La mà que prenia la meva - Maggie O'Farrell

Títol: La mà que prenia la meva
Autora: Maggie O’Farrell
Traducció: Núria Parés
Llengua original: anglès
Editorial: L’Altra Editorial
Any: 2010, en català 2018

"Estan estirats al llit, tots tres, de panxa enlaire, l’Elina mirant el sostre, el nen adormit al mig d’ells dos, amb els braços estesos.

-Em pregunto -diu en Ted-, quan començarà a recordar coses."

La mà que prenia la meva ha estat la meva porta d’entrada a Maggie O’Farrell, una autora que tenia molt pendent i amb qui m’he estrenat amb el club de lectura de les meves amigues.

Aquesta és la història de dues dones en dos fils temporals diferents: La Lexie, que decideix deixar el poble i la família i anar-se’n a Londres, on coneixerà artistes, escriptors i un món glamurós; i l’Elina, una artista que acaba de ser mare i que es troba desbordada per la seva nova situació. Inicialment aquestes dues trames es presenten de manera independent i, més enllà de la passió per l’art i la maternitat, fins a la meitat de la novel·la no es revela el punt d’unió entre les dues dones. 

El principi se m’ha fet lent i pesat, amb molts detalls que no acaba d’entendre el valor que aportaven a la història. A partir de la segona part, però, el ritme canvia radicalment i la narració es torna més trepidant, les peces comencen a encaixar i hi ha menys detalls.

A La mà que prenia la meva parla de la maternitat, del canvi que suposa i de com no sempre és un camí de flors i violes; però també parla de morts prematures i traumes del passat que sacsegen el present. Personalment se m’ha fet bastant carregós tot el vessant maternal.

Encara ara, després d’haver comentat el llibre amb les amigues en el nostre club de lectura, no estic segura de si m’ha agradat o no; m’ha deixat una sensació estranya. D’una banda, la història no m’ha apassionat i la temàtica se m’ha fet pesada i, tot i que al principi el llegia forçada per al club, després m’ha enganxat i ja no he pogut deixar-lo, i està molt ben escrit. Potser no he començat de la millor manera amb O’Farrell, però estic força segura que tornaré a llegir-la més endavant.

Txell.Cat

Crepuscle - Philippe Claudel

Títol: Crepuscle
Autor: Philippe Claudel
Traducció: Jordi Martín Lloret
Llengua original: francès
Editorial: Angle Editorial
Any: 2023, en català 2025

"Alguns viuen el moment més bonic de la seva vida en el mateix instant en què d’altres pateixen i s’afligeixen. Pobles sencers prosperen i s’enriqueixen quan d’altres moren de fam i de set. La gent ignora el que coneix el veí. Amb prou feines sap el que passa pel cap del cònjuge o dels fills."

Fa un parell de mesos em van contactar d’Angle Editorial per si volia llegir la nova novel·la de Philippe Claudel, Crepuscle, ja que La néta del senyor Linh m'havia agradat tant. Vaig llegir-ne la sinopsi, em va semblar una proposta diferent i vaig acceptar la proposta. Així que abans de res, aprofito per agrair l'enviament de l'exemplar. 

Vaig començar la lectura de Crepuscle esperant trobar-me un thriller, un assassinat per resoldre en un indret remot, no del tot definit, però que sembla Moldàvia. Hi ha un assassinat, sí, el del capellà del poble, però no és ni una lectura àgil ni l'interès de la trama rau en la resolució del crim. 

Com deia, la novel·la comença amb l'assassinat del capellà Pernieg, un crim que desperta un punt de felicitat al policia, en Nourio, ja que tindrà l'oportunitat de tenir un rol rellevant entre els habitants de la ciutat. Malauradament, aquest assassinat és l'excusa perfecta per desencadenar un odi entre cristians i musulmans que no havia existit mai a la ciutat.

Crepuscle és una crítica molt ben construïda a la manipulació de les masses, la religió, la demagògia i la corrupció del poder. La tensió és creixent en tota la novel·la, que es desenvolupa en un ambient feixuc i pesat. 

"La immobilitat és garantia de pau, i l’estupidesa ben sovint la seva aliada. Les societats, petites o grans, saben donar les regnes de la seva administració als cretins sumptuosos. Tot això és vell com l’anar a peu i no coneix fronteres."

La lectura no té un ritme constant, hi ha moments en què la tensió creix i el ritme s'accelera notablement, i d'altres en què el ritme és més lent i reforça la sensació angoixant i tancada de la ciutat. 

Hi ha algunes característiques dels personatges molt marcades que no he sabut entendre quin valor aporten a la història. El policia, per exemple, es presenta com un home a qui el seu entrecuix domina constantment; és força bavós i fastigós. D'altra banda, l'ajudant del policia, en Baraj, és un home de gran alçada, bonàs i amb un cor enorme a qui li vénen versos al cap, però que després no és capaç de recordar. Més enllà de polaritzar els dos personatges perquè ens posicionem com a lectors, crec que són detalls que no afecten a la trama principal. 

Per mi el llibre va de menys a més i, una vegada acabat, crec que aconsegueix il·lustrar molt bé com es pot manipular la societat a poc a poc, amb discursos que van calant, com es pot sembrar l'odi i la por… Una història que encara avui es repeteix. 

"I era precisament a causa de la seva intel·ligència mediocre que havia estat escollit pels altres, massa prudents per elegir com a cap de la seva comunitat un home temerari que hauria tingut idees de canvi i el desig de portar-les a la pràctica, massa orgullosos per escollir un esperit més brillant que el seu."

Altres entrades del mateix autor

• La néta del senyor Linh

Txell.Cat