Les filles de Hanna - Marianne Fredriksson

Títol: Les filles de Hanna

Autora: Marianne Fredriksson

Llengua original: suec

Traductor: Pep Julià

Editorial: Edicions 62

Any: 1994 (traducció 1998)

"He dedicat molt temps a la teva mare -li va dir-, i em penso que la començo a entendre. Trobo més difícil fer-me una idea de tu i de la teva vida, perquè et tinc tan a prop que no t'aconsegueixo veure amb prou perspectiva. És veritat això que diuen que els qui més estimem són els qui se'ns fa més difícil d'entendre. Però sí que m'he adonat que ets una persona molt misteriosa i plena de secrets. I per això mateix he pensat que n'havies de parlar tu mateixa. Al capdavall, mama, tu tens molta facilitat per explicar coses."

Fa una setmana vaig acabar de llegir Les filles de Hanna de Marianne Fredriksson, i m'ha agradat molt. 

La novel·la explica la història d'una família a través de la veu de tres dones que pertanyen a generacions molt diferents: l'àvia (Hanna), la mare (Johanna) i la filla (Anna). La història comença en l'actualitat de mà de la més jove, Anna, que mentre fa companyia a la seva mare al llindar de la mort, s'adona que coneixia molt poc a la seva mare i a la seva àvia i comença a investigar a partir de fotos i diaris personals. És amb aquesta investigació que Anna pot entendre les seves avantpassats i que s'hi pot reconciliar. 

La història que es narra passa a Suècia, i el lector pot seguir grosso modo en quina època ens trobem gràcies a les pinzellades històriques que l'escriptora introdueix. 

"Hi he pensat molt, en la tristesa. D'ella precisament neix la intuïció i el desig de canviar. Si a les nostres vides no hi hagués tristesa, al fons mateix del nostre ésser, no arribaríem mai a ser humans."

El llibre es divideix en cinc parts: una primera introducció que ens situa Anna en l'actualitat, la història de Hanna, un intermedi d'Anna que ens explica la seva història, la història de Johanna i, finalment, la conclusió, de nou, amb Anna.

M'ha agradat especialment veure com les tres dones viuen esdeveniments molt similars i com reacciona cadascuna d'elles, així com la manera de gestionar les relacions interpersonals segons l'època que viuen (especialment les relacions de parella). 

També m'ha semblat interessant veure com les tres es veuen molt diferents les unes de les altres i sovint no acaben d'entendre's ni d'entendre les seves reaccions, però lector coneix la versió de les tres dones i pot arribar a entendre perquè l'àvia és més esquerpa en segons quines situacions i perquè la néta ho viu de la manera que ho viu.

"Per primera vegada a la vida, va sentir desesperació de debò. Era pitjor que la vergonya, i Hanna es va adonar que hi ha esperances que fan vulnerables les persones."

La meva versió tenia força errors (faltaven paraules en frases, hi havia faltes), però suposo que ja els hauran corregit en les noves edicions :)

Vull acabar aquesta entrada amb un fragment de la sinopsi que podem llegir a la contraportada:

"Amb la societat de Suècia de teló de fons i a través de l'evolució de les condicions de vida del país al llarg del segle (l'emigració del camp a la ciutat, la guerra o la conscienciació feminista), Marianne Fredriksson ens ofereix no tan sols un retrat individual de cadascuna de les dones, amb les seves passions i contradiccions més intimes i amb les seves reaccions davant dels mateixos esdeveniments, sinó també una punyent reflexió sobre l'amor i sobre el paper de les dones al món."

Coneixem una mica més l'autora?

Marianne Fredriksson (1927-2007) ha estat una de les escriptores més llegides i més apreciades de Suècia, tot i que va començar a escriure als 53 anys. L'èxit va arribar amb Les filles de Hanna, la seva novena novel·la, que ha estat traduïda a moltes llengües.

Finalment, un fragment de la nota de l'autora:

"Els pecats dels pares persegueixen els fills fins a la tercera generació, o fins la quarta i tot. Això ho vam haver d'aprendre nosaltres mateixos, que quan anàvem a l'escola encara s'hi estudiava la Bíblia. Recordo molt bé que ho trobàvem terriblement injust, primitiu i fins i tot ridícul. I és que nosaltres pertanyíem a la primera generació engendrada per persones 'independents', és a dir, capaces de fer-se responsables del propi destí."

