dilluns, 10 de març del 2025

Cos, camp de batalla - Laia Mauri Baraza


Títol
: Cos, camp de batalla
Autora: Laia Mauri Baraza Llengua original: català Editorial: La Magrana Any: 2024 

"Durant bastant temps vaig viure aquesta nuesa sense tabús ni pudor, sinó amb molta alegria. No hi havia una mirada externa que no fos de tendresa. Però quan el meu cos va començar a canviar, també ho va fer la seva mirada, especialment la del meu pare. I la meva, perquè el meu cos ja no era només un cos que es passejava per casa i era estimat sense recances, sinó que era un objecte de desig als ulls de la societat, i també, evidentment, als meus ulls."

Vaig descobrir aquest llibre en un programa de Les dones i els dies, en què entrevistaven l'autora, i em va semblar que abordava molts temes que ens podien interpel·lar amb la colla d'amigues, així que el vaig proposar perquè fos la següent lectura a comentar.

Cos, camp de batalla és una novel·la molt àgil en què, a través dels records i les experiències viscudes, una jove badalonina de 29 anys parla del seu despertar sexual, del desig i de la seva relació amb el sexe. 

"He arribat a dubtar que em passés realment. La seva actitud inalterable, el fet que jo ho expliqués poc i tard, que algunes de les meves amigues continuessin sortint de festa amb ells, em desubicava. Haver-me mentit tant a mi mateixa durant anys a vegades em fa dubtar dels meus propis records. De si ho he somniat, m’ho he inventat o és real. [...] La violència com un càstig per haver fet massa públic el meu desig."

Cada capítol porta com a títol una part del cos a partir de la qual ens arriben pinzellades de la infància, l'educació sexual rebuda a casa, les primeres vegades, l’autodescobriment, els tabús, els complexos físics, els judicis de la societat… i, en definitiva, com els cossos femenins són un camp de batalla entre el propi desig, les pressions estètiques i el que s'espera de nosaltres. No hi ha una trama potent, sinó que la força està en les reflexions que fa i que, sense que sigui explícitament, et convida a fer. Com va ser el meu despertar sexual? El vaig viure amb vergonya? Tenia prou informació? Quines inseguretats i pors tenia? Era genuí el desig o buscava validació? A quantes companyes vaig jutjar per anar a un altre ritme? Quins tabús m'acompanyaven? Quants estereotips masclistes he seguit per inèrcia? He qüestionat alguna vegada el feminisme d'algú per com es relaciona afectivament amb els homes?

Entre els capítols s'hi intercalen unes notes de mòbil que no hem acabat d'entendre i que, si no hi fossin, no ens hi faltaria res. 

"No era la primera vegada que ho provava, això d’intentar que m’agradés qui m’havia d’agradar. Totes les vegades anteriors havia acabat com el rosari de l’aurora. És el que sol passar quan intentes falsejar el desig. Però sentir-te agradada, estimada, admirada és un somnífer tan fort, és una droga tan aclaparadora que a vegades et fa perdre el nord."

Cos, camp de batalla ha sigut una molt bona lectura per comentar en grup. La majoria hem coincidit que ens hi hem sentit interpel·lades en diversos moments, ja sigui perquè ens hi hem reconegut o perquè hi hem reconegut algú altre. També hem coincidit en què és un llibre molt valent, ja que posa per escrit pensaments, pors i inquietuds que hem pogut tenir, però que no ens hem atrevit a manifestar i, de fet, avui, comentant-lo mentre fèiem el vermut, hem compartit records i sentiments de quan érem més joves que, fins ara, no havíem parlat. 

"Ens jutgem, per descomptat, a més de l’evident competició entre nosaltres a què ens aboca el sistema, i ens fem mal i trenquem peres i ens reconciliem milions de vegades. Per sort, les dones no som éssers de llum incorruptibles que emanem una sororitat màgica de bondat. Ni les amigues són aquell espai on el món de merda que ens ofega no entra. Mitificar-ho és posar-hi una responsabilitat exagerada, és demanar a les teves amigues que siguin una cosa que no són."

