El llibre del no - Tsitsi Dangarembga

Títol: El llibre del no

Autora: Tsitsi Dangarembga

Llengua original: anglès

Traducció: Aurora Ballester

Editorial: L’Agulla Daurada

Any: 2006 original, 2024 en català

"Perquè com podia entendre jo que algú volgués que una noia jove anés a peu coix, com deien que ara anava la Netsai. Jo hi anava donant tombs secretament dins de la cova del meu cor, per si veia alguna cosa que no portés llum: com pot estar satisfeta una persona quan la seva germana no pot caminar? Qui podia suportar que el seu germà o la seva germana explotés i matés persones perquè tenien aquest aspecte i no aquell altre, cantant tota mena de cançons repugnants que parlaven d’aixafar-los el cap?"

El llibre del no és la segona part de la trilogia de Tsitsi Dangarembga, iniciada amb Neguit permanent i que té alguns trets autobiogràfics de l’autora. La novel·la continua la història de la Tambudzai just on acaba la primera part, amb l’entrada de la jove zimbabuesa al col·legi de senyoretes del Sagrat Cor per cursar la secundària.

Si a Neguit permanent teníem una Tambu encara nena, determinada a formar-se per millorar les seves condicions i les de la seva família, però alegre i esperançada, aquí tenim una protagonista desubicada, que s’esforça a assolir els seus objectius, però que no acaba de connectar amb la família ni amb les companyes d’escola, eminentment blanques.

Mentre la Tambu s’esforça per destacar a l’escola elitista blanca, on només hi ha 6 alumnes negres ,perquè creu que aquesta és la seva única manera de progressar, el país, aleshores Rhodèsia, s’acarnissa en una guerra civil que enfronta la minoria blanca que governa contra guerrilles nadiues. La Tambu és víctima del racisme i el rebuig, i cada cop li costa més saber quina és la manera correcta d’actuar: negra en un món de blancs quan es troba a l’escola, però titllada de seguir costums blanques quan va a casa. 

El conflicte d’identitat i el racisme de la Tambu són un reflex del que viu el país en aquell moment. A l’escola viu el rebuig i el tracte discriminatori de professores i alumnes blanques, que eviten el contacte físic, que confonen les sis alumnes negres constantment, que les tenen en una habitació apilades. A casa, amb els pares i germans es troba un rebuig constant a l'europeïtzació, i la seva germana s’allista en una de les guerrilles i perd una cama per l’explosió d’una mina antipersona. Mentrestant, la Tambu es presenta voluntària per teixir mantes pels soldats rhodesians; creu que això és el que esperen d’ella a l’escola. A casa els tiets, que són els qui li procuren l’educació, viuen amb l’ai el cor, amenaçats silenciosament per tots dos bàndols, fet que encara confón més la nostra protagonista.

"Durant la reunió de classes m’agradava aixecar la vista cap a la biblioteca. Entrar a la biblioteca era tan emocionant com ficar-se dins d’un garbell, el mitjà de transport predilecte dels mags locals, igual com d’altres s’enfilen a un plat volador o una catifa màgica. Volant, volant entraves a aquell lloc, dins de les imatges fruit de la fantasia d’altres persones, de les pàgines dels relats d’altres persones. I que reconfortant que era no ser allà sinó a un altre lloc, allà lluny, entre aquí i allà, on podies convertir-te en el que fos, fins i tot en coses bones, i podia passar qualsevol cosa!"

La novel·la narra l’avançament de la guerra, amb el tancament d’escoles, la falta de professorat i la presència sonora de morters. Hi ha pèrdues familiars per a alumnes blanques i alumnes negres, i la Tambu va caient en una espiral de confusió i depressió.

Acabada la guerra, cada vegada més aïllada de la seva família, la Tambu entra al món laboral i a la feina també ha de fer-se un lloc, conviure amb companys blancs i descobrir què vol fer i com es vol posicionar.

