Els possessius - Jenn Díaz

Títol: Els possessius
Autora: Jenn Díaz
Llengua original: català
Editorial: Amsterdam Llibres
Any: 2021

"Et deixo aquesta carta sobre la taula que vam comprar nosaltres i que ara és la teva taula. Els possessius ho canvien tot."

M'agrada l'estil i les històries que explica Jenn Díaz, i Els possessius ho referma. M'he polit aquesta novel·la epistolar en tres dies i m'ha agradat molt (i això que la majoria de personatges són bastant insofribles!). 

A través de les cartes que s'adrecen entre onze personatges diferents anem descobrint les relacions familiars, amoroses, d'amistat que els uneixen. Al centre hi trobem una família benestant de ciutat: els pares, l’Helga i el Samuel, que viuen atrapats en les aparences, l'avorriment i la conveniència; l’Agneta, la filla gran que s'acaba de divorciar de l'Oliver inexplicablement i per sorpresa, i que no acaba de saber què vol; i l’Emma, la germana petita que fa repòs a la casa de poble de l'àvia per recuperar-se d'una malaltia. Al voltant hi tenim la Tina, una bona dona que sempre ha servit a la família amb discreció i sense fer soroll, i la seva amiga Camila que, com ella, ha deixat el poble i serveix a una altra família de la ciutat; la Sylvia i en Mattias, amics de l'Emma i parella que comença a trontollar; l’Oliver, recent separat de l'Agneta, i la seva mare. 

Com és habitual en l'obra de Díaz, la novel·la parla de les relacions familiars, d'amor i desamor, i de com les ruptures afecten els vincles entre familiars i amics. Les cartes a Els possessius són com fils que es van creuant per anar confeccionant un teixit de relacions i que alhora construeixen els personatges des de diferents prismes. Així, ens fem una imatge de l'Agneta amb les cartes que envia ella a diferents destinataris, les que rep, però també en les que se'n parla. 

A través de les cartes podem entreveure el caràcter de cadascun dels personatges, ja que hi trobem estils i tons diferents, com si els personatges parlessin i cadascú ho fes a la seva manera (com trobaríem si fossin cartes reals). 

La majoria de personatges, excepte la Tina, m’han semblat egoistes, pàmfils o massa cagadubtes. A alguns els hauria fet una bona sacsejada perquè reaccionessin, i a d’altres els hauria dit que així no es pot tractar a ningú, encara menys als qui en algun moment has estimat. Malgrat això, les seves històries m’han atrapat i, cap al final del llibre, alguns personatges comencen a fer un tomb i m’han caigut més simpàtics.

"…em pensava que eres feliç. Tot i que ja sé que no vol dir res, que molt sovint pensem que els altres són més feliços que nosaltres per martiritzar-nos i creure que les coses ens van malament i que els altres se’n surten i tu no. Reconec que jo sempre he estat així, he mirat les vides dels altres amb una certa enveja per no saber fer millor les coses."

M'ha agradat especialment trobar-hi la calma i el ritme pausat del correu postal i les cartes manuscrites, que s'allunya de la immediatesa de la missatgeria instantània que poques vegades deixa espai per a la reflexió. Hi ha cartes que es responen al cap d'uns mesos, i no passa res. Mentre que ara sovint esperem resposta a un missatge amb impaciència mirant la pantalla mentre ens surt que l'altre està escrivint, o ens fem un tip de refrescar la safata d'entrada del correu electrònic. 

Les cartes van datades, però sense indicar-ne l'any, i tampoc s'anomena una ciutat o un poble concret, fet que dota la història d'una certa atemporalitat. És cert que avui dia probablement no ens comuniquem mitjançant cartes (tot i que fa molta il·lusió rebre'n alguna de tant en tant), i que algunes de les situacions ens transporten uns anys enrere, però d'alguna manera, aquesta neutralitat en el temps i l'espai ens recorda que les relacions i els conflictes que hi trobem són atemporals. 

Els possessius és l'homenatge particular que fa Jenn Díaz a La ciutat i la casa de Natalia Ginzburg, una autora de qui no he llegit res encara però a qui, després d'aquesta lectura, tinc moltíssimes ganes de descobrir. 

