Balanç lector 2024

El 2024 ha sigut un any complex i això ha fet que hagi llegit menys que els darrers anys. Tot i això, convé no oblidar mai que llegeixo per plaer i no per acumular lectures, així que des del punt de vista lector, tampoc no ha estat un mal any.

Som-hi amb les estadístiques d'enguany!

He llegit 32 llibres, i això son 13 llibres menys que el 2023 i 14 menys que el 2022, i un total de 7.307 pàgines. No cal dir que el número de pàgines també és inferior al dels darrers dos anys, no? De mitjana, els llibres que he llegit tenen 228 pàgines.

El llibre més breu que he llegit és L'home jove d'Annie Ernaux, amb 34 pàgines. He superat el llibre més curt de l'any passat (63 pàgines!) i això que em pensava que seria difícil. El llibre més llarg que he llegit és Madame Bovary de Flaubert, amb 424 pàgines (notablement més curt que el llibre més llarg de l'any passat, Els grans optimistes de Rebecca Makkai).

El 2024 he anat més enrere en el temps amb la lectura de Macbeth de Shakespeare (1606) i amb Madame Bovary (1856). També he llegit alguns llibres acabats de publicar: Com un batec en un micròfon de Clara Queraltó i Al bosc s'hi ha d'arribar quan encara és fosc de Maria Arimany.

A diferència de l'any passat, aquest any he abandonat les lectures en anglès i he llegit en català i en castellà, amb un clar predomini del català.

La proporció entre lectura d'originals i traduccions es manté força igual: amb 21 traduccions i 11 originals:

2024 també ha estat un any en què les llengües originals de les meves lectures han disminuït considerablement. L'any passat havia llegit fins a 15 llengües originals diferents, i aquest any sembla que he llegit menys variat: 6 idiomes originals.

La proporció entre autors i autores ha quedat més ajustada i, sorprenentment, pel que fa a la traducció hi ha un clar predomini masculí (14 traductors - 7 traductores).

17 autores i 15 autors

7 traductores i 14 traductors

Tots els llibres els he llegit en format paper i hem visitat molt sovint la biblioteca, d'on he llegit 13 llibres.

Pedro Páramo - Juan Rulfo

Títol: Pedro Páramo
Autor: Juan Rulfo
Llengua original: castellà
Editorial: Editorial RM
Any: 1955

"-¿Ya murió? ¿Y de qué?

-No supe de qué. Tal vez de tristeza. Suspiraba mucho.

-Eso es malo. Cada suspiro es como un sorbo de vida del que uno se deshace."

 
Vaig descobrir Juan Rulfo amb la lectura d’El llano en llamas i tenia pendent llegir la seva novel·la, Pedro Páramo, considerada una obra clau de la literatura llatinoamericana i del realisme màgic.

"Este pueblo está lleno de ecos. Tal parece que estuvieran encerrados en el hueco de las paredes o debajo de las piedras. Cuando caminas, sientes que te van pisando los pasos. Oyes crujidos. Risas. Unas risas ya muy viejas, como cansadas de reír. Y voces ya desgastadas por el uso. Todo eso oyes. Pienso que llegará el día en que estos sonidos se apaguen."

 
Pedro Páramo és una novel·la amb una estructura fragmentada, construïda a partir de diferents veus i personatges, antics habitants de Comala, ànimes que no han pogut trobar el repòs i segueixen vagarejant per la contrada.
Rulfo no només fragmenta les veus narradores, sinó també les línies temporals, i ens explica dues històries principals, situades en dos moments diferents, a les quals hi intercala les històries d'altres personatges.

"Vine a Comala porque me dijeron que acá vivía mi padre, un tal Pedro Páramo. Mi madre me lo dijo. Y yo le prometí que vendría a verlo en cuanto ella muriera. Le apreté sus manos en señal de que lo haría, pues ella estaba por morirse y yo en un plan de prometerlo todo."

La novel·la comença amb la promesa de Juan Preciado a la seva mare, Dolores Preciado, quan està morint, de tornar al seu poble natal, Comala, i reclamar al seu pare Pedro Páramo reconeixement i l'atenció que no han tingut en vida. Així, Juan Preciado, perseguit per uns somnis que el deixen intranquil se'n va a buscar el seu pare. Quan arriba a Comala li diuen que Pedro Páramo fa temps que va morir. A partir d'aquell moment s'inicia la segona història principal, la de Pedro Páramo des que és un nen fins a l'edat adulta. Aviat descobrim que Pedro Páramo és un cacic que s'ha fet amb el poder de tota la zona; tothom li deu favors, tothom el tem i ell s'encarrega que això sigui així mitjançant la violència i els suborns. Un home que actua com un Déu, que sembla que estigui per sobre del bé i del mal. Tot li pertany: terres, animals i persones, homes i dones… però tot i així hi ha alguna cosa que no pot aconseguir, ni amb poder ni amb violència.
Quan Juan Preciado arriba a Comala, no troba el poble viu i alegre que evocava la seva mare, sinó un paratge erm, abandonat i pobre, on ni tan sols els morts viuen tranquils. Tots ells coneixien i van patir l’existència del seu patró.
 

"Entonces oyó el llanto. Eso lo despertó: un llanto suave, delgado, que quizá por delgado pudo traspasar la maraña del sueño, llegando hasta el lugar donde anidan los sobresaltos."

Alguns dels temes que apareixen a Pedro Páramo ja els havíem trobat a El llano en llamas: violència i abús de poder, mort, pobresa i dependència dels cacics, una crítica a les classes polítiques que fan la vista grossa, i a la religió.
 