És una lectura àgil i amb un llenguatge planer, molt recomanable per reflexionar i revisar la pròpia relació amb la sexualitat, per mirar enrere amb un punt d’autocompassió i perdonar-se, deixar enrere la vergonya i el pudor que ens ve a partir dels estereotips patriarcals i capitalistes. I que no us enganyin, crec que els homes també l'haurien de llegir per anar fent passos cap a una societat més lliure de judicis, de masclisme i de violència. 


"Durant molts mesos la por va prendre el control: la pena és una força desmesurada que s’ho emporta tot i que et desposseeix."

Txell.Cat

dijous, 27 de febrer del 2025

Què mou els morts - T. Kingfisher


Títol:
Què mou els morts
Autora: T. Kingfisher (pseudònim d'Ursula Vernon)
Llengua original: anglès
Traducció: Marta Armengol
Editorial: Obscura Editorial
Any: 2022 original, 2024 en català

"Les orelles d’en Hob eren l’equivalent equí a una arronsada d’espatlles. Els cavalls no saben gran cosa del món, però he descobert que, de vegades, poden comprendre determinats humans amb una precisió esfereïdora. Les mules, en canvi, saben molt més del món però menys dels humans, o potser és que els és ben igual el que els humans pensin. Qualsevol de les dues explicacions em sembla plausible, la veritat."

M'he estrenat amb T. Kingfisher, a qui vam poder veure el novembre passat al Festival 42 de Barcelona i de qui m'han parlat meravelles, amb Què mou els morts. L'he llegit en una lectura conjunta organitzada des d'El Reducte Català, i la proposta ha estat llegir la novel·la de Kingfisher i, prèviament, el conte "La caiguda de la Casa Usher" d'Edgar Allan Poe, ja que Què mou els morts és un retelling d'aquest conte.

"La caiguda de la casa Usher" és un conte de terror gòtic en què un home visita la casa familiar d'uns vells amics, en Roderick i la Madeleine, i es troba una casa en decadència: esquerdes, falta de llum, fred... Els seus amics tampoc estan en les millors condicions: en Roderick està força desmillorat i malalt, i la Madeleine pateix atacs de catalèpsia.
El relat de Poe és força breu i, tot i que l'autor insisteix en l'ambientació i les sensacions de terror del narrador, no m'ha fet por especialment; suposo que en el seu moment, devia fer-ne més. El final m'ha semblat precipitat i el conjunt m'ha deixat força freda.

Kingfisher se serveix de la història principal de Poe, dels dos germans Usher i de la casa i en fa una relectura aprofundida que resol moltes qüestions que Poe deixava a l'aire, com ara l'origen del que sigui que els passa als habitants de la casa Usher. L'autora canvia el narrador i ens presenta un general, l'Alex Easton, provinent del país fictici de Ruràvia; una entranyable micòloga, l'Eugenia Potter, que està frustrada i molesta amb els homes que no la deixen participar del món científic; un cavall amb gran personalitat; un metge una mica pocapena i un ajudant de càmera rondinaire.

Què mou els morts es manté en la línia del terror, amb la mateixa ambientació gòtica, però, a més a més, hi afegeix tocs d'humor (que sembla que són la marca de l'autora) que en certs moments de tensió són com una vàlvula d'escapament. Kingfisher no desaprofita l'ocasió d'afegir-hi alguna crítica feminista i alguna altra reivindicació una mica més encoberta i menys evident, com el fet que el narrador no acabem de saber si és un home, una dona, no-binari... però tant li fa, perquè la història funciona perfectament sense aquest detall.
La lectura és molt àgil i agraïda; cap al final el ritme s'accelera, la intriga augmenta i el terror té més presència. Tot i que hi ha força referències (a banda de les evidents al conte de Poe), Què mou els morts és un llibre molt fresc que ens permet, a aquells qui hi estem acostumats, entrar al terreny del terror d'una manera molt amable.

"De vegades fa de mal dir si algú és desagradable o només americà."

Una de les coses que més m'ha agradat és que Kingfisher manté els elements i moments clau del conte original; d'alguna manera, tot i allunyar-se'n, la història de Poe sempre hi és present. Tinc la sensació que trobar el punt mig adequat per mantenir-ne l'essència però escriure una nova història atractiva ha de ser molt difícil. Chapeau, Kingfisher!