Txell.Cat

Argelagues - Gemma Ruiz Palà

Títol: Argelagues 

Autor: Gemma Ruiz Palà

Editorial: Edicions Proa

Any: 2016

Amb la meva amiga Helena, ens deixem a vegades algun que altre llibre que més tard passem a comentar. Ens agrada veure en quins punts coincidim o rarament divergim. Aquest llibre me l’ha deixat fa pocs dies perquè el llegeixi. A ella li ha agradat molt i està segura que a mi també em passarà el mateix. Així doncs, he anat per feina. Transcric a continuació alguns fragments que l’autora ens vol aclarir abans de començar la seva obra.

"La Remei Tantiñà Solasagalés va morir el dia de Nadal de fa vuit anys. Tinc gravada l’escena d’entrar a casa els meus avis i haver-los de conformar tota sola. Vaig arribar la primera i em va tocar fer veure que sabia com anava, la mort. També tinc gravat el so de la cremallera que va tancar la Remei tota sencera a dins de la bossa de plàstic negra. Aquells dos nois tan joves de la funerària que no van ajustar bé les ventalles del seu quarto. Jo que vaig espiar per una escletxa. I el cop sec de la porta de la furgoneta un pic van haver carregat la bossa amb la Remei. Aquestes imatges tampoc se m’esborren. Diria que aquell dia vaig començar a escriure aquest llibre. Perquè diria que aquell dia em vaig fer gran.La Remei era la meva besàvia, i era molt més. Encara que jo ja hagués nascut a ciutat, les arrels de pagès no s’arrenquen tan alegrament. Vivíem cadascú a casa seva, però era com si encara fóssim a la masia, tots junts. Ella és la que em va ensenyar totes les lletres. Com pronunciar-les i com fer-les servir per defensar-me. Qui t’ensenya a enraonar t’ensenya el món. El seu món. I jo, sense adornar-me’n m’he estat mirant el meu des d’uns ulls que s’obren per primer cop a Castellterçol l’any 1906. [...]El relat de la vida de la Remei també sona diferent del català oficial. Per mi ha estat un motor, capturar l’oralitat rica i genuïna que ella gastava. [...]"

Les argelagues són uns arbustos modestos, però punxen. La Remei, la Rosa i la Nina també van haver de treure les punxes per tirar endavant. Són les heroïnes de la Gemma Ruiz, però podrien ser les vostres besàvies, àvies i tietes. Dones que van néixer en un món de pagès inclement i es van haver d’espavilar a ciutat. Dones que van fer la guerra a la rereguarda i van arriscar la vida per alimentar els fills. Dones que des dels catorze anys es van llevar de matinada per fer rutllar la indústria tèxtil. Dones de Castellterçol i de Múrcia que van ser l’energia silenciada d’aquelles ciutats del Vallès. Argelagues honora aquestes vides que la Història ha ignorat, però que han construït el país que som.

La periodista explica la vida de tres dones de diverses generacions, al llarg del segle XX entre Castellterçol i Sabadell, del Vallès Oriental. Hi han trossos de la narrativa que m’han colpit molt per la forma en que descriu algunes de les escenes, a voltes de forma molt cruenta, a voltes tendra, però sempre molt crítica amb la dictadura franquista, la hipocresia de l’església. i la societat d’aquell segle, però per sobre de tot la vida tant dura d’aquelles dones. És un llibre molt ric lingüísticament, on les expressions son genuïnes del lloc on transcórrer la vida de les protagonistes i no es regeix pel català estàndard.

Hi deu haver algun sector de lectors que es deu trobar incòmode amb aquest relat, però crec que majoritàriament tothom sap que en aquella època, les coses eren així.

Coneixem una mica més l'autora?

Gemma Ruiz Palà va néixer a Sabadell l’any 1975 i és periodista. Des del vint-i-u anys treballa al Serveis Informatius de Televisió de Catalunya, pràcticament sempre com a cronista cultural dels Telenotícies. Argelagues és el seu debut literari.

MAC 

Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d'un arbre - Liudmila Petruixévskaia

Títol: Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d'un arbre 

Autora: Liudmila Petruixévskaia

Llengua original: rus

Traductor: Miquel Cabal

Editorial: Edicions del Periscopi

Any: 2013 (traducció: 2015)

"Encara que sembli estrany, qualsevol proesa, acte de santa abnegació o feliç coincidència no s'acaben just després de tenir lloc, com quan una novel·la o una obra de teatre acaben amb casament. La vida també continua després d'una feliç coincidència com, per exemple, la de l'home que va fer tard a embarcar en un vaixell que es deia Titanic."(Del conte: Dos déus)

Avui he acabat de llegir una joia que feia temps que tenia a la tauleta de nit. Es tracta del recull d'històries d'amor de Liudmila Petruixévskaia titulat Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d'un arbre. 

