Bitter - Akwaeke Emezi

Títol: Bitter
Autori: Akwaeke Emezi
Llengua original: anglès
Editorial: Faber & Faber
Any: 2022

"Fear was a fist around her heart, clamping it painfully."

Fa uns anys vaig llegir Aigua dolça d’Akwaeke Emezi i recordo que no va ser una lectura fàcil, però que vaig tenir la sensació que estava llegint un llibre molt especial i molt diferent. Tot i que havia vist que s'havien publicat alguns llibres més seus en català, va ser aquesta coberta tan vistosa que, exposada amb les novetats de la biblioteca, em va cridar molt l'atenció. Feia uns dies que em rondava pel cap llegir alguna cosa en anglès i m'hi vaig decidir. 

Bitter és una novel·la juvenil de fantasia i és una preqüela de Pet; totes dues novel·les les podem trobar en català publicades per Indòmita amb els títols Mascota i Bitter. Tot i ser una preqüela, es pot llegir perfectament de manera independent, ja que és una introducció al món que després trobarem a Pet. 

La Bitter és una noia òrfena que, després de voltar per diverses cases d'acollida, ha trobat un refugi segur a Eucalyptus, una escola especial que acull joves amb talents artístics que necessiten un sostre. Allà coneix la seva millor amiga, Blessing, i la seva parella Alex, amb qui a poc a poc es va obrint sense sentir-se jutjada. L'escola Eucalyptus, encapçalada per Mrs. Virtue, és un oasi que, sempre que vulguin, les manté al marge dels aldarulls i els perills dels carrers de la ciutat de Lucille, on s'hi viu una revolució contra un sistema abusiu i classista. La Bitter no pot suportar veure com cada dia hi ha ferits i morts als carrers en mans dels policies que defensen l’status quo, pero tampoc pot suportar la idea de sortir i posar-se en perill i no entén que ho facin les seves amigues. Ella prefereix tancar-se a la seva habitació, posar-se els auriculars amb la música ben alta per aïllar-se i dibuixar; i quan se sent més sola, amb una gota de la seva sang, fa viure les seves creacions. A poc a poc, a través de noves coneixences anirà coneixent alguns membres del col·lectiu Assata, un grup de nens i joves revolucionaris, i trobarà la seva manera de participar en la revolució. 

"Bitter felt her pulse quicken as his eyes met hers -there was something tender about how he was looking at her, and she wondered if he looked at the rest of the world the same way."

M'ha sobtat la tria dels noms dels diferents personatges de la història, ja que la majoria estan totalment carregats de significat. Tenim la Bitter, la protagonista, que té aquest caràcter eixut d'entrada; la seva amiga Blessing, que és una benedicció per a la protagonista, el seu puntal; la directora de l'escola, Mrs Virtue, que la treu del carrer per dur-la a un lloc segur; Aloe, que serà un bàlsam per a la protagonista, o Vengeance.

Akwaeke Emezi ens presenta un elenc de personatges molt divers: són majoritàriament negres i amb més presència de personatges femenins que masculins, amb un líder carismàtic amb diversitat funcional, i amb diversos personatges LGTBIQ+.

Bitter parla de la salut mental dels joves i de la importància de sentir-se segur i recolzat, i del poder de l'art en totes les seves expressions com un mitjà per canalitzar emocions. Tanmateix, diria que el tema central de la novel·la és la lluita contra les injustícies i la desigualtat, i la qüestió sobre si s'ha d'emprar la violència o no. 

Per posar-hi un “però”, m'ha semblat que alguns missatges es repetien en excés, sobretot per recalcar les emocions de la protagonista i les seves dificultats a l'hora de relacionar-se. M'ha sorprès aquesta reiteració, però tampoc m'ha resultat molesta (la prova és que m'he polit el llibre ben ràpid!).

Crec que la combinació dels personatges amb els temes que tracta fan que Bitter sigui una novel·la juvenil que pot funcionar molt bé amb joves amb inquietuds artístiques, joves amb esperit reivindicatiu i joves a qui els agradi la fantasia. I, a més, també pot ser servir de pont amb aquells més introvertits, ja que a través d’una història de fantasia poden trobar paral·lelismes per parlar d’allò que els preocupa.

"The boy’s gap-toothed smile was breaking open again, but this time it was just for her, and it felt like it was happening in slow motion, a prolonged dazzling."