He gaudit molt de la lectura i m'ha agradat descobrir la ploma de T. Kingfisher, a qui vull seguir llegint més endavant. Crec que és un gran encert fer la lectura de Què mou els morts coneixent el conte d'Edgar Allan Poe, així que si encara no l'heu llegit, no perdeu l'oportunitat de fer-ne aquesta lectura doble. Ah, i no us oblideu de llegir la nota de l'autora que tanca l'edició; és una autèntica meravella!

Txell.Cat

dimecres, 26 de febrer del 2025

L'amant de Lady Chatterley - D.H. Lawrence


Títol:
L’amant de Lady Chatterley
Autor: D. H. Lawrence
Llengua original: anglès
Traducció: Jordi Arbonès
Editorial: Viena Edicions
Any: 1928 original, 2024 en català

"Un cop ell hagué acabat, la Connie prosseguí l’agitació i salvatge palpitació de les seves anques, mentre ell es mantenia heroicament erecte i present dins seu, amb tota la seva voluntat i el lliurament més complet d’ell mateix, fins que ella aconseguí el seu èxtasi, exhalant breus gemecs sobrenaturals."


Si no fos pel l’aura de misteri i d’atracció que tenen els llibres que han estat censurats al llarg de la història, probablement L’amant de Lady Chatterley no tindria el renom que té i jo no l’hagués llegit (i m’hauria estalviat més de 400 pàgines que no m’han acabat de fer el pes).


D. H. Lawrence va ser un autor controvertit pel caràcter extremadament explícit de la seva obra, fet que va suscitar una forta censura en la seva producció. De fet, L’amant de Lady Chatterley no es va publicar íntegrament fins al 1959 i, aquest és el millor màrqueting que li van poder fer.


El títol no enganya: tenim una Lady Chatterley, la Connie, que després d’una joventut d’experimentació i llibertat a Europa, es casa amb Sir Clifford, d’una família benestant anglesa, propietaris d’una explotació minera. Malauradament, Sir Clifford queda paralític a la guerra i això sembla que estronqui qualsevol relació física que puguin tenir la parella. Amb el pas dels anys i impulsada pel seu propi pare, la Connie es busca (o troba) un amant en el guardabosc de la finca per satisfer les seves necessitats i fugir del seu matrimoni. 


L’amant de Lady Chatterley m’ha semblat una lectura pesada i avorrida, amb passatges molt descriptius i feixucs, i diàlegs amb una gran càrrega filosòfica sobre classes socials, diferències entre els gèneres femení i masculí o els canvis a Anglaterra amb la reducció de la industria minera, que més que diàlegs semblen monòlegs i discursos del propi autor. Tot això intercalat amb sexe que, encara que no es digui, no sempre sembla consentit. Les trobades entre Lady Chatterley i el seu amant són d’allò més tòrrides i explícites, fins i tot en alguna ocasió les descripcions i el vocabulari que es fa servir m’han semblat vulgars. De fet, trobo que amb la diversitat de paraules que tenen totes les llengües per referir-se als genitals és molt pobre repetir fins la sacietat bàsicament tres paraules: cul, fal·lus i xona.

"- Ets una bona xona, però, oi? La millor xona que hi ha sobre la terra. Quan vols! Quan et ve de gust!
- Què vol dir xona? - preguntà ella.
- No ho saps? La xona! La xona la tens tu, allà baix, i és el que jo sento quan soc dintre teu, i el que tu sents quan soc dintre teu; ho és tot.
- Ho és tot - l’imità ella-. La xona! És com cardar, doncs.
- No, no! Cardar no és més que l’acte. Els animals carden. Però la xona és molt més que tot això. Ets tu, ho entens? I tu ets una cosa molt diferent d’un animal... fins i tot quan cardes. La xona! Ah, això és la teva bellesa, petita!"

