Vull fer-te algunes preguntes - Rebecca Makkai

Títol: Vull fer-te algunes preguntes
Autora: Rebecca Makkai
Llengua original: anglès
Traducció: Marc Rubió
Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2023 original, 2024 en català

"Se suposava que t’havies de sentir afalagada. [...] Tothom creia que era guapo. Tenia una imatge... quan ara mires enrere, tenia una imatge juvenil que per les adolescents era més atractiva que si hagués portat una gran barba, saps què vull dir?"

Vull fer-te algunes preguntes és una novel·la espectacular, m'ha semblat brutal. 

La Bodie Kane, presentadora d'un pòdcast d'èxit sobre crims masclistes, torna més de 20 anys després a l'escola on va estudiar, Granby, per impartir un parell de cursos breus de pòdcasts i cinema. Granby és un indret molt especial, una mena d'internat on la majoria d'alumnes són de famílies de classe alta, situat al mig del bosc. Allà la Bodie va ser molt feliç, era un espai amb una aura màgica, però també en té un record fosc, després que una companya fos assassinada, la Thalia Keith. Van condemnar l’Omar, membre del personal de l'escola, però realment ho va fer ell?

Amb aquest plantejament l'autora ens fa navegar per un pseudothriller que és molt més que això. Makkai basteix una novel·la complexa per abordar un tema complex i espinós. 

M'ha agradat sorprendre'm quan he acabat de muntar el trencaclosques i n'he pogut veure la foto sencera. Makkai no busca escriure un thriller sucós per resoldre un assassinat irresolt de fa més de 20 anys, per més que ens ho camuflin en una història de pòdcasts i aficionats al true crime. Makkai vol parlar d'un problema que té moltes dimensions, vol parlar de patriarcat, de racisme i classisme, dels silencis còmplices i institucionals, de violència. I és que la violència té moltes cares, no cal disparar a ningú per exercir-la. 

Per mi, el gran encert del llibre és la manera com està plantejat. És una crítica camuflada i dosificada, amb pistes des de la primera pàgina, però sense anar directament al cor del problema per no tirar enrere ni allunyar el lector, per evitar els “no n'hi ha per tant” que puguin sobrevolar el pensament. Makkai ens atrapa amb el plantejament d'un crim que no és aigua clara i, per si no fos prou, amb una narració dirigida a un “tu”, algú que sembla que podria tenir-hi alguna cosa a veure. La força d'aquesta narració que t’interpel·la i t’implica en la història és brutal. 

Vull fer-te algunes preguntes, d'alguna manera, també és un homenatge que no cau en el morbo ni el sensacionalisme. 

M'ha semblat una lectura absolutament magistral. Tot encaixa; és una crítica, una caiguda de la figuera totalment versemblant. Vull fer-te algunes preguntes és un llibre que tot i les seves 560 pàgines, es devora i és molt àgil per la trama, el discurs i el llenguatge. Però també és un llibre que, una vegada acabat, sacseja i remou, que fa enfadar i que fa reflexionar. En conec més d'un i d'una que farien bé de llegir aquest llibràs de Makkai, i potser després jo també els faria algunes preguntes. De debò, no us el deixeu perdre. 

Altres novel·les de la mateixa autora

• Els grans optimistes

Txell.Cat 

In memoriam - Alice Winn

Títol: In memoriam
Autora: Alice Winn
Llengua original: anglès
Traducció: Àlex Guàrdia
Editorial: Amsterdam 
Any: 2023 original, 2024 en català

"La neurosi de guerra de l’Ellwood no era tan greu. No quequejava, no cridava, ni es negava a menjar. No tenia lapsus llargs de memòria ni símptomes estranys de dolor físic. Però en Gaunt es va preguntar si una màquina podria tornar a ser una persona o si la guerra havia destruït per sempre la manera de ser de l’Ellwood, igual que havia destruït els camps de batalla de França."

Ens trobem a Anglaterra, som al 1914 i acaba d'esclatar la Primera Guerra Mundial. A Preshute, un internat elitista de nois, els adolescents segueixen als diaris l'avançament de les tropes, les baixes, els ferits… mentre continuen anant al classe, fent-se bromes, fumant i bevent alcohol d'amagat. Observen la guerra des d'una vitrina meravellats i somnien tenir l'edat mínima per poder-se allistar i anar al front a defensar el seu país, envoltats dels seus amics i companys de classe. L’Elwood i en Gaunt fa molts anys que són amics i tenen una relació molt especial, tot i que cap dels dos no s'atreveix a posar paraules als seus sentiments. 