El recull el vam comprar perquè em va cridar molt l'atenció la portada i el títol, però tan bon punt vaig haver acabat la lectura del primer conte (Un destí tèrbol), vaig ser conscient del tresor que tenia entre mans.

He anat dosificant la lectura de Petruixévskaia al llarg d'uns quants mesos (de fet,vaig començar el setembre), no perquè la lectura no es pugui fer seguida, sinó perquè també tenia ganes d'intercalar algun altre gènere entre conte i conte.

El llibre és un recull de 17 contes on les protagonistes són dones, com ja anuncia Xènia Dyakonova al pròleg: (1) "Els personatges centrals dels seus contes acostumen a ser dones esquerpes, fràgils, pobres fins a la misèria, desemparades i mancades d’amor; són mares solteres o divorciades amb fills problemàtics, supervivents tímides de famílies desestructurades, amants abandonades i sumides en la desesperació. El seu caràcter, o la seva mala sort, o potser la combinació de totes dues coses, fa que se sentin soles al món i desencaixades, enmig d’una pugna heroica per trobar un habitatge digne i algú que els faci costat. El rerefons permanent d’aquestes històries són les sòrdides condicions de vida a la Unió Soviètica en estat de putrefacció i tots els conflictes que això implicava."

La lectura de cada conte és diferent perquè cadascun és molt diferent, però sí que trobem en tots un estil sarcàstic i amarg. (1) "Sigui com sigui, és precisament aquest estil col·loquial, impulsiu, sincopat i alhora estranyament eufònic, i un to despietadament naturalista, el que exerceix una fascinació especial sobre el lector, colpit per una barreja de repulsió, atracció i llàstima que li susciten els personatges." I és que, realment, els personatges femenins que protagonitzen les històries et fan llàstima com a lector, i hi ha vegades que quan arribes al final de la història tens la sensació que t'han buidat una galleda d'aigua freda al damunt.

En vull destacar també la traducció al català que en fa Miquel Cabal. Ell mateix confessa en un article a Núvol que la traducció no va ser fàcil degut als canvis d'estil d'un conte a l'altre, (2) pels girs sobtats que fan alguns arguments, pels canvis de punt de vista, per la impossibilitat de situar l’acció de molts relats en un moment històric concret, etc. 

Cabal també escriu que (2) "els originals de la Petruixévskaia estan plens dels maldecaps clàssics: dialectalismes molt dialectals, arcaismes molt arcaics, col·loquialismes molt col·loquials, etc. A això s’hi suma una puntuació capritxosa. Una varietat de registres molt àmplia. I el fet que l’autora fa servir expressions tretes de la seva llibreteta de notes, on fa anys que apunta coses que sent pel món rus i que troba interessants per motius diversos. Aquestes expressions no sempre resulten comprensibles en una primera lectura de l’original rus." Crec que aquest últim paràgraf sobre la llengua de l'autora, diu molt de la seva manera de ser (no oblidem que és cabaretista) i aquesta personalitat es veu totalment reflectida en el punt tragicòmic dels diferents contes.

"La cua és la justícia personificada, i el torn de la cua va acabar-li arribant a la nena que la mare havia apuntat a la llista per al dispensari antituberculós de l'Escola del Bosc (el sanatori es deia així)."(Del conte: Baies verdes d'agrassó)

Coneixem una mica l'autora?

Liudmila Petruixévskaia va néixer a Moscou l'any 1938. És pintora, dramaturga i cantant en cabarets.

Durant molts anys la seva obra va estar prohibida i no va ser fins al 2002, a l'edat de 64 anys, que va rebre el guardó independent Triumf al mèrit literari i el Premi Nacional de les Lletres i les Arts.

La seva narrativa s'ha traduït a més de trenta llengües i les seves obres teatrals han estat representades arreu del món.

Petruixévskaia és considerada una de les autores més representatives de la literatura russa contemporània.

"En el fons, les persones són animals i no els calen les paraules per entendre tot el que passa, no hi ha moviment a l'ànima que es quedi sense resposta, sobretot quan es tracta d'indiferència." (Del conte: Pel camí d'Eros)

Altres ressenyes

A continuació us deixo els enllaços d'algunes ressenyes d'Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d'un arbre de Liudmila Petruixévskaia que he trobat molt interessants:

• Hi havia una vegada Liudmila Petruixévskaia per Miquel Cabal (2)
• Pròleg del llibre per Xénia Dyakonova (1)
• Les històries d'amor de Liudmila Petruixévskaia per Ignasi Mena