Els personatges són insofribles i contradictoris. Tenim una Connie que de jove ha viatjat per Europa amb la seva germana Hilda, on ha viscut el despertar sexual i ha tingut aventures amb diversos amants, però després sembla que caigui de la figuera en els seus encontres amb el guardabosc. Aquest mateix personatge, el guardabosc, se’ns presenta com un home distant i rude, amb un punt salvatge, però després també té un passat instruït i és l’home més sensible i romàntic del món. Al llarg de la novel·la no m’ha semblat que els personatges evolucionessin pel pas del temps o de les experiències viscudes, sinó a cop de tinta. 

No hi falta un toc de misogínia, homofòbia i racisme (que s’ha de contextualitzar l’obra, sí, però és que només li faltava això…).


El final ha sigut de traca, per rematar-ho: però què és aquest final? Mentre el llegia gairebé em semblava que no sabia com concloure la novel·la. Avorrit, inconnex i, irònicament, repetint gairebé com si fos un mantra la paraula castedat.


Crec que és una història amb potencial, que podria explorar el descobriment de la sexualitat femenina d’una dona jove i parlar alhora de les diferències de classe a través del marit i l’amant, i dels canvis a l’Anglaterra de principis del XX, i fer-ho des de l’elegància i l’erotisme i essent explícit. Tanmateix, per mi aquesta lectura ha estat una decepció que m’ha fet moure entre l’avorriment, la incredulitat i l’astorament.



Txell.Cat

diumenge, 9 de febrer del 2025

Història d’una obra mestra - Henry James


Títol:
Història d’una obra mestra
Autor: Henry James 

Llengua original: anglès

Traducció: Dolors Udina

Editorial: Viena Edicions, col·lecció Petits Plaers

Any: 1868 original, 2024 en català


"És possible que fos veritat; la senyoreta Everett havia distribuït el seu cor amb imparcialitat per tot l’organisme, i per això, com a conseqüència natural, el seu lloc originari estava pràcticament buit."


Després de sentir a parlar d'aquesta novel·la breu a l'episodi del Club Tàndem sobre Mirall trencat, en què el comentaven en relació als secrets, me'l vaig trobar a l'expositor de la biblioteca i, com que és força breu, vaig decidir endur-me'l a casa.  


En John Lennox és un jove vidu de l'alta societat novaiorquesa que s'ha promès amb Marian Everett, una jove d'una bellesa espectacular. Poc abans del casament, en John coneix un pintor amb un talent excepcional i li encarrega un retrat de la seva promesa. El que no s'espera en John Lennox és que el pintor creï una obra mestra amb una veritat feridora que el trasbalsa profundament. 


M'ha costat molt entrar en la història i, tot i que no arriba al centenar de pàgines, m'ha fet força bola al principi i m'he trobat rellegint el mateix fragment més d'una vegada perquè desconnectava de la lectura constantment. Si no fos perquè és tan breu, segurament no hauria acabat la lectura…

El que més m'ha agradat són les pàgines centrals, en què descobrim perquè el pintor Baxter sap captar tan bé l'essència de Marian Everett i són força més fresques que la resta del llibre. La prèvia (la presentació dels personatges) i l'efecte del quadre en John Lennox m'ha resultat tediós i com a lectora no m'ha arribat la sensació d’aclaparament del protagonista. 


Com a Pandora, del mateix autor, ens trobem amb un home amb una posició social alta i una dona d'orígens més humils i envoltada d'un cert misteri. Tanmateix, mentre que l’aura de misteri i secretisme de Pandora és el que atrau l’home, a Història d’una obra mestra provoca l’efecte contrari, fins al punt que John Lennox decideix ignorar l’existència d’aquests secrets i seguir amb la seva vida com si res.


"Perquè era evident que en Baxter havia fet alguna cosa més. No hi havia posat només coneixement, sinó també imaginació i sentiment. Més que pintar havia compost, i la seva composició abraçava la veritat."



Darrere d’Història d'una obra mestra trobem la idea que l'art és capaç de transmetre i expressar veritats que no veiem a ull nu, i que ens pot remoure i trasbalsar profundament, com li passa al protagonista John Lennox; i trobo que aquesta concepció de l'art que ens transmet James és molt bonica. 


Altres entrades del mateix autor
Txell.Cat

divendres, 31 de gener del 2025

Bitter - Akwaeke Emezi


Títol:
Bitter
Autori: Akwaeke Emezi
Llengua original: anglès
Editorial: Faber & Faber
Any: 2022

"Fear was a fist around her heart, clamping it painfully."