"Les meves esperances, tanmateix, ho recordo molt bé, es van començar a fer realitat amb la Independència! No és un temps que es pugui oblidar. La gent va sortir en massa als carrers amb tanta alegria que no hi havia espai per recordar els actes que havien comès les seves mans i els seus peus, i les seves dents, i els seus dits, les seves botes i les boques dels seus fills. 

Els carrers vibraven amb la Independència amb passió febril, com l’èxtasi de la procreació. Els que no eren pels carrers, amb la mateixa passió empaquetaven les seves existències en caixes mentre s’anunciaven els reusltats de les eleccions. "

Quin gran títol, El llibre del no. Són pàgines i pàgines de no saber qui ser, de no pertànyer enlloc, de no trobar-se bé, de no voler fer soroll. Voler, però no saber quin és el camí i témer l’error fins al punt de paralitzar-se. Fugir dels orígens arrufant el nas, buscant una superioritat que l’acaba superant a ella, sentint-se fracassada i sola. 

Com a Neguit permanent la història ens la narra la mateixa protagonista, fet que li dona molta força i fa que la sensació de desconcert i desubicació arribi més al lector.

El llibre del no no és una novel·la divertida, però és molt interessant per entendre el moment de conflicte d’identitat i de lluita per l’autodeterminació d’un país, una lluita que es va viure en molts països africans i que, com ja us deia a la ressenya de Neguit permanent, habitualment ens ha arribat narrat per blancs. Em va agradar més la primera part, ja que aquesta m’ha semblat més repetitiva, potser per remarcar aquesta sensació de no pertànyer enlloc que té la Tambu al llarg de tota la seva adolescència i primera adultesa, i la seva lluita constant per excel·lir com a alumna i com a persona.
Dangarembga també deixa enrere alguns dels temes tractats en l’entrega inicial, com la perspectiva feminista (la major part del llibre passa en una escola de senyoretes amb poca presència masculina), per centrar-se en el racisme.

Al final del llibre hi ha un petit glossari de paraules en shona que apareixen al llarg de la novel·la i que, tot i que a vegades entorpeixen una mica el curs de la lectura, m’agrada trobar-les per fer parlar els personatges en la seva llengua materna.

A l’espera que es publiqui la tercera i última part en català, desitjo que a la Tambu les coses li vagin millor del que li han anat en aquest segon llibre 🙏. 

Altres novel·les de la mateixa autora

• Neguit permanent

Txell.Cat

L'habitació d'en Giovanni - James Baldwin

Títol: L’habitació d’en Giovanni

Autor: James Baldwin

Llengua original: anglès

Traducció: Dolors Udina

Editorial: Trotalibros Editorial

Any: 1956 original, 2024 en català

"- Penses que la meva vida és indigna perquè ho són les meves trobades. I és veritat, però t’hauries de preguntar tu mateix per què ho són.

- Per què són indignes? - vaig preguntar-li.

- Perquè no hi ha afecta ni joia. És com endollar un aparell en un endoll sense corrent. Els cables es toquen, però no hi ha contacte. Tot es toca, però sense contacte ni llum."

París, anys 50. En David és un jove estatunidenc que fa un temps que viu a la capital francesa, on ha conegut la Hella i a qui ha proposat matrimoni. Ella, però, no ho té clar i decideix anar-se’n una temporada a Espanya per aclarir-se les idees. En David, a qui això de treballar sembla que no li va, s’ha quedat sense un duro i sense qui el mantingui, així que mentre espera que el seu pare (que tampoc neda en l’abundància) li enviï diners, aprofita per tirar de contactes. Una nit, mentre acompanya un vell amic de festa, coneix en Giovanni, un jove cambrer italià que li desperta una atracció i un desig que no pot evitar. Fins la tornada de la Hella, en David i en Giovanni viuen un idil·li apassionat a l’habitació del cambrer italià.