"En ell no hi podia haver res de senzill i els seus defectes, que tothom coneixia a la perfecció, eren la mena de defectes que només provoquen dolor quan els mostra un ésser estimat. També provocava decepcions que conduïen a l'odi i a les baralles i que també semblaven les decepcions que es tenen amb una persona que s'ha estimat alguna vegada."(Del conte: Les aventures de Vera)

Txell.Cat

Fins a l'últim moment - Traudl Junge i Melissa Müller

Títol:  Fins a l'últim moment

Autor: Traudl Junge i Melissa Müller

Llengua original: alemany

Traducció: Lídia Álvarez i Pilar Estelrich

Editorial: Edicions 62

Any publicació: 2003

"Mai no he ocultat el meu passat, però el meu entorn em va fer molt fàcil oblidar durant els anys de postguerra. Em deien que era massa jove i massa inexperta per poder apreciar la veritable personalitat del meu cap, rere la façana bonassa del qual s’amagava un home amb una ànsia de poder criminal."

Vaig escollir aquesta novel·la perquè es refereix als darrers anys d’Adolph Hitler, personatge que va ser el causant de la mort de tants milions de persones i concretament de més de 6 milions de jueus, la majoria en els camps d’extermini. Per circumstàncies de la vida, els meus pares i jo, que en aquella època era un infant, vam ser destinats a Nonant-le-Pin, una petita població de Normandia, que per la seva situació geogràfica va ser escollida per assentar-hi el quarter general de la Gestapo, dues portes més avall d’on vivíem. No us podeu imaginar el que això representava pels habitants d’aquell poblet. En aquesta regió és on hi va haver el desembarcament dels aliats a les platges de Normandia, on es va establir un dels camps de concentració més gran per als soldats alemanys fets presoners. Les dues cares de la moneda. Passada la guerra, els pares, junts amb dues altres famílies catalanes refugiades allà, explicaven les peripècies que van haver de passar. Van haver de patir dues guerres seguides, la guerra civil espanyola i la II Guerra Mundial. Quan aquesta es va acabar, jo tenia 4 anys i guardo en el meus records infantils alguns flaixos de moments molt concrets.

No sento cap simpatia per aquest home ni pels seus seguidors per tot el que van fer. Potser per això tenia curiositat en saber com era en el seu món íntim, escrita per una de les seves darreres secretàries. No es podria entendre la fascinació de l’escriptora sense la col·laboració de Melissa Müller, que ens dona a conèixer la vida de Traudl, en la seva infantesa i adolescència i el món en el que es movia.

Traudl Junger tenia vint-i-dos anys quan Hitler la va escollir perquè fos la seva secretària personal. La seva tasca principal entre el desembre de 1942 i el 30 d’abril de 1945 va ser transcriure el dictat del testament polític i privat del Führer, poc abans que aquest se suïcidés al seu búnquer de Berlín. Encegada de fascinació per la personalitat del seu cap, en molt poc temps, la jove noia muniquesa es va trobar en ple centre del poder nacionalsocialista. Acabada la guerra, conscient de la importància del que havia viscut, Traudl Junge va posar per escrit les seves experiències al costat de Hitler, però aquell manuscrit, un document de gran valor històric, no s’havia publicat fins ara.

Una introducció i un epíleg de la periodista Melissa Müller basats en converses amb Junge emmarquen històricament i biogràfica el text, alhora que intenten donar resposta a la pregunta de com és possible que una jove tan ingènua ocupés un lloc tan destacat al costat de l’home que va destruir la vida de milions de persones. La culpa i l’horror pel passat l’han acompanyat des d’aleshores.

Traudl Junge ens descriu un home amable i fins i tot afectuós amb el personal civil que té al seu costat. Un home que passa les vetllades en companyia d’elles i d’Eva Braun, parlant de moltes coses però mai de la guerra ni mai dels jueus. Vegetarià practicant que no entén com la gent pot menjar carn d’un bestiar que han sacrificat en els escorxadors on s’hi veu tanta sang. Que li agrada la bona música, carinyós amb els fills dels seus oficials. Un home capaç de separar la seva aparent tranquil·litat amb els seus sentiments de crueltat portada a la màxima expressió. Al peus de pàgina, hi apareix una breu informació dels militars, personal sanitari i secretàries que compartien llur vida amb el Führer.

Aquesta noia volia ser ballarina, però les circumstàncies familiars no li permeteren continuar la seva carrera de dansa, així que es va presentar a la convocatòria per una plaça de secretària del Führer i va guanyar per decisió d’ell. No estava afiliada a cap grup nazi, va ocupar aquesta plaça i no es va adonar de res del que realment està passant. Estava satisfeta amb la vida que portava, potser en el fons tenia por de voler aprofundir molt en el que realment estava passant, perquè al costat del seu amo, convivia tot l’Estat Major. Fins i tot el lector pot arribar a sentir un cert afecte per aquest personatge si no sabés que darrera d’aquesta bonhomia, s’hi amaga un ser cruel i boig. 

