Autor: William Shakespeare
Llengua original: anglès
Traducció: Salvador Oliva
Editorial: Vicens Vives
Any: 1606
"No hi ha pitjor enemic per als mortals
que la confiança, mare del trasbals."
He llegit poques coses de Shakespeare i, de fet, no en llegia res des que vaig fer literatura universal a batxillerat. Aleshores vaig llegir Romeu i Julieta, i Somni d’una nit d’estiu. Tot i que ens agrada molt anar a teatre i que quan en llegeixo, el gaudeixo, en general em costa trobar moments per llegir teatre i acostumo a decantar-me cap a la novela. En aquesta ocasió m'hi he animat gràcies a una lectura conjunta que durava pocs dies.
Macbeth és una història de reis i de generals, de l’ànsia pel poder i de com aquest poder pot arribar a corrompre les persones, i de les profecies autocomplertes.
Duncan, rei d'Escòcia, està pendent dels avenços dels combats contra els exèrcits invasors de Noruega i Irlanda, quan rep notícies que els generals Macbeth i Banquo han tingut un paper clau en la victòria, així que decideix regraciar-los. De tornada a casa, Macbeth i Banquo reben la profecia de tres bruixes que auguren que Macbeth serà rei d’Escòcia. Aleshores, Macbeth, encegat per l’ambició i animat per Lady Macbeth, decideix fer-se amb el tron, encara que això li suposi haver-se d’enfrontar a posteriors remordiments i temors.
Macbeth és una obra de teatre especialment breu; de fet, és la tragèdia més breu que va escriure Shakespeare. Personalment, no m’ha agradat tant com esperava (ei, que parlem de Shakesperare eh!) i m’ha semblat massa simple i precipitada. M’hi han faltat pàgines per acabar-me d’endinsar en la història de Macbeth, i això que gràcies a la lectura conjunta precisament n’hem dilatat la lectura més del que hauria durat en solitari.
El personatge de Macbeth evoluciona excessivament de pressa en una tragèdia excessivament breu, i passa de ser el bon general de confiança, temerós i influenciable, a un rei sanguinari i insensible. I tot plegat perquè s’aferra a la profecia d’unes bruixes i, impacient i incapaç d’esperar que s’esdevinguin els fets, decideix fer encaixar el destí.
"On ara som,
hi ha dagues amagades al somriure dels homes,
i com més pròxims a la nostra sang,
més sanguinaris."
No tinc la sensació d’haver llegit una gran obra d’un dels grans dramaturgs de la història, però és tan breu que m’alegro d’haver-la llegit per anar coneixent a poc a poc l’obra de Shakespeare.
Finalment, recalcar que és clau agafar una bona traducció per poder seguir la història. En el meu cas, després d’intentar-ho amb una altra, he acabat llegint la traducció de Salvador Oliva publicada a Vicens Vives. Aquesta traducció manté el vers, però és comprensible 🙂.
"Vinga, amic, no t'amaguis els ulls amb el barret:
dóna paraules a la teva pena. El dolor que no parla
infla molt més el cor, i fa que es trenqui."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies per comentar!