L'arròs de la tieta Palma - Francisco Azevedo

A principis de març vam publicar un comentari d'aquest mateix llibre que havia fet la meva àvia, MAC. Avui us presento el primer comentari de la meva germana en aquest bloc, on ens parla d'aquesta mateixa obra.

Si voleu consultar l'altre comentari sobre Arroz de Palma que va escriure MAC feu clic aquí.

Títol: L'arròs de la tieta Palma

Autor: Francisco Azevedo

Llengua original: portuguès

Traductor: Maria Dolors Ventós

Editorial: Columna

L’inici de la lectura d’aquesta novel·la el va marcar el que la meva mare va escriure a la primera pàgina. Sant Jordi 2013 i la meva mare, com sempre, ens sorprèn regalant-nos un llibre del qual no n’has sentit a parlar mai.

La meva mare escrivia a la primera pàgina;

“[...] perquè la generositat i la senzillesa no són ni mediàtiques ni abundants. Aquest és un llibre que parla del valor de les petites coses, dels llaços que ens uneixen, de les arrels, de les baralles i reconciliacions, de l’esperança i la generositat. [...]”

Aquestes tres ratlles resumeixen molt bé el que vol transmetre Francisco Azevedo i el com revius tu la història que explica. Una història d’una família senzilla i modesta. Una història amb la qual veus com cadascú va agafant el seu camí i així va fent la seva vida. Una història que et fa veure com es poden allunyar i apropar aquests camins. Una història que et permet recordar que la vida avança i a mesura que et vas fent gran vas valorant més les petites i senzilles coses que t’envolten. Una història que et fa veure que no tot és de flors i violes, sinó que a la vida també et trobes entrebancs que vas superant i que en superar-los creixes, aprens i et donen forces per continuar vivint.

És una lectura lenta, com el tarannà brasiler de l’autor, que vas llegint poc a poc i tal i com diu la meva àvia, et fa reflexionar sobre la vida. En el meu cas, quan vaig acabar el llibre, el regust de boca que em va quedar va ser de tranquil·litat i pau, de saber valorar les petites coses, com comentava abans. Ha estat una novel·la que me l’he sentit molt propera, potser per la relació que tinc amb la meva família, que també és gran, també hi ha enganxades però també compartim molts moments junts.

Si tanco els ulls i penso en el llibre, em ve a la ment la imatge d’una casa de camp envoltada d’un bosc no massa espès que deixa que els rajos de llum s’escolin entre les fulles. És un capvespre de setembre i el sol és baix. El rajos que arriben entren per les finestres de la casa i il·luminen la sala d’estar i la cuina i deixen veure algunes partícules de pols que voleien per l’ambient. A la cuina algú prepara un arròs amb verdures i l’olor és deliciosa i et fa obrir la gana. A la casa hi regna la calma. Qui prepara l’arròs ho està fent amb molt d’amor perquè d’aquí unes horetes, el sol ja no hi serà i la calma tampoc, però al voltant d’una llarga taula s’hi reunirà una gran família que xerrarà i riurà amb un to massa elevat però acollidor. I aquells que ja no hi són, s’ho miraran amb un somriure ben gran, pensant orgullosos que ells van poder formar part d’això. 

Marta Català