Coneixem una mica més les autores?

Traudl Junge va néixer a Munich el 1920. Era filla d’un cerveser. Entre finals de 1942 i l’abril de 1945 va ser la secretària personal d’Adolph Hitler. Acabada la guerra, va ser presonera dels russos, que la van deixar en llibertat al cap de poc. Va treballar a la revista Quick i com a periodista per a diversos mitjans.

Va concedir una entrevista filmada (`Im Toten Winkel-Hitlers Sekretarin’) en la qual, ja víctima de la malaltia (càncer de pulmó), es va mostrar molt lúcida i amb els seus records frescos a la seva memòria. Va declarar estar en contra de les atrocitats del règim de Hitler, afirmant que durant l’exercici de les seves tasques durant l’Alemanya nazi, mai va arribar a saber de l’Holocaust o altres temes relacionats i que en la seva presència mai es va esmentar la paraula jueu. Va morir al febrer de 2002, poc després de la publicació d’aquest llibre.

El 2004 es va estrenar la pel·lícula Der Untergang (La Caiguda) en la qual es va intentar fer una aproximació a la figura de Hitler que va originar un allau de controvèrsies per considerar que la imatge que es donava de ell, generava un sentiment de comprensió i pietat envers un monstre de la humanitat. 

Melissa Müller és una periodista i escriptora que va néixer a Viena el 1967. Després de treballar «au pair» durant algun temps en Londres, va estudiar Empresarials i Filologia Alemanya. El seu llibre La jove Anna Frank (1998) va tenir una gran repercussió internacional i va ser portat al cinema. Treballa de periodista per a revistes culturals i d’informació general. Durant la investigació a un projecte posterior sobre els artistes del Tercer Reich, va conèixer a Traudl Junge. De les seves trobades es va gestar la novel·la biogràfica Fins a l’últim moment.

MAC 

El misteri de la senyoreta Hargreaves - Frank Baker

Títol:  El misteri de la senyoreta Hargreaves

Autor: Frank Baker

Llengua original: anglès

Traducció: Dolors Udina

Editorial: El cercle de Viena

Any publicació: 2017

"Pot ser que vegi un futur davant nostre? Lluny !! Lluny d’aquí, en un altre lloc! Que cansada estic d’aquesta societat catedralícia! De vegades enyoro el camp obert, una caravana, un ruc, la benedicció dels amics. El món és tan avorrit! No podríem nosaltres quatre llustrar l’armadura rovellada de la vida i tornar a fer-la resplendir? Nosaltres quatre, en algun horitzó llunyà on les gavines volen cap al sol? Amics meus, amics meus! Tenim la vida, si així ho triem, al palmell de les mans."

Vaig escollir aquest llibre perquè, d’entrada, m’agraden les històries de misteri però aquest llibre, malgrat el seu títol, no té res a veure amb els llibres de misteris tenebrosos o inquietants, ans al contrari. És una faula hilarant sobre els perills de la imaginació, en la tradició de la millor novel·la anglesa d’humor. 

El jove Norman Huntley, fill del llibreter de Cornford, i el seu amic Henry, mecànic de cotxes, han passat uns dies de vacances fabulosos a Irlanda. De tornada cap a Anglaterra, decideixen aturar-se a visitar una església que està zelosament custodiada pel sagristà de la parròquia. Per guanyar-se la seva simpatia, els nois li diuen que coneixen una gran amiga de l’antic rector i s’inventen un personatge d’allò més estrafolari: l’octogenària senyoreta Hargreaves, arpista i poeta, neboda del duc de Grosvenor, i també una viatgera intrèpida que va a tot arreu amb un gos i una cacatua... i la seva pròpia banyera portàtil. I resulta que funciona, perquè el sagristà els obre l’església, encantat de tenir coneixences comunes.

De fet , funciona tan bé que al cap d’uns dies en Norman rep una carta de la senyoreta Hargreaves en què diu que està feliç de fer-li saber que passarà uns dies a Cornford i que confia que la vindrà a recollir a l’estació de tren.

Aquesta novel·la és enginyosa, divertida i meravellosa. L’autor utilitza en tot moment una imaginació desbordant que fa atractiva i amena la seva lectura. Té la facultat de fer-te estimar la senyoreta Hargreaves , un personatge de ficció que cobra vida i la qual desitjaries que no se n’anés mai. Al llarg de la trama de la novel·la queda patent la formació musical de l’escriptor, en particular pel que fa la música d’orgue. 

