tres històries en una: la d’en Mario i en Víctor, la de la Júlia, i la dels tres junts.

Tanco Tan lluny de casa contenta d’haver descobert la faceta escriptora d’en Sergi, satisfeta i gens decebuda. Enhorabona per aquests relats!

No vull deixar passar l’ocasió d’agrair l’exemplar a en Sergi.

Txell.Cat