Aquest retrobament amb Emezi ha estat un gran encert i tinc ganes de continuar descobrint la història de la ciutat de Lucille amb Pet.

Altres entrades de la mateixa autori:

• Aigua dolça

Txell.Cat

Mirall trencat - Mercè Rodoreda

Títol: Mirall trencat

Autora: Mercè Rodoreda

Llengua original: català

Editorial: Club Editor Jove

Any: 1974

"Allà dins hi havia viscut gent. De la vanitat, de l’odi, de les miques d’amor, en quedava la pols i un trist espectacle d’esplendor i d’oblit."

Quan feia batxillerat vaig llegir Mirall trencat i em va agradar moltíssim, però com que no el recordava massa, l'he volgut rellegir aprofitant el nou programa del 3Cat, Club Tàndem. Tot i que em va sorprendre més la primera vegada, l'he gaudit moltíssim.

Mirall trencat explica l’ascens i descens d’una família benestant de Barcelona i de la mateixa ciutat a través de tres generacions. Aquesta història de la vida, però, no ens la narra de manera cronològica ni a través d’una única veu, sinó que ho fa trencat el reflex d’aquesta vida en mil bocins, i presentant-nos-els per separat. Així, Rodoreda utilitza multitud de recursos literaris, estils i narradors per explicar-nos la vida de Teresa Goday, Sofia Valldaura i dels seus fills. Tots els personatges són imperfectes, tenen secrets i històries amagades, i tots anhelen un amor que no pot ser. 

"I l’àvia s’adonà que estava molt trist i li passà la mà pels cabells unes quantes vegades; després la hi deixà plana damunt del cap, però sense pesar, i li digué tot tirant-se una mica endavant: “L’àvia t’estima molt”. I a ell li vingueren ganes d’entrar tot sencer a dintre de l’àvia i ser àvia."

Aquesta novel·la és diferent de la resta de l’obra de Rodoreda, en què acostuma a haver-hi un personatge central. Aquí hi ha moltíssims personatges i, de fet, la mateixa Rodoreda deia que la novel·la se li estava omplint de personatges. És una novel·la que denota un domini absolut de la llengua catalana, però també de l’escriptura. Mirall trencat és un joc i a cada capítol podríem jugar a fixar-nos amb els símbols, la veu narrativa i el gènere.  

He fet la lectura amb el llibre que en Dídac té treballat de fer classes, així que he pogut copsar molts detalls, sobretot pel que fa a la simbologia de cada personatge, que m’han semblat una autèntica obra d’orfebreria. Rodoreda no deixa res a l’atzar: els personatges estan molt treballats, les converses estan farcides de detalls, les descripcions de l’entorn…

Un cop acabada la lectura, he vist l’episodi de Club Tàndem sobre aquesta novel·la i m’ha agradat l’enfocament que en fan: centrat en un únic tema, el dels secrets. I si encara voleu aprofundir més, hi ha el contingut extra amb converses sobre l’obra de l’autora amb experts. Trobareu el contingut en format vídeo a la plataforma 3Cat i en format pòdcast a Spotify.

En aquestes converses es comenten alguns dels temes que apareixen a Mirall trencat, perquè n’està farcit: el pas del temps a través de les persones, els sentiments i els llocs; la crueltat de l’ésser humà; la importància dels secrets, entre d’altres.

"Entrà a l’habitació de la Teresa i sincerament la compadí. Sentí que havia de compadir aquella desviació antiga que més valia oblidar perquè a dintre de la consciència cadascú hi està sol amb ell mateix."

Aquesta és una novel·la que es pot llegir de moltes maneres diferents, posant el focus en el melodrama familiar, o en la simbologia, en el tractament de les diferents classes socials, en les diferents veus narratives, en la varietat de temes que hi tracta, en els diferents gèneres que tempteja. Sigui com sigui, és una novel·la molt llegidora i tan treballada, que permet a cada lector trobar-hi el seu Mirall trencat. 

"...I una pena forta és com una gota d’aigua que va fent forat, fent forat..."

Altres entrades de la mateixa autora

• Jardí vora el mar
• La plaça del Diamant

Txell.Cat

Ningú no et recordarà - Santi Sirvent

Títol: Ningú no et recordarà
Autor: Santi Sirvent
Llengua original: català
Editorial: Pagès Editors
Any: 2024

"Aquest cop no l’han vençut els prejudicis ni les pors, ni tampoc la incertesa de no saber com acabarà aquesta història. Per primera vegada ha deixat que els sentiments aflorin per descobrir-li un sentit de les coses que no coneixia fins ara."