"Tinc la sensació que si em donés la més mínima esperança, l'esperaria per sempre."

El dia del seu dissetè aniversari, la mare i la germana d'en Gaunt l’insten a allistar-se a l'exèrcit anglès per silenciar els rumors que comencen a córrer al voltant de la família pels seus orígens alemanys. En Gaunt, al contrari dels seus companys d'escola, és antibel·licista i rebutja la imatge romàntica de la lluita, però s'allista aquella mateixa tarda. Uns mesos després, el segueix l'Elwood i la resta de companys de classe. 

La innocència d'aquests joves i la imatge romantitzada de la guerra de  seguida desapareix. No, allò no és una aventura compartida i divertida, sinó un horror fosc de sang, mort, gana i por.

Winn retrata la guerra des de les trinxeres i els camps de batalla amb la mirada dels joves; una mirada que evoluciona al llarg de la novel·la a mesura que el terror, les pèrdues, les ferides, l'insomni i l'estrès posttraumàtic va fent forat. La guerra va fer desaparèixer la joventut, la vitalitat i l'energia, les ganes de viure de molts joves que van veure la seva vida truncada, que no sabien si aquell malson acabaria algun dia, i cadascú ho va gestionar com va poder: convertint-se en màquines de guerra, anul·lant l'empatia, segant-se la vida…

"L’Ellwood el volia estimar, però el seu cor semblava fet d’arestes; i en lloc d’afecte, sentia una ràbia encegadora gestant-se sota les costelles. No sabia per què ni com fer que s’aturés. Les mans li tremolaven de les ganes que tenia de trencar alguna cosa."

In memoriam, ja des del títol, és un homenatge a aquelles generacions que van lluitar a la Gran Guerra. És una novel·la molt documentada, escrita amb molt respecte i molta cura que il·lustra el front, la rereguarda, els camps de presoners i les conseqüències del conflicte. Entre el 1914 i el 1918 milions de persones van perdre la vida, molts eren adolescents sense experiència ni formació militar, a qui van donar quatre instruccions i van enviar al front. Alguns van morir tan bon punt van arribar al front; d'altres van ser presoners d'uns altres joves que, com ells, no acabaven de veure-hi el sentit; d'altres van quedar mutilats; d'altres van morir al cap d'unes setmanes, mesos de sang i fred…

Winn combina la novel·la històrica realista amb una història d'amor complexa, i balanceja la duresa de la guerra amb la tendresa del primer amor.

In memoriam m'ha agradat molt, més que per la història, per la manera com està narrada i l'homenatge que representa. Una molt bona primera novel·la de l'autora.

Txell.Cat

El feminisme és per a tothom - bell hooks

Títol: El feminisme és per a tothom
Autora: bell hooks
Llengua original: anglès
Traducció: Anna Llisterri
Editorial: Tigre de paper
Any: 2000 original, 2023 en català

"El pensament i l'acció sexistes són el problema, independentment de si les persones que el perpetuen són dones o homes, infants o adults."

bell hooks va ser una escriptora i activista feminista que es va interessar especialment per la relació entre raça, classe i gènere. 

El feminisme és per a tothom és un assaig que, després definir el moviment com “un moviment que vol posar fi al sexisme, l’explotació sexista i l’opressió”, que “no implicava que els homes fossin l’enemic” sinó que “implica que tot el pensament i l’acció sexistes són el problema, independentment de si les persones que el perpetuen són dones o homes, infants o adults”, recorre diversos àmbits de la vida: l'educació, la pressió estètica, el món laboral, la violència de gènere, la criança, el matrimoni, la política, la religió… Per a cada àmbit, hooks fa una breu repassada històrica de com ha anat canviant el discurs feminista i trenca mites sobre el moviment. hooks no romantitza, sinó que fa una repassada crítica als fracassos i els èxits del moviment. 

M'ha agradat molt veure i entendre com conflueixen la lluita feminista amb la lluita de classes i de raça. No m'havia plantejat que els primers moviments feministes que van liderar dones benestants blanques anaven en detriment d'altres dones amb menys recursos econòmics i bandejades pel color de pell. 

"El racisme i el sexisme combinats creen barreres perjudicials entre les dones."