"Esperava que, en veure-la, em passés alguna cosa instantània, definitiva, una cosa que em fes saber on havia de ser i on era, però no em va passar res. [...]

Jo l’estimava tant com sempre, i continuava sense saber quant l’estimava."

He devorat aquesta novel·la de James Baldwin, que està teixida amb un domini del temps magistral. La narració en primera persona li dona molta força i contribueix a crear una atmosfera angoixant i tensa. Aquesta sensació claustrofòbica ens la transmet, sobretot, l’habitació d’en Giovanni, cap on es veu arrossegat el protagonista com si l’engolís. L’habitació és petita i atapeïda, està plena de trastos, sembla poc salubre i cau a trossos, i és un espai que, com en David, té dues cares: és l’escenari del desig i la passió d’en David i en Giovanni, de les setmanes de felicitat compartida; però també és on es troba la desesperació i el turment del protagonista, i tot el món que es fa a miques quan decideix, perquè no pot fer altra cosa, que ell no hi pertany.

"No oblidaré mai l’última mirada que em va fer. [...] Vaig voler suplicar-li que em perdonés, però hauria estat una confessió excessiva: qualsevol cessió en aquell moment m’hauria tancat en aquella habitació amb ell per sempre. I, en certa manera, això era el que jo volia. [...] El seu cos, que havia arribat a conèixer tan bé, resplendia sota la llum i carregava i espessia l’aire entre nosaltres. Llavors es va obrir una porta secreta i silenciosa en el meu cervell que em va esgarrifar: fins aquell moment no se m’havia acudit que, fugint del seu cos, confirmava i perpetuava el poder que el seu cos exercia sobre mi. Ara, com si fos marcat amb ferro, el seu cos quedava inscrit en el meu cervell, en els meus somnis."

L’habitació d’en Giovanni és una història sobre la vergonya i la negació de ser un mateix, de lgtbifòbia contra un mateix. En David no pot suportar la seva pròpia homosexualitat i es debat constantment entre el desig i la passió que sent, i la raó i les convencions socials. L’autoodi que sent és tan gran que el combat actuant amb crueltat i menyspreu cap als seus amics i companys. 

"Hi ha tantes maneres de ser menyspreable que quedaries sorprès, però la pitjor manera de ser-ho és tractar despectivament el dolor dels altres. Hauries d’entendre que l’home que tens al davant una vegada va ser més jove tot que tu ara i que només amb passes imperceptibles va anar arribant a la seva misèria actual."

No és casualitat que en David decideixi embarcar-se cap a París en un moment en què als Estats Units ser homosexual té conseqüències i es viu amb molta repressió, però a la capital francesa hi ha certa llibertat. Aquesta és la primera fugida d'en David, del seu pare, la primera joventut a l'espera de trobar-se un mateix. Malauradament, el que troba a París no és el que vol i això el portarà a tornar a fugir de l'amor, d'ell i dels amics.

"Ara penso que, si hagués tingut un indici que el que jo descobriria seria el mateix del qual havia dedicat tant de temps a fugir, m'hauria quedat a casa. Però em sembla que, en el fons del meu cor, sabia exactament què feia quan vaig pujar al vaixell per anar a França."

Tot i que Baldwin la va escriure fa gairebé 70 anys, aquesta novel·la encara és molt actual: la lluita constant contra un mateix, la por de no pertànyer a allò que està més acceptat socialment, o la violència i rebuig contra allò que realment t’interpel·la com a forma d’autoprotecció, ens demostren que a vegades el pitjor enemic som nosaltres mateixos.

La traducció de la Dolors Udina és fantàstica; ens ofereix una narració en primera persona que llisca amb total naturalitat per als lectors en llengua catalana.