Tres dies és el que he trigat a devorar aquest thriller hipnòtic i absorbent que l'autor, Santi Sirvent, em va fer arribar fa uns mesos. 

Ningú no et recordarà ens transporta a Alsàcia, on l’Aldo, un jove barceloní de família adinerada, es trasllada per feina amb la seva parella embarassada, la Mar. Tanmateix, quan comença la novel·la la parella de l’Aldo és la Céline, que tot just es trasllada a casa d'ell. 

La novel·la està estructurada en capítols breus datats que s'agrupen en dues parts, narrades principalment per dos personatges diferents. Tot i això, en totes dues parts s'hi intercalen les narracions de l'Aldo, la Céline i la Mar, que van fent salts en el temps per anar afegint peces al trencaclosques. Aquesta estructura m'ha recordat la de Com un batec en un micròfon de la Clara Queraltó. 

La intriga i la tensió estan molt treballades, ja que el cas es presenta molt al principi i no es descabdella fins la meitat de la segona part, i la sensació d'inquietud del lector va creixent i s'expandeix amb l'inici de la segona part, amb un gir de guió imprevisible que toca temes molt actuals. 

 

La resolució de la novel·la m'ha semblat un punt massa enrevessada i hollywoodiana, i m'ha donat la sensació que alguns personatges i conflictes molt candents i interessants queden en la superfície. M'hagués agradat aprofundir més en alguns comportaments i decisions que no he acabat d'entendre. 

En termes generals, Ningú no et recordarà m'ha semblat una lectura molt àgil i entretinguda, ideal per a les vacances, moments d'estrès en què costa concentrar-se en la lectura o per sortir d'un bloqueig lector. És un thriller que es devora des de la primera pàgina i que fuig de la figura del policia-detectiu, sinó que posa al centre els protagonistes de la història. 

Enhorabona, Santi, per la teva primera novel·la i moltes gràcies per la confiança!

Txell.Cat

Bailey's Café - Gloria Naylor

Títol: Bailey’s Café
Autora: Gloria Naylor
Llengua original: anglès
Traducció: Regina López Muñoz
Editorial: Editorial Arde
Any: 1992
 

"Pero no creo que la vida deba dejar buen sabor de boca, ni malo tampoco, ojo. La vida debe dejar sabor, a secas."

 
Bailey's Café de Gloria Naylor va arribar a les meves mans pel meu aniversari, regal dels meus sogres, que es van deixar recomanar pel llibreter del Vapor Vell de Premià de Mar. No coneixia l'autora ni l'editorial, però quin encert!
 

"Aunque el planeta sea redondo, hay demasiados lugares donde puedes llegar a encontrarte al borde del abismo, como me pasó a mí; y salvo que haya un espacio, un sitio donde respirar hondo durante un rato, el borde del mundo -aterrador ya de por sí- podría ser también el fin del mundo. Y eso sería una auténtica lástima."

 
Bailey's Café és una novel·la absolutament absorbent des de la primera pàgina, en què coneixem el copropietari d'aquest bar, un veterà de la Segona Guerra Mundial, i la seva història. Aquest bar-cafeteria és un indret màgic, un bar mòbil que apareix allà on el necessiten, aliè al temps i a l'espai, un refugi per als qui s'han perdut en la vida, estan esgotats i necessiten aturar-se un moment. El Cafè de Bailey és un espai lliure de judicis, on totes les històries són escoltades al tempo que marca el protagonista i narrador, uns llimbs de la desesperació i un oasi temporal per decidir si volen sortir per la porta de darrere que dona a l'abisme i deixar enrere la vida, o si volen sortir per la porta d'entrada i tornar-ho a intentar.
 

"Y cuando no nos encuentren, empezarán a hacer preguntas. Oye, ¿cómo es que el bar no estaba el mes pasado, que vine un día? No me habría extrañado si el local hubiera estado cerrado, pero es que había desaparecido el edificio entero. La vida es muy corta para perder el tiempo explicando obviedades a necios. Si no se dan cuenta de que solo estamos aquí cuando nos necesitan es que no necesitan saberlo."