Fa uns anys vaig llegir Aigua dolça d’Akwaeke Emezi i recordo que no va ser una lectura fàcil, però que vaig tenir la sensació que estava llegint un llibre molt especial i molt diferent. Tot i que havia vist que s'havien publicat alguns llibres més seus en català, va ser aquesta coberta tan vistosa que, exposada amb les novetats de la biblioteca, em va cridar molt l'atenció. Feia uns dies que em rondava pel cap llegir alguna cosa en anglès i m'hi vaig decidir. 


Bitter és una novel·la juvenil de fantasia i és una preqüela de Pet; totes dues novel·les les podem trobar en català publicades per Indòmita amb els títols Mascota i Bitter. Tot i ser una preqüela, es pot llegir perfectament de manera independent, ja que és una introducció al món que després trobarem a Pet. 


La Bitter és una noia òrfena que, després de voltar per diverses cases d'acollida, ha trobat un refugi segur a Eucalyptus, una escola especial que acull joves amb talents artístics que necessiten un sostre. Allà coneix la seva millor amiga, Blessing, i la seva parella Alex, amb qui a poc a poc es va obrint sense sentir-se jutjada. L'escola Eucalyptus, encapçalada per Mrs. Virtue, és un oasi que, sempre que vulguin, les manté al marge dels aldarulls i els perills dels carrers de la ciutat de Lucille, on s'hi viu una revolució contra un sistema abusiu i classista. La Bitter no pot suportar veure com cada dia hi ha ferits i morts als carrers en mans dels policies que defensen l’status quo, pero tampoc pot suportar la idea de sortir i posar-se en perill i no entén que ho facin les seves amigues. Ella prefereix tancar-se a la seva habitació, posar-se els auriculars amb la música ben alta per aïllar-se i dibuixar; i quan se sent més sola, amb una gota de la seva sang, fa viure les seves creacions. A poc a poc, a través de noves coneixences anirà coneixent alguns membres del col·lectiu Assata, un grup de nens i joves revolucionaris, i trobarà la seva manera de participar en la revolució. 


"Bitter felt her pulse quicken as his eyes met hers -there was something tender about how he was looking at her, and she wondered if he looked at the rest of the world the same way."


M'ha sobtat la tria dels noms dels diferents personatges de la història, ja que la majoria estan totalment carregats de significat. Tenim la Bitter, la protagonista, que té aquest caràcter eixut d'entrada; la seva amiga Blessing, que és una benedicció per a la protagonista, el seu puntal; la directora de l'escola, Mrs Virtue, que la treu del carrer per dur-la a un lloc segur; Aloe, que serà un bàlsam per a la protagonista, o Vengeance.


Akwaeke Emezi ens presenta un elenc de personatges molt divers: són majoritàriament negres i amb més presència de personatges femenins que masculins, amb un líder carismàtic amb diversitat funcional, i amb diversos personatges LGTBIQ+.


Bitter parla de la salut mental dels joves i de la importància de sentir-se segur i recolzat, i del poder de l'art en totes les seves expressions com un mitjà per canalitzar emocions. Tanmateix, diria que el tema central de la novel·la és la lluita contra les injustícies i la desigualtat, i la qüestió sobre si s'ha d'emprar la violència o no. 


Per posar-hi un “però”, m'ha semblat que alguns missatges es repetien en excés, sobretot per recalcar les emocions de la protagonista i les seves dificultats a l'hora de relacionar-se. M'ha sorprès aquesta reiteració, però tampoc m'ha resultat molesta (la prova és que m'he polit el llibre ben ràpid!).


Crec que la combinació dels personatges amb els temes que tracta fan que Bitter sigui una novel·la juvenil que pot funcionar molt bé amb joves amb inquietuds artístiques, joves amb esperit reivindicatiu i joves a qui els agradi la fantasia. I, a més, també pot ser servir de pont amb aquells més introvertits, ja que a través d’una història de fantasia poden trobar paral·lelismes per parlar d’allò que els preocupa.


"The boy’s gap-toothed smile was breaking open again, but this time it was just for her, and it felt like it was happening in slow motion, a prolonged dazzling."


