Autora: Tsitsi Dangarembga
Llengua original: anglès
Traducció: Aurora Ballester
Editorial: L’Agulla Daurada
Any: 2006 original, 2024 en català
"Perquè com podia entendre jo que algú volgués que una noia jove anés a peu coix, com deien que ara anava la Netsai. Jo hi anava donant tombs secretament dins de la cova del meu cor, per si veia alguna cosa que no portés llum: com pot estar satisfeta una persona quan la seva germana no pot caminar? Qui podia suportar que el seu germà o la seva germana explotés i matés persones perquè tenien aquest aspecte i no aquell altre, cantant tota mena de cançons repugnants que parlaven d’aixafar-los el cap?"
El llibre del no és la segona part de la trilogia de Tsitsi Dangarembga, iniciada amb Neguit permanent i que té alguns trets autobiogràfics de l’autora. La novel·la continua la història de la Tambudzai just on acaba la primera part, amb l’entrada de la jove zimbabuesa al col·legi de senyoretes del Sagrat Cor per cursar la secundària.
Si a Neguit permanent teníem una Tambu encara nena, determinada a formar-se per millorar les seves condicions i les de la seva família, però alegre i esperançada, aquí tenim una protagonista desubicada, que s’esforça a assolir els seus objectius, però que no acaba de connectar amb la família ni amb les companyes d’escola, eminentment blanques.
Mentre la Tambu s’esforça per destacar a l’escola elitista blanca, on només hi ha 6 alumnes negres ,perquè creu que aquesta és la seva única manera de progressar, el país, aleshores Rhodèsia, s’acarnissa en una guerra civil que enfronta la minoria blanca que governa contra guerrilles nadiues. La Tambu és víctima del racisme i el rebuig, i cada cop li costa més saber quina és la manera correcta d’actuar: negra en un món de blancs quan es troba a l’escola, però titllada de seguir costums blanques quan va a casa.
El conflicte d’identitat i el racisme de la Tambu són un reflex del que viu el país en aquell moment. A l’escola viu el rebuig i el tracte discriminatori de professores i alumnes blanques, que eviten el contacte físic, que confonen les sis alumnes negres constantment, que les tenen en una habitació apilades. A casa, amb els pares i germans es troba un rebuig constant a l'europeïtzació, i la seva germana s’allista en una de les guerrilles i perd una cama per l’explosió d’una mina antipersona. Mentrestant, la Tambu es presenta voluntària per teixir mantes pels soldats rhodesians; creu que això és el que esperen d’ella a l’escola. A casa els tiets, que són els qui li procuren l’educació, viuen amb l’ai el cor, amenaçats silenciosament per tots dos bàndols, fet que encara confón més la nostra protagonista.
"Durant la reunió de classes m’agradava aixecar la vista cap a la biblioteca. Entrar a la biblioteca era tan emocionant com ficar-se dins d’un garbell, el mitjà de transport predilecte dels mags locals, igual com d’altres s’enfilen a un plat volador o una catifa màgica. Volant, volant entraves a aquell lloc, dins de les imatges fruit de la fantasia d’altres persones, de les pàgines dels relats d’altres persones. I que reconfortant que era no ser allà sinó a un altre lloc, allà lluny, entre aquí i allà, on podies convertir-te en el que fos, fins i tot en coses bones, i podia passar qualsevol cosa!"
La novel·la narra l’avançament de la guerra, amb el tancament d’escoles, la falta de professorat i la presència sonora de morters. Hi ha pèrdues familiars per a alumnes blanques i alumnes negres, i la Tambu va caient en una espiral de confusió i depressió.
Acabada la guerra, cada vegada més aïllada de la seva família, la Tambu entra al món laboral i a la feina també ha de fer-se un lloc, conviure amb companys blancs i descobrir què vol fer i com es vol posicionar.
"Les meves esperances, tanmateix, ho recordo molt bé, es van començar a fer realitat amb la Independència! No és un temps que es pugui oblidar. La gent va sortir en massa als carrers amb tanta alegria que no hi havia espai per recordar els actes que havien comès les seves mans i els seus peus, i les seves dents, i els seus dits, les seves botes i les boques dels seus fills.
Els carrers vibraven amb la Independència amb passió febril, com l’èxtasi de la procreació. Els que no eren pels carrers, amb la mateixa passió empaquetaven les seves existències en caixes mentre s’anunciaven els reusltats de les eleccions. "
Quin gran títol, El llibre del no. Són pàgines i pàgines de no saber qui ser, de no pertànyer enlloc, de no trobar-se bé, de no voler fer soroll. Voler, però no saber quin és el camí i témer l’error fins al punt de paralitzar-se. Fugir dels orígens arrufant el nas, buscant una superioritat que l’acaba superant a ella, sentint-se fracassada i sola.
Com a Neguit permanent la història ens la narra la mateixa protagonista, fet que li dona molta força i fa que la sensació de desconcert i desubicació arribi més al lector.
El llibre del no no és una novel·la divertida, però és molt interessant per entendre el moment de conflicte d’identitat i de lluita per l’autodeterminació d’un país, una lluita que es va viure en molts països africans i que, com ja us deia a la ressenya de Neguit permanent, habitualment ens ha arribat narrat per blancs. Em va agradar més la primera part, ja que aquesta m’ha semblat més repetitiva, potser per remarcar aquesta sensació de no pertànyer enlloc que té la Tambu al llarg de tota la seva adolescència i primera adultesa, i la seva lluita constant per excel·lir com a alumna i com a persona.
Dangarembga també deixa enrere alguns dels temes tractats en l’entrega inicial, com la perspectiva feminista (la major part del llibre passa en una escola de senyoretes amb poca presència masculina), per centrar-se en el racisme.
Al final del llibre hi ha un petit glossari de paraules en shona que apareixen al llarg de la novel·la i que, tot i que a vegades entorpeixen una mica el curs de la lectura, m’agrada trobar-les per fer parlar els personatges en la seva llengua materna.
A l’espera que es publiqui la tercera i última part en català, desitjo que a la Tambu les coses li vagin millor del que li han anat en aquest segon llibre 🙏.
Altres novel·les de la mateixa autora
Txell.Cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies per comentar!