Han calgut moltes lluites per trencar aquesta barrera, i ara toca continuar treballant perquè el feminisme no és vegi com un moviment de les dones, sinó transversal, i per assumir que el sexisme no només afecta negativament les dones, sinó que també ho fa als homes. 

Aquest llibre m'ha acompanyat molts mesos, l'he llegit a batzegades i el algun moment m'he vist superada. Però el tornaria a llegir perquè m'ha aportat (en alguns aspectes, consolidat) una visió que no tenia tan present: el feminisme no és una qüestió només de gènere, sinó també de raça i classe, i ha de ser inclusiu. Avui dia encara queda molta pedra per picar en aquest aspecte.

"Confrontar l'homofòbia sempre serà una dimensió del moviment feminista. Perquè no hi pot haver una sororitat sostinguda entre dones quan hi ha una manca de respecte i una subordinació constant de les dones lesbianes per part de dones heterosexuals."

Com passa amb molts llibres de capçalera, he subratllat moltes frases i fragments, tantes que citar-les aquí seria impossible, així que us n'he deixat quatre.

M'ha sorprès que després de 25 anys El feminisme és per a tothom encara sigui tan actual; en alguns aspectes sembla que hem avançat ben poc 😕. 

Una lectura per a tots aquells –homes i dones– qui vulguin indagar una mica més en el moviment feminista, però no la recomanaria com a porta d’entrada. 

"El moviment feminista progressa sempre que un home o una dona de qualsevol edat treballa per posar fi al sexisme. Aquesta tasca no suposa necessàriament que ens afiliem a organitzacions; podem treballar a favor del feminisme des de qualsevol lloc on siguem ara."

Txell.Cat

El llibre del no - Tsitsi Dangarembga

Títol: El llibre del no

Autora: Tsitsi Dangarembga

Llengua original: anglès

Traducció: Aurora Ballester

Editorial: L’Agulla Daurada

Any: 2006 original, 2024 en català

"Perquè com podia entendre jo que algú volgués que una noia jove anés a peu coix, com deien que ara anava la Netsai. Jo hi anava donant tombs secretament dins de la cova del meu cor, per si veia alguna cosa que no portés llum: com pot estar satisfeta una persona quan la seva germana no pot caminar? Qui podia suportar que el seu germà o la seva germana explotés i matés persones perquè tenien aquest aspecte i no aquell altre, cantant tota mena de cançons repugnants que parlaven d’aixafar-los el cap?"

El llibre del no és la segona part de la trilogia de Tsitsi Dangarembga, iniciada amb Neguit permanent i que té alguns trets autobiogràfics de l’autora. La novel·la continua la història de la Tambudzai just on acaba la primera part, amb l’entrada de la jove zimbabuesa al col·legi de senyoretes del Sagrat Cor per cursar la secundària.

Si a Neguit permanent teníem una Tambu encara nena, determinada a formar-se per millorar les seves condicions i les de la seva família, però alegre i esperançada, aquí tenim una protagonista desubicada, que s’esforça a assolir els seus objectius, però que no acaba de connectar amb la família ni amb les companyes d’escola, eminentment blanques.

Mentre la Tambu s’esforça per destacar a l’escola elitista blanca, on només hi ha 6 alumnes negres ,perquè creu que aquesta és la seva única manera de progressar, el país, aleshores Rhodèsia, s’acarnissa en una guerra civil que enfronta la minoria blanca que governa contra guerrilles nadiues. La Tambu és víctima del racisme i el rebuig, i cada cop li costa més saber quina és la manera correcta d’actuar: negra en un món de blancs quan es troba a l’escola, però titllada de seguir costums blanques quan va a casa. 

El conflicte d’identitat i el racisme de la Tambu són un reflex del que viu el país en aquell moment. A l’escola viu el rebuig i el tracte discriminatori de professores i alumnes blanques, que eviten el contacte físic, que confonen les sis alumnes negres constantment, que les tenen en una habitació apilades. A casa, amb els pares i germans es troba un rebuig constant a l'europeïtzació, i la seva germana s’allista en una de les guerrilles i perd una cama per l’explosió d’una mina antipersona. Mentrestant, la Tambu es presenta voluntària per teixir mantes pels soldats rhodesians; creu que això és el que esperen d’ella a l’escola. A casa els tiets, que són els qui li procuren l’educació, viuen amb l’ai el cor, amenaçats silenciosament per tots dos bàndols, fet que encara confón més la nostra protagonista.

