Avui he llegit El ball d'Irène Némirovsky, un petit plaer que em van regalar pel meu aniversari i que he llegit d'una tirada. De tots els petits plaers que he llegit i tot i ser molt diferents, aquest rivalitza amb El viatge per ser el que més m’ha agradat. Tots els que havia llegit fins ara tenien un to trist i melancòlic que ho impregnava tot. El ball, però, és una altra història. Aquesta novel·leta m’ha fet riure i m’ha fet sentir-me trapella i aliada de la jove Antoinette, i m’ha tret el record dels dos pàmfils que protagonitzen El blat tendre (que els aniria molt bé conèixer l’Antoinette).
A principis del segle XX, una família de nous rics s’instal·la
a París i, per donar-se a conèixer entre la crème de la crème de la
societat parisenca decideixen organitzar un gran ball on no hi faltarà de res:
música en directe, menjar selecte, còctels... Qui sí que hi faltarà, és la seva
filla, la jove Antoinette de 14 anys, a qui li és vetada l’assistència al ball
de casa seva (i relegada a dormir al traster).
En menys d’un centenar de pàgines, Némirovsky retrata uns
personatges que representen la hipocresia i la vanitat de la societat francesa
de principis del segle XX. La senyora Kampf és realment insuportable i està obsessionada
amb les aparences i el què diran, fins al punt de tenir unes converses amb el
seu marit d’allò més absurdes sobre com dirigir-se als convidats o com s’han de
comportar per fer notar el seu alt nivell. L’escena de les invitacions, en què
van criticant a tothom qui van convidant i decidint convidats estratègicament, és
molt graciosa.
L’Antoinette és una adolescent somiadora i intel·ligent que
no s’acaba d’entendre amb la mare (amb el pare ja ni ho provem perquè és una
soca). A la senyora Kampf li molesta la seva filla i gairebé sembla que la
detesti; la tracta amb fredor i duresa, i li retreu les oportunitats que ella
no va tenir. Tot això no passa per alt a l’Antoinette, que calla i assenteix, i
va empassant i empassant com fan molts adolescents. I es veu sola i se sent
sola i transparent, i està en aquell punt que els adults la veuen petita, però
ella es veu gran i té ganes de viure. I ja se sap que tant empassar no pot ser
bo, i al final esclata.
I què voleu que us digui, a mi m’agrada l’Antoinette
perquè té sang a les venes i perquè té uns pares detestables. I a l’Antoinette
li faria una abraçada somrient i li picaria l’ullet.
Aquest és potser el petit plaer menys líric i amb més acció
que he llegit. Némirovsky aconsegueix
situar-nos perfectament en l’època i presentar-nos uns personatges amb els
detalls justos i necessaris per tenir una imatge completa, però sense llargues
descripcions. És una lectura que té ritme i que, malgrat puguis preveure que
alguna cosa no anirà bé, enganxa de valent. Una crítica àcida i, en ocasions,
portada a l’absurd, del postureig de l’època (que bé es podria adaptar una mica
i serviria pel d’avui 😂).
"Hi havia moments que odiava tant les persones grans que li venien ganes de matar-les, de desfigurar-les, o bé de cridar "M'emprenyes" picant de peus, però els seus pares sempre li havien fet por."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies per comentar!