Al bosc s'hi ha d'arribar quan encara és fosc - Maria Arimany

Títol: Al bosc s’hi ha d’arribar quan encara és fosc
Autora: Maria Arimany
Llengua original: català
Editorial: L’Altra Editorial
Any: 2024

"En aquest binarisme nostre, el món es divideix entre abandonats i abandonadors. Entre víctimes i botxins o, cosa que és el mateix: entre bons i dolents."

Aquest 2024 hem començat a fer un club de lectura amb les amigues del poble i, sorprenentment per mi (he de confessar que no hi tenia gaire fe 🙈), hem compartit quatre llibres. Quatre lectures que hem fet cadascú al seu ritme i que després ens hem trobat i hem comentat amb un bon vermut i unes olivetes. Al bosc s'hi ha d'arribar quan encara és fosc de la Maria Arimany ha estat l'últim llibre que hem compartit aquest any, però ja tenim pensat el següent, així que això no s'atura aquí! 

La proposta de llegir la primera obra d'Arimany va ser de l'amiga menys lectora de la colla, que fins aleshores no havia participat en cap lectura, però que ens va dir que una companya de feina havia guanyat un premi, li publicaven un llibre i que aquest el llegiria, així que si el llegíem totes, podríem comentar-lo. No sabíem l'editorial, ni el títol ni el premi ni el nom de l'autora, que ja li havíem dit que sí. Diumenge vam trobar-nos per comentar Al bosc s'hi ha d'arribar quan encara és fosc i vam tenir la sort de poder-ho fer amb la Maria Arimany, que es va oferir a venir. Va ser una experiència molt bonica, la Maria va ser molt propera i vam poder parlar amb ella dels seus personatges i del procés de creació del recull. Moltes gràcies, Maria, per l'estona compartida i per la teva proximitat 😊. 

Al bosc s'hi ha d'arribar quan encara és fosc és un recull de deu textos, dels quals la majoria són contes breus. Al centre del recull hi ha ‘La farinera borda (Amanita phalloides)’, un conte considerablement més llarg que la resta i amb una estructura fragmentada i no lineal. Aquest és el relat que més m'ha agradat, tant per la força de la història com per la manera com es va descabdellant, deconstruïda per deixar que el lector vagi col·locant totes les peces, i amb un clímax brutal que arriba just al final. Tots els contes estan protagonitzats per dones, de diverses edats i en diferents moments vitals, però que comparteixen el fet de trobar-se en relacions sentimentals on no volen estar i de ser incapaces de fer algun pas per canviar l’status quo, més enllà de somiejar. L’única que s'atreveix a moure fitxa és la protagonista de ‘La farinera borda’, tot i que la Maria Arimany també ens deia que “d'aquella manera”, ja que tot i passar a l'acció, després torna a l'actitud semiconformista. 

"A vegades voldria ser el gos i que tot m’importés un rave."

La temàtica central del recull són les dificultats en les relacions de parella, i l'equilibri entre la inèrcia que ens empeny a conformar-nos-hi i el desig de viure altres experiències. De fet, un dels aspectes que vam comentar i destacar és la naturalitat amb què es presenten protagonistes que mantenen relacions amb nois i amb noies, i el fet que la bisexualitat o l'homosexualitat no sigui el tema del text, sinó un element més. També hi apareix el desamor, la ràbia i el desig de venjança. Tot plegat amb una natura poderosa, delicada i salvatge present a tots els textos. 

L'estil de la Maria Arimany és delicat i poètic, i també directe, explícit i dur. La llengua està molt ben cuidada. És una manera d'escriure que em sembla magnètica, que m'agrada molt i que m'ha recordat a altres autores que he gaudit de valent, com la Irene Solà. A d’altres amigues els ha fet pensar en l'estil d'Eva Baltasar o en Distòcia de Pilar Codony (aquest últim no l'he llegit). 

Un dels aspectes que van comentar ahir és que els contes són rodons i estan molt ben escrits, no necessiten més pàgines i, tot i la brevetat tenen molta força i expliquen moltes coses. 

Crec que amb tot el que n'he dit fins ara és molt evident que he gaudit molt de la lectura, així que us recomano que la llegiu i que ho feu amb calma. Jo l'he anat dosificant per poder endinsar-me al bosc amb calma per sentir-ne les olors i els sorolls, i creieu-me que m'hi he trobat ben bé dins. 

"M’he buscat la ràbia, però només m’he sabut trobar la pena, la tristor, les ganes de sortir d’allà i demanar-te perdó, i que fessis fora amablement aquesta que em vol prendre casa meva, que em vol prendre la nena i a tu, que gairebé érem una família, i que entréssim a casa, enviessis la nena al llit i folléssim fort, com els senglars, com les guineus, com els gripaus."

Txell.Cat