"Durant la reunió de classes m’agradava aixecar la vista cap a la biblioteca. Entrar a la biblioteca era tan emocionant com ficar-se dins d’un garbell, el mitjà de transport predilecte dels mags locals, igual com d’altres s’enfilen a un plat volador o una catifa màgica. Volant, volant entraves a aquell lloc, dins de les imatges fruit de la fantasia d’altres persones, de les pàgines dels relats d’altres persones. I que reconfortant que era no ser allà sinó a un altre lloc, allà lluny, entre aquí i allà, on podies convertir-te en el que fos, fins i tot en coses bones, i podia passar qualsevol cosa!"

La novel·la narra l’avançament de la guerra, amb el tancament d’escoles, la falta de professorat i la presència sonora de morters. Hi ha pèrdues familiars per a alumnes blanques i alumnes negres, i la Tambu va caient en una espiral de confusió i depressió.

Acabada la guerra, cada vegada més aïllada de la seva família, la Tambu entra al món laboral i a la feina també ha de fer-se un lloc, conviure amb companys blancs i descobrir què vol fer i com es vol posicionar.

"Les meves esperances, tanmateix, ho recordo molt bé, es van començar a fer realitat amb la Independència! No és un temps que es pugui oblidar. La gent va sortir en massa als carrers amb tanta alegria que no hi havia espai per recordar els actes que havien comès les seves mans i els seus peus, i les seves dents, i els seus dits, les seves botes i les boques dels seus fills. 

Els carrers vibraven amb la Independència amb passió febril, com l’èxtasi de la procreació. Els que no eren pels carrers, amb la mateixa passió empaquetaven les seves existències en caixes mentre s’anunciaven els reusltats de les eleccions. "

Quin gran títol, El llibre del no. Són pàgines i pàgines de no saber qui ser, de no pertànyer enlloc, de no trobar-se bé, de no voler fer soroll. Voler, però no saber quin és el camí i témer l’error fins al punt de paralitzar-se. Fugir dels orígens arrufant el nas, buscant una superioritat que l’acaba superant a ella, sentint-se fracassada i sola. 

Com a Neguit permanent la història ens la narra la mateixa protagonista, fet que li dona molta força i fa que la sensació de desconcert i desubicació arribi més al lector.

El llibre del no no és una novel·la divertida, però és molt interessant per entendre el moment de conflicte d’identitat i de lluita per l’autodeterminació d’un país, una lluita que es va viure en molts països africans i que, com ja us deia a la ressenya de Neguit permanent, habitualment ens ha arribat narrat per blancs. Em va agradar més la primera part, ja que aquesta m’ha semblat més repetitiva, potser per remarcar aquesta sensació de no pertànyer enlloc que té la Tambu al llarg de tota la seva adolescència i primera adultesa, i la seva lluita constant per excel·lir com a alumna i com a persona.
Dangarembga també deixa enrere alguns dels temes tractats en l’entrega inicial, com la perspectiva feminista (la major part del llibre passa en una escola de senyoretes amb poca presència masculina), per centrar-se en el racisme.

Al final del llibre hi ha un petit glossari de paraules en shona que apareixen al llarg de la novel·la i que, tot i que a vegades entorpeixen una mica el curs de la lectura, m’agrada trobar-les per fer parlar els personatges en la seva llengua materna.

A l’espera que es publiqui la tercera i última part en català, desitjo que a la Tambu les coses li vagin millor del que li han anat en aquest segon llibre 🙏. 

Altres novel·les de la mateixa autora

• Neguit permanent

Txell.Cat

L'habitació d'en Giovanni - James Baldwin

Títol: L’habitació d’en Giovanni

Autor: James Baldwin

Llengua original: anglès

Traducció: Dolors Udina

Editorial: Trotalibros Editorial

Any: 1956 original, 2024 en català

"- Penses que la meva vida és indigna perquè ho són les meves trobades. I és veritat, però t’hauries de preguntar tu mateix per què ho són.

- Per què són indignes? - vaig preguntar-li.

- Perquè no hi ha afecta ni joia. És com endollar un aparell en un endoll sense corrent. Els cables es toquen, però no hi ha contacte. Tot es toca, però sense contacte ni llum."

