El ratpenat - Jo Nesbo

Títol: El ratpenat
Autor: Jo Nesbo

Llengua original: noruec

Traductora: Meritxell Salvany

Any: 1997 original. 2015 traducció al català

Editorial: Proa

"... el que sí que et puc dir és que la intuïció, en certa manera, s'alimenta de la suma de les nostres experiències, de tot el que hem viscut i de tot el que sabem, i també del que creiem saber però en realitat no sabem, i del que sabem sense ser-ne conscients. Tot això és dins nostre però, normalment, ni tan sols ens n'adonem; la intuïció és com una bèstia que dorm al nostre interior; dorm i, mentrestant, va absorbint nous estímuls."

Vaig començar a llegir aquest llibre en el marc del #JunyNòrdic, però no l’he pogut acabar fins a principis de juliol. Per mi ha estat el primer contacte amb l’aclamat Jo Nesbo i el famós detectiu Harry Hole.

Malgrat que El ratpenat va ser guardonat amb el premi a la millor novel·la negra noruega el 1997 i millor novel·la negra dels països nòrdics el 1998, no va arribar als lectors catalans fins gairebé 20 anys després, i quan ja s’havien publicat altres títols amb aquest personatge en català. Pels comentaris que m’han fet, sembla que tot i tenir molta tirada, es nota que és el primer de la saga i que és una mica més fluix que els que el segueixen.

 

El cas que ocupa aquesta novel·la ens porta a Austràlia, on una jove noruega que hi vivia és violada, assassinada brutalment i llançada al mar. Aleshores, la policia noruega decideix enviar-hi en Harry Hole (que es fa dir Harry Holy durant tot el llibre), un dels detectius que tot i ser brillant en un principi, comença a anar a la deriva després d’una molt mala experiència. Un clàssic de la majoria de sagues policíaques: un home brillant que té algun desengany amorós, que passa per una experiència que el fa carregar amb la culpa, que té uns mètodes poc ortodoxos i que es deixa anar amb la beguda. Amb aquesta descripció podríem anomenar més d’un detectiu literari, oi?

Bé, tornant a El ratpenat, ens trobem a Austràlia i en Harry Hole comença a investigar l’assassinat acompanyat d’un membre de la policia australiana, l’Andrew, un aborigen que té moltes coses a dir. L’Andrew l’introdueix en les llegendes australianes, però també li parla dels conflictes i diferències entre la societat blanca i els aborígens, i li presenta els baixos fons de la ciutat. Drogues, alcohol, prostitució, baralles...

La investigació els durà a resseguir els últims casos de violació i assassinat de dones rosses i a buscar un possible assassí en sèrie.

Com passa en les novel·les negres, tots els detalls i matisos són importants, però no és fins que arribem al final i s’aclareix el cas, que lliguem caps. Per descomptat, tampoc hi falta la dosi de pseudoamor i sexe amb una sueca pel-roja resident a Austràlia, coneguda de la víctima.

Nesbo també aprofita aquesta primera entrega de la saga per parlar-nos del passat de Harry Hole i bastir un personatge carismàtic i un punt turmentat, una mica com Charlie Parker de John Connolly. Aquí no hi ha ningú lliure de pecat, però tots ens acaben caient simpàtics.

"Tots canviem, i de vegades pot passar que enyorem algú que, en realitat, ja no existeix tal com nosaltres la coneixíem. D'altra banda, un cop has viscut una determinada experiència per primer cop, ja no la pots tornar a reviure tal com va ser aleshores, el primer cop."

No m’ha semblat brillant, però ja el vaig agafar sabent que -pel que m’havia arribat- no era la millor novel·la de Nesbo. Tanmateix, és molt àgil de llegir, enganxa i els personatges són carismàtics, així que ha estat una bona lectura.

Coneixem una mica més l'autor? Jo Nesbo (Oslo, 1960) és un escriptor i músic noruec. La seva primera novel·la, El ratpenat (1997), va ser guardonada amb un parell de premis de millor novel·la negra. Els seus llibres s’han traduït a més de 40 idiomes i actualment la saga protagonitzada pel detectiu Harry Hole compta amb 12 títols. També té una saga de literatura infantil-juvenil protagonitzada pel Doctor Proktor, un inventor i científic boig.

Txell.Cat

La corona de les sis pedres - Elena Puig Guitart

Títol: La corona de les sis pedres. 

