Claus i Lucas - Agota Kristof

Títol: Claus i Lucas
Autora: Agota Kristof
Llengua original: francès
Traducció: Sergi Pàmies
Editorial: Amsterdam Llibres
Any: 1991

"-Estimats meus! Amors meus! Reis meus! Petits i adorats meus!

Quan recordem aquestes paraules, els ulls se'ns omplen de llàgrimes.

Hem d’oblidar aquestes paraules perquè, actualment, ningú no ens en diu de semblants i perquè el record que en tenim és una càrrega massa pesada per portar. [...] A força de repetir-les, les paraules perden a poc a poc el seu significat i el dolor que sentim s’atenua."

Claus i Lucas realment no és una novel·la, sinó que en són tres (El gran quadern, La prova i La tercera mentida), que ens han arribat publicades en un únic volum. Situats en un país que no s'anomena i en unes ciutats sense nom, acompanyem els bessons Claus i Lucas des de la seva infància fins a l'edat adulta amb la Segona Guerra Mundial, la guerra freda i la postguerra com a escenari (tot i que realment mai no es diu de quina guerra es tracta, ja que l'important no és el conflicte en si, sinó l'impacte en els qui els pateixen). 

La lectura és molt àgil, amb capítols breus i un estil molt planer i directe, i extremadament impassible. Es narren abusos, violència i morts amb una fredor aclaparadora que fa encongir el cor. 

Un dels aspectes que més m'han agradat són els finals de cada part, que m'han descol·locat totalment. La sensació és similar a la que se sent en un espectacle de màgia quan acaba el truc: ho has estat seguint atentament, però s'han quedat amb tu. En aquest cas, però, acompanyat d'una gerra d'aigua freda. 

No vull entrar massa en el detall de la trama perquè jo l'he anat descobrint sense saber-ne res i m'ha sorprès i captivat molt. 

Des del punt de vista formal, Kristof  va escriure una trilogia molt complexa i treballada. A tall d'exemple, juga amb la veu narradora i amb el to en cadascuna de les parts. A El gran quadern els narradors són els dos bessons quan encara són nens, així que està escrit en primera persona del plural, amb una narrativa més senzilla i amb un punt d'innocència. La prova, en canvi, està escrita en tercera persona i això, com a lectors, ens fa agafar un punt de perspectiva i ja no coneixem els fets a partir de la veu dels protagonistes, sinó d'algú que els observa de ben a prop. Finalment, La tercera mentida, combina la visió subjectiva i personal dels protagonistes amb l'ús de la primera persona combinada amb alguns passatges en tercera persona.

 

Claus i Lucas és una novel·la complexa i amb moltes capes que m'ha emocionat molt i m'ha deixat el cor ben petit: a cada final, una mica més. 

A El gran quadern, sense descriure què passa al front d'una guerra ni grans batalles, Kristof parla de les conseqüències devastadores que tenen els conflictes bèl·lics en la societat. Nens que deixen de jugar per treballar, que deixen de riure per desconfiar, pobresa, abusos, soledat… els exercicis que fan els bessons a la primera part per endurir el cos i l'ànima i preparar-se pel que hagi de venir són corprenedors. En Claus i en Lucas són molt intel·ligents, amables i treballadors, però també són cruels i calculadors. Malgrat l'ús de la primera persona, defugen els judicis i les emocions i busquen la supervivència a qualsevol preu. Aquesta fredor en boca de dos nens encara m'ha captivat més com a lectora. 

La prova i La tercera mentida exploren altres qüestions com la soledat, la identitat, la mentida, els traumes, l'amor, la mort, la memòria i el dolor profund. La segona part és més grisa i trista que El gran quadern, i La tercera mentida és el colofó, en què es barregen la veritat i la mentida, els records i la ficció. Aquesta part és la que més desorienta a mesura que es va desplegant, però al final arrodoneix tot el conjunt.  

Claus i Lucas és una gran lectura que remou i que et fa estimar uns personatges que es mouen constantment entre el bé i el mal, que no són perfectes, però que busquen sobreviure malgrat que la vida els ho posa difícil. I cada sacsejada que pateixen ells, també la patim nosaltres com a lectors fins arribar a un final dur, probablement dels més durs que he llegit. Claus i Lucas és una crítica a les conflictes bèl·lics i als règims totalitaris a través del dolor que provoquen en les persones; una història devastadora sobre viure quan la vida és massa dura per ser viscuda. 

Txell.Cat