Què mou els morts - T. Kingfisher

Títol: Què mou els morts

Autora: T. Kingfisher (pseudònim d'Ursula Vernon)
Llengua original: anglès
Traducció: Marta Armengol
Editorial: Obscura Editorial
Any: 2022 original, 2024 en català

"Les orelles d’en Hob eren l’equivalent equí a una arronsada d’espatlles. Els cavalls no saben gran cosa del món, però he descobert que, de vegades, poden comprendre determinats humans amb una precisió esfereïdora. Les mules, en canvi, saben molt més del món però menys dels humans, o potser és que els és ben igual el que els humans pensin. Qualsevol de les dues explicacions em sembla plausible, la veritat."

M'he estrenat amb T. Kingfisher, a qui vam poder veure el novembre passat al Festival 42 de Barcelona i de qui m'han parlat meravelles, amb Què mou els morts. L'he llegit en una lectura conjunta organitzada des d'El Reducte Català, i la proposta ha estat llegir la novel·la de Kingfisher i, prèviament, el conte "La caiguda de la Casa Usher" d'Edgar Allan Poe, ja que Què mou els morts és un retelling d'aquest conte.

"La caiguda de la casa Usher" és un conte de terror gòtic en què un home visita la casa familiar d'uns vells amics, en Roderick i la Madeleine, i es troba una casa en decadència: esquerdes, falta de llum, fred... Els seus amics tampoc estan en les millors condicions: en Roderick està força desmillorat i malalt, i la Madeleine pateix atacs de catalèpsia.

El relat de Poe és força breu i, tot i que l'autor insisteix en l'ambientació i les sensacions de terror del narrador, no m'ha fet por especialment; suposo que en el seu moment, devia fer-ne més. El final m'ha semblat precipitat i el conjunt m'ha deixat força freda.

Kingfisher se serveix de la història principal de Poe, dels dos germans Usher i de la casa i en fa una relectura aprofundida que resol moltes qüestions que Poe deixava a l'aire, com ara l'origen del que sigui que els passa als habitants de la casa Usher. L'autora canvia el narrador i ens presenta un general, l'Alex Easton, provinent del país fictici de Ruràvia; una entranyable micòloga, l'Eugenia Potter, que està frustrada i molesta amb els homes que no la deixen participar del món científic; un cavall amb gran personalitat; un metge una mica pocapena i un ajudant de càmera rondinaire.

Què mou els morts es manté en la línia del terror, amb la mateixa ambientació gòtica, però, a més a més, hi afegeix tocs d'humor (que sembla que són la marca de l'autora) que en certs moments de tensió són com una vàlvula d'escapament. Kingfisher no desaprofita l'ocasió d'afegir-hi alguna crítica feminista i alguna altra reivindicació una mica més encoberta i menys evident, com el fet que el narrador no acabem de saber si és un home, una dona, no-binari... però tant li fa, perquè la història funciona perfectament sense aquest detall.

La lectura és molt àgil i agraïda; cap al final el ritme s'accelera, la intriga augmenta i el terror té més presència. Tot i que hi ha força referències (a banda de les evidents al conte de Poe), Què mou els morts és un llibre molt fresc que ens permet, a aquells qui hi estem acostumats, entrar al terreny del terror d'una manera molt amable.

"De vegades fa de mal dir si algú és desagradable o només americà."

Una de les coses que més m'ha agradat és que Kingfisher manté els elements i moments clau del conte original; d'alguna manera, tot i allunyar-se'n, la història de Poe sempre hi és present. Tinc la sensació que trobar el punt mig adequat per mantenir-ne l'essència però escriure una nova història atractiva ha de ser molt difícil. Chapeau, Kingfisher!