Autora: Elena Puig Guitart

Llengua original: català

Any: 2023

Editorial: Comanegra

"Com la neu, que és aigua i és gel. Saber guardar cada tresor que et concedeixen les teves diferents identitats, saber transformar-te segons el que es necessita, saber adaptar-te i ser flexible, tot això dona a les persones la força per encarar les dificultats que la vida sempre porta. La vida no és justa, Naxen, la vida és, i punt. La vida no entén de justícies, això és un concepte humà. La vida no pregunta, sinó que es presenta, i ets tu qui t'has de saber adaptar, sent tan flexible com puguis, agafant totes les fortaleses que els teus diferents rols t'atorguen i t'ensenyen."

La corona de les sis pedres és una faula breu que, com indica el subtítol que l’acompanya, ens presenta sis claus per afrontar els reptes de la vida.

En aquesta història coneixem la Naxen, la filla gran d’una família vikinga força important i que ha d’assumir i heretar les responsabilitats del seu pare. Ella, però, no se sent preparada i segueix fugint de la vida adulta amagant-se dins la closca d’una tortuga gegant. Una nit d’estiu la Naxen fa un viatge acompanyada d’un ésser molt especial que la guia i l’ajuda a descobrir les sis pedres (valors) que li fan falta per afrontar els reptes de la vida.

Com totes les faules, La corona de les sis pedres és una història al·legòrica i carregada de fantasia, escrita amb una prosa senzilla i propera, que fa que sigui fàcil de llegir i d’explicar.

Al final del viatge al costat de la Naxen recordem la importància de la comunicació, la generositat o la capacitat de ser flexible. Com a adults potser no descobreix la sopa d’all, però és d’aquelles lectures que de tant en tant van bé per refrescar i recordar allò que ja sabem. No ens enganyem, tots coixegem d’algun peu i és una manera molt amable de prendre consciència. La corona de les sis pedres és un llibre molt breu, però d’aquells que està carregat de reflexions a cada pàgina.
Crec que també pot ser una lectura per fer i comentar amb infants.

Aprofito per agrair l’enviament de l’exemplar a l’Editorial Comanegra.

Amb aquesta lectura supero la premissa de llegir un llibre publicat el 2023 del repte d’El Reducte català.

Coneixem una mica més l'autora? Elena Puig Guitart és psicòloga sanitària, terapeuta, especialista en Mindfulness, investigadora i comunicadora. Ha publicat l'assaig Lo mejor de mí (2023), i La corona de les sis pedres (2023) és el seu primer llibre de ficció.

Txell.Cat

Robatori - Ann-Helén Laestadius

 

Títol: Robatori

Autora: Ann-Helén Laestadius

Llengua original: suec

Traductor: Marc Jiménez Buzzi

Any: 2021 original; 2023 en català

Editorial: Navona

"Ser sami era carregar la pròpia història, acarar-se a aquella responsabilitat de petit i triar si acceptar-la o no. Però com es podia gosar triar una altra cosa que carregar la història de la família i passar l'herència a la generació següent?"

Robatori d’Ann-Helén Laestadius va ser un autoregal de Sant Jordi. La portada em va cridar l’atenció, però també la sinopsi de la contraportada, on es presenta una història basada en fets reals, situada al nord de Suècia i amb un conflicte intercultural. He aprofitat per llegir-la en el marc del Juny Nòrdic, una iniciativa lectora d’@elsbookhunters, que consisteix a llegir llibres d'autors de països nòrdics o en què el fred i el gel hi tinguin un paper important, independentment d’on sigui l’autor.

Quan només té 9 anys, l’Elsa veu com un veí assassina salvatgement el seu ren Nástegallu i l’amenaça perquè no digui a ningú el que ha vist. Espantada, l’Elsa calla i el silenci va fent bola dins seu i l’acompanya a mesura que es va fent gran. L’assassinat del seu ren acaba sent una denúncia més a la pila que guarden a casa de tots els altres rens que han estat torturats i assassinats per veïns que no aproven la forma de vida dels pastors de rens sami. La justícia els cataloga de “robatoris”, i no pas d’assassinats, així que no es destinen recursos a investigar.

Tanmateix, per a la comunitat sami els assassinats amb acarnissament contra els seus animals són també una mostra d’odi contra la seva cultura i una discriminació per part de les autoritats, que suposa viure amenaçats i pendents constantment. Aquesta xenofòbia dels adults també la viuen els nens a les escoles: els enfronta i alimenta l’odi entre cultures. Curiosament, també hi apareix el rebuig que hi ha per part d’alguns membres del poble sami envers els qui no ho son (especialment a l’hora de contraure matrimoni i formar famílies). Rivgu és una dona no sami, com ho és la mare de l’Elsa.