Altres entrades de la mateixa autora

• Mare i filla (2015)

• Vida familiar (2017)

• Dona i poder (2020)

Txell.Cat

Carta d'una desconeguda - Stefan Zweig

Títol: Carta d’una desconeguda
Autor: Stefan Zweig
Llengua original: alemany
Traducció: Clara Formosa
Editorial: Viena Edicions, col·lecció Petits Plaers
Any: 1927

"«A tu, que no m’has conegut mai», hi posava com a capçalera, com a títol. Es va interrompre sorprès: anava dirigida a ell, anava dirigida a una persona imaginada? Tot d'una se li havia despertat la curiositat. I va començar a llegir:"

Si no recordo malament, Carta d’una desconeguda va ser la meva porta d’entrada a Zweig, però d’això ja fa bastants anys. De fet, quan el vaig llegir encara no tenia ni el blog de lectures! Recordava vagament la història, més enllà que es tracta d’una carta d’una desconeguda a un home que es queda al·lucinant (però vaja, això també es pot deduir del títol, no?).

Carta d’una desconeguda és un clam d’amor no correspost, una carta desesperada i apassionada d’una dona a un home, el seu veí, que no només no li ha correspost l’amor, sinó que no sabria reconèixer-la entre un grup de dones.

R. és un novel·lista d’èxit, atractiu i solter que, un dia, en tornar a casa es troba una carta manuscrita molt llarga sense remitent. Després de centrar-se en la correspondència esperada i coneguda, decideix llegir aquella carta tan estranya. El que es troba és la declaració i la confessió d’una dona que el coneix i l’ha estimat tota la vida. Havia estat la seva veïna i, al llarg dels anys, les seves vides es van creuar en més d’una ocasió. Tanmateix, per a ell és una desconeguda.

"Ara ja només et tinc a tu en aquest món, només a tu, que no saps res de mi, que mentrestant jugues desprevingut o t’encapritxes de coses i de persones. Només a tu, que no m’has conegut mai i a qui jo he estimat sempre. [...]

Només amb tu vull parlar, dir-t’ho tot per primera vegada; has de conèixer tota la meva vida, que ha estat sempre teva i de la qual no has sabut mai res."

Aquesta és una novel·la especialment breu, que en la meva edició tot just arriba a les 80 pàgines, i que es llegeix d’una volada. L’estil de Zweig és absorvent i, com a lectors, ens trobem com el novel·lista R, expectants davant aquella declaració sense precedents. A través d’aquella carta coneixem com neix, es cultiva i creix l’admiració, l’amor i l’obsessió d’aquesta desconeguda (de qui no en coneixem el nom) vers l’escriptor. És un passapàgines d'aquells que no es poden deixar per l'angoixa i el patetisme que ens desperten com a lectors. 

"Però encara recordo exactament, estimat meu, el dia i l’instant en què em vaig enamorar de tu completament i per sempre."

De la primera lectura que en vaig fer fa uns anys no en recordava la trama, però sí la sensació que em va deixar, i la recordava com una història d’amor bellíssima, intensíssima, però duríssima. Amb la lectura que n’he fet ara, m’he allunyat de l’amor romàntic i hi he vist més aviat una obsessió malaltissa, que m'ha despertat una certa tendresa davant de la incapacitat de comunicar-se d'una i de comprometre's de l'altre. La darrera pàgina, la darrera frase és l'estocada final després de 80 pàgines de dolor i desesperació. 

Zweig és un autor d'aquells als quals m'agrada tornar un cop a l'any, que sap evocar els sentiments més profunds i portar-los al límit, arrossegant els lectors fins als abismes més profunds del cor, però ho fa de manera magistral, sense que els seus relats semblin irreals i els sentiments, impossibles. 

Altres entrades del mateix autor

• L’amor d’Erika Ewald (1904)

• Por (1925)

• La impaciència del cor (1939)

Txell.Cat

Les noies de pagès - Edna O'Brien

Títol: Les noies de pagès
Autora: Edna O’Brien
Llengua original: anglès
Traducció: Aurora Ballester
Editorial: Edicions Sidillà
Any: 1960

"Llavors vaig ser conscient que era on volia ser. Per sempre més aniria atrafegada i m'envoltarien la gent, les llums i el brogit. Havia deixat enrere els sorolls tristos: la pluja solitària petant contra la teulada de zinc del galliner, els gemecs d'una vaca, de nit, parint un vedell sota un arbre."

