Cien años de soledad - Gabriel García Márquez

"La sensibilidad de Amaranta, su discreta pero envolvente ternura habián ido urdiendo en torno al novio una telaraña invisible, que él tenía que apartar materialmente con sus dedos pálidos y sin anillos para abandonar la casa a las ocho."

"Escarbó tan profundamente en los sentimientos de ella, que buscando el interés encontró el amor, porque tratando de que ella lo quisiera terminó por quererla."

Títol: Cien años de soledad

Autora: Gabriel García Márquez            

Any: 1967

Vaig agafar aquesta obra amb la intenció de retre homenatge a García Márquez, poc després que ens deixés. Mai no havia llegit res d'aquest autor i tenia certa curiositat. A més, a la meva mare m'havia comentat que li encantava Cien años de soledad i que l'havia llegit tres vegades i no se'n cansava. Que alguns erudits la considerin una de les obres més difícils de llegir em feia una mica enrere, però finalment vaig decidir endinsar-m'hi. 

Cal dir que en el moment que decideixes descobrir el món de García Márquez, el poble de Macondo i els personatges d'una família ben curiosa, ja no en pots sortir. L'obra és totalment tancada i cíclica, d'aquí que Vargas Llosa la consideri una novel·la total. Cito literalment Vargas Llosa a l'article "Cien años de soledad. Realidad total, novela total" on diu:

"esta totalidad se manifiesta ante todo en la naturaleza plural de la novela, que es, simultáneamente, cosas que se creían antinómicas: tradicional y moderna, localista y universal, imaginaria y realista. Otra expresión de esa totalidad es su accesibilidad ilimitada, su facultad de estar al alcance [..] del lector inteligente y del imbécil, del refinado que paladea la prosa, contempla la arquitectura y decifra los símbolos de una ficción y de impaciente qye solo atiende a la anécdota cruda". 

El cert és que considero que aquestes afirmacions són ben certes ja que el món de Cien años de soledad i tota l'atmosfera està carregada de detalls ben teixits que són mel al paladar del lector selecte, però que no carreguen al lector que prefereix anar a la història pròpiament dita. 

A més, és una novel·la total perquè és una novel·la de fantasia, d'amor, d'aventures, que et fa somriure i que et fa patir. Cito, de nou, Vargas Llosa en el mateix article:

"Se trata de una novela total por su materia, en la medida que describe un mundo cerrado, desde su nacimiento hasta su muerte y en todos los órdenes que lo componen -el individual y el colectivo, el legendario y el histórico, el cotidiano y el mítico-, y por su forma, ya que la escritura y la estructura tienen, como la materia que cuaja en ellas, una naturaleza exclusiva, irrepetible y autosuficiente."

De nou, no podria estar-hi més d'acord. Quan acabes la lectura de Cien años de soledad no t'empara aquella sensació de buit que et provoquen alguns llibres que fan que et preguntis: i ara què? Cien años de soledad està tan ben teixit que acaba i no hi pot haver continuació, però alhora, tampoc hi té cabuda una història prèvia.

"Ella lo dejó terminar, rascándose la cabeza con la yema de los dedos, y sin que él le hubiera revelado que estaba llorando de amor, ella reconoció de immediato el llanto más antiguo de la historia del hombre."

És, doncs, més que evident que ens trobem davant d'una obra mestra i que em sap greu no haver-la agafat abans per llegir. Per fer una breu sinopsi del llibre, es tracta de les peripècies vitals d'una família (fins a la setena generació) que comet constantment els mateixos errors. La família s'estableix i funda un nou poble, anomenat Macondo, i passa per diverses guerres. Com tot imperi, Macondo, i també la família que no deixa de ser-ne un reflex, té una època d'esplendor i una època de decaiguda. Entrar més en detall trencaria la màgia de la novel·la que va dosificant la informació en el moment adequat mitjançant feedbacks i fashforwards. 

Crec que és una lectura que val molt la pena perquè pot atraure lectors molt diferents, precisament per la diversitat que comprèn. Tanmateix, el lector que s'hi atreveixi més val que tingui a la vora paper i llapis per dibuixar-se un arbre genealògic de la família dels Buendía o, si més no, que el busqui a internet. L'edició que jo he llegit el tenia incorporat a davant de tot de la novel·la, però no sé si és així a totes les versions. Ara, cal deixar clar que sense arbre genealògic, estem perduts! Tots els descendents de la família es diuen igual i tenen una vida tan longeva que conviuen en la mateixa època, així que es possible que en un capítol es parli de tres Arcadios de generacions diferents i de dos Aurelianos.

Us deixo un arbre genealògic extret d'Internet.

"Estaba escrito que en cien años desolados la estirpe de los Buendía -después de buscarse por los más intrincados laberintos de la sangre-, junto con la legendaria ciudad de los espejismos, debía desaparecer. Pasaron cuarenta y pasarán cien años desde su alumbramiento, y otros cien, pero ni los más pavorosos remolinos de polvo y tiempo harán que la obra de Márquez, escrita desde siempre y para siempre en los irrepetibles pergaminos de la historia americana, sea desterradade la memoria de los hombres." 

Natacha Ramírez en motiu del 40è aniversari de la publicació.

Alguns enllaços:
- El realismo virtual de 100 años de soledad. Aquesta pàgina és molt recomanable. Per celebrar el quarantè aniversari de la publicació de l'obra Cien años de soledad es va crear aquesta pàgina web on podreu trobar fragments, informació sobre alguns personatges, biografia de l'autor... Val la pena entrar-ho només per la presentació! 

- Gabriel García Márquez, el maestro del realismo mágico que sí tiene quien le lea (RTVE)

- ¿Realismo mágico o mago de realismo? (El País)

- Realismo mágico (Definició i exemple)

"Porque las estirpes condenadas a cien años de soledad no tenían una segunda oportunidad sobre la tierra."

Txell.Cat