Aquest retrobament amb Emezi ha estat un gran encert i tinc ganes de continuar descobrint la història de la ciutat de Lucille amb Pet.


Altres entrades de la mateixa autori:



Txell.Cat

dissabte, 25 de gener del 2025

Mirall trencat - Mercè Rodoreda


Títol:
Mirall trencat

Autora: Mercè Rodoreda

Llengua original: català

Editorial: Club Editor Jove

Any: 1974


"Allà dins hi havia viscut gent. De la vanitat, de l’odi, de les miques d’amor, en quedava la pols i un trist espectacle d’esplendor i d’oblit."


Quan feia batxillerat vaig llegir Mirall trencat i em va agradar moltíssim, però com que no el recordava massa, l'he volgut rellegir aprofitant el nou programa del 3Cat, Club Tàndem. Tot i que em va sorprendre més la primera vegada, l'he gaudit moltíssim.


Mirall trencat explica l’ascens i descens d’una família benestant de Barcelona i de la mateixa ciutat a través de tres generacions. Aquesta història de la vida, però, no ens la narra de manera cronològica ni a través d’una única veu, sinó que ho fa trencat el reflex d’aquesta vida en mil bocins, i presentant-nos-els per separat. Així, Rodoreda utilitza multitud de recursos literaris, estils i narradors per explicar-nos la vida de Teresa Goday, Sofia Valldaura i dels seus fills. Tots els personatges són imperfectes, tenen secrets i històries amagades, i tots anhelen un amor que no pot ser. 


"I l’àvia s’adonà que estava molt trist i li passà la mà pels cabells unes quantes vegades; després la hi deixà plana damunt del cap, però sense pesar, i li digué tot tirant-se una mica endavant: “L’àvia t’estima molt”. I a ell li vingueren ganes d’entrar tot sencer a dintre de l’àvia i ser àvia."


Aquesta novel·la és diferent de la resta de l’obra de Rodoreda, en què acostuma a haver-hi un personatge central. Aquí hi ha moltíssims personatges i, de fet, la mateixa Rodoreda deia que la novel·la se li estava omplint de personatges. És una novel·la que denota un domini absolut de la llengua catalana, però també de l’escriptura. Mirall trencat és un joc i a cada capítol podríem jugar a fixar-nos amb els símbols, la veu narrativa i el gènere.  


He fet la lectura amb el llibre que en Dídac té treballat de fer classes, així que he pogut copsar molts detalls, sobretot pel que fa a la simbologia de cada personatge, que m’han semblat una autèntica obra d’orfebreria. Rodoreda no deixa res a l’atzar: els personatges estan molt treballats, les converses estan farcides de detalls, les descripcions de l’entorn…

Un cop acabada la lectura, he vist l’episodi de Club Tàndem sobre aquesta novel·la i m’ha agradat l’enfocament que en fan: centrat en un únic tema, el dels secrets. I si encara voleu aprofundir més, hi ha el contingut extra amb converses sobre l’obra de l’autora amb experts. Trobareu el contingut en format vídeo a la plataforma 3Cat i en format pòdcast a Spotify.


En aquestes converses es comenten alguns dels temes que apareixen a Mirall trencat, perquè n’està farcit: el pas del temps a través de les persones, els sentiments i els llocs; la crueltat de l’ésser humà; la importància dels secrets, entre d’altres.


"Entrà a l’habitació de la Teresa i sincerament la compadí. Sentí que havia de compadir aquella desviació antiga que més valia oblidar perquè a dintre de la consciència cadascú hi està sol amb ell mateix."


Aquesta és una novel·la que es pot llegir de moltes maneres diferents, posant el focus en el melodrama familiar, o en la simbologia, en el tractament de les diferents classes socials, en les diferents veus narratives, en la varietat de temes que hi tracta, en els diferents gèneres que tempteja. Sigui com sigui, és una novel·la molt llegidora i tan treballada, que permet a cada lector trobar-hi el seu Mirall trencat


"...I una pena forta és com una gota d’aigua que va fent forat, fent forat..."


Altres entrades de la mateixa autora

Txell.Cat