He gaudit molt de la lectura i m'ha agradat descobrir la ploma de T. Kingfisher, a qui vull seguir llegint més endavant. Crec que és un gran encert fer la lectura de Què mou els morts coneixent el conte d'Edgar Allan Poe, així que si encara no l'heu llegit, no perdeu l'oportunitat de fer-ne aquesta lectura doble. Ah, i no us oblideu de llegir la nota de l'autora que tanca l'edició; és una autèntica meravella!

Txell.Cat

L'amant de Lady Chatterley - D.H. Lawrence

Títol: L’amant de Lady Chatterley
Autor: D. H. Lawrence
Llengua original: anglès
Traducció: Jordi Arbonès
Editorial: Viena Edicions
Any: 1928 original, 2024 en català

"Un cop ell hagué acabat, la Connie prosseguí l’agitació i salvatge palpitació de les seves anques, mentre ell es mantenia heroicament erecte i present dins seu, amb tota la seva voluntat i el lliurament més complet d’ell mateix, fins que ella aconseguí el seu èxtasi, exhalant breus gemecs sobrenaturals."

Si no fos pel l’aura de misteri i d’atracció que tenen els llibres que han estat censurats al llarg de la història, probablement L’amant de Lady Chatterley no tindria el renom que té i jo no l’hagués llegit (i m’hauria estalviat més de 400 pàgines que no m’han acabat de fer el pes).

D. H. Lawrence va ser un autor controvertit pel caràcter extremadament explícit de la seva obra, fet que va suscitar una forta censura en la seva producció. De fet, L’amant de Lady Chatterley no es va publicar íntegrament fins al 1959 i, aquest és el millor màrqueting que li van poder fer.

El títol no enganya: tenim una Lady Chatterley, la Connie, que després d’una joventut d’experimentació i llibertat a Europa, es casa amb Sir Clifford, d’una família benestant anglesa, propietaris d’una explotació minera. Malauradament, Sir Clifford queda paralític a la guerra i això sembla que estronqui qualsevol relació física que puguin tenir la parella. Amb el pas dels anys i impulsada pel seu propi pare, la Connie es busca (o troba) un amant en el guardabosc de la finca per satisfer les seves necessitats i fugir del seu matrimoni. 

L’amant de Lady Chatterley m’ha semblat una lectura pesada i avorrida, amb passatges molt descriptius i feixucs, i diàlegs amb una gran càrrega filosòfica sobre classes socials, diferències entre els gèneres femení i masculí o els canvis a Anglaterra amb la reducció de la industria minera, que més que diàlegs semblen monòlegs i discursos del propi autor. Tot això intercalat amb sexe que, encara que no es digui, no sempre sembla consentit. Les trobades entre Lady Chatterley i el seu amant són d’allò més tòrrides i explícites, fins i tot en alguna ocasió les descripcions i el vocabulari que es fa servir m’han semblat vulgars. De fet, trobo que amb la diversitat de paraules que tenen totes les llengües per referir-se als genitals és molt pobre repetir fins la sacietat bàsicament tres paraules: cul, fal·lus i xona.

"- Ets una bona xona, però, oi? La millor xona que hi ha sobre la terra. Quan vols! Quan et ve de gust!
- Què vol dir xona? - preguntà ella.
- No ho saps? La xona! La xona la tens tu, allà baix, i és el que jo sento quan soc dintre teu, i el que tu sents quan soc dintre teu; ho és tot.
- Ho és tot - l’imità ella-. La xona! És com cardar, doncs.
- No, no! Cardar no és més que l’acte. Els animals carden. Però la xona és molt més que tot això. Ets tu, ho entens? I tu ets una cosa molt diferent d’un animal... fins i tot quan cardes. La xona! Ah, això és la teva bellesa, petita!"

Els personatges són insofribles i contradictoris. Tenim una Connie que de jove ha viatjat per Europa amb la seva germana Hilda, on ha viscut el despertar sexual i ha tingut aventures amb diversos amants, però després sembla que caigui de la figuera en els seus encontres amb el guardabosc. Aquest mateix personatge, el guardabosc, se’ns presenta com un home distant i rude, amb un punt salvatge, però després també té un passat instruït i és l’home més sensible i romàntic del món. Al llarg de la novel·la no m’ha semblat que els personatges evolucionessin pel pas del temps o de les experiències viscudes, sinó a cop de tinta. 