Robatori és una novel·la molt completa. Laestadius ens ensenya com viuen les comunitats sami avui dia (sí, tenen telèfons i televisions i no viuen d’esquenes a la tecnologia), però també les estructures patriarcals (i aparentment inamobibles) que les regeixen. El paper de les dones no és el de ser pastores, sinó el de ser bones esposes i mares. Les dones no tenen veu ni vot.

"No és que no la deixessin participar en res: tots els membres de la família eren necessaris en la classificació, el marcatge dels vedells i la matança, però les dones hi tenien un paper ben delimitat, si eren els homes els qui decidien. I el paper que l'Elsa volia tenir era el que tenien reservat els homes. Ser totalment independent. Tenia la seva marca i era membre del poble sami, però l'amo era el pare. L'únic que tenia veu i vot a la família. En Mattias es convertiria en amo de mica en mica, però l'Elsa no tenia dret a esperar el mateix. Els vells del poble ho impedirien, prou que ho sabia."

El canvi climàtic i l’impacte que té l’escalfament global i el desordre meteorològic també apareixen a Robatori. Plou quan no toca, neva quan no toca, els canvis de temperatura sobtats... res que no coneguem aquí, però que sens dubte també té un impacte negatiu molt lluny d’aquí, en pobles on probablement no hi ha contribuït tant com nosaltres. Per no parlar dels animals i la natura. I quina natura...! Un paisatge salvatge i fred, però de gran bellesa.

"Aquell hivern les condicions de la neu eren un desastre. Els canvis de temps eren freqüents i sorprenents. Podien passar de trenta graus sota zero a graus positius. La neu, la pluja, el fred i les temperatures primaverals se succeïen sense ordre ni concert. La terra no podia absorbir l'aigua, i l'aigua es gelava. I per als rens era del tot impossible travessar la neu dura i el gel per arribar fins a la pastura. Tots els pobles sami del districte havien hagut de demanar ajudar al parlament sami per poder alimentar els rens en aquella situació de catàstrofe."

Aquesta novel·la m’ha fet sentir una gran empatia, tristesa i impotència. Els sami viuen sota moltes amenaces: la xenofòbia, la pèrdua de les tradicions, el canvi climàtic, la discriminació de les autoritats... L’Elsa, en Mattias, en Lasse, la Hanna, l’Anna-Stina, en Jon-Isak... i tots els personatges de Robatori intenten ressituar-se, buscar el seu lloc entre el pes de la tradició i qualsevol altra vida alternativa, i cadascú ho fa com bonament pot. Robatori també aborda la salut mental, els suïcidis i l’alcoholisme; problemàtiques ben presents als països nòrdics i a les quals sempre es poden dedicar més esforços per combatre-les.

"S'ha de riure, perquè si no el cos es mor per dins. S'acumula per tot arreu, saps? El cos acumula el dolor."

Està escrita amb una gran sensibilitat i respecte a la comunitat sami, i és que l’autora pertany a una de les dues minories nacionals de Suècia. M’ha agradat trobar-hi diverses paraules en sami; algunes s’aclareixen a la mateixa frase i per a les altres al final de la novel·la hi ha un petit glossari. També m’ha agradat que els capítols portin la numeració en sami.

El ritme de la història és més lent al principi, quan ens situa en l’espai i el conflicte, i bastant més frenètic al final. El ritme inicial m’ha semblat ideal per compassar-se amb la història i l’estil de vida del nord, el fred, la neu, la natura salvatge... El final m’ha semblat trepidant (m’ha fet tenir malsons i tot!) i crec que sense la preparació prèvia l’hauria trobat precipitat.

M’ha agradat molt llegir aquesta novel·la, que malgrat que el ritme pot ser un punt lent en alguns moments, no se m’ha fet pesada i m’ha fet descobrir una manera de viure i uns conflictes que no conec. És dur pensar que està basada en fets reals. Robatori és d’aquelles lectures amb què aprens moltes coses i alhora et fan reflexionar, què més voleu?

 "No va dir res de res, i ella el va estimar per això. Es va posar vermella quan va pensar-ho. «Amor» era una paraula molt important que no s'havia de fer servir com si res."