He llegit Les noies de pagès d’Edna O’Brien mentre recorria els paisatges d’Irlanda i ha estat una delícia. Amb trets autobiogràfics, Les noies de pagès és la primera part d’una trilogia que ens transporta a la Irlanda rural dels anys 50 i retrata una relació d’amistat en el pas de la infància a la joventut. 

La Caithleen, la narradora, és la filla única d’una mare treballadora i assenyada i d’un pare alcoholic, violent i absent. A casa compten amb l’ajuda d’en Hickey, un personatge entranyable i bondadós que aporta un punt d’alegria a la llar i fa companyia a la Caithleen i a la seva mare. Un dia, una desgràcia capgira la vida de la jove Caithleen per sempre més. 

"...després d’allò ja no vaig sentir res més, perquè no sents res, ni ningú, quan tot el teu cos plora i plora per allò que ha perdut. Perdut. Perdut."

La Baba, en canvi, ve d’una família estable i amb recursos. Totes dues viuen en un poble rural, lluny de Dublín, i somien en anar a la capital.

Les noies de pagès és un retrat de la duresa de la vida rural dels anys 50 a Irlanda, però també d’una amistat llarga i canviant. La Baba i la Caithleen són ben diferents: la Baba és atrevida i desinhibida, amb un punt de mala llet que fa posar nerviosa, mentre que la Caithleen és bondadosa i càndida, patidora i somiadora. Se’n surt bé amb l’escola, així que la bequen per anar a estudiar d’interna a un convent a Limerick, on també l’acompanyarà la Baba. El pas pel convent i la seva duresa, reforça l’amistat entre les dues noies i el seu desig de marxar a Dublín, on esperen trobar un ambient més obert i modern. 

A Dublín, la Baba i la Caithleen experimenten amb la sensació de llibertat i amb la seva joventut, es converteixen en dones i mentre una estudia, l’altra s’ha de posar a treballar. 

"És l’únic moment en què estic agraïda de ser dona, aquell moment del vespre en què tiro les cortines, em trec la roba d’estar per casa i em preparo per sortir. L’emoció creix minut a minut. Em passo el raspall pels cabells sota la llum i surten els colors de les fulles de tardor al sol. Traço una ombra damunt de les parpelles amb perfilador d’ulls negre i quedo parada de la mirada de misteri que m’apareix als ulls. Detesto ser una dona. Presumida, frívola i superficial. Digues a una dona que l’estimes i et demanarà que ho escriguis per poder-ho ensenyar a les amigues. Però en aquella hora de la nit soc feliç. Sento tendresa pel món, toco el paper de la paret amb les puntes dels dits com si fossin pètals de rosa blanca amb la vora tenyida de rosa; agafo les meves sabates velles i fatigades i són flors de plata que algun home m’ha deixat a la porta."

O’Brien també parla del despertar sexual femení, dels primers enamoraments i desitjos. A la Caithleen no li falten pretendents, però tots són considerablement més grans que ella, pràcticament de l’edat del seu pare. La novel·la parla explícitament de l’encandilament d’homes grans amb les adolescents, i de l’emmirallament de les dues joves en aquests homes ben plantats i amb recursos. Alguns passatges que parlen d’aquestes relacions en què clarament hi havia una voluntat d’abús de poder per part d’ells i en què veia la innocència de la Caithleen, m’han incomodat. Quan es va publicar, el 1960, la novel·la no va deixar indiferent al públic irlandès de l'època, que la van considerar obscena i fins i tot hi va haver algú que en va cremar exemplars! 

Les noies de pagès és un homenatge a les amistats imperfectes, que passen per moments de distanciament, però també una crítica a la societat tancada i aïllada de la Irlanda rural dels anys 50.