En cada capítol se'ns explica la història d'un dels personatges que han decidit fer parada al Cafè de Bailey. La majoria de narracions les introdueix en Bailey, que després dona pas al personatge perquè expliqui la seva història. Tots són persones que han estat marginades, bandejades i abusades; tots són negres i la majoria són dones. Hi ha una dona que ho ha donat tot per trobar el seu lloc i acaba malvivint al carrer i refugiant-se en l'alcohol, una dona preciosa que s'autolesiona, una esposa i mare abnegada que es torna addicta a l'heroïna, un graduat en Matemàtiques que decideix posar-se vestits, una noia de 12 anys a qui el seu germà ha venut perquè abusin d'ella…
 

"Efectivamente, la prisión federal de Tucson estaba segregada. [...] mexicanos, indios yuma, indios hopi y chinos eran negros honorarios y formaban parte de nuestro grupo, mientras que las diversas cepas de europeos, catalogados como blancos, componían el otro bando."

 
Ja ho veieu, un recull d'històries molt tristes, carregades de patiment i traumes, narrades amb un estil directe i commovedor. Naylor aconsegueix reconstruir la imatge d'aquells pàries que la societat rebutja i aïlla, i humanitzar-los explicant-nos la seva vida, fer-nos sentir empatia i entendre'ls. No justifica les seves accions, però ens explica per què han arribat al punt en què es troben.
 

"Mi padre me contaba que en el cielo muere una estrella cada vez que le arrebatas un sueño a alguien. Los sueños de Sadie no habían hecho otra cosa que morir a lo largo de toda su vida. Y la última estrella se apagaba a toda velocidad en lo más hondo de su ser; era lo único que la salvaba de caer en la destrucción, de una eterna inmersión en el espacio infinito del agujero negro que aguardaba el momento de abrirse en su corazón. No había más sueños."

 
Al costat del bar només hi ha dos establiments més: una casa d'empenyorament regentada per un jueu, Gabriel, i un hostal regentat per l’Eva, una dona repudiada per gaudir del propi plaer.  I el seu hostal és una mena de prostíbul que no ho acaba de ser i que acull algunes dones perquè hi visquin. La única condició que posa és que cobrin les visites en flors.
Gabriel, Eva, però també Maria i Esther. Els noms dels personatges estan curosament triats i tenen reminiscències en la Bíblia, un detall que em va passar per alt inicialment.
 
La novel·la s'estructura com un disc de jazz i no hi he acabat de veure-hi la relació amb la història. No solc escoltar jazz i no en soc una experta, però és un gènere que deixa molt espai a la improvisació, a allunyar-se de la partitura escrita i deixar-se portar per la melodia dels altres; és un gènere de música molt lliure. I, d'alguna manera, en aquesta història, en aquesta cafeteria, s'escolten totes les històries, tots els solos sense jutjar-los.
 

"Y de pronto entendí, de esa manera misteriosa en la que a veces uno entiende las cosas, que si no tomaba la iniciativa en ese preciso instante la perdería para siempre. Me maldije por las siestas que eché en las clases de oratoria. Ya me avisó la señorita Fitzpatrick de que algún día me arrepentiría de haber despreciado la importancia de aprender a pronunciar las vocales correctamente."

Bailey's Café és un llibre molt dur i trist, però m'ha emocionat molt i m'ha encantat. Les històries més crues es narren sense pèls a la llengua i alhora d'una manera molt bonica. Bailey's Café és un cant a l'esperança i la redempció, a seguir endavant per més difícil que ens ho posi la vida, un homenatge als llocs i les persones que són refugi i t’abracen sense jutjar quan ets més vulnerable. Si tots aquests personatges -jueus, negres, prostitutes, drogoaddictes, sense sostre, alcohòlics, bisexuals, pobres- que han estat marginats històricament per la societat han trobat aquest recer, qui no el trobarà?

"La risa de Sadie sonó como una melodía. Y todo el bar se quedó paralizado. En presencia de algo tan hermoso y excepcional da miedo moverse, y hasta respirar."

 
Txell.Cat

Memòria de noia - Annie Ernaux

Títol: Memòria de noia
Autora: Annie Ernaux
Llengua original: francès
Traducció: Valèria Gaillard
Editorial: Angle Editorial
Any: 2016
 

"Ell va molt ràpid, no està preparada per a tanta rapidesa, tanta fogositat. Ella no experimenta res. Se sent subjugada per aquest desig d’home incontenible, salvatge, sense cap relació amb el del seu flirt pausat i prudent de la primavera. Ella no es pregunta on van. En quin moment va entendre que ell la portava a una habitació, potser li ho ha dit?"