Altres novel·les del mateix autor:

• El blues de Beale Street

Txell.Cat

Skugga-Baldur - Sjón

Títol: Skugga-Baldur

Autor: Sjón

Llengua original: islandès

Traducció: Inés García López

Editorial: Nits Blanques

Any: 2003 original, 2023 en català

"La notícia trenca de tal manera el cor d’en Hálfdan que esclata en un plor llarg i contingut que fa que li brollin llàgrimes dels ulls i del nas, mentre el seu cos deforme s'estremeix sobre la cadira com una fulla que, tremolant pel vent de la tardor, no sap si serà arrencada de la branca que l’ha nodrit tot l’estiu o si hi romandrà més temps, per marcir-se. Cap de les dues opcions és bona."

Segons la mitologia islandesa un skuggabaldur és una criatura meitat guineu i meitat gat, però també pot ser un esperit malvat. En aquesta novel·la, però, és el nom del pare de la parròquia del poble de Brekka, Baldur Skuggason. Ens trobem a Islàndia, gener de 1883, quan el pare Baldur decideix sortir sol a caçar una guineu carmesí per les muntanyes. La persegueix durant dies, s’endinsa en les muntanyes, en l’hivern, el fred i la neu per aconseguir aquest pelatge tan especial. Al llarg de la primera de les quatre parts que formen aquesta faula, acompanyem el pare Baldur en aquesta cacera, ens quedem quiets enfonsats en la neu, observem les aurores boreals quan cau la nit, ens refugiem en el silenci del gel.
La segona part ens presenta una història totalment diferent, la de la jove Abba, una noia amb síndrome de Down que arriba al poble de Brekka després d’un naufragi i que viu acollida amb l’herbolari Fridrik B. Fridjónsson. La seva història es descabdella a partir de la seva mort, quan el jove Háfdan, l’ajudant del pare Baldur que festeja amb l’Abba, va a buscar-ne el cos sense acabar d’entendre què vol dir això exactament. A partir de fragments desordenats coneixem la vida de l’Abba, així com les idees i el tracte que rebien les persones amb síndrome de Down a finals del segle XIX. Com us podeu imaginar, si aconseguien sobreviure, no els tractaven massa bé 😢. M’ha agradat especialment la construcció del personatge de l’Abba.

"[...] va somriure i el seu somriure va duplicar la felicitat del món. 

Però abans que ell pogués respondre amb un cop de cap, el somriure va desaparèixer del seu rostre, i de seguida es transformà en una carota tan trista que en Fridrik va esclatar a plorar."

Les dues parts que falten arrodoneixen aquesta breu història tan especial i màgica, però com que es tracta d’un llibre tan breu, deixaré que les descobriu vosaltres…

Tot i que la narració de Sjón no és lineal, la història se segueix perfectament. La majoria de fragments són força breus, i a mesura que es van unint van donant cos a la història, com si s'unissin els cristalls per formar una volva de neu. No hi falten passatges merament descriptius de la natura salvatge i agresta d’Islàndia. 

"El sol escalfa el cos blanc de l’home i la neu, que s’amolleix en un crepitar tímid. És el cant de l'ocell del dia."

Skugga-Baldur és una d’aquelles novel·les líriques i boniques que expliquen una història fosca i freda. És un llibre molt especial, amb una barreja de mitologia local, màgia i religió, on el paisatge és gairebé un personatge més. Tot plegat, així com la dicotomia entre la bondat i la maldat en els homes, i la comunió (o el rebuig) de la natura amb els homes li dona un aire de faula. 

La traducció al català d’Inés García és molt fluida i natural.

Si heu llegit Que et plori el Tigris d’Émilienne Malfatto o Nicolau d’Antoni Veciana i us han agradat, Skugga-Baldur de Sjón pot ser un bon llibre per vosaltres. Tots tres comparteixen l’estil líric i la narració d’una història amb pinzellades de folklore, com si fos una cançó tradicional.

"A les sales del firmament era prou fosc perquè les germanes de l’aurora boreal comencessin l’alegre dansa dels vels. Amb un joc de colors encisador, voleiaven lleugeres i àgils per l’escenari celestial immens, onejant amb vestits daurats i fugaços collars de pedres que s’escampaven aquí i allà amb moviments divertits. Just després de la posta de sol és quan aquest espectacle es fa més intens. 

