Aigua dolça - Akwaeke Emezi

Títol: Aigua dolça

Autora: Akwaeke Emezi

Llengua original: anglès

Traductor: Albert Torrescasana

Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2018 (original); 2020 (traducció al català)

"Els humans sovint resen i obliden el que pot fer la seva boca, obliden que les orelles escolten, que quan adreces els teus anhels als déus, s'ho poden prendre com una qüestió personal."

Aigua dolça ha estat la tercera i última lectura del Black History July d'aquest any i ha estat una lectura ben curiosa i interessant, ja que mai havia llegit res semblant.

La novel·la narra la història de l'Ada, una noia nigeriana que pateix disfunció de personalitat. La seva ment està poblada per la seva consciència, uns esperits ancestrals de la tradició igbo i la consciència del cristianisme, religió amb què és educada. Aquestes personalitats alternatives es van apoderant de la ment de l'Ada i narren la història de la vida de la protagonista des que és un fetus fins que es fa gran, passant per una joventut turbulenta, quan pateix una experiència sexual traumàtica. M'ha agradat especialment la imatge que Emezi dibuixa de la ment de l'Ada, com una cambra de marbre on habiten les personalitats que es van posant en primer pla per conduir el cos de l'Ada.

"Abans, quan hem dit que es va tornar boja, hem mentit. Sempre ha estat lúcida. Passava que estava contaminada per nosaltres, un paràsit diví i multicefàlic que li rugia dins la cambra de marbre de la seva ment."

Aquesta lectura i tota la tradició igbo que hi apareix és tan diferent de tot el que havia llegit abans, que al principi em va costar entrar en la lectura i vaig haver de rellegir els primers capítols de la novel·la (no només xoca el contingut, sinó també l'ús de la primera persona del plural en el narrador). Després, però, vaig endinsar-me en la història i, talment com si em trobés dins de la ment de l'Ada, vaig anar passant pàgines per la història de la seva vida. De nou, cap al final de la novel·la, em vaig desenganxar una mica de la història. Així que, per a mi, l'inici i el cos d'Aigua dolça són molt potents, però cap al final es desinfla.

Aquesta barreja del món occidental on viu la protagonista i els seus origens nigerians també arriba al lector en forma de paraules en igbo que apareixen de tant en tant durant la lectura.

Un dels aspectes més interessants d'Aigua dolça és que hi ha molta part autobiogràfica. Emezi escriu sobre el seu poble, la seva tradició, les seves pors i els seus traumes, així com la seva recerca de la personalitat com a dona negra immigrant als Estats Units i de gènere no-binari.

"Les coses no havien estat fàcils per a la Saachi. Mai no ho són quan ets una dona escollida. Només cal preguntar-ho a qualsevol altra mare a qui li hagi crescut un déu a dins abans d'escopir-lo al món salvatge. [...] La Saachi s'ofegava d'angoixa. Li martellejava el pit i se li inflava la gola; li feia tremolar les mans i llavors plorava i no podia respirar."

Aigua dolça és una novel·la fantàstica molt atrevida, inquietant i tendra alhora, escrita amb un estil elegant, punyent i trencador.

De nou, toca fer una menció especial a la feina de traducció d'Albert Torrescasana. Mentre llegia, m'imaginava com hauria estat si ens haguessin fet traduir un fragment d'aquesta obra en alguna classe de traducció de la carrera; estic molt segura que hauria patit i dubtat molt.

Per saber-ne més, us recomano l'article "Una versió africanista i feminista d'Inside Out" del diari Ara.

"L'única cosa que importava era que la feia riure i que irradiava tanta pau que l'Ada gairebé la podia veure a l'aire. [...] Era la primera vegada que besava una persona blanca i, per un moment, li va cridar l'atenció que l'Ewan no tingués llavis."

Coneixem una mica més l'autora?

Aigua dolça és la primera novel·la d'Akwaeke Emezi, nascuda a Nigèria el 1987 i d'origen igbo i tàmil. Emezi també es dedica al videoart. Ha rebut diversos premis amb relats i Aigua dolça també ha estat finalista en diversos certamens.

"L'estimava perquè la vaig veure créixer, perquè em feia ofrenes des que jo havia començat a despertar-me, alimentant-me amb el plec del colze i amb la pell de les cuixes. Deixeu-me que us digui ara que l'estimo perquè, en el moment de la seva devastació, el moment en què va perdre el senderi, aquella noia em va venir a buscar amb tanta impetuositat que va enfollir del tot, i l'estimava perquè, quan la vaig inundar, em va rebre amb els braços ben oberts i em va adoptar sense vacil·lar, desfeta i sanglotant, i em va absorbir amb fervor, fins al fons; no em va negar res.

L'estimava perquè m'havia donat un nom."

Txell.Cat