L'aigua del llac no és mai dolça - Giulia Caminito

Títol: L'aigua del llac no és mai dolça
Autora: Giulia Caminito
Llengua original: italià
Traductora: Mercè Ubach
Editorial: L'Altra Editorial
Any: 2021 original, 2022 traducció al català

"Penso que som materials de rebuig, cartes inútils d'un joc complicat, bales esberlades que ja no rodolen: ens hem quedat immòbils a terra, com el meu pare, que va caure d'una bastida matussera, en una obra il·legal, sense contracte i sense assegurança, i des d'aquí baix, des del punt on hem caigut, veiem com els altres es posen al coll collarets de pedres precioses."

"Totes les vides comencen amb una dona, o sigui que la meva també.". Així comença L’aigua del llac no és mai dolça de Giulia Caminito, amb aquesta sentència que és innegable i universal. A partir d’aquí la narradora, la Gaia, ens parla de la seva vida, de la seva família i dels seus amics, de la seva vida a Roma i a la vora del Llac de Bracciano a mesura que es va fent gran. Aquesta és una novel·la d'aprenentatge per a la protagonista, però també per als lectors.

La família de la Gaia és pobra i humil. La seva mare, l’Antonia, adusta i implacable, lluita per tirar endavant una família de quatre fills, després que el seu marit quedi paralític en un accident laboral en què no tenia ni contracte ni assegurança. Ells són aquells qui fan nosa a la societat, aquells que preferim ignorar, aquells a qui les institucions públiques sovint triguen massa a auxiliar, i en aquesta novel·la Caminito te’ls presenta protagonistes i et fa partícip del seu patiment i del seu desig de trobar un lloc i sentir-se'l llar.

"...ens passem la vida demanant a l'Ajuntament, a l'alcalde, a Itàlia que ens ajudin, que ens assisteixin, que s'ocupin de nosaltres i que no ens oblidin, la nostra vida és una pregària perpètua."

Al principi el relat és colpidor, però està narrat amb un to més tendre i innocent, infantil. El patiment de la Gaia al principi és fruit de la indiferència dels altres i la seva incomprensió, resignació i vergonya.

"Amb elles no en parlo, de la meva vida a casa, quan es queixen perquè la seva mare no els ha encertat el regal amb una samarreta de ratlles o perquè volien la bicicleta rosa i no lila, jo assenteixo, però la meva enveja latent s'arrossega per terra com una serp, sense deixar-se veure, la cultivo amb cura, la mantinc a la bota de l'estómac, alimentant-la quan puc, cobrint-la amb l'esperança que tenir dues amigues és més important que ser la menys guai de les tres."

No sabem quin és l’origen de les desigualtats socials i econòmiques de la família, però a poc a poc n’anem copsant les conseqüències. A mesura que els capítols avancen i que Gaia va entrant a l’adolescència el to de la narració va canviant i la història es va fent més dura. La resignació i la vergonya deixen pas a la còlera, la ràbia i la ira, un garbuix de sentiments que nien dins el cor de la Gaia fins que exploten.

"La meva ràbia està estesa a la terrassa, li toca el sol i fa ganyotes, s'arrossega entre les ombres i treu el cap per darrere les espatlles dels presents, la meva còlera és crua, és viva, té cara, cabells i mans, porta texans gastats dels genolls i a l'esquena tragina una bossa de pell amb tot un costat descosit, es distingeix per la insensatesa, per la roba de colors desencertats. La meva ira és desproporcionada, té les cames molt llargues, les orelles petites i dòcils, els peus curts i peluts."

Tot i això, la Gaia s’hi esforça i segueix el camí que li diuen que ha de recórrer: estudiar, formar-se, fer-se un lloc per sortir d’aquell forat. Tanmateix, les esperances de l’Antonia sobre la seva filla per ser el canvi a la família són una càrrega més per a la Gaia que no sap gestionar.

Tot i la bellesa del text, la novel·la cada cop és més descarnada i directa, el ritme cada cop més accelerat. La lectura et punxa per dins i sents que t’aboques a l’abisme, que la Gaia també ho fa, però necessites seguir llegint per acompanyar-la en la ficció.

I al llarg de la història el Llac de Bracciano, situat en el cràter d’un antic volcà, que amaga un poble que va ser submergit, que alimenta la ciutat de Roma d’aigua potable, que és el refugi de la Gaia, i l’aigua del qual va canviant de gust al llarg de la novel·la. L’aigua que és l’origen de la vida, que pot ser sanadora, però també té un gran poder destructor. Com la societat, no?

"Què passa si tires a un llac una persona bona i una de dolenta alhora, es contamina alguna cosa, s'esbandeix alguna cosa, es barreja i s'absorbeix alguna cosa?"

La Gaia és una protagonista humana, de les que tenen defectes. La veiem créixer, patir i transformar-se. La veiem equivocar-se i fer mal als altres. La veiem desbordada.

Podríem discutir si a la Gaia no li passen massa coses i això fa que la seva vida sigui menys creïble. En algun moment m'ho vaig plantejar i em vaig dir que no, que allò ja era massa. Però un cop acabada la lectura, la novel·la funciona. Hi haurà Gaies que tindran la fortuna de no tenir una vida tan difícil com la nostra, i d'altres que encara en tindran de més complicades. Giulia Caminito ens explica la vida de la Gaia Colombo i ens la fa dura i desagradable, i traspassa el llindar del que podríem considerar tolerable, i el traspassa quan ja som dins l'espiral de l'obra per no deixar-nos girar el cap i desviar la mirada. Chapeau, Caminito! 

La història a L'aigua del llac no és mai dolça és ficció, però aquesta realitat existeix i no es troba massa lluny. Als nostres pobles i ciutats, als nostres barris hi ha famílies com la de la Gaia, que viuen amb aquesta angoixa per si podran tirar endavant, amb aquesta "pregària perpètua" a les institucions, amb aquest desig d'encaixar a la societat.

Finalment, vull agrair a L’Altra Editorial l’enviament d’un exemplar d’aquesta obra.

"L'endemà pengen els avisos fúnebres, són diferents dels altres, hi ha una foto de la seva cara i a sota la data de naixement i la data de la mort, es va morir fa tres dies i ara el món m'ho diu així, a la cantonada de la cruïlla de Poggio dei Pini, damunt d'una superfície de ferro, la seva mort és a sobre d'altres morts, li plourà a sobre, agafarà fred, es consumirà, la seva mort quedarà tapada per l'anunci de la Festa del Peix, és estiu i a la riba del llac tothom està impacient per fregir xanguet."

Coneixem una mica més l'autora?

Giulia Caminito (Roma, 1988) és llicenciada en Filosofia Política. La grande A (2016) va ser la seva primera novel·la, amb què va guanyar diversos premis. L'aigua del llac no és mai dolça (2021) és la seva tercera novel·la.

Txell.Cat