París, anys 50. En David és un jove estatunidenc que fa un temps que viu a la capital francesa, on ha conegut la Hella i a qui ha proposat matrimoni. Ella, però, no ho té clar i decideix anar-se’n una temporada a Espanya per aclarir-se les idees. En David, a qui això de treballar sembla que no li va, s’ha quedat sense un duro i sense qui el mantingui, així que mentre espera que el seu pare (que tampoc neda en l’abundància) li enviï diners, aprofita per tirar de contactes. Una nit, mentre acompanya un vell amic de festa, coneix en Giovanni, un jove cambrer italià que li desperta una atracció i un desig que no pot evitar. Fins la tornada de la Hella, en David i en Giovanni viuen un idil·li apassionat a l’habitació del cambrer italià.

"Esperava que, en veure-la, em passés alguna cosa instantània, definitiva, una cosa que em fes saber on havia de ser i on era, però no em va passar res. [...]

Jo l’estimava tant com sempre, i continuava sense saber quant l’estimava."

He devorat aquesta novel·la de James Baldwin, que està teixida amb un domini del temps magistral. La narració en primera persona li dona molta força i contribueix a crear una atmosfera angoixant i tensa. Aquesta sensació claustrofòbica ens la transmet, sobretot, l’habitació d’en Giovanni, cap on es veu arrossegat el protagonista com si l’engolís. L’habitació és petita i atapeïda, està plena de trastos, sembla poc salubre i cau a trossos, i és un espai que, com en David, té dues cares: és l’escenari del desig i la passió d’en David i en Giovanni, de les setmanes de felicitat compartida; però també és on es troba la desesperació i el turment del protagonista, i tot el món que es fa a miques quan decideix, perquè no pot fer altra cosa, que ell no hi pertany.

"No oblidaré mai l’última mirada que em va fer. [...] Vaig voler suplicar-li que em perdonés, però hauria estat una confessió excessiva: qualsevol cessió en aquell moment m’hauria tancat en aquella habitació amb ell per sempre. I, en certa manera, això era el que jo volia. [...] El seu cos, que havia arribat a conèixer tan bé, resplendia sota la llum i carregava i espessia l’aire entre nosaltres. Llavors es va obrir una porta secreta i silenciosa en el meu cervell que em va esgarrifar: fins aquell moment no se m’havia acudit que, fugint del seu cos, confirmava i perpetuava el poder que el seu cos exercia sobre mi. Ara, com si fos marcat amb ferro, el seu cos quedava inscrit en el meu cervell, en els meus somnis."

L’habitació d’en Giovanni és una història sobre la vergonya i la negació de ser un mateix, de lgtbifòbia contra un mateix. En David no pot suportar la seva pròpia homosexualitat i es debat constantment entre el desig i la passió que sent, i la raó i les convencions socials. L’autoodi que sent és tan gran que el combat actuant amb crueltat i menyspreu cap als seus amics i companys. 

"Hi ha tantes maneres de ser menyspreable que quedaries sorprès, però la pitjor manera de ser-ho és tractar despectivament el dolor dels altres. Hauries d’entendre que l’home que tens al davant una vegada va ser més jove tot que tu ara i que només amb passes imperceptibles va anar arribant a la seva misèria actual."

No és casualitat que en David decideixi embarcar-se cap a París en un moment en què als Estats Units ser homosexual té conseqüències i es viu amb molta repressió, però a la capital francesa hi ha certa llibertat. Aquesta és la primera fugida d'en David, del seu pare, la primera joventut a l'espera de trobar-se un mateix. Malauradament, el que troba a París no és el que vol i això el portarà a tornar a fugir de l'amor, d'ell i dels amics.

"Ara penso que, si hagués tingut un indici que el que jo descobriria seria el mateix del qual havia dedicat tant de temps a fugir, m'hauria quedat a casa. Però em sembla que, en el fons del meu cor, sabia exactament què feia quan vaig pujar al vaixell per anar a França."

Tot i que Baldwin la va escriure fa gairebé 70 anys, aquesta novel·la encara és molt actual: la lluita constant contra un mateix, la por de no pertànyer a allò que està més acceptat socialment, o la violència i rebuig contra allò que realment t’interpel·la com a forma d’autoprotecció, ens demostren que a vegades el pitjor enemic som nosaltres mateixos.

La traducció de la Dolors Udina és fantàstica; ens ofereix una narració en primera persona que llisca amb total naturalitat per als lectors en llengua catalana.

