Winter - Ali Smith

Títol: Winter

Autora: Ali Smith

Llengua original: anglès

Editorial: Penguin Books

Any: 2017

"That’s what winter is: an exercise in remembering how to still yourself, then how to come pliantly back to life again."

Febrer és el cor de l'hivern, així que és el moment perfecte per endinsar-se en la novel·la homònima d’Ali Smith, segona entrega del quartet estacional. A diferència de Tardor, Winter m'ha resultat més feixuc i m'ha costat més entrar-hi. 

L'Art és un noi una mica flegmàtic que escriu un blog sobre natura i treballa denunciant contingut a xarxes socials que no compleix amb els drets d'autor. El seu blog, però, és una farsa: res del que explica que ha viscut, ho ha viscut; així que és més un relat que ell construeix i difon. S'acosta el Nadal i toca tornar a casa la mare, a Cornualla. La Sophie és la mare de l'Art i viu sola en una mansió de setze habitacions. No li ve de gust celebrar el Nadal però enguany el seu fill li ha dit que vindrà amb la seva parella, la Charlotte. Però resulta que la Charlotte l’ha deixat (i no ha sigut una ruptura amistosa), així que l'Art busca algú que vulgui fer de Charlotte durant un cap de setmana a canvi de diners, i aquí apareix la Lux. La Lux és una noia canadenca d'origen croat que està patint les conseqüències del Brexit i que, tan bon punt arriba a la casa familiar de Cornualla, es troba al mig d'unes dinàmiques familiars surrealistes. Per acabar-ho d'adobar, sense dir res a la Sophia, conviden la seva germana Iris a passar el Nadal. L’Iris i la Sophia fa anys que ni es veuen ni es parlen…

Un ambient nadalenc de somni, no?

La presentació del conflicte, fins que tenim tots els personatges a Cornualla, se m'ha fet llarga i m'ha costat seguir el fil. La història se’ns explica fragmentada, a través de diferents dies de Nadal del passat, present i futur. A Winter, a més, hi ha molts somnis, records i visions que enterboleixen la trama real i a vegades em perdia entre el que és real i el que no. 

Probablement és un efecte volgut i buscat, ja que un dels temes de la novel·la són les fake news, la manipulació i la desinformació. L'Art és l'exponent de tot plegat: amb una infància confusa pels records de la tieta i la mare, que es contradiuen; un blog d'experiències personals falses; la incapacitat de ser ell mateix davant la seva mare… 

Un altre dels temes, recurrent en aquesta tetralogia, és el Brexit i les seves conseqüències. Aquí la Sophie i l’Iris encarnen dues visions totalment oposades. La Sophie és clàssica i distant, i té un discurs anti-immigració, mentre que l'Iris és activista, moderna, antimilitarista i lluita per defensar el medi ambient. 

Les dues germanes fa anys que van partir peres, i aquí l'Art manté una postura equidistant i passiva, és immobilista i segueix al seu món, amb la seva idea d'ell mateix i sense confrontar la realitat. 

L'hivern és una època de l'any de recolliment i silenci, la més freda i fosca, però també és l'avantsala del renéixer a la primavera. La natura necessita reposar per poder esclatar. A Cornualla (i a la família) s'hi viu un hivern gèlid. De fet, quan arriben a la casa fa molt fred perquè la Sophie no encén la calefacció. Però a banda del fred físic, les relacions s'han cremat de tant fred. També hi ha l'hivern metafòric a què s'està sumint la societat: desconfiança, egoisme, distància...

Per sort tenim la Lux, que no podia tenir un nom més encertat i que és com aquell sol d'hivern tan agradable que s'escalfa el rostre. Ella és qui aconsegueix retallar distàncies en la família i iniciar el desgel de les relacions. Però també és qui aporta una tercera visió del Brexit, la dels qui ja no poden treballar i ja no se senten benvinguts. També és la única que busca la veritat i confronta l’Art amb la seva vida falsa. 

"This isn’t a ghost story, though it’s the dead of winter when it happens, a bright sunny post-millennial global-warming Christmas (Christmas, too, dead) and it’s about real things really happening in the real world involving real people in real time on the real earth (uh huh, earth, also dead)."

Llegir Ali Smith requereix concentració i paciència. La seva obra (almenys les que li he llegit) té moltes capes: hi ha l'experiència formal, la manera d'escriure i d'experimentar; hi ha la trama dels personatges; i després hi ha tot el missatge polític, la crítica al món i la societat contemporània. Llegint-la tinc la sensació que se m'escapen moltes coses i que no estic entenent res, però després de deixar-la reposar tot sedimenta i en puc copsar la magnitud (per no saber ni per on començar aquesta ressenya, ha quedat prou llarga).

Txell.Cat

Altres entrades de la mateixa autora

• Autumn

Us deixo uns fragments d’un episodi que m’ha semblat una delícia (i que deu haver estat un malson per als traductors)

---

“What’s to-day?

This is happening some time in the future. Art is on a sofa holding a small child in his arms. The child, who has been learning to read, is sitting on Art’s knee flicking through a book pulled out at random from the bookcase next to Art’s head. It’s an old copy of A Christmas Carol by Charles Dickens.

What’s to-day, the child says again.

It’s Thursday today, Art says.

No, the child says. What’s to-day?

How do you mean, what’s today? Art says.

I mean this.

The child points at the words on the page.

That’s right, Art says. That’s what it says. What’s to-day.

I know that’s what it says, the child says. But what I want to know. Is. What’s to-day?

[...]

What do you mean, what does it mean today? Art says.

What I say, the child says.

You know what it means, Art says. It means today. And today is, well, it’s today. It’s not yesterday any more. And it’s not tomorrow yet. So it must be today.

But why, when it sounds the same, it is not the same as to run or to do or to eat? the child says.

Oh, I see, Art says.

And if it was the same, how would you day? I want to day. I mean I want to be able to day.