"El seu perfil era molt afilat -moltíssim-, amb un pont pronunciat en el nas prim i uns narius singularment arquejats. [...] La boca fina, que podia veure a través de l'espès bigoti, era dura i semblava cruel, amb unes dents blanques esmolades d'una manera poc usual que sobresortien dels llavis, la duresa dels quals mostrava una sorprenent vitalitat en un home de la seva edat. [...] La impressió general era d'una pal·lidesa extrema."
Feia uns mesos que no participava en cap lectura conjunta de les que organitza la Maria de @gatos_y_letras, i quan vaig veure que durant les tres primeres setmanes d'octubre llegirien Dràcula de Bram Stoker, vaig decidir sumar-m'hi. Hi ha molts llibres que vull llegir, que s'han convertit en clàssics, però que mai trobo el moment de posar-m'hi i les lectures conjuntes sempre em donen l'empenta final que necessito.
Vaig endinsar-me a Dràcula a cegues (no, no he vist la pel·lícula), només sabent que el comte Dràcula és un vampir. Doncs bé, la novel·la ens explica que el comte Dràcula fa temps que té previst mudar-se a Londres des del seu castell a Transilvània i, per això, ha après la llengua, els costums, la història i ha adquirit una casa a Anglaterra. Per afinar la compra d’aquesta propietat, convida al jove advocat Jonathan Harker a visitar-lo al seu castell. Poc s’imagina Harker tot el que es trobarà allà.
Stoker ens explica aquesta novel·la, que barreja terror i aventures, a través dels diaris dels personatges, les cartes i telegrames que intercanvien i alguns retalls de premsa. Aquest és, per mi, un dels elements clau i més reeixits que expliquen l’èxit d’aquesta obra. El lector accedeix a uns documents (diaris personals i cartes) que, en principi, no van ser escrits per ser llegits per tercers; uns documents on s’hi aboquen els temors, les inquietuds i els sentiments. I és a través d’aquesta narració en primera persona que va canviant de veu que, com a lectors, quedem atrapats en la història i ens fem nostres les emocions dels personatges. En això, Stoker és brillant.
Ara bé, Dràcula va de més a menys. Els primers capítols, que es corresponen al diari de Jonathan Harker mentre està al castell de Dràcula, són exquisits i terrorífics. Stoker aconsegueix crear un ambient de terror i intriga que traspassa les pàgines del llibre i manté el lector en alerta. Vaig tenir malsons durant els primers capítols, així que vaig deixar de llegir abans d’anar a dormir i vaig passar a llegir durant les hores de llum.
"Les meves pors van quedar arraconades ben aviat davant la bellesa del paisatge que recorríem, malgrat que si hagués conegut la llengua, més ben dit, les llengües que parlaven els meus companys de viatge, tal vegada no haurien desaparegut amb tanta rapidesa."
Després d’aquesta primera part que et deixa amb l’ai al cor, Dràcula es converteix més en una novel·la d’aventures i de lluita contra el mal, amb els seus moments de terror puntual, però gens comparables amb els del principi. L’acció és contínua i la història, força trepidant, i de tant en tant apareixen algunes reflexions massa filosòfiques d’alguns personatges que, a mi, em feien més nosa que despertar-me interès.
També
grinyolen alguns aspectes que hem comentat amb el grup de la lectura conjunta,
com ara algunes inconsistències en els viatges continentals dels personatges
(viatgen a la velocitat de la llum?), el domini de la matèria que tenen un dia
i com ja no la dominen l’endemà, o certes actituds que no són creïbles tenint
en compte el que estan vivint.
Tots
aquests serrells són perdonables perquè Dràcula
funciona i funciona molt bé: entreté i manté la intriga. No cal recordar que aquesta
novel·la va suposar un abans i un després en el mite dels vampirs perquè va
convertir el comte Dràcula en el paradigma de vampir. Així que probablement
Stoker no buscava escriure una novel·la versemblant i científica, sinó
entretenir i sembrar una mica de terror. Si així era, objectiu assolit.
"Era tot tan estrany i extraordinari que s'apoderà de mi una por terrible, i no gosava ni parlar ni moure'm."
"No pensi que no estic trist perquè ric. Ja ha vist que plorava mentre em trencada de riure. Però tampoc es pensi que estic molt trist quan ploro, perquè també em vénen les ganes de riure. Ha de tenir en compte que el riure que truca a la porta i pregunta "Puc entrar?" no és autèntic. No! És un rei i entra quan li ve de gust. No pregunta ni busca el moment més adient. Diu: "Sóc aquí". "
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies per comentar!