Aleshores cau el teló; la nit té ara el poder."

Txell.Cat

Guia màgica d'autodefensa amb galetes - T. Kingfisher

Títol: Guia màgica d’autodefensa amb galetes
Autora: T. Kingfisher
Llengua original: anglès
Traducció: Elena Ordeig
Editorial: Indòmita
Any: 2020 original, 2023 en català

"En el racó més fosc i càlid del soterrani, una galleda amb un líquid bombollejava lentament. De tant en tant, una de les bombolles esclatava i exhalava una aroma humida de llevat.
-Va, Bob… -vaig dir, fent servir el to ensucrat que triaries per acostar-te a un animal imprevisible-. Va, que et porto farina bona…
En Bob va fer esclatar unes quantes bombolles, que era la seva manera de saludar-me amb entusiasme. En Bob és la meva massa mare. És la primera màgia important que vaig fer, i com que no sabia què feia, em vaig passar."

Feia temps que tenia aquest llibre a la pila de pendents mentals, després de llegir-ne molt bones ressenyes i d'estrenar-me gratament amb l'autora a principi d'any, però probablement no hagués caigut tan aviat si no fos perquè uns amics el tenien a casa i ens l'han deixat. L'excusa perfecta per fer-lo passar al davant d'altres lectures.

Guia màgica d'autodefensa amb galetes és una novel·la juvenil de fantasia, amb aventures, màgia i el tocs d'humor (com els que vam trobar a Què mou els morts). En aquest cas, la protagonista és la Mona, una magiciana de 14 anys que té poders amb el pa i les galetes, i que els aprofita per treballar a la fleca amb la seva tia. La Mona matina per fer la massa, donar-li forma i enfornar-la abans que arribin els primers clients. Un matí, però, es troba un cadàver a la fleca que ho farà capgirar tot. A partir d'aquell moment, es veurà forçada a fugir, amagar-se, farà nous amics i haurà de fer créixer l'enginy per defensar-se amb la seva màgia. 

A Guia màgica d'autodefensa amb galetes la Mona, la seva galeta de gingebre, en Fuset i la Molly Llevamorts han de salvar la ciutat, però són nens i adolescents, i han de respondre i actuar perquè els adults no ho han sabut fer quan tocava. 

En general m'ha agradat força, però la primera mitja part se m'ha fet una mica lenta i no ha acabat de despertar el meu interès fins que realment la Mona comença a fer servir la seva màgia per defensar-se (que és el que esperava que passés pel títol del llibre). L'últim terç de la novel·la m'ha semblat molt trepidant i l'he gaudit moltíssim. 

M'agrada l'estil de l'autora que ja vaig descobrir a Què mou els morts. És àgil com una conversa, com si algú t'estigués explicant una història, però sense deixar les notes còmiques i crítiques. 

T. Kingfisher troba el punt d'equilibri entre escriure una novel·la juvenil d'aventures i amb màgia i una novel·la amb violència i morts. Sí, sí, és juvenil però hi ha un setge i una guerra i, per tant, hi ha projectils, morts i una massa mare, en Bob, que quan s'enfada es torna agressiva. 

L'autora fa un apunt al l'epíleg sobre les novel·les juvenils que s'acostumen a publicar, que sovint s’edulcoren perquè no siguin massa fosques, ni tinguin massa violència ni facin massa por. Tanmateix, els joves sovint ja consumeixen aquest tipus de continguts de forma molt més explícita en videojocs o formats audiovisuals. Crec que el resultat final troba el punt just per interessar els joves sense renunciar a fer una obra tan infantilitzada. 

Guia màgica d'autodefensa amb galetes té un punt dolç, és divertida i us farà passar una bona estona, però després de llegir-la us mirareu les galetes i els pans de massa mare d'una altra manera…😂🤭. 