Coneixem una mica més l'autora?
Ann-Helén Laestadius (Kiruna, 1971) és una periodista i escriptora sami sueca. L'any 2016 va ser guardonada amb el Premi August a la millor novel·la juvenil amb Ten Past One. Robatori és la primera novel·la per a adults, guanyadora del Llibre de l'Any a Suècia. És la primera part d'una trilogia i tindrà una adaptació de Netflix.
 

Txell.Cat

La comunicación no verbal - Flora Davis

Títol: La comunicación no verbal

Autora: Flora Davis

Llengua original: anglès

Traductora: Lita Mourglier

Any: 1973

Editorial: Alianza Editorial

 "Luego aprendería que la comunicación no verbal es más que un simple sistema de señales emocionales y que en realidad no puede separarse de la comunicación verbal. Ambas están estrechamente vinculadas entre sí, ya que cuando dos seres humanos se encuentran cara a cara se comunican simultáneamente a muchos niveles, conscientes e inconscientes, y emplean para ello la mayoría de los sentidos: la vista, el oído, el tacto y el olfato. Y luego integran todas estas sensaciones mediante un sistema de descodificación, que algunas veces llamaos «el sexto sentido»: la intuición."

No hauria demanat en préstec aquest llibre, si no fos que me’l va recomanar un company de feina, que és psicòleg de formació. En una reunió a principis d’any em va convidar a llegir-lo; em deia que aprendre la base de la comunicació no verbal em podia ser molt útil de cara a futures reunions, per llegir i entendre més que les paraules que es diuen. També hi va fer que als cursos de formació de la feina es parla molt de la importància de la comunicació no verbal i de la influència que pot tenir el llenguatge corporal em el desenvolupament d’una reunió, una entrevista o, simplement, una conversa. En resum, que me’l van recomanar i vaig demanar que me’l portessin de la biblioteca de Terrassa (no n’hi ha gaires exemplars disponibles). La lectura se m’ha allargat més del que hauria volgut, però finalment, l’he enllestit.

La comunicación ni verbal de Flora Davis és un llibre que probablement no ha envellit bé. Enguany fa 50 anys que es va publicar i estic segura que en tots aquests anys hi ha hagut moltes més investigacions, descobriments i estudis sobre aquest camp.

Davis aborda diversos aspectes de la comunicació no verbal a través d’estudis i publicacions que, en aquell moment, es consideraven d’una ciència incipient. Moltes dades, molts noms de científics i investigadors i alguns comentaris i idees que queden antiquats i sonen estranys, però sense aprofundir ni concretar. És com si hagués escrit un recull d’on trobar informació sobre la comunicació no verbal, però no aporta res nou.

De totes maneres, és interessant perquè fa una pinzellada de tot: comparació entre primats i homes, el paper dels ulls, l’olfacte, el tacte, la interpretació de la postura, del rostre, el ritme del cos, el paper del llenguatge corporal en l’àmbit públic, el codi no verbal en els infants...

"A la mayoría de nosotros nos resulta más fácil decir «me gustas» con el cuerpo, y especialmente con los ojos, que con palabras."

M’ha semblat especialment interessant la relació que té la comunicació no verbal amb la cultura i els nombrosos exemples que aporta per il·lustrar-ho; així com el fet que els gestos i comportaments acceptables o no acceptables no estan lligats al sexe de la persona, sinó a la cultura que ens els fa aprendre des que som petits.

"[...] Notó entonces que los aborígenes ponían una cara completamente distinta al hablar su propio idioma que al hacerlo en inglés. Variaban la forma de sonreír, los movimientos de cabeza, de cejas y todo en general. [...] Parece que algunas personas son bilingües tanto en los movimientos corporales como en el lenguaje hablado."

Si us interessa el tema, però busqueu alguna lectura lleugera, serà millor que pregunteu a una llibreria o biblioteca: segur que hi ha alguna cosa més moderna que passa millor. Ara bé, si voleu conèixer els estudis inicials que es van fer i tenir una visió general dels àmbits que s’estaven analitzant, potser fa per vosaltres.

Txell.Cat

El meu any de repòs i relaxació - Ottessa Moshfegh

Títol: El meu any de repòs i relaxació
Autora: Ottessa Moshfegh

Llengua original: anglès

Traductora: Alba Dedeu

Any: 2018 original. 2021 traducció al català

Editorial: Angle Editorial

"La meva vida passada seria un simple somni, i jo podria tornar a començar sense recança, envalentida per la joia i la serenitat que hauria acumulat durant el meu any de repòs i relaxació."