Pedro Páramo és una novel·la que requereix una segona (i potser una tercera lectura) per acabar de copsar-ne tots els detalls i tots els matisos, les veus i les històries. Tinc la sensació que se m’han escapat moltes coses, però alhora l’he gaudit, l’he trobat magnètica i m’ha absorbit. He temut Pedro Páramo i he sentit la pols dels camins a la pell, el silenci eixordador d’aquest poble abandonat i sofert, i la tristesa de la soledat. Una història tristíssima i bellíssima sobre el tema més universal i antic de la història de la humanitat.
 

"Y se preguntaba hasta cuándo terminaría aquello. Esperaba que alguna vez. Nada puede durar tanto, no existe ningún recuerdo por intenso que sea que no se apague."

 

Altres entrades del mateix autor:

• El llano en llamas

Txell.Cat

Al bosc s'hi ha d'arribar quan encara és fosc - Maria Arimany

Títol: Al bosc s’hi ha d’arribar quan encara és fosc
Autora: Maria Arimany
Llengua original: català
Editorial: L’Altra Editorial
Any: 2024

"En aquest binarisme nostre, el món es divideix entre abandonats i abandonadors. Entre víctimes i botxins o, cosa que és el mateix: entre bons i dolents."

Aquest 2024 hem començat a fer un club de lectura amb les amigues del poble i, sorprenentment per mi (he de confessar que no hi tenia gaire fe 🙈), hem compartit quatre llibres. Quatre lectures que hem fet cadascú al seu ritme i que després ens hem trobat i hem comentat amb un bon vermut i unes olivetes. Al bosc s'hi ha d'arribar quan encara és fosc de la Maria Arimany ha estat l'últim llibre que hem compartit aquest any, però ja tenim pensat el següent, així que això no s'atura aquí! 

La proposta de llegir la primera obra d'Arimany va ser de l'amiga menys lectora de la colla, que fins aleshores no havia participat en cap lectura, però que ens va dir que una companya de feina havia guanyat un premi, li publicaven un llibre i que aquest el llegiria, així que si el llegíem totes, podríem comentar-lo. No sabíem l'editorial, ni el títol ni el premi ni el nom de l'autora, que ja li havíem dit que sí. Diumenge vam trobar-nos per comentar Al bosc s'hi ha d'arribar quan encara és fosc i vam tenir la sort de poder-ho fer amb la Maria Arimany, que es va oferir a venir. Va ser una experiència molt bonica, la Maria va ser molt propera i vam poder parlar amb ella dels seus personatges i del procés de creació del recull. Moltes gràcies, Maria, per l'estona compartida i per la teva proximitat 😊. 

Al bosc s'hi ha d'arribar quan encara és fosc és un recull de deu textos, dels quals la majoria són contes breus. Al centre del recull hi ha ‘La farinera borda (Amanita phalloides)’, un conte considerablement més llarg que la resta i amb una estructura fragmentada i no lineal. Aquest és el relat que més m'ha agradat, tant per la força de la història com per la manera com es va descabdellant, deconstruïda per deixar que el lector vagi col·locant totes les peces, i amb un clímax brutal que arriba just al final. Tots els contes estan protagonitzats per dones, de diverses edats i en diferents moments vitals, però que comparteixen el fet de trobar-se en relacions sentimentals on no volen estar i de ser incapaces de fer algun pas per canviar l’status quo, més enllà de somiejar. L’única que s'atreveix a moure fitxa és la protagonista de ‘La farinera borda’, tot i que la Maria Arimany també ens deia que “d'aquella manera”, ja que tot i passar a l'acció, després torna a l'actitud semiconformista. 

"A vegades voldria ser el gos i que tot m’importés un rave."

La temàtica central del recull són les dificultats en les relacions de parella, i l'equilibri entre la inèrcia que ens empeny a conformar-nos-hi i el desig de viure altres experiències. De fet, un dels aspectes que vam comentar i destacar és la naturalitat amb què es presenten protagonistes que mantenen relacions amb nois i amb noies, i el fet que la bisexualitat o l'homosexualitat no sigui el tema del text, sinó un element més. També hi apareix el desamor, la ràbia i el desig de venjança. Tot plegat amb una natura poderosa, delicada i salvatge present a tots els textos. 

L'estil de la Maria Arimany és delicat i poètic, i també directe, explícit i dur. La llengua està molt ben cuidada. És una manera d'escriure que em sembla magnètica, que m'agrada molt i que m'ha recordat a altres autores que he gaudit de valent, com la Irene Solà. A d’altres amigues els ha fet pensar en l'estil d'Eva Baltasar o en Distòcia de Pilar Codony (aquest últim no l'he llegit). 

Un dels aspectes que van comentar ahir és que els contes són rodons i estan molt ben escrits, no necessiten més pàgines i, tot i la brevetat tenen molta força i expliquen moltes coses. 

Crec que amb tot el que n'he dit fins ara és molt evident que he gaudit molt de la lectura, així que us recomano que la llegiu i que ho feu amb calma. Jo l'he anat dosificant per poder endinsar-me al bosc amb calma per sentir-ne les olors i els sorolls, i creieu-me que m'hi he trobat ben bé dins. 

"M’he buscat la ràbia, però només m’he sabut trobar la pena, la tristor, les ganes de sortir d’allà i demanar-te perdó, i que fessis fora amablement aquesta que em vol prendre casa meva, que em vol prendre la nena i a tu, que gairebé érem una família, i que entréssim a casa, enviessis la nena al llit i folléssim fort, com els senglars, com les guineus, com els gripaus."

Txell.Cat