Coneixem una mica més l'autor?

Frank Baker (Hornsey 1908- Porthleven 1982) és un autor britànic de novel·la i contes, principalment sobre temes fantàstics o sobrenaturals, fill d’un agent d’assegurances marines, que havia estat cantant del cor del Magdalen College i nét de l’organista de l’Alexandra Palace. Va estudiar a l’escola de la catedral de Winchester i va treballar durant un temps al negoci del seu pare. Músic i organista, va escriure quinze novel·les, la més coneguda de les quals és El misteri de la senyoreta Hargreaves, (1940), la seva obra més reeixida, de la qual es va fer una versió teatral (1950), com també adaptacions per a ràdio i per a televisió. També va ser actor, guionista de la BBC i col·laborador de The Guardian , i va escriure altres novel·les remarcables, com The Twisted Tree ( 1935) i The Birds (1936). Casat i pare de tres fills.

MAC

La vident - Lars Kepler

Títol:  La vident

Autor: Lars Kepler

Llengua original: suec

Traducció: Marc Delgado i Casanova

Editorial: Amsterdam Llibres

Any: 2011

"En Joona rumia en la manera com el poeta germanòfon Rilke va escriure que els vius estaven obsessionats a establir una diferència entre ells i els morts. Sostenia que hi havia altres éssers, els àngels, que no hi feien cap distinció."

Amb la novel·la La vident, Lars Kepler s’acosta més a la imatge de l’autor que em vaig fer amb la primera novel·la L’hipnotitzador.

De la mateixa manera que a la seva primera novel·la, la trama de es presenta sense preàmbuls al primer capítol, amb dos assassinats macabres i sanguinolents a Birgittagarden, una institució per a noies joves amb conductes autodestructives. Paral·lelament coneixem la Flora Hansen, una dona que s’ha guanyat la vida dient a la gent que podia parlar amb els morts tot i no ser cert. Flora, que es troba en una situació complicada, decideix aprofitar el seus “dots” per facilitar informació a la policia a canvi de diners. Tanmateix, a mesura que la història va avançant, Flora ja només vol que algú l’escolti.

No vull revelar gaire més informació per no aixafar la lectura als qui s’animin amb La vident, però la novel·la fa un gir increïble a poques pàgines d’acabar.

A més, a diferència d’El contracte, la segona novel·la de Lars Kepler que no em va acabar de fer el pes, en aquest cas sí que es construeixen uns personatges una mica més sòlids i es comença a donar forma al passat i a la psicologia de l’investigador, Joona Lina.

La vident acaba amb la presentació de la trama del següent llibre: L’home de sorra. Això és una novetat en les novel·les de Lars Kepler, ja que fins ara havien mantingut la continuïtat amb l’aparició de Joona Lina, però les trames no s’enllaçaven d’un llibre a l’altre.

Com ja he dit, aquest thriller de Lars Kepler m’ha enganxat tant com el primer, L’hipnotitzador. La lectura és àgil i passa molt bé, per això es pot recomanar fàcilment a algú que tingui ganes de recuperar la l’hàbit de llegir i no trobi un llibre que l’enganxi: molt probablement aquest el devorarà.

Ara que ja he llegit els tres primers llibres de Lars Kepler i, veient que de moment entre ells no hi ha cap relació (que sí que comença a aparèixer ara entre el tercer [La vident] i el quart llibre [L’home de sorra], i que hi haurà entre el primer [L’hipnotitzador] i el cinquè [Dins la ment de l’hipnotitzador]), puc afirmar que el segon [El contracte] es pot ometre.

"La gola li fa mal del munt de paraules que se li acumulen a dins i del plor que intenta sortir, que li dilata les venes i fa que la sang que discorre per sota la pell li bulli."

Altres entrades del mateix autor:

• L'hipnotitzador
• El contracte

Txell.Cat

L'home del llac - Arnaldur Indridason

Títol: L'home del llac

Autor: Arnaldur Indridason

Llengua original: islandès

Traductora: Maria Llopis

Editorial: La Magrana

Any: 2010

"La dictadura provoca la por i fa que la gent es comporti de manera servil. Ara a Hongria la gent se n’adona. No som una nació lliure. De manera sistemàtica, han muntat un estat comunista sota la vigilància de la Unió Soviètica. Ningú no ens ha preguntat a nosaltres, el poble, què volíem. Nosaltres ens volem governar a nosaltres mateixos, però es veu que no hi tenim dret. Els joves acaben a la presó. N’hi ha que desapareixen, va dir la Ilona."