El meu any de repòs i relaxació d’Ottessa Moshfegh ha estat una experiència molt estranya que no m’ha aportat ni repòs ni relaxació, sinó més aviat tot el contrari.

Ens trobem a Nova York, abans de l’11S. La protagonista i narradora és una jove estatunidenca de 26 anys, a qui no li falten els diners i que decideix hibernar durant un any per descansar i superar una depressió que no s’esmenta mai. Aparentment ho té tot: és rica, alta, prima, rossa, atractiva, però té una existència buida i superficial. Després de perdre els dos pares en poc temps i de deixar-se acomiadar de la galeria d’art on treballa, no té ganes de fer res més que dormir. No vol veure ningú, ni a la Reva –la seva millor amiga de la universitat a qui menysté constantment deliberadament- ni a en Trevor –el seu ex-amant amb qui manté una relació intermitent i tòxica-. Bé, a en Trevor en algun moment el voldrà tornar a veure, per sentir-se volguda. Ja no sent, ja no pot plorar, una apatia profunda s’ha apoderat d’ella així que només li queda dormir, descansar per oblidar els records que li haurien de ser dolorosos i tornar a començar.

"La meva hibernació era una qüestió de supervivència. Pensava que em salvaria la vida."

La nostra protagonista es visita amb la Dra. Turtle, una psiquiatra de dubtosa fiabilitat, irresponsable i excèntrica, que li recepta tota mena de fàrmacs i drogues per dormir. La narradora l’enganya amb l’objectiu d’aconseguir més narcòtics per poder dormir i la psiquiatra ni se l’escolta.

Dorm dia i nit, només abandona l’apartament per anar a comprar un parell de cafès i alguna cosa per picar a la botiga de queviures que hi ha a baix. Però a mesura que avancen les setmanes i que canvia la combinació de pastilles, s’adona que abandona el somni profund i comença a tenir episodis de somnambulisme, que l’acaben portant a uns estats d’inconsciència en què no recorda absolutament res. Es deixar portar i vèncer pel son, amb què camufla la seva profunda tristesa i el seu desig d’aïllar-se del món. I va caient per aquesta espiral.

Com molta gent, he passat èpoques més fosques i a vegades hi ha dies que dic que voldria fer el cargol: arraulir-me al sofà o al llit, tapar-me amb una manta, tancar els ulls i que sigui demà. És la versió light del que vol i fa la protagonista d’aquesta novel·la, però no deixa de ser aquest intent de fugida de la vida real, pel motiu que sigui, perquè estic cansada o perquè tinc un mal dia.

Moshfegh descriu com s’enterboleix la vista i el judici de la protagonista quan s’adorm, i això al principi em feia venir son. Era com si jo també em prengués el còctel de pastilles i m’arrossegués abisme avall, deixant enrere l’angoixa que també em provocava la lectura. Arriba un punt, tanmateix, que la novel·la agafa un altre ritme, i aleshores és, gairebé, estressant.

Tot i que m'ha agradat força -me n'adono a mesura que escric aquesta ressenya- crec que no és un llibre per a tothom. Els fragments en què es narren els somnis, els estats d'inconsciència, els moments d'adormir-se tenen un punt de psicodèlics i surrealistes com els somnis mateixos, però es poden fer pesats. Per altra banda, tot i que tingui molts tocs d'humor, els temes que tracta no són, ni de bon tros, humorístics, així que crec que és d'aquelles novel·les en què el moment en que es llegeixen pot influir molt en la lectura.

 

El meu any de repòs i relaxació és una crítica a la vanitat i a al superficialitat; una novel·la existencial sobre la fragilitat de la vida, la pèrdua, el dol i la depressió. Moshfegh parla de l’autoestima i l’autoodi, de la família i els amics, de la salut mental, dels perills d’automedicar-se i de visitar metges no acreditats, del desig d’aïllar-se del món i desaparèixer durant una temporada.

Una novel·la estranya, perversa i divertida alhora. Com us deia, no us proporcionarà repòs ni relaxació, potser us farà posar nervioses en alguns moments, però és una lectura interessant, que, portats a l’extrem, aborda molts temes d’actualitat.

"Aleshores, finalment, a l'habitació de la Reva, en el soterrani, vaig sentir un deix de tristesa. El notava a la gola, com un os de pollastre encallat a la tràquea."

