Los imperfeccionistas - Tom Rachman

Títol: Los imperfeccionistas

Autor: Tom Rachman

Llengua original: anglès
Traductor: Juan Quesada Navidad

Editorial: Ediciones Plata

Any: 2010

"De todos modos, no le tengo miedo a la muerte. Ni el más mínimo. Uno no puede temer lo que no puede vivir. La única muerte que vivimos es la de los demás. Es lo peor que se puede vivir. Y ya es lo bastante malo, ciertamente. [...] Lo que quiero decir, es que la muerte se suele malinterpretar. La pérdida de la propia vida no es la peor pérdida posible. Tal vez lo sea para los demás, pero no para uno mismo. Desde la perspectiva de la propia persona, lo que pasa es que las experiencias simplemente se detienen. No hay pérdida alguna, ¿sabe?"

Per què aquest llibre? Los imperfeccionistas ha estat, sense cap mena de dubte, la sorpresa d'aquest estiu (del que portem d'estiu, si més no).

El vaig descobrir a la biblioteca, a la secció de novetats, i em va cridar l'atenció pel títol: Los imperfeccionistas. Un títol ben curiós que, donada la meva condició de perfeccionista fins l'ansietat, em va animar a girar el llibre i a llegir-ne la sinopsi de la contraportada. La contraportada ens presenta l'escenari frenètic d'una redacció d'un diari amb seu a Roma però escrit en anglès que va fundar un milionari americà cinquanta anys enrere.

I què tal? La lectura és amena i planera, estructurada en capítols que són titulars de diari de les diverses seccions que componen un diari qualsevol. Darrere d'aquests titulars s'hi amaguen les històries crues i amargues dels qui les redacten, les corregeixen o porten la batuta perquè el diari no tanqui l'edició amb retard. Cada capítol és un món a part, l'univers personal d'un personatge que intenta mantenir les aparences i que mai no és com es mostra a la redacció del diari.

Totes les històries són diferents, però totes et deixen amb un mal sabor a la boca. Una de les més dures és la d'Arthur Copal, el redactor de necrològiques que l'envien de viatge a entrevistar una dona que es troba als seus últims dies i en plena entrevista rep una de les pitjors notícies que et poden comunicar. És una història colpidora i molt trista que no deixa indiferent.

Les altres històries passen per infidelitats, enganys, desesperació, humiliacions... 

Entre aquests capítols que componen el gruix de la novel·la hi ha també breus episodis que narren la història del diari des de la seva fundació i creació. 

No m'agradaria aixafar la novel·la a cap lector interessat, així que no revelaré massa coses més. Només vull dir que entre tanta amargor, també hi trobem una història d'amor que, malauradament, també és amarga.

Quin sentit té el títol? El títol és un dels elements més irònics d'aquesta novel·la de Tom Rachman. Tots els personatges lluiten per la perfecció: la perfecció en els continguts del diari, la perfecció en la llengua emprada, la perfecció en una carrera d'èxit. Malgrat tot, cap d'ells ho aconsegueix en el terreny personal. Tots s'esforcen per mantenir una façana de cara als companys de feina i fins i tot als familiars, però en el fons, tots són (i som) imperfectes i naveguen en unes vides mediocres i plenes de tristesa i amargor.

En recomano la lectura a tots aquells que tinguin ganes de llegir sobre l'absurditat de buscar la perfecció en tot, a aquells que tinguin ganes d'esbossar un somriure amarg al llarg de 350 pàgines i a aquells que encara no han trobat, aquest estiu, una lectura que els enganxés i els sorprengués.

Coneixem una mica més l'autor? Tom Rachman va néixer a Londres el 1974, però es va criar a Vancouver. Va estudiar cinema i periodisme i ha treballat de periodista en diverses publicacions. Ha viscut en molts llocs fent de corresponsal de diversos diaris i Los imperfeccionistas és la seva primera novel·la. Aquest any s'ha publicat la seva segona novel·la que encara no ha estat traduïda.

Com ja hem dit, ha passat molts anys veient els budells de molts diaris i per això considero que la seva definició de diari (que apareix al llibre) és d'allò més encertada. 

"El periódico, ese informe diario de la estupidez y la brillantez de la especie"

I és que és així, els diaris recullen què ha passat al món i deixant de banda les catàstrofes naturals que no ocupen mai tota la publicació, la resta de notícies sobre guerres, tractats, política, economia o societat són fruit de l'ésser humà i de la seva estupidesa o brillantor.

"Lo que de verdad me atemoriza es el tiempo. Ése es el verdadero demonio: nos atiza con el látigo cuando nos gustaría no hacer nada. Y así, el presente pasa junto a nosotros a toda velocidad, imposible de aprehender, y todo se vuelve de reprente pasado;un pasado que no se queda quieto, que se introduce en todas estas historias que carecen de autenticidad."

Txell.Cat