La plaça del Diamant - Mercè Rodoreda

Títol: La plaça del Diamant
Autora: Mercè Rodoreda

Llengua original: català

Any: 1962

Editorial: Club Editor

"Vaig abaixar el cap perquè no sabia què fer ni què dir, i vaig pensar que havia d'apilotar la tristesa i fer-la petita de pressa, que no em volti, que no estigui ni un minut escampada per les venes i al voltant. Fer-ne una pilota, una bala, un perdigó. Empassar-la."

He llegit poca cosa de Rodoreda i, de fet, La plaça del Diamant és la seva tercera obra que llegeixo. A l'institut em va tocar llegir "Mirall trencat" i em va encantar, i fa uns anys vaig llegir "Jardí vora el mar" i també em va encantar. Quan vaig saber que els tocava aquesta lectura als alumnes d'en Dídac, vaig decidir que jo també la llegiria amb ells, a casa, però gaudint de l'acompanyament d'un professor de literatura, que per mi sempre fan que la lectura sigui més especial. La veritat és que m’ha agradat anar-la llegint i comentant-ne els símbols, el lirisme, aquest detall i aquell altre... així que no descarto aprofitar les lectures prescriptives de Batxillerat per anar ampliant la meva base de literatura catalana 😊

La plaça del Diamant, que originalment s’intitulava Colometa, narra el procés vital de la Natàlia, des que és jove i coneix en Quimet fins a la maduresa, passant per la Guerra Civil i la postguerra. Al llarg d’aquest procés, la nostra protagonista es perd: perd la seva identitat quan en Quimet, que es convertirà en el seu marit, decideix que a partir d’aleshores serà la Colometa, i perd el sentit de la vida. La Colometa va empenyent els anys i la vida per inèrcia, sense acabar d’entendre qui és, què vol i per què fa el que fa. També hi influeix que tingui un marit que és un penques i un manipulador, tot sigui dit... En qualsevol cas, més enllà de la grisor de la època de guerra i postguerra, la vida de la Colometa es va enfosquint i ella està tan anul·lada, que no és conscient de les segones oportunitats que la vida brinda. I quin final... Rodoreda deia que amb La plaça del Diamant havia escrit una història d’amor i tendresa. I, amigues i amics, així és. Un final per arrencar-nos un somriure, per creure en el perdó i la reconciliació, per creure que, malgrat tot, la felicitat és possible.

"Ella em va animar, em va dir que no m'amoïnés perquè el món aniria millor i que tothom podria ser feliç, perquè a la terra hi havíem vingut per ser-hi feliços i no per patir sense parar."

Tot això ens ho explica la mateixa Natàlia (ho sento, em resisteixo a dir-li Colometa) en un monòleg molt ben aconseguit, que trasllada el parlar col·loquial i innocent d’una noia sense massa nivell d’estudis. El lirisme de Rodoreda és pertot, i quina bellesa i quin plaer llegir-la!

No entraré en el detall dels símbols, perquè n’hi ha molts i per això ja tenim Google, però amb una lectura mínimament atenta el lector enganxarà petits detalls (que n’hi ha un munt!) que fan que l’obra sigui brillant. Sens dubte aquesta és una novel·la que es mereix una segona i tercera lectura i que, de ben segur, a cada lectura se’n descobreixen noves capes.

Sempre que llegeixo Rodoreda em meravello de la bellesa que sabia crear amb la nostra llengua. Us podrà agradar més o menys, podreu dir que està sobrevalorada i que no n’hi ha per tant, però Rodoreda va aconseguir posar el català i Catalunya al mapa de la literatura universal i, només per això, li devem una profunda reverència i agraïment.

Amb aquesta novel·la compleixo una de les premisses del repte de lectura d’El Reducte Català, una comunitat d’Instagram que vol promoure la lectura en llengua catalana: la lectura d’una obra de Rodoreda.

"Ja sé que la joventut va esperitada i el cas és viure i viure de pressa... però la vida, perquè sigui vida, s'ha de viure a poc a poc..."

"A casa vivíem sense paraules i les coses que jo duia per dintre em feien por perquè no sabia si eren meves..."

Altres entrades de la mateixa autora

• Jardí vora el mar

Coneixem una mica més l'autora? 

Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) és l'escriptora més llegida i més traduïda de la literatura catalana. Entre la seva obra destaca Aloma (1938), La plaça del Diamant (1962), El carrer de les Camèlies (1966) i Mirall trencat (1974).

Txell.Cat