La novel·la negra m’agrada força, potser alguna més que altra, però això passa habitualment amb qualsevol estil narratiu. M’he inclinat per aquesta novel·la però segurament continuaré llegint més títols d’aquest autor.

El nivell de l’aigua d’un llac islandès baixa tot de sobte després d’un terratrèmol. L’absència d’aigua descobreix un esquelet mig enterrat en el llit de sorra del llac. La calavera té un orifici. Encara més estranya és la presència d’un gros aparell de ràdio amb inscripcions en rus.

Erlendur, Elinborg i Sigurdur Oli inicien una investigació que els porta a l’època de la guerra freda, quan els estudiants d’esquerres més brillants eren enviats a estudiar a l’Alemanya Oriental.

La trama mescla un cas d’assassinat amb les esperances de la joventut i l’espionatge internacional. Caldrà força temps, no obstant això, abans que aquest episodi mostri tots els seus caires, els seus secrets, i que les diverses traïcions que es van cometre siguin venjades. L’home del llac descriu passions i somnis, el destí de gent desapareguda i el dolor dels que es queden enrere.

L’autor narra la investigació d’un assassinat que es va cometre fa més de 40 anys. Després de tants anys submergit, l’esquelet no aporta cap indici que pugui determinar qui és. L’única prova que es troba és aquell aparell. La investigació es fa sense cap mitjans tècnic, només amb preguntes i respostes.

Comença una feina complicada buscant respostes a diverses ambaixades del país a la recerca d’una persona desapareguda fa tants anys, i l’obsessió de l’investigador Erlendur per un embellidor d’una roda d’un cotxe aparcat en una estació d’autobús, l’amo del qual ha desaparegut sense deixar rastre, i que el portarà a la descoberta del que va passar.

El ritme de la investigació és reposat, pausat i molt natural, res a veure amb les accions trepidants d’altres novel·les d’aquest gènere. L’autor aprofita el curs de la investigació per explicar-nos el que passava a Europa de l’Est, a mitjans del segle passat, on la falta de llibertat d’expressió i les traïcions estaven per tot arreu i on ningú es podia refiar dels que semblaven amics o companys. L’autor fa una crítica social per demostrar els errors i els defectes de la societat en la que viu.

Sobta que els protagonistes surten amb els noms i que sempre es tutegen. Segons una nota de l’autor, a Islàndia, el cognom no és el nom de família, que exclou pràcticament els patronímics. L’individu sempre se’l designa pel seu nom de pila, seguit del nom del pare al qual s’afegeixen les desinències.. son (fill de ..) per als homes, i dóttir per a les dones. Així doncs Erlendur Sweinsson vol dir Erlendur, fill de Sweinn. 

"«Què ha passat Hannes? Què ha passat des que vas arribar aquí? En tu estaven dipositades totes les esperances dels camarades del país.»

Es va fer un silenci. En Hannes va contestar:

«A Islàndia podem discutir amb els nostres adversaris, podem publicar articles en els diaris. Aquí està prohibit. S’atreveixen a parlar d’eleccions quan el que fan és reunir la gent com un ramat de xais per fer que elegeixin l’únic partit autoritzat al país! Tot el que diguis se’t pot girar en contra: et poden venir a buscar, arrestar i expulsar-te de la Universitat. Les línies telefòniques estan punxades. S’espia la població!» "

Malauradament aquesta situació és, a hores d’ara, encara vigent en molts llocs i països del món, siguin del signe que siguin i la repressió pot ser més o menys cruentes.

Coneixem una mica més l'autor?

Arnaldur Indridason va néixer a Reykjavik el 1961 i és un escriptor islandès, fill del també escriptor Idriol G.Porsteinsson. Llicenciat en història, és periodista, crític de cinema i autor de novel·la negra. Casat i amb tres fills, viu a Reykjavik. És l’autor més conegut de les lletres islandeses. Les seves obres han estat traduïdes a 37 llengües. És l’autor de La dama de verd (Premi Golden Dagger), El passatge de les ombres (VII Premi RBA de novel·la negra- 2013) i Les Marismas.

MAC

La trama dorada - Philippa Gregory

Títol: La trama dorada

Autora: Philippa Gregory

Llengua original: anglès

Traductora: Cristina Martin

Editorial: Planeta

Any: 2010

"El rey me ha ordenado que le devuelva el anillo de casada. Lo obedezco en eso igual que en todas las cosas, y lo acompaño con una carta. No va a percatarse de la rabia y la decepción que tiñen mis palabras porque ni me conoce ni piensa en mí, pero estoy a la vez furiosa y decepcionada, y puede quedarse con su anillo de boda, y con sus votos nupciales, y seguir convencido de que Dios le habla. De modo que se acabó. Y ahora empieza para la pequeña Catalina Howard."