Des de fa uns anys, Annie Ernaux s'ha convertit en un clàssic anual i aquest ja és el quart llibre que li llegeixo. Sovint són lectures breus, però molt intenses, en què l'autora desgrana algun fet de la seva vida i es despulla davant dels lectors: ens narra un avortament a L'esdeveniment, ens parla de la relació amb la seva mare, malalta d'Alzheimer a Una mujer, ens explica la seva relació amorosa amb un home més jove a L'home jove. I a Memòria de noia rememora l'impacte que va tenir una relació amb un home durant dues nits, l'estiu de 1958, quan tenia 18 anys i va anar a fer monitora en unes colònies.

"A la matinada, com que ell no venia, va anar a picar a la seva porta. Li va respondre el silenci. Es va pensar que encara dormia. Hi va tornar diverses vegades. (He oblidat el nombre.) La darrera, després d’haver picat, va intentar obrir. Estava tancat amb pestell. Va mirar pel forat del pany. Ell estava just al seu camp de visió, d’esquena en pijama, estirant-se. No va obrir."

Aquelles dues nits amb el cap dels monitors, més gran i experimentat que ella, mestre d'educació física, es converteixen en la seva obsessió i condicionen les decisions que pren a partir d'aquell moment sobre el seu futur i la seva manera de relacionar-se amb els altres: escollirà uns estudis que detestarà només per poder-s'hi acostar, caurà en un trastorn de la conducta alimentària per aconseguir un cos perfecte, entre d'altres… i tot per un home que després d'utilitzar-la, li farà el buit i no la recordarà. Aquesta obsessió malaltissa m'ha recordat a la de la protagonista de Carta d'una desconeguda d’Zweig.

"No havia vençut la gana. Només l’extenuava treballant. No penso en res més que en el menjar. He entrat en un mode d’existir marcat pel que podria menjar el proper àpat, segons el poder calòric del contingut del plat. La descripció d’un menjar, en una novel·la, em trasbalsa igual que una escena sexual. [...] ¿Quan tindria dret jo també de berenar? Com si la decisió no depengués de mi, sinó d’una altra noia."

 
Han de passar 50 anys perquè Annie Ernaux es vegi en cor d'enfonsar-se en la memòria d'aquella noia que va ser i ho farà per “explorar l'esvoranc entre la realitat esbalaïdora del que passa, en el moment en què passa, i l'estranya irrealitat que revesteix, anys després, el que ha passat”.

"¿Com som presents en l’existència dels altres, la seva memòria, les seves maneres de ser, els seus actes fins i tot? Desproporció inaudita entre la influència sobre la meva vida de dues nits amb aquest home i el no-res de la meva presència en la seva.
No l’envejo gens, soc jo qui escriu."

 
Memòria de noia és el llibre a què m'ha costat més d'entrar dels que he llegit fins ara de l'autora. Per endinsar-se en la memòria de la noia que era l'any 58, Ernaux recupera cartes enviades a amigues, algunes fotografies, fragments del seu diari personal i va reconstruint els records i sentiments d'aquell estiu i els anys que el van seguir. La narració m'ha semblat més confusa i fluida que en altres ocasions, ja que aquí, Ernaux es dissocia de la noia que havia sigut 50 anys enrere i parla d'ella mateixa com si fos una tercera persona, però a més barreja aquest personatge que crea amb el seu ‘jo’ d’escriptora.
 
La prosa d'Ernaux m'agrada per la vulnerabilitat i la humanitat que em transmet. L'autora transforma la vergonya, el pudor i l'estigma que envolten alguns episodis de la seva vida en acceptació i veritat, sense revestiments ni floritures. Quan la llegeixo tinc la sensació d'estar descobrint una part molt íntima de l'autora i vull pensar que per ella és sanador (suposo que si no, no hauria escrit tants llibres…). Però s'ha de ser molt valent per fer-ho. Crec que tots tenim històries que no expliquem, que no ens agrada recordar i que ens provoquen sentiments desagradables i preferim deixar guardades en un racó. A mi Ernaux, a les seves històries, em transmet pau i serenitat, i em fa sentir que fins i tot la història més terrible que tenim per explicar i digerir, després de desgranar-la, pot deixar de fer nosa. 

Altres entrades de la mateixa autora

• Una mujer
• L'esdeveniment 
• L'home jove

Txell.Cat