Coneixem una mica més l'autora?

Ottessa Moshfegh (Boston, 1981) és una novel·lista estatunidenca. Col·labora a la revista The Paris Review, on ha publicat diversos relats amb què va ser guardonada. La seva primera novel·la, My name is Eileen (2015), va tenir molt bona rebuda per la crítica i va guanyar el Premi Pen/Hemingway al millor debut literari. 

Txell.Cat

El Llano en llamas - Juan Rulfo

Títol: El Llano en llamas

Autor: Juan Rulfo
Llengua original: castellà
Editorial: Cátedra

Any: 1953

"La memoria, a esta edad mía, es engañosa; por eso yo le doy gracias a Dios, porque si acaba con todas mis facultades, ya no pierdo mucho, ya que casi no me queda ninguna."

He descobert la prosa de Juan Rulfo amb aquest recull de contes, El Llano en llamas, que hem llegit conjuntament amb en Dídac i una altra parella d’amics, la Gina i en Sergi. Era la primera vegada que llegíem alguna cosa junts, i des de bon principi teníem clar que ho faríem al nostre ritme, sense unes fites prefixades al principi. L’experiència ha sigut molt xula i molt enriquidora.

El Llano en llamas és un recull de contes, així que hem anat llegint i comentant els contes un a un, i hi he pogut aprofundir molt més que quan llegeixo contes sola. Vaja, que ha estat tan guai que ja hem triat el següent llibre que llegirem plegats 🤭.

"Ahora que sabía bien a bien que lo iban a matar, le habían entrado unas ganas tan grandes de vivir como sólo las puede sentir un recién resucitado."

Aquest volum recull 17 relats en què la violència, la mort i la pobresa tenen un paper destacat, tot en un Mèxic realista de principis del segle XX i amb les conseqüències de la revolució de fons.

En aquests contes no hi trobareu finals feliços ni personatges afortunats, sinó tot el contrari. En poques pàgines Rulfo et situa a l’espai, el temps i l’atmosfera, et transporta, t’explica la història d’uns personatges miserables, et fa un gir de guió per acabar-te deixant amb un pam de nas. I a més, ho fa amb una prosa bonica, però directa i dura, que és com una gota malaia, com un martelleig incessant que acaba sent com una cadència que t’acompanya durant la lectura.

"Eso duró toda la vida. No fue un año ni dos. Fue toda la vida."

La majoria de contes s’entenen per si sols, però hi ha detalls i matisos amb què es pot aprofundir. No negaré tampoc que algun conte, en particular un, que és un dels més famosos, em va costar una mica més de seguir, el de "El hombre". Els contes que més m’han agradat i remogut són: “Talpa”, “No oyes ladrar a los perros”, “En la madrugada”, "Macario" i “Es que somos muy pobres”.

Tot i que la majoria de contes tenen el mateix to, n’hi ha un parell que són més satírics i humorístics que la resta, i on s’entreveu la crítica de l’autor a la classe política i la religió.

Rulfo juga amb els plans temporals, crea unes atmosferes que et transporten i et presenta uns personatges que tenen més d’una cara. I ho fa tot magistralment. Et posa un toc d’humor, i després és tosc i salvatge. Un narrador en majúscules, vaja.

Sens dubte Pedro Páramo entra a la llista dels pendents de llegir perquè tinc més ganes de Rulfo i de la seva prosa.

"Y por si fuera poco el estar trabado de flaco, vivía si es que todavía vive, aplastado por el odio como una piedra; y es válido decirlo, su desventura fue la de haber nacido."

Coneixem una mica més l'autor?
Juan Rulfo (Mèxic, 1917 - 1986) va ser un escriptor i guionista mexicà, màxim exponent del realisme màgic. Tot i que només va publicar un  recull de contes, El Llano en llamas (1953), una novel·la, Pedro Páramo (1955), i una novel·la breu, El gallo de oro (1956-1958) ha estat reconegut com un dels grans escriptors de la narrativa hispanoamericana del segle XX. 