Altres novel·les del mateix autor:

• El blues de Beale Street

Txell.Cat

Skugga-Baldur - Sjón

Títol: Skugga-Baldur

Autor: Sjón

Llengua original: islandès

Traducció: Inés García López

Editorial: Nits Blanques

Any: 2003 original, 2023 en català

"La notícia trenca de tal manera el cor d’en Hálfdan que esclata en un plor llarg i contingut que fa que li brollin llàgrimes dels ulls i del nas, mentre el seu cos deforme s'estremeix sobre la cadira com una fulla que, tremolant pel vent de la tardor, no sap si serà arrencada de la branca que l’ha nodrit tot l’estiu o si hi romandrà més temps, per marcir-se. Cap de les dues opcions és bona."

Segons la mitologia islandesa un skuggabaldur és una criatura meitat guineu i meitat gat, però també pot ser un esperit malvat. En aquesta novel·la, però, és el nom del pare de la parròquia del poble de Brekka, Baldur Skuggason. Ens trobem a Islàndia, gener de 1883, quan el pare Baldur decideix sortir sol a caçar una guineu carmesí per les muntanyes. La persegueix durant dies, s’endinsa en les muntanyes, en l’hivern, el fred i la neu per aconseguir aquest pelatge tan especial. Al llarg de la primera de les quatre parts que formen aquesta faula, acompanyem el pare Baldur en aquesta cacera, ens quedem quiets enfonsats en la neu, observem les aurores boreals quan cau la nit, ens refugiem en el silenci del gel.
La segona part ens presenta una història totalment diferent, la de la jove Abba, una noia amb síndrome de Down que arriba al poble de Brekka després d’un naufragi i que viu acollida amb l’herbolari Fridrik B. Fridjónsson. La seva història es descabdella a partir de la seva mort, quan el jove Háfdan, l’ajudant del pare Baldur que festeja amb l’Abba, va a buscar-ne el cos sense acabar d’entendre què vol dir això exactament. A partir de fragments desordenats coneixem la vida de l’Abba, així com les idees i el tracte que rebien les persones amb síndrome de Down a finals del segle XIX. Com us podeu imaginar, si aconseguien sobreviure, no els tractaven massa bé 😢. M’ha agradat especialment la construcció del personatge de l’Abba.

"[...] va somriure i el seu somriure va duplicar la felicitat del món. 

Però abans que ell pogués respondre amb un cop de cap, el somriure va desaparèixer del seu rostre, i de seguida es transformà en una carota tan trista que en Fridrik va esclatar a plorar."

Les dues parts que falten arrodoneixen aquesta breu història tan especial i màgica, però com que es tracta d’un llibre tan breu, deixaré que les descobriu vosaltres…

Tot i que la narració de Sjón no és lineal, la història se segueix perfectament. La majoria de fragments són força breus, i a mesura que es van unint van donant cos a la història, com si s'unissin els cristalls per formar una volva de neu. No hi falten passatges merament descriptius de la natura salvatge i agresta d’Islàndia. 

"El sol escalfa el cos blanc de l’home i la neu, que s’amolleix en un crepitar tímid. És el cant de l'ocell del dia."

Skugga-Baldur és una d’aquelles novel·les líriques i boniques que expliquen una història fosca i freda. És un llibre molt especial, amb una barreja de mitologia local, màgia i religió, on el paisatge és gairebé un personatge més. Tot plegat, així com la dicotomia entre la bondat i la maldat en els homes, i la comunió (o el rebuig) de la natura amb els homes li dona un aire de faula. 

La traducció al català d’Inés García és molt fluida i natural.

Si heu llegit Que et plori el Tigris d’Émilienne Malfatto o Nicolau d’Antoni Veciana i us han agradat, Skugga-Baldur de Sjón pot ser un bon llibre per vosaltres. Tots tres comparteixen l’estil líric i la narració d’una història amb pinzellades de folklore, com si fos una cançó tradicional.

"A les sales del firmament era prou fosc perquè les germanes de l’aurora boreal comencessin l’alegre dansa dels vels. Amb un joc de colors encisador, voleiaven lleugeres i àgils per l’escenari celestial immens, onejant amb vestits daurats i fugaços collars de pedres que s’escampaven aquí i allà amb moviments divertits. Just després de la posta de sol és quan aquest espectacle es fa més intens. 

Aleshores cau el teló; la nit té ara el poder."

Txell.Cat