Títol: Gent normal
"La majoria de la gent viu tota la seva vida, va pensar la Marianne, sense sentir-se mai tan a prop d'una altra persona."
He llegit Gent normal de Sally Rooney en 4
dies. Al final tenia el cor dividit entre seguir llegint per acabar-lo i
deixar-lo reposar perquè la història de la Marianne i en Connell em durés uns
dies més. L’he devorat, però encara l’estic digerint.
La Marianne i en Connell són dos joves que creixen
al mateix poble d’Irlanda, que provenen de classes socials diferents i que s’enamoren
(encara que no vulguin dir-ho així). Fins aquí, la clàssica història d’amor
adolescent, si no fos per com està escrita i per la profunditat d’aquests
personatges.
Els capítols narren els retrobaments entre els dos
protagonistes en present i, a partir d’aquest present, Rooney reconstrueix què
ha passat entre l’ara i el punt en què va acabar la trobada anterior. La
narració és directa i àgil, i fa que no puguis deixar de llegir i que vulguis
saber com continua la relació entre els dos joves i què ha passat durant
aquelles setmanes o mesos fins la propera trobada.
Tornant als personatges, m’ha agradat com
evolucionen amb el pas dels anys. La història comença al darrer curs d’institut
(2011) i s’allarga durant els anys de la universitat (2015) amb totes les
experiències que això comporta: marxar de casa per anar a la capital a
estudiar, compartir pis, fer noves coneixences en un entorn que és nou, marxar
d’erasmus, tornar de tant en tant al poble... I durant tot aquest temps la
relació d’en Connell i la Marianne, que són amics i amants, que es troben, es
defugen i es tornen a buscar desesperadament.
"Li encanta estar sola amb ell d'aquesta manera. Fa que la seva vida, tot d'una, sembli molt raonable."
La família de la Marianne és de classe alta, però extremadament distant. No s’entén amb la seva mare ni amb el seu germà que, per cert, és un personatge odiós. En Connell viu amb la seva mare, que el va tenir molt jove, i no gaudeixen del mateix nivell socioeconòmic que la família de la Marianne. Una té els diners, l’altre té el suport i l’amor familiar; però sigui com sigui tots dos són insegurs i fràgils, encara que ho intentin dissimular; tots dos malden per encaixar al món, per fer-se un lloc i ser feliços. I en un món on s’han d’aparentar tantes coses, trobar algú amb qui pots ser tu mateix, és sentir-se com a casa.
"Ella notava, com una pressió física damunt la pell, que els altres se'ls miraven. Potser la gent no s'ho havia cregut del tot fins llavors, o potser encara quedaven restes d'una fascinació morbosa per una cosa que en el seu moment havia estat escandalosa. Potser només tenien curiositat d'observar la química entre dues persones que, al llarg dels anys, aparentment no s'havien pogut deixar estar en pau."
Més d’una vegada m’hauria agradat abraçar-los, però també sacsejar-los i obligar-los a parlar entre ells, a comunicar-se. I és que la Marianne i en Connell tenen un problema (greu) de comunicació: es necessiten, es troben a faltar quan no es tenen, però no saben dir-s’ho.
"En Connell va desitjar poder saber com vivia l'altra fent les seves vides privades, per poder copiar-ne l'exemple."
Tots dos s’equivoquen, tots dos es penedeixen de
coses que (s’)han fet, i tots dos evolucionen. Gent normal ens parla també
de com les persones ens podem canviar les unes a les altres, per bé i per mal.
"S'han fet molt bé l'un a l'altra. [...] Les persones es poden canviar les unes a les altres."
Per posar-hi algun “però” hi ha una escena cap al
final de la novel·la que m’ha semblat una mica forçada. He connectat i
empatitzat amb els personatges, tot i que les seves realitats estan força
allunyades de la meva i crec que potser els passen massa, massa
coses. Tot i així hi ha un no-sé-què en els personatges de Rooney que em fan
sentir una més d’ells.
"Després s'estarà al costat d'ella al vestíbul de l'església, sense dir gran cosa, però mirant-se-la als ulls per donar-li suport. S'intercanviaran somriures, somriures d'alleujament. I tornaran a ser amics."
Gent normal és una història de persones corrents que busquen
el seu lloc al món i una mica d’amor. I no és això el que busquem tots?
Aquest és un llibre magnètic amb un final que et
deixa el cor petit. Voldria poder llegir el següent capítol “7 mesos després”,
tot i que no m’hauria de fer falta, perquè quan existeix una connexió així, la
vida t’hi torna a portar.
Coneixem una mica més l'autora?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies per comentar!