No hi falta un toc de misogínia, homofòbia i racisme (que s’ha de contextualitzar l’obra, sí, però és que només li faltava això…).

El final ha sigut de traca, per rematar-ho: però què és aquest final? Mentre el llegia gairebé em semblava que no sabia com concloure la novel·la. Avorrit, inconnex i, irònicament, repetint gairebé com si fos un mantra la paraula castedat.

Crec que és una història amb potencial, que podria explorar el descobriment de la sexualitat femenina d’una dona jove i parlar alhora de les diferències de classe a través del marit i l’amant, i dels canvis a l’Anglaterra de principis del XX, i fer-ho des de l’elegància i l’erotisme i essent explícit. Tanmateix, per mi aquesta lectura ha estat una decepció que m’ha fet moure entre l’avorriment, la incredulitat i l’astorament.

Txell.Cat

Història d’una obra mestra - Henry James

Títol: Història d’una obra mestra

Autor: Henry James 

Llengua original: anglès

Traducció: Dolors Udina

Editorial: Viena Edicions, col·lecció Petits Plaers

Any: 1868 original, 2024 en català

"És possible que fos veritat; la senyoreta Everett havia distribuït el seu cor amb imparcialitat per tot l’organisme, i per això, com a conseqüència natural, el seu lloc originari estava pràcticament buit."

Després de sentir a parlar d'aquesta novel·la breu a l'episodi del Club Tàndem sobre Mirall trencat, en què el comentaven en relació als secrets, me'l vaig trobar a l'expositor de la biblioteca i, com que és força breu, vaig decidir endur-me'l a casa.  

En John Lennox és un jove vidu de l'alta societat novaiorquesa que s'ha promès amb Marian Everett, una jove d'una bellesa espectacular. Poc abans del casament, en John coneix un pintor amb un talent excepcional i li encarrega un retrat de la seva promesa. El que no s'espera en John Lennox és que el pintor creï una obra mestra amb una veritat feridora que el trasbalsa profundament. 

M'ha costat molt entrar en la història i, tot i que no arriba al centenar de pàgines, m'ha fet força bola al principi i m'he trobat rellegint el mateix fragment més d'una vegada perquè desconnectava de la lectura constantment. Si no fos perquè és tan breu, segurament no hauria acabat la lectura…

El que més m'ha agradat són les pàgines centrals, en què descobrim perquè el pintor Baxter sap captar tan bé l'essència de Marian Everett i són força més fresques que la resta del llibre. La prèvia (la presentació dels personatges) i l'efecte del quadre en John Lennox m'ha resultat tediós i com a lectora no m'ha arribat la sensació d’aclaparament del protagonista. 

Com a Pandora, del mateix autor, ens trobem amb un home amb una posició social alta i una dona d'orígens més humils i envoltada d'un cert misteri. Tanmateix, mentre que l’aura de misteri i secretisme de Pandora és el que atrau l’home, a Història d’una obra mestra provoca l’efecte contrari, fins al punt que John Lennox decideix ignorar l’existència d’aquests secrets i seguir amb la seva vida com si res.

"Perquè era evident que en Baxter havia fet alguna cosa més. No hi havia posat només coneixement, sinó també imaginació i sentiment. Més que pintar havia compost, i la seva composició abraçava la veritat."

Darrere d’Història d'una obra mestra trobem la idea que l'art és capaç de transmetre i expressar veritats que no veiem a ull nu, i que ens pot remoure i trasbalsar profundament, com li passa al protagonista John Lennox; i trobo que aquesta concepció de l'art que ens transmet James és molt bonica. 

Altres entrades del mateix autor

• Pandora

Txell.Cat