Autor: Philippe Claudel
Llengua original: francès
Traductora: Lourdes Bigorra Cervelló
Editorial: La Magrana
Any: 2005
"És un home gran dempeus a la part del darrere d'un vaixell. Estreny entre els braços una maleta lleugera i un nadó, més lleuger encara que la maleta. L'home gran es diu senyor Linh. És l'únic que sap que es diu així, perquè tots els que ho sabien van morir al seu voltant."
Així comença La néta del senyor Linh de Philippe Claudel, una novel·la breu que parla dels estralls de la guerra, els refugiats, l'enyor i els records, el valor de l'amistat i el poder de la comunicació no verbal.
He gaudit molt de la lectura i, tot i que és una novel·la que es podria llegir amb una o dues tardes, he preferit allargar-la i assaborir-ne cada pàgina, cada imatge i cada metàfora. En aquest sentit, aprofito per apuntar que no he llegit l'original francès, sinó la traducció que n'ha fet Lourdes Bigorra, però trobo que ha creat una autèntica delícia. La novel·la està plena d'imatges i metàfores molt boniques i potents que traslladen el lector a la pell del protagonista. Molt bona traducció!
"La dona li etziba encara unes quantes paraules que volen cap a ell com pedres llançades. Els riures són ganivets, ganivets afilats que li encerten el cor i l'escorxen."
La néta del senyor Linh narra l'arribada del senyor Linh (també anomenat Tao-Laï) a un país estranger com a refugiat, fugint del seu poble que ha quedat devastat per la guerra i després d'haver perdut la seva família. Tot i que no es diu explícitament, sembla relativament clar que el país d'on marxa el senyor Linh és Vietnam. El senyor Linh se'n va amb tot el que té: la seva néta Sang Diû, un sac de terra i poc més.
Arribats al destí, el senyor Linh es troba una ciutat amb un ritme completament diferent al que està acostumat, amb uns colors, unes olors (o, més ben dir, unes "no olors"), i una temperatura diferent de la que coneix, amb un idioma que li és totalment incomprensible.
"El senyor Linh respira l'olor del nou país. No sent res. No hi ha cap olor. És un país sense olor. Estreny el nadó encara més contra el pit, li canta la cançó a l'orella. En realitat, la canta per a si mateix, per sentir la seva veu i la música de la seva llengua."
Amb el pas dels dies, el senyor Linh es va situant i coneix el senyor Bark, un home solitari i amable, amb qui comença a compartir hores i a teixir una amistat ben especial. No parlen el mateix idioma, així que s'entenen amb gestos, mirades i intencions.
Claudel traça una història senzilla amb què ens parla de la soledat, del racisme de la societat (amb aquelles mirades de reüll), de la vellesa (i de com ens mirem la gent gran), de l'amistat, dels gestos que poden dir tantes coses. El senyor Linh s'aferra a la seva néta per tirar endavant i per no defallir. Sang Diû es converteix en el seu motor de vida, ja que sense ella no hauria abandonat el seu país, ni tindria cap motivació per seguir vivint.
El desenllaç és aclaparador. És una clatellada que reafirma que l'obra està perfectament teixida, plena de detalls que val la pena rememorar quan acabes la lectura. El final trasbalsa perquè el senyor Linh és un personatge entranyable, presentat de tal manera que és fàcil que el lector hi empatitzi.
Ara, acabada la lectura i paït el final, entenc tots els qui em van dir que el final era espectacular i confirmo que mereix una relectura.
"Li somriu. S'esforça per posar moltes coses en aquest somriure, més coses de les que cap paraula podrà contenir mai."
Coneixem una mica més l'autor?
Philippe Claudel (1962) és un escriptor, guionista i director de cinema francès. És autor de nombroses novel·les i reculls de relats.
El 2008 va dirigir la seva primera pel·lícula, Il y a longtemps que je t'aime, amb què va guanyar un premi Cèsar a la millor òpera prima.
"L'home gran s'adona que quan, dins seu, parla del poble, ho fa en passat. I això li fa un pessic al cor. Realment nota com li pessiga el cor, llavors es prem el pit amb la mà lliure, al costat del cor, perquè la pessigada s'aturi."
Txell.Cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies per comentar!