Títol: Ara no miris
Autora: Daphne du Maurier
Llengua original: anglès
Traducció: Lluís-Antoni Baulenas
Editorial: Viena Editorial
Any: 1971
"El canal era estret, les cases semblaven inclinar-se al seu damunt. A la llum del dia, amb el reflex del sol a l’aigua, les finestres de les cases obertes, els llençols estesos als balcons i un canari cantant a la gàbia, havia tingut una sensació càlida, de recer acollidor. Ara, mal il·luminat, gairebé a les fosques, amb les finestres tancades, les aigües negroses, l’escena semblava del tot diferent, abandonada i pobra, i les barques llargues i estretes, amarrades als relliscosos graons de les entrades dels soterranis, semblaven taüts."
El meu primer encontre amb Du Maurier amb La cosina Rachel no va ser tan reeixit com esperava i he de confessar que, tot i voler retornar a l'autora per descobrir-hi el que els fans tant li lloen, em feia una mica de mandra. És per això que el relat breu Ara no miris, publicat dins de la col·lecció de Petits Plaers de Viena, em va semblar una bona opció: una nova oportunitat de conèixer Du Maurier però en un format breu per si tampoc no m'apassionava.
En John i la Laura s'estan uns dies a Venècia de vacances, on miren de refer-se després de la mort de la seva filla petita, Christine. A poc a poc sembla que la Laura comença a recuperar-se i a deixar enrere la tristesa per tirar endavant, fins que coneixen dues senyores grans, germanes, que diuen tenir poders sobrenaturals i veure la petita Christine. A partir d'aquest moment l'escapada a Venècia comença a torçar-se i la tensió s'apodera del relat.
Aquesta vegada sí que he gaudit de la ploma de Du Maurier. I encara que el final m'ha semblat una mica sorprenent i que els elements sobrenaturals no són el meu fort, el conjunt m'ha agradat, m'ha mantingut atrapada i quan he arribat a l'última pàgina m'he dit: “ara sí”.
No negaré que el final m'ha sorprès i m'ha deixat una mica parada, però crec que és una bona manera de tancar la història i m'ha agradat la sensació que m'ha deixat.
Du Maurier excel·leix a transformar l'aire romàntic, relaxat i lluminós de Venècia en una atmosfera tenebrosa, fosca i inquietant, i això ho va fent al llarg del relat, com si aquest ambient fosc i angoixant fos com núvols passatger que van cobrint la ciutat a intervals. Així, Ara no miris es manté en el terreny del suspens sense creuar al terror (que això no sé si ho hauria encaixat tan bé 🙃), i com a lector sents aquella calma tensa de saber que està a punt de passar alguna cosa que capgirarà el curs de la història, però de no saber exactament per on sortirà.
Ara no miris és un relat breu de suspens amb molt bon domini del ritme i del to, així que si no us heu estrenat amb Du Maurier o, com jo, no heu tingut una bona estrena amb ella, us el recomano!
Txell.Cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies per comentar!