Sempre m’ha agradat molt la història i per tant, les novel·les històriques, sobretot si aquestes estan ben documentades, la qual cosa sembla confirmar-ho la llista de títols que apareixen al final de l’obra, i que segon l’autora han contribuït a donar-li un informació molt àmplia en referència a aquella època.

Anglaterra 1539. Després de la mort de Jane Seymour, el rei Enric VIII torna a buscar esposa: la seva quarta reina. Des de tots els confins del regne les joves de família noble anhelen ser cridades a la Cort i evitar així un destí poc prometador.

Però el rei es fixa en Anna de Clèveris, filla del duc de Clèveris, a la qual únicament ha vist retratada en pintura. Joana Bolena i Caterina Howard, dues dones caigudes en desgràcia, sense fortuna que asseguri els seus dots, es compten entre les triades per servir a la nova reina.

Això no obstant, el que sembla un conte de fades, de sobte esdevé una trama daurada. La història es repeteix . Enric VIII s’enamora de una de les dames de companyia de la seva esposa. Però Anna de Clèveris és una dona que ha conegut la tirania des de la infància, una dona que sap del passat voluble del rei i que, conscient que s’enfronta al cadafal tindrà que jugar bé les seves cartes.

Després de La otra Bolena, La trampa dorada reprèn les vicissituds de la dinastia Tudor, després de l’execució d’Anna Bolena. Una novel·la intensa d’intriga absorbent i factura impecable que captura l’època i el sentir de tres dones radicalment oposades que però, veuran els seus destins unir-se per intentar sobreviure en la cort d’un tirà.

"Yo, Juana Bolena, sentía celos de Ana y de su amor por su hermano, mi marido, así como la devoción que el sentía hacia ella y testifiqué en su contra. Ella sabía que yo había prestado testimonio contra ellos dos, que había hablado con voz clara y fuerte y los había condenado sin el menor remordimiento. Que Dios me perdone."

El contingut d’aquest llibre m’ha agradat perquè l’autora ha tingut l’encert de narrar la situació de les protagonistes, des del punt de vista de les vivències de cadascuna d’elles i les seves reaccions: La voluntat d’ Anna de Clèveris per ser una bona esposa i millor reina, que sap mantenir-se amb dignitat quan les coses es torcen; la inconsciència de la jove adolescent Caterina, només pendent dels vestits nous, les joies, i les festes al palau; l’engany i l’ambició de Joana Bolena. Tot això es narra dins el context històric de la cort del rei Enric VIII que arriba a pensar que és Déu mateix.

Sense apartar-se del rigor històric d’aquella època, la ficció històrica està molt ben conduïda per l’autora que millor coneix i descriu tots els paranys d’una cort sòrdida, on ningú està lliure de morir ajusticiat. 

"Estoy sedienta de gozar del color y la riqueza, de los diamantes y los coqueteos, de los caballos y el baile. Deseo la vida que me corresponde, voy a tener lo mejor de lo mejor. Voy a ser reina de Inglaterra, Y entonces ya veremos lo que yo, la pequeña Catalina Howard, puedo considerar mío propio."

Coneixem una mica més l'autora?

Philippa Gregori (1954) va néixer a Nairobi (Kenia). Es va llicenciar a la Universitat de Sussex. Ha exercit periodisme durant 3 anys en premsa i ràdio. És una escriptora de reconegut prestigi internacional. Doctorada en literatura del s.XVIII per la Universitat d’Edimburg, s’ha guanyat el reconeixement de la crítica i del públic. És coneguda per la seva precisió històrica, la meticulositat de les seves investigacions y per la genialitat amb la que barreja detalls històrics reals, històries d’amor, aventura i vida de la cort. Viu al nord d’Anglaterra amb la seva família.

Ha publicat nombroses novel·les: Placeres terrenales (2000); La princesa fiel (2007); La otra Bolena (2008); La trampa dorada (2010); La reina blanca (2011) ; La reina roja (2012). 

"De modo que se acabó. Guardaré luto por el rey y después asistiré a la coronación del príncipe. Me he convertido en lo que me prometí a mí misma ser si lograba evitar el hacha de Enrique. Me prometí a mí misma que viviría mi propia vida, según mi propio parecer, que desempeñaría el papel que me corresponde en el mundo como mujer por derecho propio, y eso es lo que he hecho."

MAC