Títol: Les noies de pagès
Autora: Edna O’Brien
Llengua original: anglès
Traducció: Aurora Ballester
Editorial: Edicions Sidillà
Any: 1960
"Llavors vaig ser conscient que era on volia ser. Per sempre més aniria atrafegada i m'envoltarien la gent, les llums i el brogit. Havia deixat enrere els sorolls tristos: la pluja solitària petant contra la teulada de zinc del galliner, els gemecs d'una vaca, de nit, parint un vedell sota un arbre."
He llegit Les noies de pagès d’Edna O’Brien mentre recorria els paisatges d’Irlanda i ha estat una delícia. Amb trets autobiogràfics, Les noies de pagès és la primera part d’una trilogia que ens transporta a la Irlanda rural dels anys 50 i retrata una relació d’amistat en el pas de la infància a la joventut.
La Caithleen, la narradora, és la filla única d’una mare treballadora i assenyada i d’un pare alcoholic, violent i absent. A casa compten amb l’ajuda d’en Hickey, un personatge entranyable i bondadós que aporta un punt d’alegria a la llar i fa companyia a la Caithleen i a la seva mare. Un dia, una desgràcia capgira la vida de la jove Caithleen per sempre més.
"...després d’allò ja no vaig sentir res més, perquè no sents res, ni ningú, quan tot el teu cos plora i plora per allò que ha perdut. Perdut. Perdut."
La Baba, en canvi, ve d’una família estable i amb recursos. Totes dues viuen en un poble rural, lluny de Dublín, i somien en anar a la capital.
Les noies de pagès és un retrat de la duresa de la vida rural dels anys 50 a Irlanda, però també d’una amistat llarga i canviant. La Baba i la Caithleen són ben diferents: la Baba és atrevida i desinhibida, amb un punt de mala llet que fa posar nerviosa, mentre que la Caithleen és bondadosa i càndida, patidora i somiadora. Se’n surt bé amb l’escola, així que la bequen per anar a estudiar d’interna a un convent a Limerick, on també l’acompanyarà la Baba. El pas pel convent i la seva duresa, reforça l’amistat entre les dues noies i el seu desig de marxar a Dublín, on esperen trobar un ambient més obert i modern.
A Dublín, la Baba i la Caithleen experimenten amb la sensació de llibertat i amb la seva joventut, es converteixen en dones i mentre una estudia, l’altra s’ha de posar a treballar.
"És l’únic moment en què estic agraïda de ser dona, aquell moment del vespre en què tiro les cortines, em trec la roba d’estar per casa i em preparo per sortir. L’emoció creix minut a minut. Em passo el raspall pels cabells sota la llum i surten els colors de les fulles de tardor al sol. Traço una ombra damunt de les parpelles amb perfilador d’ulls negre i quedo parada de la mirada de misteri que m’apareix als ulls. Detesto ser una dona. Presumida, frívola i superficial. Digues a una dona que l’estimes i et demanarà que ho escriguis per poder-ho ensenyar a les amigues. Però en aquella hora de la nit soc feliç. Sento tendresa pel món, toco el paper de la paret amb les puntes dels dits com si fossin pètals de rosa blanca amb la vora tenyida de rosa; agafo les meves sabates velles i fatigades i són flors de plata que algun home m’ha deixat a la porta."
O’Brien també parla del despertar sexual femení, dels primers enamoraments i desitjos. A la Caithleen no li falten pretendents, però tots són considerablement més grans que ella, pràcticament de l’edat del seu pare. La novel·la parla explícitament de l’encandilament d’homes grans amb les adolescents, i de l’emmirallament de les dues joves en aquests homes ben plantats i amb recursos. Alguns passatges que parlen d’aquestes relacions en què clarament hi havia una voluntat d’abús de poder per part d’ells i en què veia la innocència de la Caithleen, m’han incomodat. Quan es va publicar, el 1960, la novel·la no va deixar indiferent al públic irlandès de l'època, que la van considerar obscena i fins i tot hi va haver algú que en va cremar exemplars!
Les noies de pagès és un homenatge a les amistats imperfectes, que passen per moments de distanciament, però també una crítica a la societat tancada i aïllada de la Irlanda rural dels anys 50.
M'ha agradat molt l’estil d’O’Brien i poder seguir les passes de la Caithleen i la Baba des del poble fins a Dublín, passant per Limerick. He sentit el vent i el fred dels camps i les torberes, la cruesa i la duresa de la vida al camp, la severitat i la repressió de les monges, la il·lusió dels nous començaments i la bogeria i la intensitat de l'adolescència i de l'aventura.
"La vida era maca si tenies la sort de conèixer gent maca. La vida era bella i plena de promeses. Com la promesa que senties quan miraves un jardí d’estiu amb flors blaves envoltades de boirina al peu d’una font preciosa. I a l’aire flotava un núvol d’aigua platejada dispersa que regava les flors blaves assedegades."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies per comentar!