Txell.Cat

L'arròs de la tieta Palma - Francisco Azevedo

Títol: L'arròs de la tieta Palma
Autor: Francisco Azevedo
Llengua original: portuguès

Traductora: Maria Dolors Ventós

Any: 2008 original. 2013 traducció al català

Editorial: Columna

"Ben aviat vaig descobrir que el que jo desitjava més en la vida era el poder. El poder d'estar sempre amb les persones que m'estimo, el poder de caminar despreocupadament pel carrer, d'apreciar els escenaris, els paisatges, els animals, la gent que passa. El poder d'agafar un altre camí perquè en aquella direcció un espai verd em desperta la curiositat. El poder de treballar en allò que em dóna alegria. el poder de ser amo del meu temps i fer el que em vingui de gust sense haver de jubilar-me. El poder d'estar sempre disponible per als que tinc a prop i em necessiten. El poder de sentir la seguretat que em fan una abraçada per afecte i no per interès. El poder de ser jo i d'envellir amb salut. Déu meu! Com ambiciono tenir tot aquest poder!"

Aquesta és una ressenya molt especial; és la tercera ressenya que trobareu en aquest blog de la mateixa novel·la. A principis de març de 2014 la meva àvia el va llegir en castellà i en va fer un comentari aquí, i també la meva germana uns dies més tard, en aquesta ocasió llegit en català. Per afegir-hi algun component emocional més, he llegit l’exemplar de la meva germana, que té una dedicatòria de la meva mare de Sant Jordi 2013, així que ja ho veieu, un llibre molt especial.

L’arròs de la tieta Palma de Francisco Azevedo és la història d’una família al llarg de més de 100 anys, una família que es decanta per la senzillesa, la generositat, l’amor i el perdó, però que també passa per moments de distanciament. Una família gran i que creix, talment com la nostra, que som una bona colla. Així que, com deia la meva germana, és normal que llegint-la ens hi veiem reflectits d’alguna manera.

"Au, fes-me una abraçada. [...] Durant una estona, ens quedem sumats en aquesta matemàtica tan estranya en què 1 + 1 = 1."

La història ens l’explica l’Antonio, el fill gran d’un matrimoni portuguès que emigra a Brasil amb la tieta Palma, quan ja és gran i es disposa a reunir tota la família. Mentre és a la cuina, va recapitulant i explicant-nos tota la seva vida des del casament dels seus pares, abans que ell naixés, la seva infància amb els seus pares, la seva tieta i els altres germans, l’edat adulta... tota una vida. És una mena de monòleg, un fil de pensaments que es va interrompent per escenes del passat, però en un estil col·loquial, àgil i proper.

"Hi ha dues menes de persones al món: els que es queixen i els que donen les gràcies."

 

L’arròs de la tieta Palma és una història tendra sobre la família, la generositat i el saber perdonar, sobre allò que ens uneix i que no necessàriament són els vincles de sang. Potser m'hi ha faltat un punt perquè m'acabés d'encantar, però crec que és una lectura amable i de bon llegir.

Llegir-la m’ha fet pensar en la meva família i m’he sabut afortunada. “La família és un plat difícil de preparar”, però també “és un plat que, quan s’acaba, no es torna a repetir mai més”. Gaudiu-la tant com pugueu.

"Les paraules fan por, espanten. Totes. La paraula més inofensiva, de sobte, causa un estrall. Una combinació equivocada, un to desafortunat, una coma precipitada o omesa poden significar un desastre. Les paraules fereixen, marquen. Les paraules maten. Les paraules s'haurien de guardar al fons dels calaixos, a la part de dalt dels armaris. Fora de l'abast de les criatures. I dels adults. Les paraules són una arma. S'ha de tenir llicència per utilitzar-les."

 

Amb aquesta lectura supero la premissa de llegir un llibre on hi aparegui menjar (Lletres i gastronomia) del repte de lectura que organitzen les Biblioteques de Mataró: Una Mataró de Llibres.

"...només provem d'entendre les coses dolentes. Les coses bones, ens limitem a viure-les, sense misteris. Si tenim bona salut, si fem un bon negoci, si és un bon fill, ens pensem que és perquè ha de ser així i punt. Els perquès els deixem per a les coses que ens desagraden, que ens disgusten -qüestionaris inacabables."

Coneixem una mica més l'autor? 
Francisco Azevedo (Rio de Janeiro, 1951) és advocat, diplomàtic, escriptor, publicista, autor de teatre i poeta. L'arròs de la tieta Palma és un llibre que s'ha venut durant molts anys a Brasil i és la seva primera novel·la.