M'ha agradat molt l’estil d’O’Brien i poder seguir les passes de la Caithleen i la Baba des del poble fins a Dublín, passant per Limerick. He sentit el vent i el fred dels camps i les torberes, la cruesa i la duresa de la vida al camp, la severitat i la repressió de les monges, la il·lusió dels nous començaments i la bogeria i la intensitat de l'adolescència i de l'aventura. 

"La vida era maca si tenies la sort de conèixer gent maca. La vida era bella i plena de promeses. Com la promesa que senties quan miraves un jardí d’estiu amb flors blaves envoltades de boirina al peu d’una font preciosa. I a l’aire flotava un núvol d’aigua platejada dispersa que regava les flors blaves assedegades."

Txell.Cat

Notícies fresques - Evelyn Waugh

Títol: Notícies fresques
Autor: Evelyn Waugh
Llengua original: anglès
Traducció: Ferran Ràfols
Editorial: Comanegra
Any: 1938
 

"Una notícia és el que vol llegir l’home del carrer, que no té gaire interès per res. I només és notícia fins que ho ha llegit. Després ja és tema mort. Ens paguen per enviar notícies. Evidentment, també hi ha les notes de color. Les notes de color són molt de fum sobre no res. Són fàcils de llegir i fàcils d’escriure, però els telegrames surten cars, o sigui que ens ho hem de prendre amb calma. M’entens?"

 

Lord Copper és un magnat de la premsa londinenca i propietari del The Beast que, per error, envia un articulista especialitzat en botànica al país fictici d’Ismaèlia, des d'on arriben rumors d'una guerra imminent. Ningú sap on és aquest país, però tan se val, si la notícia és allà, cal ser-hi. Així, William Boot ha d'abandonar la seva estimada casa de camp i anar-se'n a l'aventura (precisament l'últim que li ve de gust). Allà coincideix amb altres corresponsals d'altres mitjans i alguns s'alien per aconseguir alguna notícia, ja que tot sembla indicar que a Ismaèlia no hi passa absolutament res. En Boot, inepte i encantat com és, es topa amb una sèrie de personatges estrambòtics i amb un punt hilarant a qui segueix i que li fan viure diverses aventures.
 
Ferran Ràfols, traductor al català, escriu al pròleg que “Notícies fresques no és ni pretén ser una anàlisi del colonialisme, com tampoc és un estudi psicològic per més que es parli de les motivacions dels personatges ni una novel·la sentimental encara que hi aparegui una esquemàtics història d'amor i desamor. És una comèdia sobre periodistes ignorants i sense escrúpols, sobre personatges en entorns estranys i incomprensibles”. Crec que és una molt bona descripció del que es pot trobar en aquesta novel·la de Waugh.
 
Waugh, sense fer-ne una anàlisi profunda, il·lustra la batalla entre els diferents mitjans per aconseguir l'exclusiva, la foto perfecta, la millor cobertura dels esdeveniments que es couen a base de rumors. També parla de la immediatesa i la caducitat de les notícies, que avui en dia encara és més exagerat. Subtilment també fa mofa del colonialisme, ja que els indígenes d'Ismaèlia aconsegueixen enganyar i despistar tots els periodistes europeus i enviar-los en direcció contrària; però també se'n riu una mica del món rural i dels costums de les famílies mitjanament benestants que vivien en mansions rurals (com la de William Boot).
Notícies fresques d’Evelyn Waugh és una sàtira sobre el periodisme de guerra, la desinformació i les fake news.
 
Sense fer-me petar de riure, m'ho he passat bé seguint les peripècies d'en Boot per Ismaèlia i tots els embolics surrealistes que van passant. Notícies fresques m'ha semblat una lectura amable per a l'estiu.

 

"De manera que quan diem negres de fet ens referim als rojos, però quan ens referim als rojos diem els blancs, i quan el partit que s’anomena a si mateix negre parla dels traïdors es refereix als que nosaltres en diem els negres; ara bé, a qui ens referim nosaltres quan parlem dels traïdors, això sí que no l’hi sabria dir del cert. Però per a vostè serà molt senzill. Lord Copper només vol victòries dels patriotes, i tots dos bàndols s’anomenen a si mateixos patriotes i evidentment tant l’un com l’altre es proclamaran vencedors de totes les batalles. [...] Espero haver-me sabut explicar."

Txell.Cat