Bailey's Café - Gloria Naylor

Títol: Bailey’s Café
Autora: Gloria Naylor
Llengua original: anglès
Traducció: Regina López Muñoz
Editorial: Editorial Arde
Any: 1992
 

"Pero no creo que la vida deba dejar buen sabor de boca, ni malo tampoco, ojo. La vida debe dejar sabor, a secas."

 
Bailey's Café de Gloria Naylor va arribar a les meves mans pel meu aniversari, regal dels meus sogres, que es van deixar recomanar pel llibreter del Vapor Vell de Premià de Mar. No coneixia l'autora ni l'editorial, però quin encert!
 

"Aunque el planeta sea redondo, hay demasiados lugares donde puedes llegar a encontrarte al borde del abismo, como me pasó a mí; y salvo que haya un espacio, un sitio donde respirar hondo durante un rato, el borde del mundo -aterrador ya de por sí- podría ser también el fin del mundo. Y eso sería una auténtica lástima."

 
Bailey's Café és una novel·la absolutament absorbent des de la primera pàgina, en què coneixem el copropietari d'aquest bar, un veterà de la Segona Guerra Mundial, i la seva història. Aquest bar-cafeteria és un indret màgic, un bar mòbil que apareix allà on el necessiten, aliè al temps i a l'espai, un refugi per als qui s'han perdut en la vida, estan esgotats i necessiten aturar-se un moment. El Cafè de Bailey és un espai lliure de judicis, on totes les històries són escoltades al tempo que marca el protagonista i narrador, uns llimbs de la desesperació i un oasi temporal per decidir si volen sortir per la porta de darrere que dona a l'abisme i deixar enrere la vida, o si volen sortir per la porta d'entrada i tornar-ho a intentar.
 

"Y cuando no nos encuentren, empezarán a hacer preguntas. Oye, ¿cómo es que el bar no estaba el mes pasado, que vine un día? No me habría extrañado si el local hubiera estado cerrado, pero es que había desaparecido el edificio entero. La vida es muy corta para perder el tiempo explicando obviedades a necios. Si no se dan cuenta de que solo estamos aquí cuando nos necesitan es que no necesitan saberlo."

En cada capítol se'ns explica la història d'un dels personatges que han decidit fer parada al Cafè de Bailey. La majoria de narracions les introdueix en Bailey, que després dona pas al personatge perquè expliqui la seva història. Tots són persones que han estat marginades, bandejades i abusades; tots són negres i la majoria són dones. Hi ha una dona que ho ha donat tot per trobar el seu lloc i acaba malvivint al carrer i refugiant-se en l'alcohol, una dona preciosa que s'autolesiona, una esposa i mare abnegada que es torna addicta a l'heroïna, un graduat en Matemàtiques que decideix posar-se vestits, una noia de 12 anys a qui el seu germà ha venut perquè abusin d'ella…
 

"Efectivamente, la prisión federal de Tucson estaba segregada. [...] mexicanos, indios yuma, indios hopi y chinos eran negros honorarios y formaban parte de nuestro grupo, mientras que las diversas cepas de europeos, catalogados como blancos, componían el otro bando."

 
Ja ho veieu, un recull d'històries molt tristes, carregades de patiment i traumes, narrades amb un estil directe i commovedor. Naylor aconsegueix reconstruir la imatge d'aquells pàries que la societat rebutja i aïlla, i humanitzar-los explicant-nos la seva vida, fer-nos sentir empatia i entendre'ls. No justifica les seves accions, però ens explica per què han arribat al punt en què es troben.
 

"Mi padre me contaba que en el cielo muere una estrella cada vez que le arrebatas un sueño a alguien. Los sueños de Sadie no habían hecho otra cosa que morir a lo largo de toda su vida. Y la última estrella se apagaba a toda velocidad en lo más hondo de su ser; era lo único que la salvaba de caer en la destrucción, de una eterna inmersión en el espacio infinito del agujero negro que aguardaba el momento de abrirse en su corazón. No había más sueños."

 
Al costat del bar només hi ha dos establiments més: una casa d'empenyorament regentada per un jueu, Gabriel, i un hostal regentat per l’Eva, una dona repudiada per gaudir del propi plaer.  I el seu hostal és una mena de prostíbul que no ho acaba de ser i que acull algunes dones perquè hi visquin. La única condició que posa és que cobrin les visites en flors.
Gabriel, Eva, però també Maria i Esther. Els noms dels personatges estan curosament triats i tenen reminiscències en la Bíblia, un detall que em va passar per alt inicialment.
 
La novel·la s'estructura com un disc de jazz i no hi he acabat de veure-hi la relació amb la història. No solc escoltar jazz i no en soc una experta, però és un gènere que deixa molt espai a la improvisació, a allunyar-se de la partitura escrita i deixar-se portar per la melodia dels altres; és un gènere de música molt lliure. I, d'alguna manera, en aquesta història, en aquesta cafeteria, s'escolten totes les històries, tots els solos sense jutjar-los.
 

"Y de pronto entendí, de esa manera misteriosa en la que a veces uno entiende las cosas, que si no tomaba la iniciativa en ese preciso instante la perdería para siempre. Me maldije por las siestas que eché en las clases de oratoria. Ya me avisó la señorita Fitzpatrick de que algún día me arrepentiría de haber despreciado la importancia de aprender a pronunciar las vocales correctamente."

Bailey's Café és un llibre molt dur i trist, però m'ha emocionat molt i m'ha encantat. Les històries més crues es narren sense pèls a la llengua i alhora d'una manera molt bonica. Bailey's Café és un cant a l'esperança i la redempció, a seguir endavant per més difícil que ens ho posi la vida, un homenatge als llocs i les persones que són refugi i t’abracen sense jutjar quan ets més vulnerable. Si tots aquests personatges -jueus, negres, prostitutes, drogoaddictes, sense sostre, alcohòlics, bisexuals, pobres- que han estat marginats històricament per la societat han trobat aquest recer, qui no el trobarà?

"La risa de Sadie sonó como una melodía. Y todo el bar se quedó paralizado. En presencia de algo tan hermoso y excepcional da miedo moverse, y hasta respirar."

 
Txell.Cat