Txell.Cat

La fabricanta - Dolors Monserdà

Títol: La fabricanta
Autora: Dolors Monserdà

Llengua original: català

Any: 1904 (2022, en aquesta edició)

Editorial: Editorial Barcino

"Com l'humil aglà que, amagat en lo fons de la terra, dona vida al tany que ha d'ésser brancuda alzina, aixís l'Antonieta, en los començaments del seu matrimoni, en una sala que els servia de quadra, i al poc temps darrere d'un taulell situat en l'entresol, despatxant los gèneros de sa producció i portant alhora minuciosament lo compte d'ingressos i sortides, amb son esperit treballador i mercantil i una economia duta al darrer extrem, havia constituït la base de la prosperitat de sa casa."

“Escriure per a la dona i que els meus escrits poguessin ser-li d’alguna utilitat moral i material, veus aquí els meus ideals literaris”, deia Monserdà, que essent dona, catalana i escriptora a mitjan segle XIX, va ser una escriptora total que mai va fer servir pseudònim i de les primeres a parlar de feminisme a Catalunya.

La fabricanta és una de les seves novel·les més celebrades i ara ens arriba dins la col·lecció Imprescindibles de Barcino, en una edició que molt completa i bonica. Les guardes són precioses, però també ho són les il·lustracions del germà de l’autora que encapçalaven els capítols i que es troben reproduïdes al final del llibre.

La història transcorre a Barcelona entre 1860 i 1875, una ciutat en plena industrialització del sector tèxtil. En aquest marc, coneixem dues cosines, l’Antonieta i la Florentina, que són d’allò més diferents. La primera és una noia òrfena, que no és especialment agraciada, i que viu amb el seu germà Pep, que té una fàbrica de teixits. La Florentina, en canvi, és una noia atractiva, que s’ha format en una de les escoles de l’alta societat, afeccionada a les novel·les europees de l’època i que somnia a viure una vida de novel·la.

"...una mena de nu que li pujà del cor se li aferrà a la gola, un vel espès emboirà les nines dels seus ulls i dos enfilalls de llàgrimes regalimaren per dessobre de ses morenetes galtes."

 
La vida i l’evolució de les dues dones serà ben diferent: l’Antonieta es farà un tip de treballar, de passar comptes, sense oblidar mai els seus orígens, però aconsellant sempre el seu marit des de l’ombra. És una dona pragmàtica, independent i treballadora. La Florentina, en canvi, farà ballar el seu marit (i germà de l’Antonieta) per on voldrà, sense acabar de trobar la satisfacció en una vida que no s’assembla a les de les heroïnes que ha llegit. És somniadora i naïf, el paradigma de la dona de classe alta: educada per fer de muller.

Monserdà va escriure un retrat de la societat barcelonina de finals del segle XIX, amb la irrupció de la maquinària en una Barcelona on encara hi havia camps de conreu, però també un homenatge a les dones que, com l’Antonieta, treballaven a l’ombra dels seus marits, aconsellant-los, guiant-los i administrant-los els béns i negocis.

La fabricanta va ser la primera novel·la urbana de la que es considera la primera novel·lista catalana. Només pel valor històric d’aquesta peça, ja en valdria la pena la lectura, però és que a més, l’edició s’ho val.

"Si les alegries matessin, aquesta hauria acabat amb la vida de l'Antonieta. Ja no pensà que en pogués gaudir cap de més grossa."

 

El text ha estat adaptat de l’escriptura prefabriana a l’actual, però se n’han mantingut alguns aspectes, com es detalla als Criteris d’edició. Reconec que a mi m’agrada notar la pàtina antiga que tenen els clàssics i que es manté en aquesta edició de La fabricanta, però crec que no tots els lectors gaudiran d’aquest estil per igual.

En qualsevol cas, us animo a fer aquest esforç perquè paga la pena 😊 

"Bé prou que la veia, la inutilitat del seu desfici! Però, res, qui el detura, aquest cavall desenfrenat que s'anomena pensament?"

Amb aquesta lectura supero la premissa de llegir un clàssic de la literatura catalana del repte d’El Reducte català i marco també una casella més del viatge amb La Caravana Lectora, fent parada a Catalunya.

Coneixem una mica més l'autora?

Dolors Monserdà (Barcelona, 1845 - 1919) va ser una escriptora catalana, primera presidenta dels Jocs Florals, l'any 1909. Se la considera una escriptora total perquè va cultivar tots els gèneres, però a més és considerada la primera novel·lista, ja que mai va fer servir un pseudònim per signar les seves obres. 

Entre la seva obra, hi trobem textos de caràcter feminista i social.

Txell.Cat