Nicolau - Antoni Veciana

Títol: Nicolau
Autor: Antoni Veciana
Llengua original: català
Editorial: La Segona Perifèria
Any: 2022

"La culpa és un invent macabre, una cadena de ferro que se t'embolica al cos i t'enfonsa avall. Aquella dona va decidir de carregar-se aquesta cadena de culpes pel que va passar. Fet i fet, la culpa en les dones era una bijuteria que portaven des que deixaven de ser unes xiquetes."

He llegit Nicolau, d’Antoni Veciana, de cara al mar, sentint-ne les onades i notant-ne el vent salat i, creieu-me, ha estat un encert.

Nicolau és una novel·la breu que explica la llegenda del Peix Nicolau, una llegenda que desconeixia però que pel que he vist després, és prou coneguda i arrelada a la nostra terra. En Nicolau és un nen que viu a un poble costaner i que sempre vol estar en remull. A terra ferma només hi troba el rebuig d’una mare enfeinada, un pare que sempre va begut i d’una germana que li fa la guitza, mentre que sota la pressió del mar se sent lliure i viu. Neda i s’hi passa hores. Tant és així que a poc a poc el seu cos va patint una metamorfosi fins a convertir-se en un home-peix. En aquesta condició, viatjarà per les ciutats submergides que formen part, també, del folklore, i coneixerà altres éssers de llegendes nostres i de més enllà.

Més enllà de la història, que és una rondalla popular versionada, el que fa especial i interessant aquest llibre és la manera com està escrit. Veciana plasma un llenguatge oral i viu en el paper, de manera que el lector té la sensació que algú li està explicant la història, i que aquest algú té el parlar de les terres de Tarragona. “Dingú, “fenya” o “dumenge” són algunes de les paraules escrites que ens transporten cap al sud i a mi m’encanta quan llegeixo parlars que s’allunyen del central, perquè em transporten.
Enmig d’aquesta oralitat també hi ha lloc per a un vocabulari ric i popular sobre la pesca i la vida al mar. Durant la lectura m’he aturat en més d’una ocasió a buscar alguna paraula al glossari final o al diccionari. Entenc que això pot no agradar a tothom i pot entorpir la lectura, però crec que en el cas de Nicolau serveix per bastir encara millor l’esquelet d’una història del poble.

"Que un patró reconegui que s'ha equivocat i demani ajuda al ximple del poble no passa sovint. Amb aquelles paraules mig dites i mig callades em posaven a prova per al ritu de pas. Ni comunions ni hòsties consagrades, quan per primera vegada un adult t'encomana una fenya que hauria de fer ell, és que estàs a punt de fer-te gran i has de passar la prova. Els pobles de treballadors ho fan així, i no amb festes i posant-se vestits que no podrien pagar."

Nicolau és una novel·la fantàstica, una novel·la d’aventures i una novel·la d’aprenentatge, però també un homenatge a la cultura i la llengua popular. Llegir-la ha estat com quan fas el mort al mar i, amb les orelles dins l’aigua i els ulls tancats, et deixes bressolar i portar pel ritme de l’aigua.
A mi m’ha enganxat i m’ha agradat molt com està escrita: tradició i oralitat, però també poesia. No crec que sigui una lectura per tothom. Pot arribar a ser massa poètica i la llengua pot fer tirar enrere, però si us crida una mica, doneu-li una oportunitat.

"Les ideies s'aferren amb força, si vols fer net has de trencar el peu per on se t'han clavat, i això acostuma a fer mal, i per això no ho fem."

Amb aquesta lectura supero la premissa del repte d’El Reducte català de llegir un llibre recomanat per algú del Reducte.

Coneixem una mica més l’autor?
Antoni Veciana (Reus, 1977) és filòleg, dramaturg i actor de teatre amateur. Ha escrit una obra de teatre que s’ha estrenat a Reus, Barcelona i Madrid i en té una altra pendent d’estrenar. L’any 2020 va fundar la productora teatral Lo Nostro juntament amb Pau Ferran i l’any 2021 van estrenar un espectacle a partir de textos de Gabriel Ferrater. Nicolau és la seva primera novel·la.

Txell.Cat