Si voleu llegir una altra novel·la juvenil amb màgia i aventures, us recomano Bitter d’Akwaeke Emezi. 

Altres entrades de la mateixa autora:

• Què mou els morts

Txell.Cat

La talpera. Un western de la vulnerabilitat - Gerard Vilardaga Cunill

Títol: La talpera. Un western de la vulnerabilitat Autor: Gerard Vilardaga Llengua original: català Editorial: L’Agulla Daurada Any: 2024

"L’olor més indiferent, em fa més basarda aquesta solitud que s’estén impassible entre els vells. L’aïllament, la invisibilitat, la reclusió dins de casa durant anys i panys, o l’amenaça latent de passar els últims dies que et queden en una residència dins d’una habitació compartida amb un estrany amb demència per company de crepuscle. Almenys algú et fregarà el cul cada matí. Fa temps que aquest món embruta més bolquers de vell incontinent que de criatura sense orinal.

Tria la teva aventura, que no t’escriguin l’epíleg, escull encara cabal, el final."

La talpera és una novel·la de ficció que simula un dietari d'un treballador social que podria ser l'alter ego de l'autor, i que es basa en la seva experiència.

Al llarg de la novel·la trobem una gran diversitat de casos, entorns de feina més i menys amables, que ens permeten fer-nos una idea del dia a dia d’aquests professionals. Vilardaga se serveix de la seva experiència en el sector per presentar-nos situacions de vulnerabilitat dels usuaris, però també dels treballadors, situacions injustes per falta de recursos i mitjans, per fer-nos coneixedors i partícips de la impotència que sovint senten els qui es dediquen a donar resposta als qui més necessiten. La talpera porta el subtítol “un western de la vulnerabilitat” i és una reivindicació a la feina dels professionals de l’àmbit social i a les condicions amb què sovint han d’exercir: sense prou recursos, protecció ni temps.

Tot i ser en format dietari, en primera persona i amb entrades datades, l’ordre no és cronològic. D’aquesta manera, l’autor aconsegueix que l’important no sigui l’ordre amb què passen els fets, sinó exactament allò que passa i que segueix passant independentment de la data: drogodependència (i altres addiccions), famílies vulnerables per motius econòmics, immigrants sense papers, maltractaments sistemàtics, persones que s’aprofiten d’altres… 

Hi ha un fil paral·lel als diferents casos descrits que narra la història personal del protagonista amb la seva parella. Desconec si aquesta part també està basada en fets reals, però tot i que també és colpidora, és la que menys m’ha interessat. Per mi, la gràcia de La talpera és precisament el fet de posar sobre a la taula una professió que sovint es menysté o no se li dona la importància que té en una societat en què les diferències cada vegada són més grans.

La talpera està molt ben escrit, amb un lèxic molt ric i un to àcid, sarcàstic i amb tocs d’humor que no pretén camuflar les crítiques. Es nota que hi ha hagut molta feina de reescriptura i de polir, però m’ha agradat molt l’equilibri que hi ha entre el col·loquialisme i la llengua literària. Això sí, per llegir-lo m’havia de concentrar força perquè si no perdia el fil!

La talpera, un western de la vulnerabilitat és una proposta molt interessant i realista per sacsejar-nos la consciència i que ens ofereix una mirada que, si no som del ram, difícilment podem tenir.

"Quan les netes marxen intento colgar de nou l’expedient al fons de l’armari, està tot tan rebotit que he de demanar auxili a un operari de la brigada que passava per allà per fer palanca entre tots dos i aconseguir l’espai mínim perquè el plec de negacions llisqui avall. M’adono que, vist des de la porta d’entrada, l’arxiu té un aire de necròpolis decrèpita, unes catacumbes palermitanes de sol·licituds fallides, el pròleg d'un munt de morts, cada calaix un nínxol d’abismes."

Txell.Cat