"Adriana, que mai no havia fet un pas fora del poble natal, quan el veia retornar així a la vasta casa antiga, on el temps semblava estancar-se en un silenci mort, sentia cada vegada un secret torbament indefinible.El cunyat portava amb ell l'aire d'un món que ella no aconseguia ni tan sols imaginar."
Aquest és el primer títol de la
col·lecció Petits Plaers de Viena que llegeixo i no m'ha decebut en absolut.
Esperava una història bonica, senzilla i intensa que passés ràpid, i així
ha sigut.
El viatge de Luigi Pirandello és una novel·la breu que es llegeix
en un sospir, d’una tirada. Són només 50 pàgines en què no hi ha massa marge
per fer un gran gir a la trama, però són prou per narrar el viatge de l’Adriana
Braggi i per navegar pels seus sentiments, una mica a l’estil Zweig.
A la Sicília rural, l’Adriana Braggi
és una dona de 35 anys que des de en fa 13 que viu en un dol estricte per la
pèrdua del seu marit. Després de quatre anys d’un matrimoni opressor amb un
home a qui mai no va estimar, Adriana es troba morta en vida als 22. La
tradició l’obliga a viure vestida de negre, a no sortir de casa, confinada dins
de casa seva “en un dol perpetu, fins a la mort”. En aquell poble sicilià,
només un dels germans es podia casar i formar una família, preferiblement el
gran. Tanmateix, és el segon fill qui es casa amb Adriana, obligant al
primogènit, Cesare, a seguir essent el cap de família, però sense poder-ne
formar una. Adriana viu amb cautela, vergonya i pudor durant anys i anys, mostrant
obediència al seu cunyat, que s’encarrega de cuidar-la a ella i als seus dos
fills un cop mort el marit. Cesare és amable i molt atent, i cada any, durant
un mes, se’n va del poble i volta per Palerm, Nàpols, Roma, Florència, Milà...
L’aparició de símptomes d’una malaltia que no pinta bé porta a Cesare a obligar
a Adriana a marxar de viatge amb ell, a acompanyar-lo a la ciutat i a recórrer
indrets amb què mai no havia pensat.
El viatge de l’Adriana no és
només un viatge físic per Itàlia, sortint de Sicília i passant per Palerm,
Nàpols fins a recórrer diverses ciutats italianes, sinó també un viatge de
creixement i autoconeixement, un redescobrir la bellesa del món i la bellesa de
viure.
No havia llegit res de Pirandello
abans, però m’ha agradat molt i, com ja he dit, m’ha recordat força a Stefan
Zweig. La traducció de Comadira és un regal que permet al lector acompanyar
Adriana en el seu viatge, partint d’un ambient sufocant i angoixant, fins a
anar-se alliberant, agafant aire.
"La vida, la vida, solament la vida, es va sentir sacsejada dins l'ànima per una mena de tumult, per tots els sentits commosos i exaltats gairebé per una embriaguesa divina. [...] No, no, la vida, la vida! I aquell tumult intern que li trasbalsava l'esperit, que llavors li feia un nus a la gola, que no sabia què era, gairebé una antiga pena agitada al fons del seu ésser, se li havia estroncat de cop i ara la forçava a les llàgrimes, tanmateix de tanta joia."
Coneixem una mica més l'autor?
Txell.Cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies per comentar!